Fuster i els descrèdits

Per començar —per començar-lo a L’Acció Paral·lela— l’Any Fuster, per donar-lo per inaugurat, hem llegit dos assajos del savi de Sueca: El descrèdit de la realitat i Les originalitats, que són justament els que obren el volum segon de l’Obra completa de Joan Fuster (Edicions 62, 2011). Han passat gairebé set dècades des que Fuster va escriure aquests textos, i el cert és que les reflexions que inclouen se’ns mostren del tot vigents. Són vigents pel fons, pels raonaments que s’hi esgrimeixen. Segur que aquests setanta anys transcorreguts permeten matisar, ampliar o completar els postulats de Fuster, però no hi ha res del que diu que no continuï sent vàlid avui, o que en tot cas no mereixi ser tingut en compte en qualsevol debat sobre l’art. Són vigents per la llengua, perquè el català de Fuster és impol·lut, eficaç, ric i genuí; té una força natural que només pot provenir d’un domini molt profund de la llengua, d’aquella seguretat que atorguen els coneixements no només lingüístics, sinó més aviat filològics, històrics i culturals —en el sentit més ampli— que tenia aquest gran intel·lectual. I són vigents per l’interès que susciten: les idees que posa en joc Fuster continuen generant polèmica avui dia, potser perquè formen part d’un debat irresoluble i que, malgrat això, sempre troba algú disposat a plantejar-lo.

El descrèdit de la realitat és un assaig estètic de primer ordre. Arrenca amb la visió d’un nen que dibuixa una ovella enmig d’un camp cap allà el 1275. Aquest gest, dibuixar una ovella del natural, ho canvia tot. Fuster explica per què un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar del natural: no podien perquè no volien. A partir d’aquesta idea, Fuster ens convida a acompanyar-lo en un viatge per totes les èpoques, des de Giotto fins a la primera meitat del segle XX, un itinerari al llarg del qual analitza les actituds dels artistes de cada període a l’hora de dur a terme la seva obra i encarar-se amb la realitat que els envolta. El recorregut arriba fins als corrents que de sobte —o potser no és tan de sobte com això— miren de deixar de banda la realitat: el surrealisme, l’art abstracte… L’assaig està constituït per una successió de capítols molt curts que funcionen gairebé a manera d’il·luminacions. El discurs avança, sòlid, precís, amè, i condueix el lector fins a les portes del gran i etern debat sobre el valor de l’art contemporani, de l’obra abstracta, deslligada completament de la realitat. Fuster no deixa de banda cap qüestió, encara que estigui clafida d’arestes; hi diu la seva entorn de temes com la funció de l’art, l’interès de l’obra artística, el sentit dels museus, la fina ratlla que separa —o no— l’obra d’art abstracta de l’art decoratiu, etc. Tampoc no defuig mostrar què pensa de segons qui, tot i que la seva opinió sobre la figura no li impedeix saber jutjar amb claredat la seva obra («I del surrealisme no queda més que el senyor Dalí, amb les seves pretensions de deixeble de Rafael i una carabassa damunt el cap»). Les opinions més contundents, no cal dir, arriben justament quan parla de l’art del segle XX. Vet aquí un paràgraf per emmarcar:

«L’art —diguin el que vulguin els esteticistes que es pensen pensar com Wilde— no ha estat mai inútil: és més, si algun dia comença a ser inútil, deixarà de ser art per a passar a ser una altra cosa. L’art abstracte es veu condemnat, pels seus propis principis, a no dir res: i és allò que diu, que comunica, el que fa útil un art. L’art abstracte, mut, resulta només bell —i una obra d’home exclusivament bella té una qualificació específica: és decorativa. L’art abstracte és, doncs, decoratiu —com un estampat de tela, com una catifa persa, com bona part de l’art oriental. Cobra, d’aquesta forma, una utilitat nova, que no és la que, a l’Occident, ha tingut i té l’art: una utilitat, si es pot dir així, inferior, material, de confort. L’altra utilitat, la de l’art tradicional —incloent-hi el cubisme i el surrealisme, Picasso i Rouault, Miró i els grans jueus: Marc Chagall, Modigliani, Soutine—, és espiritual: ens aporta, sempre, alguna cosa més que el delit visual; ens proporciona, sempre, un eixamplament del nostre món personal, en posar-lo en contacte amb mons aliens —amb el món de l’artista, més lúcid en tot cas i en cert aspecte, que el nostre.» (Pàg. 67-68)

