La maledicció de la xocolata

En català, com sap tothom, l’adjectiu prefereix anar al darrere. Així, per exemple, direm «aquesta és una novel·la llarga», i no pas «aquesta és una llarga novel·la». Tanmateix, hi ha casos en què l’adjectiu també pot anar al davant, o, més ben dit, pot anar al davant o al darrere i tenir sentits diferents en cada cas; i és que no és el mateix dir «era una gran dona» que dir «era una dona gran». Tot això ve a tomb de la novel·la La vuitena vida (per a la Brilka), de l’escriptora georgiana Nino Haratischwili, escrita en alemany i publicada el 2014. El 2019 Navona en va publicar la versió en català de Carlota Gurt Daví. Empès per comentaris positius de tota mena i per una història que m’atreia d’entrada, vaig decidir emprendre la lectura d’aquesta obra de grans proporcions (1.156 pàgines) aprofitant la fresca estival. La primera conclusió és clara: aquesta no és una gran novel·la; és tan sols una novel·la gran, és a dir, llarga. La segona també és bastant evident: un bon títol alternatiu hauria estat «La maledicció de la xocolata».

Des de les primeres pàgines comencem a sospitar que aquesta obra té ànima, cor, esperit de best-seller. Què m’ho permet dir? Probablement, un dels símptomes més evidents són els prolegòmens. I quan dic «prolegòmens» vull dir la preparació per a la lectura del llibre, l’encaminament del lector, una mena d’unboxing del relat que avança algun detall del que hi trobarem, desembala algunes idees, però oculta encara el gruix de la història. Ja tindrem temps de comprovar si aquesta prèvia és excessiva, si és un demèrit del llibre, o si està plenament justificada. El cert, però, és que al lector a qui no li agradi que l’hi donin tot massa fet i pastat aquests inicis el solen descoratjar bastant. Aquesta no és una tècnica nova; altres escriptors ho han fet abans, sobretot quan es tracta d’obres voluminosos. Sense anar més lluny, aquí ho hem vist fer a Jaume Cabré.

Diguem-ho d’una altra manera: hi ha les novel·les que des de les primeres línies situen el lector en un punt concret, enmig d’un paratge, amb l’única instrucció clara que a partir d’allà ha d’avançar cap endavant, camp a través, sense crosses ni ajudes; si troba dificultats, les ha de mirar de salvar; si es perd, ha de retrobar el camí, o, si més no, la bona direcció. El camí potser s’embrollarà, potser li caldrà travessar un bosc espès o fins i tot refer algun tros, tornar enrere i reprendre la marxa. Si el llibre és bo, si la lectura s’ho val, l’esforç pagarà la pena. Altres novel·les, en canvi, t’instal·len còmodament en un seient d’un vagó de tren: tu només has de seure, mirar per la finestra i deixar-te dur. El camí està perfectament traçat per les vies de tren, l’espai és confortable; no hi ha cap possibilitat de perdre’s: les estacions estan ben indicades. Pots parar-hi a reposar. No hi ha dificultats per salvar, no cal tornar enrere. Per llarg que sigui el camí —en aquests casos ho sol ser força—, la ruta està ben marcada i et portaran en sopols fins al final del trajecte. Així són molts best-sellers. Així és La vuitena vida (per a la Brilka).

La construcció de la novel·la no té cap secret perquè el pla traçat queda des del primer moment perfectament a la vista, com els raïls del ferrocarril de què parlàvem. Haratischwili es proposa pintar un gran fresc, escriure una saga familiar que abasti tot el segle XX i arribi als primers anys del segle XXI. El projecte és ambiciós. Superats els prolegòmens, ens situem al 1900; som a Geòrgia, un petit país del Caucas, bressol de la família que ens acompanyarà durant tota la novel·la. Al llarg de les diferents dècades coneixerem tots els membres de cada generació i patirem amb ells tribulacions, peripècies i vicissituds de tota mena, que aniran lligades als fets històrics que se succeiran a Geòrgia, a la Unió Soviètica, a Europa, en aquest segle XX tan farcit de catàstrofes.

