La figura que ens fa callar

Quan era petit —un nen de set o vuit anys molt mogut i curiós—, em passava sovint que algú o altre, a casa o a l’escola, em demanés que callés, que estigués quiet. Era comprensible que fos així, perquè em costava parar quiet i en silenci. Sempre tenia alguna pregunta per fer, sempre hi havia alguna cosa que volia veure o tocar i que em feia aixecar-me, anar amunt i avall, destorbar aquells qui tingués més a l’abast. De seguida, però, em va ser fàcil destriar entre dues de les formes que tenien els adults de fer-me callar. L’una, que sovint era la que emprava la meva àvia, es basava en un «caalla» amb la primera a una mica sostinguda, un «caalla» llarg i dit amb veu pacient, sense duresa, que jo traduïa per un «vine, seu, seu i escolta el que diem», o «mira això, que t’agradarà». Era un «calla» que em deixava clar que si parava atenció aprendria alguna cosa, o m’ho passaria bé fent ves a saber quina descoberta, un «calla» dolç que em convidava a participar del món dels adults, a formar-ne part, si més no, com a oient. Un «calla», en definitiva, que algú deia pensant en el meu futur.

L’altre manera d’ordenar-me que estigués en silenci era un «calla!» sec i breu, eixut i contundent, exclamat des de la impaciència, un «calla» que no admetia rèplica ni  em demanava res que no fos obediència immediata, submissió, invisibilitat. Aquest «calla» autoritari venia del passat i sols buscava en mi un silenci absolut que jo no percebia com un convit a participar de res, sinó com una forma de mantenir-me a ratlla.

He pensat en aquestes dues formes de fer callar mentre contemplava una de les peces de Plensa que hi ha hagut exposades al Museu d’Art de Ceret aquestes darreres setmanes: un cap de dona amb les parpelles closes i que demana silenci. Les faccions són serenes, no expressen gairebé cap emoció; és un rostre que no ens mira però que sap que nosaltres sí que el mirem, i que ens demana que callem. Si l’expressió és tan neutra, si res no dona cap pista sobre el to amb què està expressada aquesta demanda de silenci, com podem saber de quin dels dos «calla» que he comentat abans es tracta? Com puc saber què vol de mi Plensa: que calli, escolti, aprengui i participi del que passa al meu entorn, de la mateixa experiència de contemplació d’una obra artística? O que calli, pari quiet i no molesti, no repliqui, no contesti?

L’obra d’art ja ho té, això: qui la contempla se la fa seva a la seva manera, hi veu el que vol —o a voltes, simplement, el que pot—, la interpreta, en gaudeix, l’aprecia o la rebutja. No cal —no ha de ser així— que l’artista ens ho doni tot mastegat, ni que ens digui com hem de llegir l’obra, què hi hem de veure. No és la seva feina, per descomptat. Però l’artista tampoc no es limita a crear l’obra, una determinada obra. De vegades l’obra surt d’un encàrrec, i la intenció dels qui el fan, l’encàrrec, amara, si no contamina, l’obra i la recepció que en fa el públic que la contempla.

Fixem-nos en l’escultura monumental que Plensa ha instal·lat a Nova Jersey, per exemple. Com en el cas de la figura de Ceret, es tracta d’un rostre de dona que demana silenci amb el dit clavat als llavis. Qui arriba a Nova York, als Estats Units, la veu, veu una figura enorme que diu «calla». En plena dècada dels anys vint del segle XXI, amb tot el que passa al món i tot el que passa als Estats Units, amb l’auge imparable de l’extrema dreta, amb els atacs continuats que reben arreu la libertat d’expressió i els drets humans en general, quina mena de silenci hem d’interpretar que demana aquesta escultura? Un silenci introspectiu? Demana un espai de calma que permeti la reflexió, que deixi lloc a la paraula preservada de la ira i el soroll del món, de l’estridència de la quotidianitat, de les xarxes, de la mentida i la postveritat? O és un «calla» que exigeix obediència, que ordena que ens tranquil·litzem i seguim les indicacions dels qui ens governen, siguin governs, grans corporacions o individus enfilats al capdamunt de la piràmide de poder?

Em sembla que el dubte és raonable, que poques vegades un mateix discurs artístic ha estat tan a prop de ser revolucionari («caalla») i contrarevolucionari («calla!») alhora. A mi les figures de Plensa em transmeten poca serenor i, més aviat, m’intranquil·litzen bastant. Ves que no hagi caigut a la trampa…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.