Ni més ni menys

Si sou reticents a llegir obres dels nostres dies, escrites per escriptors coetanis que no passen d’una certa edat —posem quaranta anys, posem que són millennials—, però de vegades us rosega el cuc de saber com i sobre què escriuen aquests autors, podeu arriscar-vos amb AIOUA (Males Herbes, 2022), la primera novel·la que publica Roser Cabré-Verdiell.

AIOUA és, abans que res, una trampa molt ben parada. L’obra ens explica les peripècies de la Rut, una dona que s’acosta a la quarantena i que viatja sola a Iowa, al cor dels Estats Units, després de deixar l’home que estima i que l’estima, l’Hac, en una decisió sobtada. A Iowa, on pretén passar l’estiu, s’instal·larà en un motel d’un petit poble de carretera i entrarà en contacte amb tot un seguit de personatges, entre els quals hi ha altres dones solitàries. A poc a poc anirem esbrinant detalls de la vida de la Rut i anirem sabent com és, per què ha deixat l’Hac, quina relació té amb la seva mare, amb el món, etc.

Exploro el poble. Els seus quatre, cinc, sis carrers plens de silenci dels pobles petits que ja s’ho tenen tot dit. (Pàg. 25)

Una identitat és una construcció, les mentides de fonaments i els adjectius de decoració. (Pàg. 70)

La trama és senzilla. Cabré-Verdiell ens parla d’una dona que va tenir una infantesa complicada, cosa que la condiciona a l’hora d’encarar la seva vida d’adulta, a l’hora de prendre certes decisions, d’establir lligams, de relacionar-se amb els homes. Perquè d’això va el llibre: de relacions —per començar, amb un mateix—, de les relacions que la protagonista estableix en el món real on viu, però també de les que tenen lloc en el paisatge mental de què s’envolta. Aquí —com en qualsevol obra— el que és interessant, esclar, és la manera com l’autora decideix narrar la història. Tal com deixa intuir el títol, les vocals tindran un pes destacat en la narració. Cabré-Verdiell les fa servir com a motor que fa avançar el relat i, alhora, com a peces clau de l’engranatge estilístic de l’obra. Els capítols en què està dividit el llibre formen una mena de cercles concèntrics —tres, concretament— per on transcorren els fets, els moments, tot el que constitueix la història. Un d’aquests cercles correspon al viatge de la Rut a Iowa, i cadascun dels capítols que en formen part està protagonitzat per una de les vocals del títol: és, en cada cas, la vocal amb què arrenca el capítol i la que condiciona certes tries lèxiques que, alhora, en determinen el to, els fets que s’hi expliquen, les emocions que s’hi descriuen. És un joc, un joc seriós en el qual no hi té entrada l’humor —l’absència d’humor, quin tret tan significatiu de la nostra època!—, i al lector li és fàcil entrar-hi des de la primera línia perquè l’autora aconsegueix iniciar la narració amb una gran arrencada.

Capes i capes de sentiments. Capes i capes de sentiments. Capes i capes de sentiments. (Pag.85)

(…) com quan dius sang al fill que et regalima cuixes avall. (Pàg. 209)

Soc l’atea que sap quan li convé creure. (Pàg. 209)

AIOUA es dreça, doncs, com un exercici d’estil interessant. Tot hi és volgut, tot està pensat per provocar en el lector unes sensacions determinades: la predominança de la frase breu i contundent, acerada, que alterna amb períodes més llargs; la insistència i la repetició; la inclusió d’entrades d’un diccionari molt personal… Tot ajuda a accentuar la cruor del que se’ns explica, el descens inevitable cap a la sordidesa del qual serem espectadors. No obstant això, a mesura que avancem en la lectura també creix la sensació que l’estil es fa present amb massa vigoria, que esdevé massa corpori. Diria que té un pes excessiu; a mi, almenys, m’ha fet la impressió que hi topava contínuament. Està bé que una novel·la tingui un estil determinat, identificable, destriable, però sense que arribi al punt de semblar intrusiu. Es nota l’esforç de l’autora per mantenir una certa línia i no apartar-se’n, per tenyir el llenguatge amb uns matisos concrets sense que la prosa perdi naturalitat, desimboltura, una naturalitat i una desimboltura que paradoxalment en algun moment, avançada la lectura, s’acaben trobant a faltar.

Però deia al començament que AIOUA és una trampa molt ben parada. I ho és perquè —seguint el joc de l’autora, ens quedarem en la a— la novel·la té una bona arrencada i un bon acabament, i això fa que l’artefacte —una altra a— funcioni, que en arribar al final el regust sigui prou bo per deixar enrere alguna imperfecció —si convenim que n’hi ha, d’imperfeccions—, els presumptes excessos estilístics que Cabré-Verdiell hagi pogut cometre. No és, en aquest sentit, un llibre més. Una altra cosa és que la història en si o la mena de literatura que es troba enclosa en aquest volum siguin capaços de desvetllar el mateix interès als diferents lectors que pugui tenir l’obra. La contracoberta del llibre ho deixa ben clar i no enganya ningú: «AIOUA és un territori mental, un lloc on les emocions es converteixen en imatges, i on la força visual i evocadora de la prosa de Roser Cabré-Verdiell aconsegueix treure tot el seu potencial. AIOUA és una novel·la sobre la necessitat d’entendre el nostre passat per poder acceptar el present i afrontar el futur. Un llibre íntim i colpidor, i profundament emotiu.»

Això hi trobareu. Ni més ni menys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.