Entre dos castanyers (poema nadalenc)

Just passat un pont estret i ferreny, la carretera girava cap a l’esquerra i s’endinsava en una fageda hivernal. El rierol lliscava a gran profunditat, a penes perceptible. En aquell mateix revolt, a la dreta, arrencava la pista que duia a l’ermita. Era un camí asfaltat feia molt anys, amb una calçada engrunada i plena de sotracs, flanquejada a una banda per un sortint natural de pedra i a l’altra per una filera de castanyers joves, plantats damunt del barranc. Va deixar el cotxe en un petit recolze, tocant al pont. Mentre es cordava l’anorac i es collava la motxilla, va constatar com n’era d’absolut el silenci. L’única fressa que sentia era la que feia ell mateix. No percebia cap altre soroll, cap altra presència. En ajupir-se per estrenye’s els cordons d’una bota va fer una ganyota: a terra hi havia, emblanquinats pel gebre, un parell de bidonets, una cambra d’aire vella, unes peles de mandarina. Va respirar fondo per agafar aire i tot posant-se els guants va emprendre l’ascensió. La pista tombava de seguida cap a l’esquerra per encarar una forta pujada. De sobte, li va semblar que un xiulet, primer distant, de seguida molt proper, s’acostava pel revolt. Instintivament va fer un salt enrere, i aquells tres pams li van permetre esquivar un parell de ciclistes que havien aparegut com un llamp, massa embalats per poder frenar sobre la graveta gebrada. Entre esgarips i cops de manillar per mirar de redreçar el rumb, l’un i l’altre es van desequilibrar i van estampar-se contra un mur baix que hi havia entre dos castanyers. Tots dos van saltar per damunt i van caure per l’estimbat del torrent, prop del pont. Una de les bicicletes va caure amb ells, arrossegada; l’altra va quedar estesa enmig del camí, amb una roda giravoltant entre grinyols. Al cap d’uns pocs segons aquesta era l’única fressa que se sentia. Ell romania palplantat, mirant de comprendre què havia passat. La primera reacció va ser acostar-se al petit mur i comprovar si li arribava cap senyal del fons del barranc. Res. Silenci. Calma. Cap lament que no fos la remor llunyana de l’aigua escolant-se entre les penyes o els últims gemecs de la roda. Va mirar al seu voltant. Ningú. Cap vehicle s’acostava per enlloc. Cap persona. Va mirar-se les mans enguantades i aviat ho va tenir decidit: va recollir la bicicleta i la va llençar pel mateix lloc per on havien desaparegut els ciclistes. Llavors es va girar cap a la muntanya. Feia fred. El sol encara no havia tret el cap per la carena. Sabent que la millor manera d’entrar en calor era reprendre l’ascensió, es va posar en marxa. A dalt l’esperaven unes vistes magnífiques sobre la vall.

De lectors prudents… i feliços

Doncs bé, tornem a les novetats…, és a dir, a obres aparegudes al llarg d’aquest segle XXI. En aquest cas, em trobo immers en la lectura dels assaigs de Michel de Montaigne per mitjà de la traducció de Vicent Alonso (Proa, 2007). Fa anys en vaig llegir el primer volum, i ara he reprès el fil amb el segon volum. No em sap greu haver deixat passar aquest temps; hi ha obres que per les seves característiques permeten espaiar-ne la lectura, gaudir-ne sense pressa, sense obligació de no deixar-les per no perdre justament el fil. Els assaigs de Montaigne són una d’aquestes obres. Els podem llegir i rellegir al llarg de tota una vida; no passa res si descansem durant una temporada i hi tornem més tard. Ens esperen, sempre són allà, a la lleixa, a punt per rebre la nostra atenció. I per molts anys que passin —i ja són molts els que han passat des que van veure la llum per primera vegada— es mantindran vigents, actuals, plens de significat i d’interès per als lectors de qualsevol època, fins i tot els dels nostres dies. 