El segon assaig, Les originalitats, manté, si no accentua, l’interès que pugui tenir el primer. Es tracta d’un paper que reflexiona sobre una qüestió que avui dia, als anys vint del segle XXI, continua preocupant molt els artistes i creadors de qualsevol especialitat, però en especial els escriptors: la imperiosa necessitat de ser originals. De fet, sota aquest títol, tal com el mateix Fuster aclareix en el pròleg, s’apleguen dos textos diferents però complementaris. El primer, titulat pròpiament «Les originalitats», és un intent de aprofundir en les raons que fan que una obra literària esdevingui original, distinta, en la mesura que l’estil prové d’una personalitat determinada, de la singularitat de cada ésser humà. El segon duu per títol «Maragall i Unamuno, cara a cara», i serveix a Fuster per exemplificar les seves idees per mitjà d’un cas concret, és a dir, mitjançant la comparació de dos autors que, tenint a priori certs punts de contacte, de coincidència, es revelen completament diferents l’un de l’altre. Hom pot imaginar que Fuster fa molt més que això que acabo de dir, i que en unes poques pàgines aconsegueix no només retratar les figures d’Unamuno i Maragall, així com la relació que hi havia entre tots dos a partir de la correspondència que van intercanviar, sinó també retratar l’esperit del poble català i del poble castellà i explicar —potser explicar-se si mateix— els fets històrics que es van esdevenir unes poques dècades després del final de la relació entre aquests intel·lectuals. Novament, Fuster ens deixa pàgines magistrals pel contingut, per la prosa, per tot.

«En la poesia moderna —que és aquella de què podem judicar amb coneixement de causa—, en la poesia que després del simbolisme es fa en tots els països europeus, trobaríem esplèndides corroboracions del que dic: l’estupre de la sintaxi, capgiraments semàntics, etimologismes exhumats, les més insinuants catacresis, responen al principi de la metàfora. Aquesta, tal com jo la veig, deixa de ser circumloqui, manera indirecta de dir, i es converteix en camí recte i expeditiu per a arribar a la cosa —una cosa que encara no estava dita i no tenia nom—: un camí recte i expeditiu, però més difícil i complex. “Poesia és l’art de dir bellament les coses…”. Hauríem de rectificar la definició: “poesia és l’art —o la virtut— de dir exactament les coses”. Exactament. El treball per obtenir l’exactitud expressiva ho justifica tot. Ho justifica tot: des del preciosisme a l’escriptura automàtica o a l’hermètica.» (Pàg. 116-117)

Un dels pocs dubtes que sorgeixen quan llegim aquestes pàgines és si Fuster continuaria pensant avui que «el temps assumeix allò que és definitivament útil, allò que sobreviu a les circumstàncies transitòries, i ho afegeix a la fluència històrica de l’esperit» (pàg. 120). Costa pensar que els nostres temps siguin capaços de garbellar res, o que en un futur no gaire llunyà continuïn tenint valor les grans obres del passat i les bones obres dels nostres dies. Sigui com sigui, Fuster avisa els qui malgrat tot decideixen escriure:

«Això no obstant, l’artista i l’escriptor no es refien massa de la posteritat: no s’hi haurien de refiar. Si intenten escapar als vincles del moment i de l’espai on són inserits, enduts per una ambiciosa ànsia d’universalitat, d’assegurar-se la perdurança indefinida, s’arrisquen a encartornar-se, a caure en els miratges de la utopia, a renunciar al testimoniatge d’ells mateixos que seria la seva salvació. Perquè la posteritat tindrà raó, respecte a nosaltres, quan jutjarà de la nostra validesa per a ella; però no en té encara —no existeix: mentrestant, mentre nosaltres hi som, la raó és de la nostra part. Mentrestant, mentre nosaltres som entre els nostres contemporanis, i en som contemporanis, serà de cara a ells que haurem de reflexionar l’estructura i la destinació de l’obra a crear.» (Pàg. 120)

Hi ha raons per pensar que aquest assaig es podria haver titulat «El descrèdit de l’originalitat». 

Tenim tot el temps per endavant per continuar llegint Fuster. Ho farem. La seva obra és un far que il·lumina la nostra cultura, el nostre pensament, la nostra pròpia època, fins i tot setanta anys després d’haver estat escrita, com és el cas d’aquests assajos.

