The Man Who Shot…

Segurament tots estarem d’acord que un dels grans westerns de la història és l’inoblidable film The Man Who Shot Liberty Valance. N’hi ha d’altres, esclar, com The Unforgiven, The Searchers o Once Upon a Time in the West. Tots aquests títols, per una o altra raó, em venen al cap després d’haver llegit Terres mortes (Anagrama, 2021), la primera novel·la de Núria Bedicho Giró (Barcelona, 1995), una de les obres que més ressò han obtingut darrerament en el panorama literari català. No, Terres mortes no és un western, sinó una novel·la que s’insereix perfectament dins d’una fecunda tradició narrativa que arrenca a finals del segle XIX i que es consolida amb el modernisme, un fil que uneix autors com Carles Bosch de la Trinxeria, Raimon Casellas, Víctor Català, Joaquim Ruyra, Eduard Gribal Jaume…, i que arriba fins als nostres dies enllaçant amb Maria Barbal, amb Irene Solà i la mateixa Núria Bendicho. Aquesta tradició narrativa, formada per obres que situen l’acció i els personatges en un ambient rural, salvatge i ensalvatgidor, és el nostre western.

Terres mortes comença amb el que sembla l’assassinat d’en Joan, un dels membres d’una família que viu aïllada en el seu casal. Qui l’ha matat? Aquesta és la pregunta que posa en marxa l’engranatge de la narració. En cadascun dels tretze capítols del llibre prendrà la paraula un dels personatges implicats d’una o altra forma en la història, la majoria membres de la mateixa nissaga protagonista, als quals s’afegeixen uns pocs habitants del poble veí. Es tracta, doncs, del clàssic relat en què cada personatge dona la seva visió de la història o d’alguns dels fets que s’expliquen, segons com els han viscut, segons el que en poden saber per la implicació que hi tenen, per l’edat o per qualsevol altre condicionant. Cadascun representa un punt de vista o aporta una determinada informació que permet al lector anar omplint els buits inicials.

L’ambientació, la trama i les diferents situacions que es plantegen no són pas noves. Com en els westerns, partim d’uns elements coneguts, comuns, que són els senyals d’identitat d’aquest tipus de narrativa. Hi trobem personatges maleïts, figures estrafetes, una natura brutal i amenaçadora, secrets inconfessables, odis viscerals, i una presència constant i absoluta de la mort i la decadència. Ara bé, Bendicho demostra des del primer moment que sap què vol fer i com ho vol fer, i que una primera obra pot exhibir una maduresa inaudita. El que trobem aquí és una escriptora amb tot el talent per combinar aquests elements, i d’altres de collita pròpia —fruit de la seva visió, la seva experiència, el moment—, a fi de construir una obra nova, distinta, admirablement sòlida, i que representa una bona actualització del «gènere» —entre cometes, sí, perquè no és tal.

És probable que el desencant del món que ho amara tot en aquesta època nostra que ens ha tocat viure sigui un altre dels motors de la novel·la, si més no el que s’encarrega de bastir l’ambientació: la natura es mostra dura, inexorable —venen a la memòria els paisatges de Béla Tarr, especialment el que envolta la casa d’El cavall de Torí—, i la maldat, com als westerns, campa lliure entre els homes (caldrà que diguem «entre els homes i dones?») i marca la major part dels seus actes. I al costat de la maldat suren amb força, a voltes com a causa, a voltes com a conseqüència, la vergonya i la impotència, omnipresents al llarg de tota l’obra. Efectivament, la maldat, la vergonya i la impotència, sovint en forma d’incapacitat, és la tríada que presideix el relat i que convenç el lector tant de l’antiguitat com de la vigència del lema «No future». No és, però, l’única tríada del llibre. Quan se’ns descriu la cambra on jau el moribund Joan, llegim: «Era la cambra amb menys llum de totes i també la més petita. El matalàs estava esquinçat i la palla et foradava la pell com agulles. Aquesta vegada, sobre el capçal hi tornava a haver la creu que la mare temps enrere havia arrencat. Feia olor de fred, de dolor, de podrit» (pàg. 11). En la presentació d’en Tomàs, el fill gran del casal, en trobem una altra: «I no tenia dona ni fills. Ni paraules, ni il·lusió, ni amabilitat» (pàg 16). De tres en tres, els substantius ens condueixen cap a les profunditats del relat i de l’ànima humana.

La bellesa, la calma…, no són enlloc? No és exactament així. Bendicho té un domini del pinzell que li permet matisar la lletjor del món, i el lector se sorprèn trobant belles imatges d’aigües putrescents o de ruïnes embardissades i pudents. I encabat hi ha l’amor, que no ho salva pas tot, però que fa que el món sigui encara mínimament habitable.

