Vivim en una època de tiranies —algunes autoimposades, d’altres vingudes de fora de nosaltres mateixos i que ens atrapen sense que hi puguem fer res. Una de les més temibles i esteses des de fa anys, però especialment severa en aquests darrers temps, és la tirania de l’emoció. Tot ens ha d’emocionar: la vida, els viatges, els vehicles, els perfums, la cultura… Quants anuncis publicitaris de productes i serveis, ja siguin oferts per empreses privades o per la mateixa Administració pública, no exalten les emocions i ens exhorten a emocionar-nos, com si aquest fos l’objectiu principal que hem de perseguir els humans. Fixem-nos, si no, en l’última campanya del Departament de Cultura de la Generalitat: «Emociona’t amb la cultura.» Sí, emocionem-nos amb els concerts, amb els museus, amb el teatre, amb els llibres…
Reduir la cultura a emoció és terrible, és perillós, i, per damunt de tot, és pervers. És invalidar-ho tot, no entendre res. I potser ja és això el que persegueixen els que fan tantes crides a emocionar-nos: que els ciutadans no entenguin res ni tinguin cap necessitat de fer-ho, perquè del que es tracta és que tot els entri pels ulls, per la pell, pels narius, per les orelles, a fi que se’ls remogui una mica el cor i treballi la glàndula lacrimal. I el cervell? Què hi va a parar? Què en fem? Ben res. Tots ben distrets i amb la pell de gallina, però incapaços de generar algun pensament que tingui una mica de gruix.
Per sort, podem triar més del que ens pensem, i d’ocasions per fugir d’aquesta tirania no en falten. Llegint Canetti, per exemple, queda clar que hi ha altres maneres de viatjar, de viure, de veure la cultura, sense que forçosament hàgim de deixar l’emoció de banda. Ho hem comprovat amb Les veus de Marràqueix, una petita obra que Canetti va publicar el 1967 i que Editorial Flâneur ens ofereix en la versió de la sempre solvent i eficaç Anna Soler Horta. Per mitjà dels catorze relats d’aquest volum, Canetti ens convida a passejar per paisatges humans i urbans carregats d’històries personals i col·lectives, de mites, de colors, d’efluvis, de comèdia i de tragèdia, sempre acompanyats per les veus de què ens parla el narrador. És un recorregut molt concret, acotat, al llarg del qual podem arribar a emocionar-nos amb algunes de les vicissituds per què passen els homes i les dones —i les bèsties— que desfilen davant nostre. Mentre llegim, tan aviat somriurem com deixarem escapar una ganyota de fàstic o de dolor. Ens sorprendrem compadint-nos d’algú o alegrant-nos-en per alguna raó, però també mourem el cap assentint o dissentint del que diu el narrador, estant o no d’acord amb alguna afirmació, i posarem en joc la nostra capacitat d’acceptar certs fets —usos, costums que ens poden semblar aliens—, aprendrem coses que no sabíem i, esclar, gaudirem. Llegirem amb la pell i amb el cor, però també amb el cap.
Les veus de Marràqueix és un llibre de viatges, breu, modest —no cal que tot sigui una obra mestra—, per mitjà del qual Canetti ens dona a conèixer un lloc, una època i una gent; gent molt diversa, atès que àrabs, jueus i europeus habiten els carrers que l’autor ens deixa compartir gràcies a la seva mirada singular. Efectivament, no es tracta només del que veu, sinó de com ho veu: en què es fixa, què li crida l’atenció —uns camells, un ase maltractat, una dona amagada rere una reixa—, què busca en aquells carrers antics, entre botigues i parades davant les quals es comporta com un veritable flâneur, com un d’aquells éssers que tant interessaven Poe, Baudelaire o Benjamin, perdut enmig de la multitud i enlluernat per les mercaderies.
No hi ha res que separi el vianant dels productes exposats, ni portes ni vidres. El comerciant, assegut entre els seus articles, no exhibeix cap nom i, com ja he dit, ho té tot a l’abast de la mà. El transeünt es troba cada objecte exposat d’una manera sol·licita. Pot tenir-lo a la mà l’estona que vulgui, en pot parlar llargament, pot fer preguntes, expressar dubtes i, si en té ganes, esplaiar-se sobre la seva història, la història de la seva estirp i la història del món sencer sense comprar res. L’home envoltat de les seves mercaderies és, per damunt de tot, una persona tranquil·la. Hi és sempre. Sempre està disposat a negociar. Té poc espai i poques possibilitats de fer gestos expansius. Pertany als seus productes tant com els productes li pertanyen a ell. Les mercaderies no es desen mai enlloc, el botiguer hi té sempre les mans i els ulls a sobre. S’estableix una intimitat seductora entre ell i els objectes que ven. Els vigila i els manté en ordre, com si fossin la seva família nombrosa. (Pàg. 21)
En aquests relats hi trobem, doncs, venedors, bevedors de te, grans contadors d’històries, éssers venerables i éssers detestables, nens cridaners, i captaires —desenes de captaires. Sons i veus de tota mena combinats en una simfonia que canta en un sol moviment l’existència d’un món que s’acaba, la mateixa condició humana, la vida i la mort. Una mort que plana damunt de moltes de les figures —humanes o animals—; o potser és, a voltes, una sensació d’inevitabilitat que es confon amb la mort. No en va, un sap que si avui viatja a Marràqueix ja no hi trobarà el món que ens descriu Canetti. Això, de ben segur, és inevitable.
L'Acció Paral·lela 