Estilísticament, literàriament, no hi ha res destacable. La capacitat per narrar hi és —no tant per articular els diàlegs—; ara bé, tot és previsible perquè el modus operandi és sempre el mateix: presentar un nou personatge, explicar-ne la història, relacionar-lo amb personatges ja existents; presentar un nou personatge, explicar-ne la història, relacionar-lo amb personatges ja existents… Cada nova figura coincideix en algun punt amb una altra que ja coneixíem, una manera d’anar teixint el relat, això sí, amb les costures a la vista. No en va, la mateixa autora compara la seva narració amb un tapís d’una manera un punt infantil: «I la Stasia va picar el tapís feixuc amb tota la seva força. Mai no he oblidat aquella lliçó. No sé si cal que en aquest punt agraeixi a la Stasia que amb aquest coneixement em condemnés més o menys a sucumbir a les històries, a buscar durant anys com una esperitada les històries rere les històries, com les diverses capes d’un tapís valuós» (pàg. 30).

Malgrat tot, hi ha passatges ben construït, hi ha pàgines ben escrites, esdeveniments ben narrats. El problema més greu és segurament el to que imprimeix l’autora a la narracció. Explicar fets tràgics accentuant-ne la tragèdia, remarcant-ne la ignomínia, buscant que el lector és commogui, afegint un toc de sentimentalisme a les escenes descrites, és un procediment que acaba provocant un efecte contrari al que deu buscar l’escriptor: un acaba tenint la sensació que el que llegeix no té cap connexió amb la realitat, que és una imatge massa fantasiosa, caricaturitzada, del que de debò devia passar. Un bon exemple d’això és la manera com en aquesta novel·la es parla dels camps de concentració nazis.

A banda d’aquest excés de pintura, també fa nosa un punt de puerilitat. La presentació d’un nou personatge, la Fred, es produeix en aquests termes: «En un dels locals que en Magnus solia freqüentar al Soho, entre cinemes eròtics amagats i cases de barrets, l’Amy va conèixer la Fred, la bruixa pèl-roja. Una pintora d’origen jueu poc coneguda que portava el nom burgès de Friederike Lieblich i que compensava el poc èxit en l’àmbit artístic amb una vida amorosa llegendària. Els rumors afirmaven que el nombre de les seves conquestes hauria fet empal·lidir d’enveja la mateixa Safo» (pàg 423-424). Presentada així, la pobra Fred no sé quin altre interès pot arribar a suscitar en el lector: què més se’ns en pot dir!?

I per rematar-ho hi ha tot el fil argumental lligat a la maledicció de la xocolata desfeta. Al principi fa gràcia; després un pensa que potser la broma ja ha donat de si tot el que podia donar; al final, comencen a venir al cap totes les malediccions que un ha llegit o vist al cinema, i llavors ja costa agafar-se la novel·la seriosament. I és una llàstima, perquè de material per construir una gran obra n’hi havia molt. Però a parer meu Nino Haratischwili només ha aconseguit escriure una obra de grans dimensions. I això no la fa gran. Només la fa llarga.

La consciència que no perdona

Reconeguem-ho d’entrada: feia temps que no llegíem un llibre de poesia tan potent, potser des de les Elegies de Duino, una de les grans obres de Rilke, que Editorial Flâneur va publicar el 2020 en la traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago. A L’Acció Paral·lela ja hem parlat en més d’una ocasió de la nostra manca de simpatia per la mena de poemes que sovintegen avui dia, composicions més aviat breus o molt breus, centrades a descriure una sensació, un estat d’ànim, un o altre sentiment, peces que ens diuen alguna cosa de qui les ha escrit, i no gaire més. Si el lector hi troba bellesa, si sent que aquells versos l’interpel·len o expressen el que ell també sent, tot això que tindrà. Si no hi busca res més, segurament ja en farà prou.

