Kundera

Fa temps que no se sent a parlar gaire de Milan Kundera. Ho fa la seva edat —92 anys— i el fet que la seva darrera obra publicada dati de 2014. Tampoc abans d’aquell any se’n solia parlar en excés. La seva coneguda aversió a deixar-se entrevistar o a deixar-se veure en públic ja l’havia convertit en una figura reservada, zelosa de la seva privacitat. Són inseparables del record que en tenim el posat sorrut i l’antipatia declarada a tot el que signifiqui fama, reconeixement i exposició als mitjans. Per a Kundera, la feina d’escriptor vol poc soroll i viure allunyat dels focus, i així és com ha concebut la seva vida. Un allunyament que va haver de guanyar-se a pols des del mateix moment que va decidir exiliar-se de la Txecoslovàquia de mitjan anys setanta i instal·lar-se a França, a Rennes. En l’època de la guerra freda, pocs anys després de la Primavera de Praga, un escriptor dissident com ell era massa interessant per als mitjans de comunicació occidentals. Cal no oblidar, a més, que Kundera és un bon exemple d’escriptor inserit en dues literatures diferents alhora, la txeca i la francesa. Són prou ingredients per convertir-se en una figura amb ressò mediàtic.

Al llarg dels anys, a L’Acció Paral·lela hem llegit força Kundera, i en general hem de dir que tenim una clara preferència per la seva obra assagística. Un volum com Els testaments traïts, per exemple, mostra segurament una de les millors versions de l’autor, que se sent molt còmode parlant de les seves lectures i de la manera com s’ha anat construint —i a partir d’un cert moment obviant i deixant de banda— la tradició literària. Fins i tot quan es posa el barret de teòric de la literatura, Kundera té sempre un discurs tan interessant com amè i engrescador. És un d’aquells escriptors que contagien en el lector les ganes de llegir i rellegir certes obres, de tornar als grans clàssics, sense oblidar les aportacions que fa en altres camps, especialment la música, sens dubte gràcies al fet d’haver tingut un pare musicòleg.

En canvi, com a narrador és més desigual. Té relats bons, obres que es llegeixen bé i que venen carregades d’idees i d’innovacions, perquè a Kundera li ha agradat sempre jugar amb els gèneres i fusionar-nos, sobretot la narrativa i l’assaig. Però també té algunes obres menys rodones, com ara la que acabem de llegir: El llibre del riure i de l’oblit (Cercle de Lectors, 1989, traducció de Monika Zgustová). Apareguda el 1979 a França —feia quatre anys que Kundera hi havia arribat—, aquesta novel·la va ser escrita encara originàriament en txec; és a partir de 1993 que començarà a escriure narrativa en francès. L’obra està dividida en set parts, la majoria independents les unes de les altres, tot i que presenten situacions i personatges que es complementen per dibuixar un retrat de la Txecoslovàquia posterior a l’ocupació dels tancs russos. Com en les obres primerenques de Kundera, la situació política dels països que estaven sota la tutela soviètica té un pes decisiu en el relat. L’autor hi inclou obertament reflexions sobre els règims totalitaris i la mena de vida que duen els que es troben en aquests països; parla dels somnis d’aquests habitants, del paper de la cultura, de la llibertat —política, sexual, creativa… I ho fa per mitjà d’uns quadres que, com hem dit, es complementen com si fossin unes variacions musicals que reprenen un i altre cop un mateix tema.

A El llibre del riure i de l’oblit Kundera posa en joc estratègies i recursos narratius que més endavant reapareixeran en obres posteriors. El problema és que aquí queden massa al descobert els mecanismes, les intencions, la bastida que vol aguantar —sense aconseguir-ho sempre— l’edifici novel·lístic. No ens sembla una obra rodona ni de les que destacaríem de l’autor txec. El pas del temps tampoc no li ha acabat de fer bé. I, tanmateix, hi trobarem bons passatges, moments de tensió narrativa interessant i, per damunt de tot, reflexions que fan que se’ns posi la pell de gallina en comprovar fins a quin punt les paraules que feia servir Kundera per denunciar els règims totalitaris serveixen a la perfecció per retratar la mena de democràcia en què vivim avui dia.

El 2021 s’acosta al final. Ho fem enmig d’una pandèmia. Ho fem recordant Kundera. Bones festes!

Cert, la constitució garanteix la llibertat d’expressió, però les lleis castiguen qualsevol cosa que pugui ser qualificada de subversió contra l’estat. No es pot saber mai quan l’estat es posarà a cridar que aquesta o aquella paraula el subverteix. (Pàg. 10)

L’assassinat d’Allende va eclipsar ràpidament el record de la invasió russa de Bohèmia, la matança sagnant de Bangladesh va fer oblidar Allende, la guerra del desert del Sinaí va fer callar el plor de Bangladesh, la matança de Cambodja va fer oblidar el Sinaí, etcètera, etcètera, fins a l’oblit complet de tot per tothom. (Pàg. 14)

La grafomania (l’obsessió d’escriure llibres) esdevé fatalment una epidèmia quan el desenvolupament de la societat assumeix tres característiques bàsiques:

  1. un alt nivell de benestar general que permet a la gent dedicar-se a una activitat improductiva;
  2. una elevada proporció d’atomització de la vida social de la qual es deriva la solitud generalitzada dels individus;
  3. la manca radical de grans canvis socials en la vida interna de la nació. (Des d’aquest punt de vista em sembla simptomàtic que a França, on no passa pràcticament res, el percentatge d’escriptors sigui vint vegades més alt que a Israel. Bibí es va expressar amb precisió quan va dir que vist des de fora no havia viscut res. És justament aquella absència de contingut vital, aquest buit, el que li suscita la necessitat d’escriure.)

Però l’efecte reverteix sobre la causa. L’aïllament general causa la grafomania, però la grafomania generalitzada confirma i augmenta alhora l’aïllament general. El descobriment de la impremta va permetre, fa temps, que la humanitat és comuniqués mútuament. A l’època de la grafomania generalitzada el fet d’escriure llibres pren el sentit contrari: cadascú està envoltat per les seves lletres com per un mur de miralls que no deixa filtrar cap veu forana. (Pàg.104-105)

La incontenible proliferació en massa de la grafomania entre els polítics, els taxistes, les parteres, les amants, els assassins, els lladres, les prostitutes, els prefectes, els metges i els pacients em demostra que tots els homes sense excepció porten dins seu un escriptor en potència, de manera que la humanitat podria amb tot el dret irrompre en els carrers i cridar: «Tots nosaltres som escriptors!» I és que cadascun de nosaltres pateix pensant que desapareixerà sense que ningú l’hagi escoltat, desapercebut en un univers indiferent, i per això vol transformar-se a temps en un univers de paraules. Quan un dia (i això serà ben aviat) es desperti l’escriptor en tots els homes, arribarà l’època de la sordesa i de la incomprensió universals. (Pàg. 119)

—Quan es vol liquidar una nació —va dir Hübl— es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, dóna un altre cultura inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant oblida encara més ràpidament.

—I la llengua?

—Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora o de mort natural. (Pàg. 177)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.