El príncep de les tenebres

De tots els personatges que han sorgit de la ploma de Dostoievski, probablement el més enigmàtic i enlluernador, el més fascinant, és Nikolai Vsievolódovitx Stavroguin, veritable príncep de les tenebres que protagonitza la novel·la Dimonis. Afirmar això és situar l’Stavroguin entre els personatges més inoblidables de la literatura universal. A parer nostre, no hi ha cap dubte que es mereix aquest estatus. No és aquest l’únic al·licient per mirar de trobar en alguna llibreria de vell algun exemplar de Dimonis, obra que va aparèixer en català el 1987 a la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa. La traducció va anar a càrrec de Josep M. Güell. Que sigui una obra introbable és difícil de perdonar, sobretot després d’haver commemorat l’any passat el bicentenari del naixement de Dostoievski. Esperem que tard o d’hora algú posi al dia aquest text —la versió de Güell conté nombroses xerrades de llengua i de picatge— i la torni a fer accessible al lector català.

Dimonis és una obra de maduresa de Dostoievski. La va enllestir el 1870 i és una de les darreres grans novel·les que va publicar, tot i que encara tindria forces per escriure la seva obra mestra, Els germans Karamàzov, apareguda deu anys més tard. En la producció de l’autor, Dimonis destaca amb llum pròpia per tota una sèrie de raons que la fan una novel·la única, peculiar, si bé dotada de tots els atributs que la identifiquen com una obra dostoievskiana en tots els sentits. Per començar, les primeres pàgines esperen el lector carregades d’humor i d’una mala bava tan fina com contundent. Corresponen a la introducció que el narrador fa servir per situar els antecedents de la història que ens explicarà i per presentar-nos-en alguns dels protagonistes. El ritme, alt, sostingut, amb què arrenca la narració no baixarà mai al llarg de tota la novel·la. Dostoievski es proposa un cop més fer un retrat de la Rússia dels seus anys i alhora continuar la tasca incansable de disseccionar la natura humana. 

Però en aquesta ocasió, a més, narrarà uns fets que anticipen els grans esdeveniments que es produiran durant la primera meitat del segle XX a Rússia: la Revolució del 1917 i la instauració d’un règim nou que ben aviat es convertirà en un règim totalitari sostingut a base de purgues, deportacions, execucions, la por, la desconfiança absoluta entre els ciutadans, les delacions… Els grans autors, els que han esdevingut indiscutiblement clàssics —indiscutiblement fins i tot avui, a finals del 2022, en aquesta època en què poques coses aguanten i tot sembla fugaç—, aquesta mena d’escriptors són sempre clarividents, capaços de descriure el món en què viuen d’una manera que permeti a la generacions futures no només entendre allò que ha estat aquell temps, sinó fins i tot arribar a extreure’n conclusions per interpretar el propi present. Així, als lectors posteriors els és fàcil veure semblances entre la seva època i la de l’autor, identificar-se amb situacions i personatges d’un altre segle, amb certes formes de pensar i d’actuar que poden quedar molt lluny en el temps i en l’espai. Això fa que les obres d’aquests autors resisteixin el pas dels segles i es mantinguin vigents tant de temps.

Entre aquests escollits, però, encara n’hi ha uns pocs de més selectes que, a més a més, són visionaris, que tenen la capacitat de predir el futur, de parlar de fets que encara no han ocorregut, i de fer-ho amb una precisió esfereïdora. A Dimonis, com dèiem, Dostoievski s’inventa una trama política que té per objectiu fer caure el sistema, enderrocar el règim, i instaurar una nova era utilitzant tots els mitjans necessaris.

—Hi ha moltes coses bones al seu quadern —continuà en Verkhovenski—, i també hi figura l’espionatge. Segons ell, tots els membres de la societat s’han de vigilar els uns als altres i estan obligats a denunciar-se. Cadascú pertany a tots i tots a cadascun. Tots els esclaus són iguals sota l’esclavatge. En casos extrems, hi ha la calúmnia i l’assassinat, però el principal és la igualtat. Primer de tot s’abaixa el nivell de l’educació, de les ciències i del nivell intel·lectual aconseguit. Un alt nivell en les ciències i en el nivell intel·lectual només està a l’abast de persones amb capacitats elevades, ¡i no se’n necessiten! Les persones amb capacitats elevades sempre s’han emparat del poder i s’han convertit en dèspotes. Aquestes persones no poden deixar de ser dèspotes i sempre han fet més mal que bé; se les expulsa o bé se les executa. (Pàg. 387)