Però a nosaltres ens agrada la poesia que també parla d’uns temps, d’un lloc, d’unes circumstàncies i d’unes idees. I aquesta poesia reclama més extensió, poemes més llargs que puguin acollir un cert discurs, un fil que ho vagi relligant tot, inclosos els sentiments, les sensacions, la bellesa. Poema en forma de rosa, un bon exemple d’aquesta poesia que ens agrada, va aparèixer el 1964; era el quinzè llibre de poesia publicat per Pier Paolo Pasolini. Ara l’hem llegit en l’edició bilingüe publicada per Edicions Poncianes i l’Ajuntament de Barcelona aquest mateix 2022; la versió en català és de Xavier Valls Guinovart.

Pasolini, doncs, va ser poeta —i també narrador— abans que cineasta. De fet, la composició de Poema en forma de rosa coincideix en el temps amb els seus inicis com a director de cinema, ja que la seva primera pel·lícula és del 1961, any en què ja estava treballant en els textos d’aquest volum. I és que Pasolini és per sobre de tot un gran poeta. Pacient, discursiva, la poesia que trobem en aquest llibre es pren el temps i l’espai que calen per expressar el que el poeta té a dir, sense presses, sense mandra, sense necessitat que el poema acabi abans d’hora o se circumscrigui exclusivament a l’àmbit dels sentiments o de les sensacions. Aquí també hi trobem un jo que parla i que es diu a si mateix, però és un jo carregat d’idees, de context, de lloc i temps. Un jo modern i singular —o si ho preferiu, original. Ens podríem preguntar si la modernitat i l’originalitat són per si mateixes virtuts de l’obra artística. Nosaltres tendim a pensar que no és necessàriament així. L’originalitat, sobretot, rep avui massa elogis i és la causant d’un gran nombre de despropòsits. Cal alguna cosa més perquè una obra s’elevi per damunt de les altres, perquè tingui la capacitat de transcendir el present. 

Però també ens podem preguntar si una bona obra pot no ser original, pot no ser moderna. En el cas que ens ocupa, la modernitat que traspuen els versos de Pasolini es veu reforçada per un altre atribut menys habitual, un atribut que no depèn de la voluntat del poeta de ser o no d’una determinada manera, de dotar la seva obra d’una o altra condició, perquè es tracta d’una facultat que si no es té no es pot aprendre ni es pot fingir tenir: parlo de la capacitat d’esdevenir profètic, de ser un visionari que s’avanci en moltes dècades al seu temps. Així és Pasolini: un oracle que anticipa l’època que vivim. Amb els indicis que li proporcionava la seva, d’època, va vaticinar en què es convertiria el món que habitem. Potser en el fons no és tan difícil; n’hi ha prou amb saber observar, escoltar, parar atenció a tot el que ens envolta, i tenir la sensibilitat per copsar els indicis, la intel·ligència per saber desxifrar-los i el talent per incorporar-los en el discurs poètic. En Pasolini, a més, hi ha una destresa enorme a l’hora de parlar de l’ànima humana: de la seva pròpia, per descomptat —que és l’únic que saben fer molts dels autoanomenats poetes dels nostres dies—, i de la dels seus coetanis, siguin éssers carregats d’amor i d’amistat, o d’odi i d’intolerància, de cultura i finor, de barbàrie o salvatgia.

Què més fa Pasolini? La seva poesia és un teixit que no deixa cap fil solt, que ho relliga tot: vida, època, idees, obra personal… Sobretot la seva obra personal, perquè en aquests versos ens parla de la seva pròpia obra com a poeta, narrador, dietarista, cineasta. De vegades, els poemes prenen un to entre elegíac i narratiu en les llargues tirades de versos sorgides d’un stream of consciousness inesgotable, mai vacu, on es mesclen les imatges que descriuen els nous barris construïts a la Roma de la postguerra amb les il·luminacions que aquestes estampes suggereixen a Pasolini, un Pasolini subjugat per la bellesa dels cossos dels nois que contempla, amoïnat per la persecució de què sent objecte, taciturn davant la impossibilitat de satisfer l’anhel de la seva mare de veure créixer un dia els nets que ell no li donarà.