El recital

Distretament, l’esprimatxat Eliseu Casals va pujar a l’escenari amb un cabàs penjat a l’espatlla i un parell de llibres a les mans. Sense mirar en cap moment el públic ni pronunciar cap mot, va situar-se rere el faristol, hi va deixar els dos volums i va estar-se un parell de minuts ajustant el micròfon. Llavors va ajupir-se per treure del cabàs un tercer llibre i un grapat de fulls solts. Van passar encara tres o quatre minuts més: s’havia assegut sobre l’empostissat i girava fulls amb parsimònia, traient-se i posant-se unes ulleres rodones fetes amb un tros de filferro que semblava que s’havien de desmuntar en qualsevol moment. Entre els assistents regnava un silenci que havia anat canviant des del primer instant: d’entrada proemial, esquitxat de breus estossecs i de sorolls que indicaven bosses que es tancaven, mòbils que desapareixien, culs que buscaven la millor posició sobre el seient; després expectant, gairebé absolut, eliminades totes les fresses i distraccions, llevat de les que procedien de l’escenari; a continuació impacient, rogatiu, decorat amb les ganyotes provocades pels dubtes, o més aviat per la incomprensió, que es dibuixaven a les cares dels qui seien a les darreres files, perquè els qui seien al davant se sentien impel·lits a dissimular una mica el neguit; finalment d’indignació, la mena de silenci en què es manté aquell qui no entén res, que no comprèn què passa però que sap que alguna cosa no rutlla. I just quan algú anava a exclamar: «Noi, què hem de fer?», el poeta es va incorporar de cop, va acostar els llavis al micròfon i sense mirar cap paper va dir de memòria els primers versos del recital amb una veu forta i clara:

L'amor és un Crist en patinet,
pa amb codonyat.
Les teves ales desplegades
fins arran del meu nas.

En dir-los va estendre els braços cap als costats i va dibuixar unes quantes ones. Des del fons de la platea, a més d’un li va semblar que el poeta s’havia enlairat uns centímetres i levitava damunt l’escenari, però la impressió, evidentment falsa, es va esvair tan bon punt Casals va ajupir-se de nou per collir algun dels fulls que havien quedat estesos per terra mentre sonaven alguns aplaudiments inoportuns, una operació que va repetir diverses vegades al llarg de tota l’estona que va ser a l’escenari. Oh, Casals, poeta llorejat, parla’ns del que pobla el teu ínclit magí, eleva la teva veu melodiosa per sobre dels nostres caps, lliura’ns els teus versos despullats d’artifici, directes, a voltes tan sagradament llardosos com els teus texans vells, espellifats com el jersei desgastat que et vesteix l’esquelet sense amagar-lo a penes, tu, gran entre els grans, que saps com t’admirem i venerem. Casals, impertèrrit, va perpetrar una actuació sublim per a uns, lleugerament afectada per a altres, que es va allargar mitja hora més del previst i va permetre descosir l’horari del recital. Quan va haver acabat, un llarg aplaudiment el va acomiadar i el va empènyer cap al seu seient, el centre de la primera fila. Aleshores va pujar a l’estrada Sandra Boya. Duia a les mans un parell de llibres, una ampolla d’aigua i un lliri blanc i impol·lut. A la cara hi duia un somrís perpetu que li ametllava els ulls i un parell de rínxols a banda i banda que li baixaven galtes avall. Un cop es va haver situat rere el faristol, va adreçar una mirada cap a la sala amb la qual volia abraçar cadascuna de les persones que assistien al recital i que va acabar fixant-se en una noieta que hi havia asseguda a primera fila, al costat de la paret. «Permetin-me», va dir després de les inevitables paraules d’agraïment al públic i als organitzadors, «que comenci amb un dels primers poemes que vaig dedicar a la meva filla, tot just després de tenir-la», i va tornar a fixar mirada, somrís i rínxols cap a la noieta asseguda a primera fila:

Primer va ser el desig de tu.
I d'aquest desig primigeni
va venir més desig, la pell que crema,
i després l'espera, deixar passar les llunes, 
fins a arribar al crit, a l'empenta,
al dolor que fa néixer. 
I tu, flor de torrentera,
cuca de llum del meu cor,
vas treure el nas per l’espitllera,
com un regal em vas dar el plor.

