Ginzburg contra Pavese

Sagitari és una de les novel·les breus que va escriure l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. Va sortir publicada el 1957 i ara l’hem llegida en la versió al català que en va fer Marina Laboreo per a Edicions de la Ela Geminada (2018). Sagitari és, també, una obra que exemplifica molt bé una manera d’entendre la narrativa, d’entendre-la i de materialitzar-la en un text. Ens expliquem tot seguit: compte, venen revolts.

La novel·la narra un període concret de la vida d’un grup familiar encapçalat per la mare, una dona inquieta que va quedar vídua anys enrere i que no es conforma amb la vida que duu al petit poble on viu. Per això decideix comprar una casa a la ciutat i traslladar-s’hi amb una de les filles, el gendre, la serventa i alguna parenta més. En aquesta ciutat ja hi viuen una altra filla, que és estudiant i aspirant a escriptora —i que és justament la narradora que ens explica tota la història—, i un parell de germanes que regenten una botiga de porcellanes. Ben aviat coneixerem les vicissituds per què passen la mare i la resta de personatges que van apareixent a escena al llarg d’uns quants mesos. Ginzburg se centra a descriure les relacions que s’estableixen entre uns i altres, alhora que perfila un retrat de l’època: la Itàlia de la postguerra.

I ara comencen els revolts. Aquest llibre és un bon exemple d’un cert tipus de literatura —de bona literatura, cal dir— que només pot haver escrit una dona. Ginzburg parla d’un lloc, d’una època, d’uns fets; el context queda molt ben dibuixat amb un traç fi, sense necessitat de gaires pinzellades, i en aquest context veiem moure’s uns personatges que actuen a partir de com són, del que pensen, del que consideren que és important. Aquí no hi ha teoritzacions, no hi ha excursos; Ginzburg va directa al gra. Hi ha homes que també escriuen així; ho fa Cesare Pavese, per exemple, però en el seu cas sempre queda al descobert que qui escriu és un home que té moltes dificultats per relacionar-se amb les dones.

En l’obra de Ginzburg també hi veiem la petjada de la tradició, però d’aquesta tradició l’autora n’extreu el que vol aprofitar-ne d’una manera molt diferent de com ho faria un home. I és lògic que sigui així, ben mirat. És lògic que allò que escriuen moltes escriptores no pretengui inserir-se en aquesta mateixa tradició literària: és a dir, que les seves obres la reprenguin i continuïn, com una manera d’assegurar que puguin formar part del cànon universal al costat dels grans clàssics. Perquè potser moltes escriptores, tot i conèixer perfectament aquests clàssics, no se senten gaire interpel·lades per aquesta tradició, no tenen ganes de formar-ne part perquè hi veuen una història de domini masculí que les ha marginades i ocultades durant segles, que els ha impedit formar part de cap cànon. En aquest cas, semblarà lògic que avui, tot i coneixe’l com a lectores, en prescindeixin com a escriptores, segurament de forma natural, inconscient, no pas premeditada, simplement perquè no els interessen els mateixos temes ni la mateixa manera de tractar-los, perquè no tenen cap intenció de seguir el camí que han trobat fressat, sinó que volen obrir el seu propi, de camí. 

Cap a l’any 1000, al Japó, una dona va escriure una obra monumental com el relat de Genji, una gesta que llavors no semblava estar a l’abast de cap home. Murasaki Shikibu va poder escriure aquest llibre en una època de calma relativa en què la cultura va trobar una escletxa de llum que li permetés florir i les dones van jugar un paper en la vida social i cultural del vell país nipó. Aviat vindrien altres temps: els samurais obtindrien el poder, els guerrers dominarien el país amb la força i la violència, i les dones es veurien obligades a recloure’s a les cases i a cedir tot el terreny. Tal com ha passat a Occident. Tal com ha passat durant bona part de la història de la humanitat, sovint amb l’ajut i l’excusa de la religió.

Però és possible que tot sigui molt més senzill: simplement, a moltes escriptores potser no els diu res això de mirar enrere i seguir certes pautes, cenyir-se no se sap gaire a quins rituals. Els amoïna el present, estan preocupades per les circumstàncies que marquen i condicionen tot el que passa al món. L’ara és dur, complex i, doncs, prou interessant; demana prou atenció i prou capacitat d’observació per malgastar forces i esforços mirant cap a una altra banda o bastint segons quines teories. No tenen temps per fer passejades, una activitat que han cultivat molt els homes —el flâneur és per definició un home. Ah, les passejades! No busqueu una dona que escrigui com Sebald. Sebald, amb tota la seva sensibilitat, només podia ser un home. O és que us imagineu una dona recorrent a peu tota sola, durant setmanes, la costa est d’Anglaterra o qualsevol altre racó del planeta? Quines altres preocupacions no tindria, oi? I us imagineu una dona entretenint-se a parlar de la forma d’una fortalesa, del gruix de les parets, dels canvis ens els sistemes de defensa d’una ciutat. Esclar, sempre hi ha excepcions, sempre hi ha extrems que es toquen, zones grises on conflueixen maneres de fer, de ser, de pensar. Però les excepcions no faran res més que confirmat visions, estils, intencions diferents.

Un home teoritzarà en una novel·la sobre el concepte de Mitteleuropa. Una dona, en canvi, preferirà anar per feina i explicar què passava en aquesta Mitteleuropa; ho veiem fer a una escriptora com Marisa Madieri: quan escriu no s’entreté a donar voltes entorn de cap concepte, no s’hi recrea, sinó que va directa a les històries de les persones que han nascut i viscut en un espai i un temps concrets, ens n’explica les vicissituds, omple aquell espai amb vides, circumstàncies, fets, amb les sensacions experimentades i els sentiments de les persones de qui ens parla. Per això, el resultat d’aquesta diferent manera de relacionar-se amb la tradició, d’aquesta actitud que implica centrar-se en el present, són obres on predominen els sentiments, on s’analitzen els comportaments humans, les relacions; obres en què es busquen les causes d’allò que passa als protagonistes, s’hi temptegen aclariments, s’hi revelen conseqüències. Obres més directes. Així escrivien Simone de Beauvoir o Marguerite Duras, així escrivia Katherine Mansfield. Així escriu Natalia Ginzburg.

Tot això, esclar, són intuïcions, idees que demanarien més reflexió, més extensió, exemples…, en definitiva, l’espai que concediria un llarg assaig. Aquí ens limitem a apuntar-les sense pretendre tenir cap mena de raó, però sabent que de tant en tant formen part d’algunes converses, d’alguns debats de sobretaula.

Tampoc pretenem en cap moment afirmar que uns escriguin millor o pitjor que els altres —aquesta mena de judicis no tenen cap mena de sentit. I generalitzem, ho sabem. Però no passa res per afirmar que, en general, homes i dones escriuen de forma diferent. I com que avui qui més llegeix i més escriu són les dones, és innegable que seran elles les que fressaran el camí, les que de fet ja l’estan fressant des de fa anys amb la seva visió de la literatura —i de la vida—, amb les seves tries, amb els seus propis interessos, amb la manera que tenen de viure i viure la sexualitat, amb les preocupacions que les encalcen i els temes que les inciten a escriure. Ginzburg o Pavese, Madieri o Sebald: camins diferents per on transita la bona literatura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.