La mare, efectivament, juga un paper primordial en aquest recull, com ja deixa entendre la rosa del títol, un dels símbols més utilitzats en la iconografia occidental, que enllaça amb la figura de Maria, la mare de tots els cristians. La rosa remet, amb la seva rodonesa, a la idea de la perfecció; és perfum, bellesa, i els seus pètals poden tenir significats diversos. La rosa, esclar, també són espines. Al costat de la mare, de la figura protectora, amada, hi ha també els conflictes que assalten el poeta: els interns, sorgits en bona part de la seva condició d’homosexual, i els que li provoca la situació socioeconòmica i política d’aquells anys. Per a Pasolini, el neocapitalisme incipient és la porta d’entrada cap a la Nova Prehistòria; el liberalisme esborra a poc a poc els valors en què es basava la civilització europea, i la incultura s’obre pas i dona ales al feixisme. La realitat és opressiva per a algú que, com ell, sent que viu «als marges». L’única sortida és una veritable revolució que capgiri el curs de la història i permeti regenerar la societat, atrapada en la xarxa parada per una burgesia cínica i vulgar, egoista, que només defensa els seus privilegis. Però, com diuen aquests versos, «la revolució esdevé sequera / si no hi ha mai victòria»; potser per això «volem / que, per fi, la raó / tingui la seva violència».

La consciència social de Pasolini, la seva clarividència, la seva sensibilitat, tot havia d’acabar abocant-lo a un inevitable pessimisme, malgrat la vitalitat que expressen molts dels versos d’aquest llibre. Se sentia perseguit pels feixistes, era ja objecte de processos judicials arran de la seva pròpia obra, se sabia una persona incòmoda. Era un intel·lectual que no volia renunciar a res, a cap ni una de les seves idees; tampoc a la seva manera de viure i d’estimar. A principis dels anys seixanta, el món és sacsejat per conflictes de tota mena —quan no ha estat així…?— i es troba sota l’amenaça d’una crisi nuclear. A Itàlia creixen els barris que allotgen la misèria als afores de les grans ciutats. Pasolini viu tots aquests esdeveniments amb intensitat i els reflecteix a les seves novel·les, a les seves primeres pel·lícules, i en Poema en forma de rosa, que és una crònica, un crit, un intent d’entendre’s a si mateix i, al capdavall, una reflexió que comparteix amb el lector. La veu i el discurs són tan personals que no sempre és fàcil seguir el fil. Mai no ho és en el cas de la poesia en majúscula, que reclama el que reclama aquest libre: llegir-la, rellegir-la, tornar-hi sempre.

Ja ben avançat el primer quart del segle XXI, podem comprovar que tot el que anticipa Pasolini a principis dels seixanta ha anat arribant, s’ha anat convertint en la nostra realitat. És dolorós, i rotundament poètic.

21 de juny de 1962

Treballo tot el dia com un monjo
i de nit voltant, com un gatot
en cerca d'amor... Proposaré
a la Cúria que em facin sant.
Sí, responc a la mitificació
amb la docilitat. Miro amb l'ull 
d'una imatge els encarregats del linxament.
M'observo a mi mateix massacrat amb la serena
valentia d'un científic. Sembla
que senti odi, però escric
versos plens de puntual amor.
Estudio la perfídia com un fenomen 
fatal, com si jo no en fos objecte.
Em fan llàstima, els joves feixistes, 
i als vells, que considero formes 
del més horrible mal, oposo 
només la violència de la raó.
Passiu com un ocell que ho veu 
tot, volant, i duu al cor 
en el vol pel cel la consciència 
que no perdona.

