Quan comences a llegir Els irredempts, de seguida t’adones que et mous en un terreny poc comú, que el terra que trepitges és inestable. No som davant d’una novel·la, tot i que el llibre arrenca amb una mena de narració. Tampoc no som davant d’un llibre de relats, tot i que hi ha tres textos diferents, cadascun amb el seu títol. Tampoc no som davant d’un llibre de poesia, malgrat que la brevetat d’algunes frases i d’alguns paràgrafs, malgrat que el sincretisme i el to, sovint fan pensar en els versos, en la fesomia del poema. No som davant d’un dietari, ni davant d’un assaig, i malgrat tot aquí hi trobem un dia a dia, unes idees. No sabem ben bé què tenim a les mans, i tanmateix, mentre llegim, és innegable que anem avançant cap a alguna banda. Així de relliscós, així d’escorredís em sembla Els irredempts, el tríptic que Cristina Garcia Molina ha publicat aquest setembre a LaBreu Edicions.
Dic «tríptic» perquè aquest és el nom amb què l’autora se sent còmoda per referir-se a l’obra, no sense raó: aquesta denominació permet defugir les etiquetes clàssiques, que en aquest cas són especialment insatisfactòries. El primer text, «Solar», és el que desconcerta menys. S’hi narren les vicissituds d’un grup de professors i d’alumnes en una escola al llarg d’un curs. Una escola feta de barracons, que veiem construir i desmuntar. El què és diàfan; el com és la clau de tot plegat. Garcia Molina desplega des de la primera pàgina els recursos i les senyes d’identitat que caracteritzen la seva prosa: la frase breu i concisa, les repeticions, els versos camuflats:
La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paisatge de fuita. El croquis d’un desert. Després un camió grua va portar els mòduls prefabricats i uns operaris van col·locar la reixa, les porteries, la taula de ping-pong, les papereres. Contra rellotge van perfilar acabats i van revestir exteriors. Això va ser a l’estiu, abans que nosaltres arribéssim, amb samarretes fines i carregats de carpetes. Érem pocs. (Pàg. 15)
Al segon text, «Linòleum», una filla ens presenta la seva família, formada pels pares i un germà. És una família destinada a no ser gaire feliç. La narradora ens avisa també des de les primeres línies: «Això no és una hagiografia. Aquí no hi haurà cap martirologi. No se salvarà ningú» (pàg. 77). Aquest relat és més breu que l’anterior, la condensació temàtica i argumental hi és més accentuada, i el lector avança amb precaució, mirant a banda i banda per si veu algú que també estigui llegint aquest text i pugui confirmar-li que entén el mateix que ell està entenent.
L’última part del tríptic, «Moll», se centra en una expressió molt més individualitzada d’una experiència determinada. És com un passeig interior per tot un seguit de referents —vitals, artístics— a la recerca d’alguna sortida. La narració perd aquí la mica de fil que encara tenia a les altres dues parts i el lector es veu abocat a intuir sentits, a establir relacions, a avançar a les palpentes, com passa de vegades amb la poesia. Només cal veure la manera com arrenca el relat:
La ciutat diu Vine. La ciutat vella i oberta. La ciutat de les estores molles i dels taxímetres. La ciutat del vent catabàtic. La ciutat dels estigmes. La de la congregació exultant. La de l’ànima turmentada. La limítrofa. La cloroformitzada. (Pàg. 125)
Quan arribem al final, ens quedem amb algunes certeses: hem llegit històries de desarrelament, de confins, de persones que se situen als marges del món conegut i quotidià; de gent que se sent atrapada. Encara una altra: hem llegit una obra que no esperàvem trobar, bastida al damunt d’una prosa incisiva que l’autora ha treballat conscientment per dotar-la d’un caràcter determinat. Però també ens assalten uns quants dubtes. El primer: l’esforç per bastir un estil, no acaba quedant massa al descobert, no devora en part l’obra mateixa? La fragmentarietat, la frase breu i directa, no són ja estigmes dels nostres temps? No en surt perdent la claredat?
Jo, almenys, no he pogut evitar tenir la sensació que l’interès dels relats es desinflava a mesura que aquests avançaven. M’ha semblat que al darrere del text quedava massa evident una fórmula determinada: damunt d’una idea hi apliquem un estil i omplim els diferents compartiments per acabar tenint l’obra completada. I les fórmules em fan pensar en tallers d’escriptura. A mi, en qualsevol cas, m’hi sobren costures. Però el terreny, com deia al començament, és relliscós: llegiu-lo, i ja hi direu la vostra.
L'Acció Paral·lela 