El coneixement segons Bishop

Un darrer pensament abans d’acabar l’any. Tot i que al juliol ja vam parlar de Bishop i dels Trenta poemes publicats per Editoral Flâneur, ara que hi hem tornat no ens podem estar de fer un comentari a propòsit dels darrers versos del poema «A les cases dels pescadors». Bishop comença descrivint un barri de cinc cases a tocar d’un moll. A l’hora del crepuscle, un vell cus una xarxa, l’aire ve carregat d’una fortor de bacallà, les escates cobreixen tines i estris en un vespre fred d’hivern. Al mar, l’aigua, gairebé glaçada, puja i baixa lentament. El vell és un antic amic de l’avi de la narradora, que ara recorda altres moments, la presència d’una foca en aquella aigua «freda fosca profunda i absolutament clara, / element insuportable per a tot mortal». És de l’aigua que ens parla Bishop? Sí, esclar. De l’aigua que per un procés meravellós d’osmosi poètica es transforma als darrers versos del poema en allò que a Bishop li ha suggerit la imatge:

Si la tastessis, primer tindria un gust amarg, 
després salobrenc, després segur que et cremaria la llengua. 
És com ens imaginem el coneixement: 
fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, 
obtingut de la freda i dura boca 
del món, nascuda dels pits rocosos 
per sempre, fluint i enretirant-se, i com que 
el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.

Aquest poema, del qual citem els darrers versos, va aparèixer inclòs en el llibre A cold spring, publicat el 1955. A mitjan segle XX Bishop s’imaginava el coneixement com una mena de substància fosca, salada, plana, mòbil, lliure, que hom obtenia del món amb esforç, que naixia de pits rocosos i fluïa en un anar i venir incessant. Com se l’imaginaria avui, en aquests anys vint del segle XXI? Em temo que en els nostres temps el coneixement ja no és fluid, fluent, en el sentit que deia Bishop. A penes és líquid; més aviat s’ha transformat en una substància gasosa, volàtil, poc cohesionada, que surt de qualsevol escletxa i s’escampa ràpidament fins a acabar esvaint-se, dissipant-se, quedant en no res. Aquest substància amb prou feines mereix el nom de coneixement: és mera informació poc contrastada barrejada amb opinió sense criteri, tot posat a l’abast de la majoria de mortals, que l’absorbeixen sense haver de fer cap esforç. I així és que respirem aquesta substància gasosa com l’oxigen que necessitem per viure, i amb la mateixa rapidesa l’expulsem del nostre cos, que queda buit, enllardat amb l’únic pòsit d’unes noves ànsies de consumir i de viure en la inanitat intel·lectual més absoluta.

No tot està perdut: hi ha antídots. Bishop, per exemple, n’és un. I aquests Trenta poemes són una molt bona manera d’entrar en el seu corpus poètic… i aspirar a una altra mena de coneixement. Aspirem-hi, aquest 2022.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.