Un llangardaix que s’enfuig

«Sí», la clau de volta en forma de paraula que tanca el monòleg de la Molly Bloom, és la paraula que pronuncia també el protagonista de Gli esordi al final de cadascuna de les tres parts en què està dividida aquesta novel·la de l’escriptor italià Antonio Moresco (Màntua, 1947). I de la mateixa manera que el «sí» de la Molly és en bona part contradit pels seus actes, el «sí» del protagonista de Gli esordi és contradit pels fets que es narren a continuació. I és que el món n’és ple de contradiccions, i de contrasentits, de paradoxes… Benvinguts a l’univers moresquià!

Moresco és un d’aquells autors que sovint duen l’epítet «de culte». Va començar a publicar de forma tardana i avui és considerat un dels grans escriptors italians dels nostres dies. Gli esordi, que fins ara no ha estat traduïda al català —tampoc al castellà—, va ser publicada el 1998. És la primera part d’una trilogia, «Els jocs de l’eternitat», que continua amb Canti del caos (2009) i Gli ioncreati (2015). N’hem llegit la traducció al francès de Laurent Lombard publicada per Verdier amb el títol Les ouvertures, una versió que incorpora alguns canvis respecte de l’original proposats pel mateix Moresco.

El lector que decideix endinsar-se en una obra com Gli esordi s’adona de seguida que aquesta serà una lectura diferent, que l’univers literari que se li obre al davant és nou. Les primeres pàgines el fan estar expectant: on som?, cap on anirà tot plegat?, quines intencions se’ns amaguen? Aquestes són preguntes que el ronden i per a les quals no necessàriament trobarà resposta a mesura que avanci en la lectura. La xarxa que teixeix Moresco és subtil, d’aquelles que et permeten anar entrant en el cau però que no et deixen fàcilment fer marxa enrere.

Com deia al principi, Gli esordi està dividia en tres parts: «Escena del silenci», «Escena de la història» i «Escena de la festa». La primera ens situa aproximadament a principis dels anys seixanta. El protagonista és un noi que ha entrat al seminari i que comparteix el seu dia a dia amb la resta de seminaristes. Ha fet vot de silenci, tot i que no sembla que ningú se n’adoni. Des d’allà narra el que veu, el que passa al seu voltant: la vida ordinària en una comunitat religiosa, les celebracions litúrgiques, els àpats, les hores de lleure… Però aviat comprovem que la seva mirada, fruit d’una sensibilitat molt afinada i peculiar, s’atura en detalls menys ordinaris, de manera que la narració, d’entrada plena de realisme, comença a tenyir-se amb matisos onírics o surrealistes. Aquesta sensació s’accentua quan el jove seminarista és enviat a Ducale, una gran vil·la, a l’espera de ser circumcidat. Tant al seminari com a Ducale aniran apareixent personatges diversos, que coneixerem a partir de la mirada singular del protagonista. Alguns reapareixeran al llarg de l’obra i hi jugaran un pes important. Aquest part acaba amb el retorn al seminari i amb la pregunta del pare prior al protagonista de si està segur d’haver sentit la crida al sacerdoci. La resposta és «sí», la paraula amb què aquest trenca finalment el vot de silenci.

«Fins a quin punt es pot perfeccionar la capacitat de callar?, em preguntava. No parlar més i no sentir més parlar de tu, simplement esmunyir-se cap a un altre lloc, però cap a un altre lloc que ja no es pugui anomenar un-altre-lloc, i deixar enrere un no-res que algú podria prendre per la cua d’un llangardaix que s’enfuig…» (Pàg. 199)

En aquest punt, el lector ja sospita que el relat no és tan ingenu com sembla, que hi ha elements ocults que poden explotar en qualsevol moment (un cert erotisme, una atracció per la sordidesa, una violència latent). El que se’ns explica sembla una història ben real, però hi ha peces que no acaben d’encaixar. A la segona part, «Escena de la història», el seminarista s’ha transformat en un militant d’una organització política que duu a terme la seva tasca als anys setanta. El «sí» amb què acaba la primera part ha quedat en no res. El veiem organitzant mítings, penjant cartells, intentant reclutar nous afiliats i activistes. Més aviat, de fet, bàsicament segueix ordres —per estranyes i absurdes que semblin—, creu, actua a partir del que li diuen que ha de fer. De nou, el realisme i la sensació d’irrealitat conviuen constantment. Assistim a moltes anades i vingudes que no sembla que tinguin cap mena de sentit. La repetició absurda d’accions és un dels motors que fa avançar la narració. Cada vegada guanyen més pes les situacions kafkianes, la sordidesa, la brutícia… Al final, el suposat líder de l’organització pregunta a l’antic seminarista si està llest per esdevenir un «guerrer», i ell òbviament respon que sí.

Però de la mateixa manera que abandonarà la seva vocació religiosa, tampoc no es convertirà en guerrer, en terrorista: a la tercera part el trobem volent esdevenir un escriptor. Som als anys vuitanta, a Milà. Un editor ha quedat meravellat pel manuscrit d’una novel·la seva que considera una obra mestra. L’hi publicarà? Podem imaginar-nos que les coses no seran tan simples. Acabarà sent un escriptor? La resposta no la trobarem en aquesta novel·la; caldria continuar llegint la trilogia…

La lectura de Gli esordi sumeix el lector en un estat d’ànim molt particular. La barreja d’elements reals i onírics, la deriva kafkiana d’algunes escenes, l’atracció que la lletjor exerceix sobre el narrador, la capacitat que aquest mateix mostra a l’hora de copsar la bellesa i la càrrega poètica de certes imatges, la desorientació que provoquen els actes i les reaccions dels diferents personatges, tot plegat contribueix a desconcertar el lector sense obligar-lo mai a abandonar la lectura (cosa que no sé si passa amb la segona part de la trilogia, Canti del caos). I això és així perquè Moresco sap el que es fa. No ensenya totes les cartes, no diu al lector ni què ha de pensar ni què ha de sentir; simplement, traça un camí per on cadascú transitarà a la seva manera. Un camí que ve carregat de ressonàncies i que alhora és nou, prou nou per considerar-lo una descoberta.

Havent llegit Gli esordi, entenc que alguns lectors emparetin Antonio Moresco amb autors com Mircea Cărtărescu o Miquel de Palol. Aquesta és una d’aquelles novel·les que no despatxes dient «m’ha agradat», «no m’ha agradat»; aquí hi ha literatura, hi ha ofici, hi ha intenció, hi ha novetat, hi ha males intencions. I això bé justifica una traducció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.