Enmig d’aquesta trama, en la qual hi ha involucrats tot un seguit de personatges ben diversos, cadascun amb la seva caracterització impecable, s’alcen dues personalitats contraposades: el sinistre i patètic Piotr Stepànovitx i el fosc i inabastable Nikolai Stavroguin. La foscor és a totes dues bandes, unes tenebres què aprofiten els dimonis per moure’s amb tota llibertat. L’un i l’altre, però, representen aspectes molt divergents de la foscor, representen bàndols irreconciliables. 

Al seu costat hi ha alguns personatges femenins també difícilment oblidables. Al nostre entendre no hi ha discussió possible: a l’hora d’expressar l’ànima femenina Dostoievski és superior a Tolstoi i a la majoria d’escriptors. Cert, Tolstoi va escriure Anna Karenina, va inventar-se personatges celebèrrims com la Nataixa de Guerra i pau, però aquestes dones pertanyen en molts sentits a un segle concret, el XIX. Hi pertanyen per capteniment, per pensament, per la supeditació als personatges masculins, per la manera de ser i de fer. De la ploma de Dostoievski, en canvi, en surten uns personatges femenins atemporals, moderns, que poden haver viscut en qualsevol època, plens de força, independents, dones amb caràcter que parlen als homes de tu a tu. Dostoievski, efectivament, les situa al costat dels homes, al mateix nivell, sense marcar cap diferència. Com ells, són belles o lletges, intel·ligents o toixes, esveltes o grasses, atractives, repulsives, gasives, generoses, envejoses, pietoses, cruels, bones o males persones que fan la seva sense miraments. Són complexes. A Dimonis també les veiem amb tota la seva esplendor: la Vàrvara, la Dària, la Liza…

A banda de la trama política, en aquesta obra hi trobarem una crítica ferotge d’una certa intel·lectualitat vàcua, inerta, personalitzada en l’Stepan Trofímovitx. Dostoievski destina a la descripció d’aquest personatge grans dosis d’humor i d’ironia. El resultat torna a ser la creació d’una figura atemporal i que en els nostres dies ha esdevingut omnipresent: l’artista dedicat a conrear el seu propi personatge, el seu jo públic, anteposat a l’obra mateixa. O, encara més, la figura narcisista del qui publica a les xarxes una desgràcia per donar a conèixer que ell hi era present i la va patir a la seva manera.

Un any endarrere vaig llegir un article seu en una revista; tenia la terrible afectació de la poesia ingènua i, per acabar-ho d’adobar, la pretensió de la psicologia. Hi descrivia la pèrdua d’un vapor vora la costa anglesa; ell n’havia estat testimoni hi havia vist com salvaven els qui corrien perill de mort i com extreien els ofegats. Tot l’article, bastant prolix i curull de paraules, estava escrit amb l’únic propòsit de posar en relleu la seva persona. Així, es llegia entre línies: «Interesseu-vos per mi, fixeu-vos com em captenia en aquells moments. ¿Què n’heu de fer, del mar, de la tempesta, de les roques, de les estelles del vaixell? De fet, ja us ho he descrit prou amb la meva poderosa ploma. ¿Per què mireu aquesta ofegada amb un infant mort els seus braços morts? Val més que em mireu a mi, de quina manera se’m va fer insuportable aquest espectacle i m’hi vaig tombar d’esquena. Mireu, estava d’esquena; esborronat, no tenia ni forces per girar el cap i mirar endarrere; tancava els ulls. ¿Oi que tot això és interessant?» (Pàg. 82)

Pla afirmava que Dostoievski era un degenerat… Casdascú s’empetiteix a la seva manera. L’autor de Dimonis ho és tot menys un degenerat. Novel·la moderna, visionària, fosca, de ritme sorprenent, plena de comicitat i de causticitat, Dimonis és una obra única. I, per si no n’hi hagués prou, en les seves tenebres habita l’Stavroguin. Busqueu-la. I si no la trobeu, exigiu que la reeditin.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.