"Poemes mundans"

Jo soc una força del Passat

(Poemes mundans)

Una sola ruïna, somni d’un arc,
d’una volta romana, o romànica,
en un prat on escumeja un sol
d’una escalfor en calma com un mar:
allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús
i litúrgia, ara profundament apagats,
viuen en el seu estil –i en el sol–
per a qui comprengui presència i poesia.
Fas quatre passos, i ets a l’Appia
o a la Tuscolana: allà tot és vida,
per a tothom. De fet, més bon còmplice
d’aquesta vida és qui estil i història
no en coneix. Els seus significats
s’intercanvien en la sòrdida pau
indiferència i violència. Milers,
milers de persones, putxinel·lis
d’una modernitat de foc, en el sol
d’un significat també en acte,
es creuen pul·lulant, fosques,
per les encegadores voreres, contra
l’Ina-Case enfonsades en el cel.
Jo soc una força del Passat.
Només en la tradició hi ha el meu amor.
Vinc de les ruïnes, de les esglésies,
dels retaules, de les viles
abandonades als Apenins o als Prealps,
on visqueren els meus germans.
Volto per la Tuscolana com un boig,
I per l’Appia com un gos sense amo.
O miro els crepuscles, els matins
sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,
com els primers actes de la Posthistòria,
a què assisteixo, per privilegi censal,
des del caire extrem d’alguna edat
sepulta. Monstruós qui ha nascut
de les entranyes d’una dona morta.
I jo, fetus adult, volto
més modern que cap modern
buscant germans que ja no hi són.

12 de juny de 1962



Pier Paolo Pasolini, dins Poema en forma de rosa
Traducció de Xavier Valls Guinovart
Edicions Poncianes, 2022

Altres Rússies

Parlar de Rússia avui és per força un exercici de desassossec. No ha estat mai fàcil entendre des de fora, des de lluny, l’ànima russa —o les ànimes, tantes i tan diverses. Ens hi ha ajudat l’art, la literatura, la d’altres èpoques i la que ens és més contemporània. Però mai no n’hi ha prou; cal un esforç majúscul per posar-se en la pell d’un rus dels nostres temps —que per anar bé també hauria de ser en la pell d’uns quants, esclar— i començar a comprendre alguna de les raons que s’amaguen sota certes formes de ser, de fer, de pensar. Res que no sigui cert per a molts altres casos, que no sigui cert per entendre els nord-americans, els xinesos…, és a dir, algú que no som nosaltres.

Però indiscutiblement Rússia és un cas a part. Ho ha estat sempre, per raons geogràfiques, històriques, culturals i de tota mena, i ho és avui, en aquests dies de guerra i calamitats que no volen acabar. No és fàcil saber com hem arribat fins aquí. Per això és interessant endinsar-nos en les pàgines d’Altres Rússies, obra de l’artista Victoria Lomasko, que podem llegir gràcies a la traducció de Marta Nin, publicada per Godall Edicions el 2020 (reimpresa aquest mateix 2022). Aquest és un volum particular on Lomasko recull diferents reportatges gràfics que va fer entre el 2008 i el 2016 i que apareixen agrupats en dues parts de títol revelador: «Invisibles» i «Enrabiats». En concebre aquests reportatges, Lomasko segueix una tradició que es remunta a l’època del gulag i dels conflictes bèl·lics de la primera meitat del segle XX, quan els artistes russos —presos, soldats— dibuixaven in situ escenes diàries, allò de què eren espectadors i que volien denunciar. No parlem de còmics —aquí no hi ha vinyetes—, sinó d’obres de to periodístic que mesclen imatges i textos, que a voltes són frases dites pels protagonistes dels reportatges, a voltes són comentaris de la mateixa autora. Són peces difícils de definir o encasellar. Mentre les llegia em venien al cap les novel·les de Svetlana Aleksiévitx o certs llibres de Francesc Serés, on la literatura apareix despullada de tot artifici amb un objectiu molt determinat que les obres d’ambdós acompleixen a la perfecció.

