A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.