El recital

Distretament, l’esprimatxat Eliseu Casals va pujar a l’escenari amb un cabàs penjat a l’espatlla i un parell de llibres a les mans. Sense mirar en cap moment el públic ni pronunciar cap mot, va situar-se rere el faristol, hi va deixar els dos volums i va estar-se un parell de minuts ajustant el micròfon. Llavors va ajupir-se per treure del cabàs un tercer llibre i un grapat de fulls solts. Van passar encara tres o quatre minuts més: s’havia assegut sobre l’empostissat i girava fulls amb parsimònia, traient-se i posant-se unes ulleres rodones fetes amb un tros de filferro que semblava que s’havien de desmuntar en qualsevol moment. Entre els assistents regnava un silenci que havia anat canviant des del primer instant: d’entrada proemial, esquitxat de breus estossecs i de sorolls que indicaven bosses que es tancaven, mòbils que desapareixien, culs que buscaven la millor posició sobre el seient; després expectant, gairebé absolut, eliminades totes les fresses i distraccions, llevat de les que procedien de l’escenari; a continuació impacient, rogatiu, decorat amb les ganyotes provocades pels dubtes, o més aviat per la incomprensió, que es dibuixaven a les cares dels qui seien a les darreres files, perquè els qui seien al davant se sentien impel·lits a dissimular una mica el neguit; finalment d’indignació, la mena de silenci en què es manté aquell qui no entén res, que no comprèn què passa però que sap que alguna cosa no rutlla. I just quan algú anava a exclamar: «Noi, què hem de fer?», el poeta es va incorporar de cop, va acostar els llavis al micròfon i sense mirar cap paper va dir de memòria els primers versos del recital amb una veu forta i clara:

L'amor és un Crist en patinet,
pa amb codonyat.
Les teves ales desplegades
fins arran del meu nas.

En dir-los va estendre els braços cap als costats i va dibuixar unes quantes ones. Des del fons de la platea, a més d’un li va semblar que el poeta s’havia enlairat uns centímetres i levitava damunt l’escenari, però la impressió, evidentment falsa, es va esvair tan bon punt Casals va ajupir-se de nou per collir algun dels fulls que havien quedat estesos per terra mentre sonaven alguns aplaudiments inoportuns, una operació que va repetir diverses vegades al llarg de tota l’estona que va ser a l’escenari. Oh, Casals, poeta llorejat, parla’ns del que pobla el teu ínclit magí, eleva la teva veu melodiosa per sobre dels nostres caps, lliura’ns els teus versos despullats d’artifici, directes, a voltes tan sagradament llardosos com els teus texans vells, espellifats com el jersei desgastat que et vesteix l’esquelet sense amagar-lo a penes, tu, gran entre els grans, que saps com t’admirem i venerem. Casals, impertèrrit, va perpetrar una actuació sublim per a uns, lleugerament afectada per a altres, que es va allargar mitja hora més del previst i va permetre descosir l’horari del recital. Quan va haver acabat, un llarg aplaudiment el va acomiadar i el va empènyer cap al seu seient, el centre de la primera fila. Aleshores va pujar a l’estrada Sandra Boya. Duia a les mans un parell de llibres, una ampolla d’aigua i un lliri blanc i impol·lut. A la cara hi duia un somrís perpetu que li ametllava els ulls i un parell de rínxols a banda i banda que li baixaven galtes avall. Un cop es va haver situat rere el faristol, va adreçar una mirada cap a la sala amb la qual volia abraçar cadascuna de les persones que assistien al recital i que va acabar fixant-se en una noieta que hi havia asseguda a primera fila, al costat de la paret. «Permetin-me», va dir després de les inevitables paraules d’agraïment al públic i als organitzadors, «que comenci amb un dels primers poemes que vaig dedicar a la meva filla, tot just després de tenir-la», i va tornar a fixar mirada, somrís i rínxols cap a la noieta asseguda a primera fila:

Primer va ser el desig de tu.
I d'aquest desig primigeni
va venir més desig, la pell que crema,
i després l'espera, deixar passar les llunes, 
fins a arribar al crit, a l'empenta,
al dolor que fa néixer. 
I tu, flor de torrentera,
cuca de llum del meu cor,
vas treure el nas per l’espitllera,
com un regal em vas dar el plor.