A Altres Rússies, Lomasko retrata individus i col·lectius que el sistema prefereix fer veure que no existeixen i davant dels quals mostra una hostilitat aclaparadora. El sistema és l’Estat, que en el cas de Rússia no necessita amagar-se rere cap Deep State, perquè actua a la llum del dia, descaradament i desinhibida, gràcies a la connivència que hi ha entre els polítics que són al poder, l’aparell policial, els jutges, els mitjans de comunicació i els grupuscles de ciutadans que donen suport a tot aquest engranatge repressiu envers els qui són diferents, discordants, minoritaris, és a dir, que se situen al marge dels discursos oficials imperants.

Entre aquests, com dèiem, hi ha els «Invisibles», a qui Lomasko dedica la primera part del volum. Són individus que per una o altra raó han esdevingut marginals: nois que estan reclosos en reformatoris, a l’espera d’entrar a la presó; alumnes i professors d’escoles rurals allunyades de tot arreu i que sobreviuen sense mitjans; veïns que protesten contra plans urbanístics; skinheads sense futur, i dones, una gran majoria de dones que malviuen abocades a la prostitució, a l’alcoholisme, fins i tot sotmeses a l’esclavatge al cor de Moscou en ple segle XXI. Com sol passar, les dones són les que suporten la pitjor càrrega, les que surten més mal parades en l’embat contra el sistema, que, a més d’injust i despietat, és terriblement masclista. De fet, el masclisme està tan estès, és tan implacable, que a la segona part, quan ens parli de les vicissituds que pateixen els col·lectius LGTBI a Rússia, comprovarem que alguns homes gais no volen tenir res a veure ni a compartir amb les lesbianes, a qui arriben a menysprear. El món és complex, i és que, com afirmava Guimarães Rosa, «l’home sent fàstic per tot allò que és humà».

Aquesta segona part, «Enrabiats», està dedicada en bona part al procés judicial que van patir les integrants del grup Pussy Riot arran de la seva actuació a l’interior d’una església. En aquest cas, com també en les reivindicacions del col·lectiu LGTBI o en les dels camioners que protesten davant d’un impost que els aboca a la ruïna, tot s’hi barreja, tot s’embolica perquè entren en acció actors insospitats que l’Estat maneja al seu antull: l’Església Ortodoxa, els nacionalistes russos, etc. El resultat, fins ara, sempre ha estat el mateix: l’Estat se’n surt, Putin es manté al poder, la dissidència és anul·lada, els invisibles continuen a l’ombra. L’única espurna de llum, l’única lliçó positiva que es pot extreure de l’obra de Lomasko, és que de vegades la gent té prou força per resistir, per unir-se i organitzar-se, i que aquest és el camí.

Altres Rússies, doncs, és un títol que ens pot fer pensar en les visions diferents que es té de Rússia dins i fora del país, en totes les capes ocultes de la societat que queden sota la immaculada imatge que el sistema vol reflectir. Però el títol també em porta a fer-ne una altra lectura en ple 2022. Els reportatges parlen de fets ocorreguts entre el 2008 i el 2016. Des de llavors, i des d’abans i tot, són molts els països que han seguit un camí semblant al de Rússia, una via que ha dut a l’enduriment de la postura de l’Estat —ara sí, amb la col·laboració si cal dels respectius Deep States— davant de les minories i els col·lectius que no s’insereixen de ple en el corrent oficial. Ho hem vist als Estats Units, ho hem vist a la Xina, ho hem vist a l’Estat espanyol, i passa en altres llocs. La pèrdua de la plena llibertat d’expressió, les notícies falses, la convivència entre tots els poders, l’aparició de partits d’extrema dreta i de grupuscles que atemoreixen els qui són diferents…, tot això és el resultat d’aquest camí. Lomasko ens el dibuixa, ens el descriu, sense embuts. I ho fa perquè ella sap, com ho sabem nosaltres, que un dia o altre haurem de plantar cara.