Fuster i els descrèdits

Per començar —per començar-lo a L’Acció Paral·lela— l’Any Fuster, per donar-lo per inaugurat, hem llegit dos assajos del savi de Sueca: El descrèdit de la realitat i Les originalitats, que són justament els que obren el volum segon de l’Obra completa de Joan Fuster (Edicions 62, 2011). Han passat gairebé set dècades des que Fuster va escriure aquests textos, i el cert és que les reflexions que inclouen se’ns mostren del tot vigents. Són vigents pel fons, pels raonaments que s’hi esgrimeixen. Segur que aquests setanta anys transcorreguts permeten matisar, ampliar o completar els postulats de Fuster, però no hi ha res del que diu que no continuï sent vàlid avui, o que en tot cas no mereixi ser tingut en compte en qualsevol debat sobre l’art. Són vigents per la llengua, perquè el català de Fuster és impol·lut, eficaç, ric i genuí; té una força natural que només pot provenir d’un domini molt profund de la llengua, d’aquella seguretat que atorguen els coneixements no només lingüístics, sinó més aviat filològics, històrics i culturals —en el sentit més ampli— que tenia aquest gran intel·lectual. I són vigents per l’interès que susciten: les idees que posa en joc Fuster continuen generant polèmica avui dia, potser perquè formen part d’un debat irresoluble i que, malgrat això, sempre troba algú disposat a plantejar-lo.

El descrèdit de la realitat és un assaig estètic de primer ordre. Arrenca amb la visió d’un nen que dibuixa una ovella enmig d’un camp cap allà el 1275. Aquest gest, dibuixar una ovella del natural, ho canvia tot. Fuster explica per què un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar del natural: no podien perquè no volien. A partir d’aquesta idea, Fuster ens convida a acompanyar-lo en un viatge per totes les èpoques, des de Giotto fins a la primera meitat del segle XX, un itinerari al llarg del qual analitza les actituds dels artistes de cada període a l’hora de dur a terme la seva obra i encarar-se amb la realitat que els envolta. El recorregut arriba fins als corrents que de sobte —o potser no és tan de sobte com això— miren de deixar de banda la realitat: el surrealisme, l’art abstracte… L’assaig està constituït per una successió de capítols molt curts que funcionen gairebé a manera d’il·luminacions. El discurs avança, sòlid, precís, amè, i condueix el lector fins a les portes del gran i etern debat sobre el valor de l’art contemporani, de l’obra abstracta, deslligada completament de la realitat. Fuster no deixa de banda cap qüestió, encara que estigui clafida d’arestes; hi diu la seva entorn de temes com la funció de l’art, l’interès de l’obra artística, el sentit dels museus, la fina ratlla que separa —o no— l’obra d’art abstracta de l’art decoratiu, etc. Tampoc no defuig mostrar què pensa de segons qui, tot i que la seva opinió sobre la figura no li impedeix saber jutjar amb claredat la seva obra («I del surrealisme no queda més que el senyor Dalí, amb les seves pretensions de deixeble de Rafael i una carabassa damunt el cap»). Les opinions més contundents, no cal dir, arriben justament quan parla de l’art del segle XX. Vet aquí un paràgraf per emmarcar:

«L’art —diguin el que vulguin els esteticistes que es pensen pensar com Wilde— no ha estat mai inútil: és més, si algun dia comença a ser inútil, deixarà de ser art per a passar a ser una altra cosa. L’art abstracte es veu condemnat, pels seus propis principis, a no dir res: i és allò que diu, que comunica, el que fa útil un art. L’art abstracte, mut, resulta només bell —i una obra d’home exclusivament bella té una qualificació específica: és decorativa. L’art abstracte és, doncs, decoratiu —com un estampat de tela, com una catifa persa, com bona part de l’art oriental. Cobra, d’aquesta forma, una utilitat nova, que no és la que, a l’Occident, ha tingut i té l’art: una utilitat, si es pot dir així, inferior, material, de confort. L’altra utilitat, la de l’art tradicional —incloent-hi el cubisme i el surrealisme, Picasso i Rouault, Miró i els grans jueus: Marc Chagall, Modigliani, Soutine—, és espiritual: ens aporta, sempre, alguna cosa més que el delit visual; ens proporciona, sempre, un eixamplament del nostre món personal, en posar-lo en contacte amb mons aliens —amb el món de l’artista, més lúcid en tot cas i en cert aspecte, que el nostre.» (Pàg. 67-68)

