A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Contra la tirania de l’emoció

Vivim en una època de tiranies —algunes autoimposades, d’altres vingudes de fora de nosaltres mateixos i que ens atrapen sense que hi puguem fer res. Una de les més temibles i esteses des de fa anys, però especialment severa en aquests darrers temps, és la tirania de l’emoció. Tot ens ha d’emocionar: la vida, els viatges, els vehicles, els perfums, la cultura… Quants anuncis publicitaris de productes i serveis, ja siguin oferts per empreses privades o per la mateixa Administració pública, no exalten les emocions i ens exhorten a emocionar-nos, com si aquest fos l’objectiu principal que hem de perseguir els humans. Fixem-nos, si no, en l’última campanya del Departament de Cultura de la Generalitat: «Emociona’t amb la cultura.» Sí, emocionem-nos amb els concerts, amb els museus, amb el teatre, amb els llibres…

Reduir la cultura a emoció és terrible, és perillós, i, per damunt de tot, és pervers. És invalidar-ho tot, no entendre res. I potser ja és això el que persegueixen els que fan tantes crides a emocionar-nos: que els ciutadans no entenguin res ni tinguin cap necessitat de fer-ho, perquè del que es tracta és que tot els entri pels ulls, per la pell, pels narius, per les orelles, a fi que se’ls remogui una mica el cor i treballi la glàndula lacrimal. I el cervell? Què hi va a parar? Què en fem? Ben res. Tots ben distrets i amb la pell de gallina, però incapaços de generar algun pensament que tingui una mica de gruix.

Per sort, podem triar més del que ens pensem, i d’ocasions per fugir d’aquesta tirania no en falten. Llegint Canetti, per exemple, queda clar que hi ha altres maneres de viatjar, de viure, de veure la cultura, sense que forçosament hàgim de deixar l’emoció de banda. Ho hem comprovat amb Les veus de Marràqueix, una petita obra que Canetti va publicar el 1967 i que Editorial Flâneur ens ofereix en la versió de la sempre solvent i eficaç Anna Soler Horta. Per mitjà dels catorze relats d’aquest volum, Canetti ens convida a passejar per paisatges humans i urbans carregats d’històries personals i col·lectives, de mites, de colors, d’efluvis, de comèdia i de tragèdia, sempre acompanyats per les veus de què ens parla el narrador. És un recorregut molt concret, acotat, al llarg del qual podem arribar a emocionar-nos amb algunes de les vicissituds per què passen els homes i les dones —i les bèsties— que desfilen davant nostre. Mentre llegim, tan aviat somriurem com deixarem escapar una ganyota de fàstic o de dolor. Ens sorprendrem compadint-nos d’algú o alegrant-nos-en per alguna raó, però també mourem el cap assentint o dissentint del que diu el narrador, estant o no d’acord amb alguna afirmació, i posarem en joc la nostra capacitat d’acceptar certs fets —usos, costums que ens poden semblar aliens—, aprendrem coses que no sabíem i, esclar, gaudirem. Llegirem amb la pell i amb el cor, però també amb el cap.

Les veus de Marràqueix és un llibre de viatges, breu, modest —no cal que tot sigui una obra mestra—, per mitjà del qual Canetti ens dona a conèixer un lloc, una època i una gent; gent molt diversa, atès que àrabs, jueus i europeus habiten els carrers que l’autor ens deixa compartir gràcies a la seva mirada singular. Efectivament, no es tracta només del que veu, sinó de com ho veu: en què es fixa, què li crida l’atenció —uns camells, un ase maltractat, una dona amagada rere una reixa—, què busca en aquells carrers antics, entre botigues i parades davant les quals es comporta com un veritable flâneur, com un d’aquells éssers que tant interessaven Poe, Baudelaire o Benjamin, perdut enmig de la multitud i enlluernat per les mercaderies.

No hi ha res que separi el vianant dels productes exposats, ni portes ni vidres. El comerciant, assegut entre els seus articles, no exhibeix cap nom i, com ja he dit, ho té tot a l’abast de la mà. El transeünt es troba cada objecte exposat d’una manera sol·licita. Pot tenir-lo a la mà l’estona que vulgui, en pot parlar llargament, pot fer preguntes, expressar dubtes i, si en té ganes, esplaiar-se sobre la seva història, la història de la seva estirp i la història del món sencer sense comprar res. L’home envoltat de les seves mercaderies és, per damunt de tot, una persona tranquil·la. Hi és sempre. Sempre està disposat a negociar. Té poc espai i poques possibilitats de fer gestos expansius. Pertany als seus productes tant com els productes li pertanyen a ell. Les mercaderies no es desen mai enlloc, el botiguer hi té sempre les mans i els ulls a sobre. S’estableix una intimitat seductora entre ell i els objectes que ven. Els vigila i els manté en ordre, com si fossin la seva família nombrosa. (Pàg. 21)

En aquests relats hi trobem, doncs, venedors, bevedors de te, grans contadors d’històries, éssers venerables i éssers detestables, nens cridaners, i captaires —desenes de captaires. Sons i veus de tota mena combinats en una simfonia que canta en un sol moviment l’existència d’un món que s’acaba, la mateixa condició humana, la vida i la mort. Una mort que plana damunt de moltes de les figures —humanes o animals—; o potser és, a voltes, una sensació d’inevitabilitat que es confon amb la mort. No en va, un sap que si avui viatja a Marràqueix ja no hi trobarà el món que ens descriu Canetti. Això, de ben segur, és inevitable.