Un «oh» entendrit es va escapar d’algunes boques i la poeta va mirar cap al lluny, per sobre dels caps, com si al final de la sala no hi hagués cap paret, sinó l’horitzó més vast que haguessin contemplat mai uns ulls. Van transcórrer un segons de deliciosa suspensió fins que Boya va reprendre el fil. Al cap d’un quart d’hora va deixar el seu lloc a l’escenari al tercer i darrer poeta: una senyora d’aspecte venerable va pujar a la tarima; tot i l’edat avançada és movia amb agilitat. Sense prolegòmens, va obrir l’únic llibre que portava, un volum gruixut que recollia la seva obra completa, i va començar a recitar amb veu forta i decidida un poema que duia per títol «Tornant del camp de batalla»:

Hem alçat els estendards
i brandat les espases ben alt,
però ens hem adonat de sobte
que el camp de batalla era buit.
Capcots, hem tornat cap a casa. 
Pel camí, el nostre cap ens ha dit:
«No podem lluitar contra tots els enemics,
defensar totes les causes nobles,
provar de derrotar totes les infàmies.
Però mireu al voltant:
podem vèncer la tristor i el desencant,
fer desaparèixer l'agror del nostre rostre,
recordar que també hem sabut estimar 
i ser estimats. No ens rebran amb honors.
Sabem prou bé que no ens calen.» 
Llavors hem continuat el camí, 
menys tristos per no haver plantat cara
—a qui?—, més reconfortats, 
sabent que hi érem per intentar-ho,
que al món encara hi ha bellesa,
que un dia vam estimar,
que en algun moment vam ser estimats.

Quan va acabar de llegir-lo no va aplaudir ningú, un silenci dens va perllongar-se uns quants segons fins que la poeta va reprendre la paraula. Feia poc que havia arribat a la vuitantena i l’editorial on sempre havia publicat el seus llibres havia preparat l’edició de la seva obra completa per celebrar l’aniversari. Seriosa, tímida com sempre s’havia mostrat en públic, va llegir una selecció de poemes que cobria bona part de la seva trajectòria. Tan sols de tant en tant hi afegia algun comentari, o s’adreçava al públic per formular una pregunta retòrica, preguntar-los si estaven bé, anunciar que ja arribava al final. Quan va haver dit l’últim vers, els assistents van esclatar en una ovació. Ella va convidar l’Eliseu Casals i la Sandra Boya perquè l’acompanyessin a l’escenari mentre duraven els aplaudiments. Se’ls va unir la regidora de Cultura, que duia un ram de flors per a cadascun dels poetes. Els va adreçar unes paraules d’agraïment i va anunciar que al jardí de la casa hi havia una taula amb llibres dels tres autors i que s’hi serviria una copa de vi. A poc a poc la gent va anar sortint; algunes dones van córrer cap a la parada que custodiava el llibreter del poble, d’altres es van dirigir cap a la taula plena de copes que el tècnic de cultura anava omplint amb poca traça i prou entusiasme. El dia era brillant. Les heures que es despenjaven per la paret des de la part superior del jardí lluïen una verdor fresca, desempolsinada. A deu quilòmetres a la rodona, en el revolt d’un carril d’accés a l’autovia, un camioner llançava per la finestra una ampolla de plàstic plena d’orina, un indi tallava pins en una obaga sense nom i una àvia passejava pel carrer amb un pastís acabat de comprar per a la seva neta petita el dia que aquesta feia sis anys. La vida s’entestava a ser recitada per si sola. Era un migdia tebi i lluminós de finals de març.

En el pot petit…

Amb més d’una prevenció, i per motius que no venen al cas, he decidit llegir Eroica, de l’escriptora Cristina Masanés (L’Avenç, 2021); amb més d’una prevenció però, tot s’ha de dir, també esperonat per algun al·licient. Els dubtes venien del fet que Eroica és la primera obra fruit del confinament que llegeixo: és, doncs, un llibre escrit arran de l’esclat de la pandèmia i que pren la forma d’un dietari clàssic, per bé que no ho sigui en sentit estricte. Els estímuls els provocaven saber que Masanés és una autora que es prodiga poc, que espaia molt la publicació dels seus llibres —un prejudici més…— i que aquest text parla del suïcidi d’una mare, que no és pas un tema com un altre.