El segon assaig, Les originalitats, manté, si no accentua, l’interès que pugui tenir el primer. Es tracta d’un paper que reflexiona sobre una qüestió que avui dia, als anys vint del segle XXI, continua preocupant molt els artistes i creadors de qualsevol especialitat, però en especial els escriptors: la imperiosa necessitat de ser originals. De fet, sota aquest títol, tal com el mateix Fuster aclareix en el pròleg, s’apleguen dos textos diferents però complementaris. El primer, titulat pròpiament «Les originalitats», és un intent de aprofundir en les raons que fan que una obra literària esdevingui original, distinta, en la mesura que l’estil prové d’una personalitat determinada, de la singularitat de cada ésser humà. El segon duu per títol «Maragall i Unamuno, cara a cara», i serveix a Fuster per exemplificar les seves idees per mitjà d’un cas concret, és a dir, mitjançant la comparació de dos autors que, tenint a priori certs punts de contacte, de coincidència, es revelen completament diferents l’un de l’altre. Hom pot imaginar que Fuster fa molt més que això que acabo de dir, i que en unes poques pàgines aconsegueix no només retratar les figures d’Unamuno i Maragall, així com la relació que hi havia entre tots dos a partir de la correspondència que van intercanviar, sinó també retratar l’esperit del poble català i del poble castellà i explicar —potser explicar-se si mateix— els fets històrics que es van esdevenir unes poques dècades després del final de la relació entre aquests intel·lectuals. Novament, Fuster ens deixa pàgines magistrals pel contingut, per la prosa, per tot.

«En la poesia moderna —que és aquella de què podem judicar amb coneixement de causa—, en la poesia que després del simbolisme es fa en tots els països europeus, trobaríem esplèndides corroboracions del que dic: l’estupre de la sintaxi, capgiraments semàntics, etimologismes exhumats, les més insinuants catacresis, responen al principi de la metàfora. Aquesta, tal com jo la veig, deixa de ser circumloqui, manera indirecta de dir, i es converteix en camí recte i expeditiu per a arribar a la cosa —una cosa que encara no estava dita i no tenia nom—: un camí recte i expeditiu, però més difícil i complex. “Poesia és l’art de dir bellament les coses…”. Hauríem de rectificar la definició: “poesia és l’art —o la virtut— de dir exactament les coses”. Exactament. El treball per obtenir l’exactitud expressiva ho justifica tot. Ho justifica tot: des del preciosisme a l’escriptura automàtica o a l’hermètica.» (Pàg. 116-117)

Un dels pocs dubtes que sorgeixen quan llegim aquestes pàgines és si Fuster continuaria pensant avui que «el temps assumeix allò que és definitivament útil, allò que sobreviu a les circumstàncies transitòries, i ho afegeix a la fluència històrica de l’esperit» (pàg. 120). Costa pensar que els nostres temps siguin capaços de garbellar res, o que en un futur no gaire llunyà continuïn tenint valor les grans obres del passat i les bones obres dels nostres dies. Sigui com sigui, Fuster avisa els qui malgrat tot decideixen escriure:

«Això no obstant, l’artista i l’escriptor no es refien massa de la posteritat: no s’hi haurien de refiar. Si intenten escapar als vincles del moment i de l’espai on són inserits, enduts per una ambiciosa ànsia d’universalitat, d’assegurar-se la perdurança indefinida, s’arrisquen a encartornar-se, a caure en els miratges de la utopia, a renunciar al testimoniatge d’ells mateixos que seria la seva salvació. Perquè la posteritat tindrà raó, respecte a nosaltres, quan jutjarà de la nostra validesa per a ella; però no en encara —no existeix: mentrestant, mentre nosaltres hi som, la raó és de la nostra part. Mentrestant, mentre nosaltres som entre els nostres contemporanis, i en som contemporanis, serà de cara a ells que haurem de reflexionar l’estructura i la destinació de l’obra a crear.» (Pàg. 120)

Hi ha raons per pensar que aquest assaig es podria haver titulat «El descrèdit de l’originalitat». 

Tenim tot el temps per endavant per continuar llegint Fuster. Ho farem. La seva obra és un far que il·lumina la nostra cultura, el nostre pensament, la nostra pròpia època, fins i tot setanta anys després d’haver estat escrita, com és el cas d’aquests assajos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.