Exemples de poemes que són una merda

Te'm dones

Te'm dones, encara,
damunt dels coixins
i els cobertors, aviciat 
de desig i tendresa, 
com si volguessis tornar 
a brindar pels dies 
que vindran, per tot el que serem 
mentre siguem l'un i l'altre 
un amuntegament feliç 
entre coixins i cobertors.
Però jo ja no soc teva.

(Anònim, circa primera tardor pandèmica, segle XXI)
 


Caure dret 

El vers s'ha fet per caure dret, 
que el més estrany de tot plegat 
és el turment de veure'l caure 
de gairell, a poc a poc, 
com no volent-ho. 
El vers és vers quan no pot ser 
cap altra cosa. Quan ho vol ser, 
amb decisió, amb convicció 
d'arribar lluny i pesar poc
 i topar ràpid contra tot. 
I caure dret.

(Anònim, primer quart del segle XXI)

Damunt dels camps fenicis  

Carrer avall hi ha una casa fastuosa,
habitada, sí, les persianes sempre
abaixades. Ell escombra el portal,
i escampa sofre al llarg de la façana.
Ella no treu mai el cap al carrer.
El jardí, immens, arreglat amb cura,
està permanentment deshabitat.

Carrer avall no hi ha res més. Cases, pisos
enlletgits, un cel desmaiat que no
imposa la seva proximitat.
Tot sembla desaballestat, enfonsat
en la mandra. No gaire lluny d’allà,
es vinclen les espigues sota el pes
dels deús que ja han fugit per l’horitzó,
atemorits, cansats de no ser res.
Damunt dels camps fenicis,
enlluernat pel ponent,
no veig ni carrer ni veïns ni déus.
Tan sols la pols a l’horitzó,
la pols tan sols.

(Anònim, sense data)

Tres patis 

Hi ha tres patis. El del mig és el més
petit. S’hi baixa per uns graons
flanquejats pel gran test d’un llimoner
i uns quants geranis. Un porxo, al fons,
acull un llum, una taula, cadires.

Al de l’esquerra feinegen dos avis:
ella estén roba, ell endreça trastos,
i mentrestant conversen amb veu calma,
de gent benavinguda, sense pressa.
Massa apedaçat, un tendal allunya
del dedins l’excés de llum i delata,
previsible, un punt de ganyonia.

Al de la dreta, l’home crida: «Harry,
Harry», perquè no troba la cotorra
i la busca entre els llorers i els baladres.
La dona recrimina alguna cosa,
la filla, al costat, fa com qui sent ploure,
i un gos va amunt i avall per una eixida
caòtica, com ho han estat tres vides.

Toquen les onze. Al pati del mig
no hi ha ningú: tots dos són a la feina.
Dues merles s’encalcen al voltant
del xiprer, perquè tot i ser petit
al pati hi ha un xiprer, testos amb flors,
un altre test on creix una olivera
i, en un costat, una llinda de pedra
que sembla una estela arran de camí,
caprici de diletants sense fills.

Tres patis desiguals on el temps bufa
lent, reticent, ancorat a la calma
que s’hi respira. En Harry retorna
a l’espatlla del vell, algú remena
cassoles a prop. Mitja vida llarga
ha de passar perquè toquin un quart. 

(Signatura il·legible, datat del juliol de 2021)

Advertisement