Sense saber-ne res més, vaig anar a comprar el llibre a la llibreria de sota casa. La primera sorpresa va ser formal: el volum conté a les pàgines senars les anotacions de cada dia, de l’1 al 65; a les pàgines parells hi apareix, petita, la fotografia d’un requadre de cel en blanc i negre, el tros de cel que l’autora veia des de casa seva estant confinada. Al final de tot es repeteixen les mateixes fotografies ara en color, agrupades en quatre pàgines.

En començar a llegir t’adones de seguida que aquest no és, com he avançat, un dietari en sentit estricte. Segurament no ho pot ser, segurament no n’hi ha cap que ho sigui. En tot cas, es fa del tot evident que l’autora ha utilitzat els materials d’un diari i els ha reescrit amb una intenció determinada, incorporant-hi un fil que travessa l’obra i que la dota de consistència i de volada. Gràcies a aquest procés de reescriptura, que per força ha comportat una reelaboració dels materials i una esporga de tot el que fos sobrer, el que podria haver estat un mer conjunt d’apunts de sensacions i d’idees provocades pel confinament es converteix en una interessant reflexió sobre la vida, la bellesa, la tristor, la por. Des de la solitud del confinament, l’autora enyora la filla que ara mateix no pot veure i recorda la mare que es va suïcidar trenta anys enrere, i ho fa mentre escolta i li ressonen al cap els primers compassos de l’Eroica, la tercera simfonia de Beethoven. I mentre llegeix La pesta, de Camus.

Els apunts de cada dia parlen d’un món aturat, silenciat, d’impressions que cadascun de nosaltres pot haver viscut. Però l’autora hi afegeix material propi i trena una mínima història que va més enllà de la peripècia personal. Per moments, aquests apunts prenen també la forma de petites proses poètiques. El resultat, senzill però honest, és prou convincent. Eroica es pot llegir com un testimoni d’uns dies que cap de nosaltres esperava viure, com una breu crònica familiar que descriu adolescències viscudes en moments molt diferents, com una reflexió sobre la bellesa i els altres temes que ja hem esmentat.

Quan un til·ler és adult, s’esmorza sota la seva copa, ampla i voluminosa, s’hi assisteix a les videoreunions, s’hi treballa, s’hi dina, s’hi dorm la migdiada, curta, s’hi torna a treballar, s’hi fan les trucades de telèfon, primer a la filla, després als que estan sols i després als altres, s’hi llegeix i s’hi sopa sota el llum de paper vermell que penja de les branques més baixes. La plenitud de viure amb un til·ler al pati. (Pàg. 111)

Sobre els aspectes formals, entenc que raons de cost no devien fer possible que les fotos apareguessin en color enmig del llibre, però no em convenç trobar-les en blanc i negre al costat de cada apunt i repetides al final en color. A més, les fotos es transparenten en excés i molesten una mica a l’hora de llegir. També caldria afinar algun detall de llengua que ha quedat per polir.

Malgrat aquests detalls, Eroica és una lectura gens mancada d’interès, un bon intent de reflectir un moment vital molt concret que no es limita a fer exactament això. Un bon exemple de pot petit i bona confitura.

El fil

En llegir les obres dels grans escriptors, inserides com estan en la tradició, en aquell fil que ve d’Homer i que arriba fins als nostres dies —per molt que algun lletraferit xaruc afirmi de tant en tant que aquest fil es va tallar amb la Segona Guerra Mundial—, al lector li solen venir al cap tota mena de connexions, de referències i de ressons. 

A El doble, la segona novel·la que va publicar Dostoievski, i que hem llegit en la traducció de Xènia Dyakonova (Quid Pro Quod Edicions, 2021), trobem un funcionari de rang modest que no és gaire feliç amb la seva vida malgrat que les coses no li vagin malament del tot. És una mena d’inadaptat a qui li costa seguir les convencions de la vida en societat, cosa que li provoca ensurts a la feina i fora de la feina. Fins al dia que anant pel carrer li passa pel costat un home que és idèntic a ell mateix i que es diu exactament igual: Iàkov Petróvitx Goliadkin. Es tracta d’una semblança física, perquè aquest doble es comporta ben altrament que el protagonista: és algú que sap adaptar-se a tot, a la gent i a les circumstàncies; algú que sap adoptar el posat que calgui i seguir les convencions, tot amb la finalitat d’aconseguir els seus propòsits. El conflicte, doncs, està servit. Al llarg de la novel·la assistirem a totes les trifulgues per què passa el protagonista en el seu intent de contrarestar les accions del seu doble, que sembla voler suplantar-lo. Dostoievski descriu una rere l’altra escenes incòmodes, situacions incomprensibles, peripècies desesperants patides o protagonitzades per Goliadkin.

