The Man Who Shot…

Segurament tots estarem d’acord que un dels grans westerns de la història és l’inoblidable film The Man Who Shot Liberty Valance. N’hi ha d’altres, esclar, com The Unforgiven, The Searchers o Once Upon a Time in the West. Tots aquests títols, per una o altra raó, em venen al cap després d’haver llegit Terres mortes (Anagrama, 2021), la primera novel·la de Núria Bedicho Giró (Barcelona, 1995), una de les obres que més ressò han obtingut darrerament en el panorama literari català. No, Terres mortes no és un western, sinó una novel·la que s’insereix perfectament dins d’una fecunda tradició narrativa que arrenca a finals del segle XIX i que es consolida amb el modernisme, un fil que uneix autors com Carles Bosch de la Trinxeria, Raimon Casellas, Víctor Català, Joaquim Ruyra, Eduard Gribal Jaume…, i que arriba fins als nostres dies enllaçant amb Maria Barbal, amb Irene Solà i la mateixa Núria Bendicho. Aquesta tradició narrativa, formada per obres que situen l’acció i els personatges en un ambient rural, salvatge i ensalvatgidor, és el nostre western.

Terres mortes comença amb el que sembla l’assassinat d’en Joan, un dels membres d’una família que viu aïllada en el seu casal. Qui l’ha matat? Aquesta és la pregunta que posa en marxa l’engranatge de la narració. En cadascun dels tretze capítols del llibre prendrà la paraula un dels personatges implicats d’una o altra forma en la història, la majoria membres de la mateixa nissaga protagonista, als quals s’afegeixen uns pocs habitants del poble veí. Es tracta, doncs, del clàssic relat en què cada personatge dona la seva visió de la història o d’alguns dels fets que s’expliquen, segons com els han viscut, segons el que en poden saber per la implicació que hi tenen, per l’edat o per qualsevol altre condicionant. Cadascun representa un punt de vista o aporta una determinada informació que permet al lector anar omplint els buits inicials.

L’ambientació, la trama i les diferents situacions que es plantegen no són pas noves. Com en els westerns, partim d’uns elements coneguts, comuns, que són els senyals d’identitat d’aquest tipus de narrativa. Hi trobem personatges maleïts, figures estrafetes, una natura brutal i amenaçadora, secrets inconfessables, odis viscerals, i una presència constant i absoluta de la mort i la decadència. Ara bé, Bendicho demostra des del primer moment que sap què vol fer i com ho vol fer, i que una primera obra pot exhibir una maduresa inaudita. El que trobem aquí és una escriptora amb tot el talent per combinar aquests elements, i d’altres de collita pròpia —fruit de la seva visió, la seva experiència, el moment—, a fi de construir una obra nova, distinta, admirablement sòlida, i que representa una bona actualització del «gènere» —entre cometes, sí, perquè no és tal.

És probable que el desencant del món que ho amara tot en aquesta època nostra que ens ha tocat viure sigui un altre dels motors de la novel·la, si més no el que s’encarrega de bastir l’ambientació: la natura es mostra dura, inexorable —venen a la memòria els paisatges de Béla Tarr, especialment el que envolta la casa d’El cavall de Torí—, i la maldat, com als westerns, campa lliure entre els homes (caldrà que diguem «entre els homes i dones?») i marca la major part dels seus actes. I al costat de la maldat suren amb força, a voltes com a causa, a voltes com a conseqüència, la vergonya i la impotència, omnipresents al llarg de tota l’obra. Efectivament, la maldat, la vergonya i la impotència, sovint en forma d’incapacitat, és la tríada que presideix el relat i que convenç el lector tant de l’antiguitat com de la vigència del lema «No future». No és, però, l’única tríada del llibre. Quan se’ns descriu la cambra on jau el moribund Joan, llegim: «Era la cambra amb menys llum de totes i també la més petita. El matalàs estava esquinçat i la palla et foradava la pell com agulles. Aquesta vegada, sobre el capçal hi tornava a haver la creu que la mare temps enrere havia arrencat. Feia olor de fred, de dolor, de podrit» (pàg. 11). En la presentació d’en Tomàs, el fill gran del casal, en trobem una altra: «I no tenia dona ni fills. Ni paraules, ni il·lusió, ni amabilitat» (pàg 16). De tres en tres, els substantius ens condueixen cap a les profunditats del relat i de l’ànima humana.

La bellesa, la calma…, no són enlloc? No és exactament així. Bendicho té un domini del pinzell que li permet matisar la lletjor del món, i el lector se sorprèn trobant belles imatges d’aigües putrescents o de ruïnes embardissades i pudents. I encabat hi ha l’amor, que no ho salva pas tot, però que fa que el món sigui encara mínimament habitable.

En definitiva, som davant d’una novel·la contundent, ben construïda, on pràcticament res no grinyola. Si hi ha cap excés —algunes escenes ens duen a pensar en una darrera referència cinematogràfica: Tarantino—, aquest queda justificat per necessitats del guió gràcies a la mestria amb què Bendicho l’incorpora en el quadre general de l’obra, com si li fos imprescindible per acabar de descriure un univers que, a més d’encaixar a la perfecció en la tradició de què abans parlàvem, és absolutament personal. Com passa amb els millors westerns. En aquest, a la fi, també acabem sabent qui va matar Liberty Valance.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.