En definitiva, som davant d’una novel·la contundent, ben construïda, on pràcticament res no grinyola. Si hi ha cap excés —algunes escenes ens duen a pensar en una darrera referència cinematogràfica: Tarantino—, aquest queda justificat per necessitats del guió gràcies a la mestria amb què Bendicho l’incorpora en el quadre general de l’obra, com si li fos imprescindible per acabar de descriure un univers que, a més d’encaixar a la perfecció en la tradició de què abans parlàvem, és absolutament personal. Com passa amb els millors westerns. En aquest, a la fi, també acabem sabent qui va matar Liberty Valance.

Una citació a propòsit de gairebé tot

A la gran ballerina i coreògrafa Pina Bausch, una de les figures clau de la dansa contemporània, li devem una citació que podríem aplicar a qualsevol àmbit del pensament i de la creació. Les paraules, potser no ben bé textuals, són aquestes:

Bascular, decantar-se,
abandonar l'estabilitat
per assolir certs riscos,
i amb els riscos, més precisió.
Perquè només la precisió
assegura la idea i el missatge.

No són versos, per bé que m’hagi vingut de gust escriure la citació com si es tractés d’un poema. Un pot imaginar-se la Pina Bausch professora adreçant-se amb aquests mots als seus alumnes de dansa, una manera de demanar-los que defugissin l’equilibri, la postura còmoda, i busquessin el gest difícil però precís, el moviment que pogués expressar millor el que volien dir, tot i el risc de caure, de fer-se mal, d’haver de repetir un cop i un altre la figura concebuda mentalment.

Abandonar l’estabilitat, assumir riscos, vol dir treballar molt per no caure, per sortir-se’n. Això és així en la dansa, i és així en la poesia, en la narrativa, en l’assaig, o en la pintura, en tota mena d’acte creatiu. També és així en la lectura. En aquest cas, no busquem la precisió com a creadors, sinó com a desxifradors d’un missatge. Si com a lectors no arrisquem mai, estem perduts.

Demà és Sant Jordi.

La despreocupació

Al Midi francès, a no pas gaires quilòmetres de casa nostra, hi ha pobles i petites ciutats on la gent viu despreocupada. Ells no sempre ho saben; de vegades creuen —o ho fan veure— que també els preocupa el món, l’època, l’estat de les coses, però no és ben bé així: pels fets i les paraules, per la manera com viuen, es mouen, es comporten i parlen, queda clar que saben fer la seva, que viuen amb una despreocupació que aquí, a Catalunya, desconeixen fins i tot els prioratins.

En aquests pobles i en aquestes petites ciutats del Midi francès, per descomptat, no tot és perfecte. Estan situats en el vell Llenguadoc, que avui es buida inexorablement i on guanyar-se la vida es complica cada cop més. Però els que se l’hi guanyen, els que fa temps que hi són i viuen en cases sense hipotecar, van fent protegits de la remor ensordidora del món exterior. Solen sortir de casa ajustant la porta de la tanca que clou el petit jardinet anterior o posterior, sovint un mur de pedres velles cobertes de molsa més o menys fresca segons l’època de l’any. Pugen a un cotxe vell i van a fer alguna gestió o a comprar al mercat setmanal del poble més gran de la comarca. Ho fan passant per carreteres estretes, oblidades per l’autoritat departamental, que travessen un paisatge ondulat format per camps i petits boscos de roures —al sud—, castanyers —més cap al nord— i altres arbres, entres els quals sol destacar algun venerable exemplar de dimensions mítiques. Els vorals es mantenen verds, nets, lliures de brossa, de llaunes i ampolles plenes d’orina —no són llocs de pas de camioners—, i al fons de cada vall llisca un rierol mandrós, lent, que serpenteja entre tirades d’àlbers i altres espècies de ribera. De tant en tant, algun ramat, alguna vinya, algun tractor que feineja.

En alguns d’aquests pobles, per petits que siguin, és possible trobar-hi algun restaurant amb una terrassa que doni a una plaça ombrejada per plàtans gruixuts i de brancam colossal. Hi hem menjat, en aquests restaurants de cuina senzilla, predictible, que desconeixen qualsevol forma d’innovació: foie, amanides, confit de canard… Allò que fan bé, ho solen fer bé. Desviar-se del camí i demanar, per exemple, un arròs pot ser catastròfic. El propietari —en més d’una ocasió un pres convicte que ha anat a recloure’s en aquell racó de món, escolta Johnny Hallyday i Édith Piaf i mira de no abusar del Suze— rep d’entrada el desconegut estranger amb un recel que desapareix al cap d’una estona, sobretot si aquest desconegut demana el vi més car de la carta, mai res de l’altre món i segurament l’únic prou bevible. Si a més dediques alguna carícia al gos que es passeja entre les taules perquè és —no pas com si fos— a casa seva, el recel es transforma decididament en calidesa.