Però qui és aquest doble? És una al·lucinació de Goliadkin? Una imatge en qui ell projecta totes les seves ànsies i frustracions? Una argúcia dels seus suposats amics per desestabilitzar-lo? Un personatge inventat que reuneix moltes de les característiques menys agradoses de la condició humana, en general, i funcionarial, en concret? El lector ha de treure les seves pròpies conclusions. En qualsevol cas, El doble és una obra típicament dostoievskiana, que avança alguns trets del que seran les seves obres posteriors i on el geni rus ja assaja de dotar la narració d’un clima angoixant, amb personatges cap als quals és complicat sentir cap mena d’empatia. És en aquest sentit una obra molt moderna, que beu d’un altre autor modern i avançat a la seva època com és Gógol, i que avança elements que retrobarem més endavant a l’obra d’un altre geni, Kafka.

Per això parlàvem de connexions i de ressons. Perquè si la vida i les vicissituds d’un funcionari o fins i tot d’un simple ciutadà enfrontat amb l’aparell de l’Estat, amb la maquinària burocràtica, ens fan pensar en Gógol i Kafka, les anades i vingudes del protagonista pels carrers de Petersburg ens fan remuntar fins als viatges d’Ulisses, aquell heroi mític que es veia sempre embolicat en situacions complicades, lligat a éssers i persones que no el deixaven avançar en la seva aventura vital. Passejades per la ciutat que retrobarem en obres posteriors, ja en ple segle XX, d’autors com Robert Walser o fins i tot Joseph Roth, sovint tenyides amb les mateixes dosis de desesperació que són presents a El doble. En canvi, quan Goliadkin es troba en la situació d’haver de fer una cosa que no li ve de gust, deixa anar un «m’estimaria més…» que ens recorda de seguida la cèlebre determinació de l’escrivent de Melville, l’inoblidable Bartleby.

Encara hauríem de parlar del criat de Goliadkin, en Petruixka, que se suma a la llista de criats inimitables que poblen les novel·les russes, al costat del més impressionant de tots, en Zakhar, el fidel servidor de l’Oblómov de Gontxarov. Aquests personatges, però, mereixen un capítol a part de la història de la literatura.

Una cosa és certa: ja des d’un bon començament en la seva carrera com a escriptor, amb a penes 25 anys, Dostoievski demostra que no està disposat a fer cap concessió. Aquesta obra rocosa, a voltes frenètica, a voltes desesperant, és tota una declaració d’intencions. I sortosament la podem llegir en una molt bona edició gràcies a la bona gent de Quid Pro Quod. Una bona manera, ara sí, de començar l’any.

Game over

Hi deu haver alguna forma d’escriure que avui és molt apreciada i que escapa del tot a la meva concepció del que és bona literatura, una manera d’entendre la narrativa que alguns veuen molt posada al dia pel que fa a estils, llengua i recursos, i que a mi, honestament, no em diu res; de fet, no em convenç en absolut. Els llocs on ha dormit Jonàs, l’ultima novel·la publicada per Adrià Pujol Cruells (Empúries, 2021), és un exemple immillorable d’aquesta mena d’obres.

A priori la història és prou clara: tenim un protagonista, Jonàs, programador de videojocs, que sembla —no n’està segur—que ha matat una dona, un amor de joventut; per mirar d’esbrinar què és el que ha passat, s’embranca a fer una repassada de la seva vida, que passa també pels llocs on ha dormit. Ràpidament, els videojocs, als quals és addicte, prenen tot el protagonisme. S’estableix així la inevitable metàfora de la vida com a joc, i la novel·la comença a sumar pàgines. Jonàs, casat i amb tres fills, té una petita empresa, també fa de professor en una acadèmia i, per sobre de tot, se sent frustrat perquè no ha acabat mai d’assolir un gran èxit.

