La maledicció de la xocolata

En català, com sap tothom, l’adjectiu prefereix anar al darrere. Així, per exemple, direm «aquesta és una novel·la llarga», i no pas «aquesta és una llarga novel·la». Tanmateix, hi ha casos en què l’adjectiu també pot anar al davant, o, més ben dit, pot anar al davant o al darrere i tenir sentits diferents en cada cas; i és que no és el mateix dir «era una gran dona» que dir «era una dona gran». Tot això ve a tomb de la novel·la La vuitena vida (per a la Brilka), de l’escriptora georgiana Nino Haratischwili, escrita en alemany i publicada el 2014. El 2019 Navona en va publicar la versió en català de Carlota Gurt Daví. Empès per comentaris positius de tota mena i per una història que m’atreia d’entrada, vaig decidir emprendre la lectura d’aquesta obra de grans proporcions (1.156 pàgines) aprofitant la fresca estival. La primera conclusió és clara: aquesta no és una gran novel·la; és tan sols una novel·la gran, és a dir, llarga. La segona també és bastant evident: un bon títol alternatiu hauria estat «La maledicció de la xocolata».

Des de les primeres pàgines comencem a sospitar que aquesta obra té ànima, cor, esperit de best-seller. Què m’ho permet dir? Probablement, un dels símptomes més evidents són els prolegòmens. I quan dic «prolegòmens» vull dir la preparació per a la lectura del llibre, l’encaminament del lector, una mena d’unboxing del relat que avança algun detall del que hi trobarem, desembala algunes idees, però oculta encara el gruix de la història. Ja tindrem temps de comprovar si aquesta prèvia és excessiva, si és un demèrit del llibre, o si està plenament justificada. El cert, però, és que al lector a qui no li agradi que l’hi donin tot massa fet i pastat aquests inicis el solen descoratjar bastant. Aquesta no és una tècnica nova; altres escriptors ho han fet abans, sobretot quan es tracta d’obres voluminosos. Sense anar més lluny, aquí ho hem vist fer a Jaume Cabré.

Diguem-ho d’una altra manera: hi ha les novel·les que des de les primeres línies situen el lector en un punt concret, enmig d’un paratge, amb l’única instrucció clara que a partir d’allà ha d’avançar cap endavant, camp a través, sense crosses ni ajudes; si troba dificultats, les ha de mirar de salvar; si es perd, ha de retrobar el camí, o, si més no, la bona direcció. El camí potser s’embrollarà, potser li caldrà travessar un bosc espès o fins i tot refer algun tros, tornar enrere i reprendre la marxa. Si el llibre és bo, si la lectura s’ho val, l’esforç pagarà la pena. Altres novel·les, en canvi, t’instal·len còmodament en un seient d’un vagó de tren: tu només has de seure, mirar per la finestra i deixar-te dur. El camí està perfectament traçat per les vies de tren, l’espai és confortable; no hi ha cap possibilitat de perdre’s: les estacions estan ben indicades. Pots parar-hi a reposar. No hi ha dificultats per salvar, no cal tornar enrere. Per llarg que sigui el camí —en aquests casos ho sol ser força—, la ruta està ben marcada i et portaran en sopols fins al final del trajecte. Així són molts best-sellers. Així és La vuitena vida (per a la Brilka).

La construcció de la novel·la no té cap secret perquè el pla traçat queda des del primer moment perfectament a la vista, com els raïls del ferrocarril de què parlàvem. Haratischwili es proposa pintar un gran fresc, escriure una saga familiar que abasti tot el segle XX i arribi als primers anys del segle XXI. El projecte és ambiciós. Superats els prolegòmens, ens situem al 1900; som a Geòrgia, un petit país del Caucas, bressol de la família que ens acompanyarà durant tota la novel·la. Al llarg de les diferents dècades coneixerem tots els membres de cada generació i patirem amb ells tribulacions, peripècies i vicissituds de tota mena, que aniran lligades als fets històrics que se succeiran a Geòrgia, a la Unió Soviètica, a Europa, en aquest segle XX tan farcit de catàstrofes.

Estilísticament, literàriament, no hi ha res destacable. La capacitat per narrar hi és —no tant per articular els diàlegs—; ara bé, tot és previsible perquè el modus operandi és sempre el mateix: presentar un nou personatge, explicar-ne la història, relacionar-lo amb personatges ja existents; presentar un nou personatge, explicar-ne la història, relacionar-lo amb personatges ja existents… Cada nova figura coincideix en algun punt amb una altra que ja coneixíem, una manera d’anar teixint el relat, això sí, amb les costures a la vista. No en va, la mateixa autora compara la seva narració amb un tapís d’una manera un punt infantil: «I la Stasia va picar el tapís feixuc amb tota la seva força. Mai no he oblidat aquella lliçó. No sé si cal que en aquest punt agraeixi a la Stasia que amb aquest coneixement em condemnés més o menys a sucumbir a les històries, a buscar durant anys com una esperitada les històries rere les històries, com les diverses capes d’un tapís valuós» (pàg. 30).

Malgrat tot, hi ha passatges ben construït, hi ha pàgines ben escrites, esdeveniments ben narrats. El problema més greu és segurament el to que imprimeix l’autora a la narracció. Explicar fets tràgics accentuant-ne la tragèdia, remarcant-ne la ignomínia, buscant que el lector és commogui, afegint un toc de sentimentalisme a les escenes descrites, és un procediment que acaba provocant un efecte contrari al que deu buscar l’escriptor: un acaba tenint la sensació que el que llegeix no té cap connexió amb la realitat, que és una imatge massa fantasiosa, caricaturitzada, del que de debò devia passar. Un bon exemple d’això és la manera com en aquesta novel·la es parla dels camps de concentració nazis.

A banda d’aquest excés de pintura, també fa nosa un punt de puerilitat. La presentació d’un nou personatge, la Fred, es produeix en aquests termes: «En un dels locals que en Magnus solia freqüentar al Soho, entre cinemes eròtics amagats i cases de barrets, l’Amy va conèixer la Fred, la bruixa pèl-roja. Una pintora d’origen jueu poc coneguda que portava el nom burgès de Friederike Lieblich i que compensava el poc èxit en l’àmbit artístic amb una vida amorosa llegendària. Els rumors afirmaven que el nombre de les seves conquestes hauria fet empal·lidir d’enveja la mateixa Safo» (pàg 423-424). Presentada així, la pobra Fred no sé quin altre interès pot arribar a suscitar en el lector: què més se’ns en pot dir!?

I per rematar-ho hi ha tot el fil argumental lligat a la maledicció de la xocolata desfeta. Al principi fa gràcia; després un pensa que potser la broma ja ha donat de si tot el que podia donar; al final, comencen a venir al cap totes les malediccions que un ha llegit o vist al cinema, i llavors ja costa agafar-se la novel·la seriosament. I és una llàstima, perquè de material per construir una gran obra n’hi havia molt. Però a parer meu Nino Haratischwili només ha aconseguit escriure una obra de grans dimensions. I això no la fa gran. Només la fa llarga.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.