L’ànima

Havíem llegit La llegenda del sant bevedor fa uns deu anys, i ara hi hem tornat aprofitant l’ocasió que ens brinda l’Editorial Flâneur, que aquesta tardor ha tret al carrer una nova traducció, aquesta a càrrec de Pilar Estelrich, del darrer relat que va escriure Joseph Roth abans de morir.

En una època en que tot sembla tendir a la complicació, a l’excés i a l’exageració, un llibret com La llegenda del sant bevedor és un glop de senzillesa i brevetat que ve molt de gust. El relat narra la peripècia d’un vagabund que viu sota els ponts de París i que tot d’una és envestit per un home que li ofereix una generosa almoina de dos-cents francs. Andreas, que és el nom del vagabund, primer es mostra reticent a acceptar els diners perquè és un «home d’honor» i sap que no els podrà tornar, i si no els ha de poder tornar tampoc no els ha d’acceptar. El benefactor li respon que no els hi ha pas de tornar, que en tot cas, si mai es troba en la situació de poder tornar-los, els ha d’oferir a la petita santa Thérèse de la capella de Sainte Marie de Batignolles. A partir d’aquí assistim a totes les aventures i trobades amb què topa el vagabund fins al desenllaç final. En el seu vagareig diari per la ciutat, retroba la seva exdona, algun antic amic, personatges diversos, i l’atzar o les circumstàncies li proporcionen l’ocasió de tenir de nou diners a la butxaca, que sempre acaben fonent-se per una o altra raó, sovint relacionades amb les visites a les innombrables tavernes on sol anar a parar. Perquè Andreas és un bevedor confés.

Si la història és senzilla, la manera com ens l’explica Roth la fa encara més diàfana. L’autor no recorre a cap artifici engavanyador; narra els volts d’aquest rodamon per la gran ciutat per mitjà d’una prosa fluida —que en la versió d’Estelrich ens arriba a més molt polida—, deslliurada de tot el que pugui ser considerat sobrer. El lector, però, sap intuir que rere aquesta senzillesa no s’amaga la simplicitat. Aquest beverri erra pel món com un exiliat, sense un lloc fix on viure, sense recursos econòmics estables, lliurat als embats de l’atzar i perseguit per fets i gent que constitueixen el seu passat. La seva vida depèn d’aquestes casualitats que apareixen a la vida de qualsevol persona però que són especialment recurrents quan el dia a dia no segueix una pauta determinada ni recolza en la seguretat que dona una adreça, una feina, una família concretes. No només l’atzar condiciona la vida d’aquest rodamon, d’aquest exiliat de la societat; també la condicionen les pròpies decisions —i més encara, les indecisions—, i una addicció que li marca ben sovint la ruta a seguir, una addicció que ara l’allunya dels seus propòsits, ara l’acosta de nou a un cert abisme.

No patiu, però: Roth defuig tot dramatisme. Ell explica els fets amb la seguretat d’algú que sap de què parla —si diàfana és la història, límpid és també el lligam d’aquesta amb la pròpia aventura vital de Roth—. A tot estirar estén sobre la narració una pàtina d’entranyabilitat que penetra en el lector a mesura que llegeix, mentre transcorren les dues hores de lectura plàcida que demana La llegenda del sant bevedor. Una d’aquelles ocasions en què queda ben clar que menys és més, que una petita dosi de bona literatura dona per molt. Tant com l’ànima de Flâneur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.