Amb aquests materials i aquest punt de partida, Pujol construeix la seva obra. De seguida, per al lector queden clares unes quantes tries: una alternança en la veu narrativa, que es mou entre la segona persona i la tercera, però que tampoc no deixa de banda la primera; un ritme àgil, marcat per la preponderància de frases molt breus, amb la inclusió de períodes més llargs cada cop que topem amb alguna reflexió; una llengua desimbolta, que vol ser fresca i alhora reflectir bé la parla dels joves —ho aconsegueix?, com parlen els joves?, els joves de quin moment concret?—, i que és precisa quan es revesteix de llenguatge d’especialitat… Una llengua prou rica, indiscutiblement, però que pot arribar a cansar el lector poc amant de la faramalla, una faramalla que ve alimentada per certs excessos, comuns a moltes obres que es publiquen avui dia: el més clar, la voluntat de lluir acudits i troballes lingüístiques, de provocar el somriure en el lector i demostrar el gran enginy de l’autor («Samsung Déu», «totes les capes de la lasanya humana», «el televisor, arrencat de la paret, que crida socors i es fa el plasma a sobre», etc.).

El problema és que tot queda massa a la vista: les intencions, els recursos emprats, la bastida… I que el resultat final és una obra desendreçada, caòtica, malgirbada. Ho és el ritme, ho és la frase. Una cosa és voler donar la impressió de prosa desimbolta, una altra és deixar un text desgavellat, precipitat, poc polit. Hi ha frases barroeres («Ara és el moment, després de sopar sopes de sobre bullides el fogonet, d’anar a dormir»), comparacions impossibles («Al voltant dels billars, de l’entrefosc en surten les puntes blavisses dels tacs, com les antenes erectes d’uns insectes ocults»), tòpics exacerbants («S’han pres mig tripi cadascun, per celebrar que són vius. Els ha portat un que tot just comença a traficar, se’ls fa baixar d’Holanda, un noi de Cotlliure que deu anys més tard trobaran mort per sobredosi sota un pont de la carretera nacional») i afirmacions que no sé per què cal llegir-les en una novel·la dels nostres temps («l’anglès és l’idioma que obre les portes, la llengua franca que entén tothom»)… 

Sí, ja admeto que deu ser cosa de gustos, i que no tot ha de seguir un mateix patró. Però a mi m’agrada que els materials que contribueixen a donar cos a una obra hi quedin ben integrats, i a Els llocs on ha dormit Jonàs això no passa, sigui o no per voluntat de l’autor. Així, molts dels fragments en què es parla dels videojocs semblen extrets d’un llibre sobre la història d’aquests, de la Viquipèdia o d’un catàleg d’una exposició; no en va, el narrador ja avisa de tant en tant que segons què ho ha tret d’Internet —si més no, és honest. És informació. I a mi les novel·les que informen de coses em cauen de les mans.

També em cauen de les mans les novel·les que alliçonen, i aquí de lliçons se’n donen unes quantes. Quan Jonàs exerceix de professor d’uns adolescents troba una ocasió immillorable per il·lustrar el personal cada dos per tres:

Benvolguts alumnes mil·lenistes del meu cor, avui tocava parlar de les aplicacions que sol comprar l’administració local, nacional o intergalàctica. Aplicacions per quedar bé, a l’espanyola, una administració moderna en necessita moltes, però a l’últim són aplicacions que la ciutadania no necessita i de propina no ho sap. Les xarxes socials fan la seva feina, vosaltres feu la feina, i l’administració simplement se n’aprofita. L’administració i els mitjans de comunicació que us roben fotos i vídeos i tuits. Però no em ve gens de gust parlar-vos d’això. (Pag. 123)

Dels videojocs passem a l’altre gran tema de la novel·la: les noves paternitats, les noves maternitats, les noves natalitats. Moltes pàgines estan dedicades a parlar del fet de ser pares avui dia, pàgines que podrien aparèixer en un manual per conduir una sessió d’alguna Associació de Progenitors Anònims. D’acord, tot això podria tenir un cert interès, però jo no l’hi he sabut trobar.

Finalment, drogues i sexe, per descomptat. I presentisme: boomers, Me Too i tot el que calgui per amanir el còctel. És una llàstima, perquè bé hi ha pàgines bones, bé s’intueix que l’autor és capaç de produir una obra més rodona. No és el cas.

Per a mi en aquest llibre tot és massa evident (he de reconèixer que la coberta no enganya a ningú). S’hi veuen les intencions, els procediments, les ganes de ser irreverent, graciós o modern. Literatura sense subtilesa, basta, de traç gruixit, ble que crema bé… i es consumeix amb rapidesa. Posats a ser tan explícits, en el volum hi trobo a faltar la data de caducitat. I és que no sé pas què en quedarà d’això.