Un «oh» entendrit es va escapar d’algunes boques i la poeta va mirar cap al lluny, per sobre dels caps, com si al final de la sala no hi hagués cap paret, sinó l’horitzó més vast que haguessin contemplat mai uns ulls. Van transcórrer un segons de deliciosa suspensió fins que Boya va reprendre el fil. Al cap d’un quart d’hora va deixar el seu lloc a l’escenari al tercer i darrer poeta: una senyora d’aspecte venerable va pujar a la tarima; tot i l’edat avançada és movia amb agilitat. Sense prolegòmens, va obrir l’únic llibre que portava, un volum gruixut que recollia la seva obra completa, i va començar a recitar amb veu forta i decidida un poema que duia per títol «Tornant del camp de batalla»:

Hem alçat els estendards
i brandat les espases ben alt,
però ens hem adonat de sobte
que el camp de batalla era buit.
Capcots, hem tornat cap a casa. 
Pel camí, el nostre cap ens ha dit:
«No podem lluitar contra tots els enemics,
defensar totes les causes nobles,
provar de derrotar totes les infàmies.
Però mireu al voltant:
podem vèncer la tristor i el desencant,
fer desaparèixer l'agror del nostre rostre,
recordar que també hem sabut estimar 
i ser estimats. No ens rebran amb honors.
Sabem prou bé que no ens calen.» 
Llavors hem continuat el camí, 
menys tristos per no haver plantat cara
—a qui?—, més reconfortats, 
sabent que hi érem per intentar-ho,
que al món encara hi ha bellesa,
que un dia vam estimar,
que en algun moment vam ser estimats.

Quan va acabar de llegir-lo no va aplaudir ningú, un silenci dens va perllongar-se uns quants segons fins que la poeta va reprendre la paraula. Feia poc que havia arribat a la vuitantena i l’editorial on sempre havia publicat el seus llibres havia preparat l’edició de la seva obra completa per celebrar l’aniversari. Seriosa, tímida com sempre s’havia mostrat en públic, va llegir una selecció de poemes que cobria bona part de la seva trajectòria. Tan sols de tant en tant hi afegia algun comentari, o s’adreçava al públic per formular una pregunta retòrica, preguntar-los si estaven bé, anunciar que ja arribava al final. Quan va haver dit l’últim vers, els assistents van esclatar en una ovació. Ella va convidar l’Eliseu Casals i la Sandra Boya perquè l’acompanyessin a l’escenari mentre duraven els aplaudiments. Se’ls va unir la regidora de Cultura, que duia un ram de flors per a cadascun dels poetes. Els va adreçar unes paraules d’agraïment i va anunciar que al jardí de la casa hi havia una taula amb llibres dels tres autors i que s’hi serviria una copa de vi. A poc a poc la gent va anar sortint; algunes dones van córrer cap a la parada que custodiava el llibreter del poble, d’altres es van dirigir cap a la taula plena de copes que el tècnic de cultura anava omplint amb poca traça i prou entusiasme. El dia era brillant. Les heures que es despenjaven per la paret des de la part superior del jardí lluïen una verdor fresca, desempolsinada. A deu quilòmetres a la rodona, en el revolt d’un carril d’accés a l’autovia, un camioner llançava per la finestra una ampolla de plàstic plena d’orina, un indi tallava pins en una obaga sense nom i una àvia passejava pel carrer amb un pastís acabat de comprar per a la seva neta petita el dia que aquesta feia sis anys. La vida s’entestava a ser recitada per si sola. Era un migdia tebi i lluminós de finals de març.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.