I és que en aquest Midi francès de què parlem obrir un restaurant és admirablement senzill. Per això n’hi ha algun a qualsevol poblet, a qualsevol racó, amb una terrassa habilitada al carrer, a la vorera, sota una porxada, ocupant un tros de plaça, enfilada en un rocar. El lavabo sol ser modest, vell, unisex. Les taules, ben juntes les unes amb les altres, són petites, a penes suficients per als plats de dues persones, la panereta, els coberts, l’ampolla d’aigua sempre oferta i les diminutes copes de vi —en el país vitivinícola per excel·lència, el servei del vi és calamitós. Cal saber passar per alt una higiene que justeja per tot arreu i gaudir del marc, tantes vegades incomparable. Un cop servits, comencem a menjar tot admirant la decoració kitsch d’aquesta mena de locals i, per damunt de tot, el silenci que s’hi respira, tot just trencat pel to de veu sempre baix de les converses. Al Midi la gent no crida als restaurants: conversa civilitzadament, despreocupadament; discuteixen de les coses que els amoïnen —mai gaires, sempre les mateixes— i beuen i mengen discretament. Desconeixen el verb afartar-se. Fins i tot la canalla s’hi comporta.

En alguna ocasió, a les places del davant d’aquests restaurants hi ha algun mercat d’alimentació, alguna fira de brocanters. En algun pati del darrere d’aquelles cases, potser a la que fa de Mairie, hi té lloc un esdeveniment cultural: un concert, una presentació d’un llibre, un recital de poesia. Tot és modest, però eficaç, sòlid, recolzat en una tradició antiga i en el convenciment que tot plegat està ben ancorat en una de les cultures més potents del món, sigui el que sigui el que vulgui dir això. Com passa amb la cuina, pel que fa a la cultura aquests éssers despreocupats viuen feliços, confiats en el prestigi de la nació que els ha donat una gran llengua —i pres una altra— i un terra ben ferm sota els peus. Si a voltes també tenen maldecaps, si de tant en tant també es lamenten per la seva sort, el seu estat natural acaba sempre ressorgint al voltant d’una taula, asseguts entre amics.

A Catalunya fa massa temps que aquesta despreocupació no la tastem, ni quan estem sols, ni quan seiem en una taula amb amics. Tot ens amoïna, segurament perquè el nostre entorn i el nostre dia a dia són diferents, tal vegada més complexos. Però també perquè estem fets així. Ens amoïna la llengua, i ens continuarà amoïnant fins que no hagi arribat al grau de minorització a què ha arribat l’occità. Ens amoïna el paisatge, amenaçat sempre per la lletjor i el ciment en forma d’infraestructures viàries o energètiques, polígons, barris nous, urbanitzacions, o per un canvi climàtic que patim més que en altres llocs. També ens preocupa el paisatge humà, atapeït —sobretot al litoral i al prelitoral—, agressivament canviant: som molts, som molt diversos —molt més que en qualsevol racó del Midi francès—, i ens hem agrupat en comunitats estanques, impermeables, guetitzades, una operació que té la llengua com a primera víctima, i la convivència i el civisme com a segones despulles. Tot és culpa de tots, començant pel fet que el nostre no és un país que es faci respectar per ningú, ni pels qui hi han nascut ni pels qui hi han vingut: tothom emmerda, embruta, crida i enlletgeix en major o menor mesura, i l’Administració s’ho mira i fa lleis i normes —a cabassos— que mai no fa complir. Viure en un bloc de pisos és ja impensable i tothom qui pot ho evita.

Ens amoïna el món sencer, el que passa en altres llocs, i per això som país d’entitats del tercer sector, origen d’iniciatives i projectes. Ens amoïna el nostre fracàs com a societat. Ens amoïna l’estat de la nostra cultura. Fins i tot ens preocupa que es publiqui massa, que no puguem seguir el ritme de les novetats, que no tinguem la possibilitat de comprar-ho tot i de llegir-ho tot. Ens amoïna l’ambient que tan sovint es respira al món a través del filtre de Twitter. Que hi hagi capelletes de qualsevol cosa, o que no n’hi hagi. Viure fora de Barcelona és un problema perquè no existeixes. Viure a Barcelona és un problema perquè no vius.

I al final arribem a la conclusió que l’única manera d’aconseguir un cert grau de despreocupació és recloent-nos en un racó dins les quatre parets de casa, asseguts en alguna cosa còmoda, amb un llum a prop ben situat, i obrint de nou aquell llibre que se’ns resisteix més del compte, però que quan hi tornem a entrar ens permet desconnectar del món exterior i deixar de pensar en el que no som ni serem, en el que no tenim ni tindrem, en el que no canviem ni canviarem. La despreocupació arriba quan llegeixes un llibre que no saps quan acabaràs i comprens que això no té cap importància. Quan en Marcel reclou l’Albertine sense saber que, burro com és, la perdrà per sempre.