Quan fa cinc anys llargs vaig arribar al final d’À la recherche du temps perdu, em vaig adonar de seguida que n’havia fet una lectura pèssima. D’això ja n’he parlat i no hi insistiré. Però és un fet que certs llibres correm el risc de llegir-los malament. Aquella tardor del 2016, quan sense ser flors i violes la vida tenia un to molt diferent del que té ara —i malgrat tot algú mínimament observador ja podia comprovar que una rastellera d’astres començaven a alinear-se amenaçadorament per anunciar-nos tota mena de vicissituds—, em vaig prometre que no trigaria a tornar a la Recherche, ara que sabia com no l’havia de llegir. M’hi vaig posar al juliol de l’any passat, sense presses, sense marcar-me cap ritme, i he tancat la darrera pàgina del llibre aquest maig de 2022.
Ara sé que en el mateix moment que un acaba la lectura de la Recherche té dues possibilitats: anar a fer un volt o anar a fer un tomb. I repetir l’operació l’endemà i els dies que calguin. No li cal córrer a buscar una altra lectura, i encara menys a posar-se a escriure res. Llegir tot seguit alguna altra cosa és temerari. Posar-se a escriure cap ratlla és impensable. En el primer cas, cal reconèixer que el lector de Proust no es neguitejarà pas en excés perquè ja n’és prou, de temerari. Mirarà de trobar un llibre que trenqui amb el que ha estat llegint fins ara, una obra que no s’hi faci mal amb el record de l’última lectura. És una operació semblant a triar els colors de les peces de roba amb què ens vestim: hi ha colors que es destorben entre si i que val més no intentar combinar —segons quins verds, per exemple—; és millor recórrer als extrems, buscar contrastos que s’avinguin o es respectin. El mateix passa amb les lectures. A més, el lector de la Recherche té l’avantatge de la seva pròpia experiència: segurament entre llibre i llibre, entre côté i côté, ja deu haver intercalat alguna altra obra —un volum de poesia, una novel·la curta, algun assaig—, imitant les balenes venerables, que entre immersió i immersió també han de sortir a la superfície a respirar, i per tant ja sap quina mena de lectures casen bé, per contrast, amb Proust. Això no treu que el risc de fracàs sigui alt. Des d’un cim tan prominent, totes les altres muntanyes semblen turons modestos, qualsevol accident geogràfic s’empetiteix, i al lector excursionista li cal un cert temps per recuperar la noció del que és una obra literària de mida humana.
Posar-se a escriure, en canvi, és impensable —posar-se a escriure res, sigui el que sigui. Quin sentit pot tenir? Parlar de Proust i de la Recherche és una operació condemnada al naufragi o a la inconsistència, si no a la tangencialitat. Aquestes ratlles en són un bon exemple. La Recherche vol poc soroll, poc xivarri, poca propaganda. Afirmarem mil cops, si cal, que és el llibre irrecomanable per excel·lència. A ningú no li pots dir «has de llegir-lo», «no saps què et perds». A tot estirar, podem mirar d’explicar per mitjà d’alguna cosa més que no pas esbufecs i ganyotes, és a dir, amb lletres, mots i frases mínimament comprensibles els pensaments que ens persegueixen mentre païm un àpat d’aquestes proporcions. Al cap i a la fi, no llegir la Recherche no tan sols no és cap crim, sinó que més aviat és una decisió sàvia si no es disposa de prou temps, de prou calma i de prou ganes.
Però, ai, si t’hi poses… Proust teixeix la seva obra amb un fil inexhaurible fet d’un material molt resistent i durador: la seva frase, llarga i envolupant. Tot el que s’havia de dir sobre la manera que tenia Proust de construir les frases ja deu haver estat dit abans. Per això, només ens resta viure l’experiència de quedar atrapats a la xarxa —cada cop més densa a mesura que ens hi endinsem— del relat, de l’univers on habiten els personatges que anirem coneixent i que veurem evolucionar, transformar-se físicament i moralment, envellir, tal com passa amb el mateix narrador, aquest Marcel que primer ens sembla un nen malaltís i capriciós, observador i necessitat d’afecte; que més endavant esdevindrà un adolescent malaltís i ociós, enamoradís i amb ínfules de futur escriptor; que més tard prendrà la figura d’un jove malaltís i paranoic, maltractador rosegat per la gelosia, paralitzat per la mandra, incapaç de dur a terme la tasca literària per a la qual creu haver estat cridat, i que finalment trobarem convertit en un home d’edat provecta, gairebé un vell, que amb prou feines aconsegueix fer-se càrrec dels anys que han transcorregut i de l’efecte que el pas del temps ha tingut tant en ell com en totes les persones que ens ha convidat a conèixer. «Amb prou feines», dic, perquè quan ho fa, quan per fi se’n fa càrrec, llavors l’obra del temps transcorregut —el temps escrit— s’alça davant nostre amb tota la majestuositat i grandesa, prenent la forma d’un corpus literari excepcional, molt difícilment igualable.
No sé què més podria dir-ne. Tot això ja és sobrer. He dit que la Recherche no vol soroll, i tota aquesta xerrameca se’m fa ja massa estrident. Sols puc comprovar que el temps ha continuat passant, també per a mi. A principis del 2016 em vaig atrevir a qüestionar Proust; aquell apunt infaust del blog, però, acabava amb un desig en forma de predicció: «D’aquí a uns quants anys potser sabré apreciar millor Proust.» No vaig haver d’esperar tant; per sort ben aviat em vaig adonar del meu error. Ara, passats uns quants anys, tanco definitivament la ferida. Com en Marcel, aquest temps no ha passat en va; també se m’han emblanquit els cabells, el món ha continuat transformant-se, uns i altres ja no som exactament els mateixos que érem abans. Potser tampoc no som tan diferents. I acabo: me’n vaig a fer un tomb, avui pel costat de la riera dels Frares. Demà, qui ho sap!
L'Acció Paral·lela 