A més, si els grans ho són per la capacitat d’anticipar-se, llavors Montaigne n’és molt, de gran. S’anticipa a propòsit de tants temes, de tantes qüestions, que no deixa mai de sorprendre’ns amb les seves reflexions. Un dels assaigs més brillants dels que hem llegit fins ara és «Sobre els llibres». De res serviria parlar-ne; el millor és llegir-lo, veure què diu ell mateix sobre els llibres i els autors que li agraden o que no li fan el pes. Aquí Montaigne se’ns fa molt proper; sembla que, més que parlar del seu segle XVI, parli dels nostres temps. Sobre una qüestió que sovint treu el cap en els debats literaris d’avui dia, a l’hora de parlar de lectures, afirma: «No em pose gaire amb els llibres nous perquè els antics em semblen més plens i més sòlids.» (Pàg. 131)

Sobre la imperiosa necessitat que alguns tenen de piular els seus versos o aconseguir que algú els hi publiqui, fins i tot quan són mediocres, també hi té alguna cosa a dir: «No és cosa d’una gran imperfecció el fet de construir versos dolents, però sí que és una falta de judici no haver vist que eren indignes de la glòria del seu nom.» (Pàg. 139)

Aviat ens queda ben clar per què Pla llegia amb fervor Montaigne: «Els historiadors són els escriptors que em van millor: són divertits i fàcils i, a més, l’home en general, que és el que m’interessa conèixer, hi apareix més viu i sencer que enlloc, i també la diversitat i la veritat de les seues condicions internes, a l’engròs i al detall, o la varietat dels mitjans pels quals s’assembla amb la resta dels homes i els accidents que l’amenacen. Però els qui escriurien les vides, en la mesura que s’ocupen més de les intencions que dels esdeveniments, més d’allò que surt de l’interior que del que arriba des de fora, aquests són els meus.» (Pàg. 141)

Com a crític literari, bandeja —entre els antics— Ciceró perquè mai no va al gra, sinó que s’entreté massa en els prolegòmens, o també Ariost, que compara sense pietat amb Virgili; posa de costat l’Eneida amb l’Orland furiós, i diu: «Aquell poema se’l veu anar de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el seu cap; aquest se’l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les seues ales excepte per a un trajecte curt, i posant el peu a terra cada dos per tres per por que li fallen l’alè i la força.» (Pàg. 134-135)

En dur a terme les seves lectures, Montaigne admet que «solament demane ser més prudent, no més savi o eloqüent» (pàg. 136), una prudència innecessària però que l’honora. És exactament el que faríem bé de perseguir avui els lectors. Ell rebla el clau dient: «He de respondre d’aquestes dues coses: si jo mateix m’entrebanque, i si hi ha errors o vanitat en els meus raonaments que no senta o que no siga capaç de sentir quan se’m mostren. Perquè les faltes escapen sovint als nostres ulls, però la malaltia de l’enteniment consisteix a no poder-les percebre quan els altres ens les descobreixen. La ciència i la veritat poden allotjar-se dins nostre sense judici, i el judici pot ser-hi sense la ciència i la veritat, fins i tot el reconeixement de la ignorància és un dels més bells i més segurs testimonis de judici que conec.» (Pàg. 129)

Per si amb aquests exemples no en tinguéssim prou, hi afegeixo el que diu unes pàgines abans respecte de les «recompenses honorífiques», que en els nostres dies podríem traduir per «premis literaris. La reflexió de Montaigne podria ser un fil de Twitter. Comença així: «Cap gran cor desitja traure avantatges per allò que té en comú amb tothom; i els homes d’avui que menys han merescut aquesta recompensa aparenten menysprear-la per situar-se així en el lloc d’aquells as quals es perjudica quan es reparteix indignament i s’envileix aquesta distinció que se’ls devia especialment.» (Pàg. 90) És allò de criticar els premis quan no ens toquen a nosaltres, etc.

Continuarem llegint Montaigne, no per ser més savis, sinó per ser més prudents i, de retruc, més feliços.

D’allò de què no es pot parlar

Céline, ja ho hem vist, ens proposa a principis dels anys trenta del segle passat un viatge al fons de la nit, a l’interior de l’univers de les misèries humanes, de les clavegueres de la condició humana. Dels homes en veiem per dins els budells, els intestins, totes les glàndules que supuren els pitjors humors. Céline va intuir de què seria capaç l’ésser humà en el clímax de la seva bogeria, i malgrat tot va caure en un parany que pocs com ell estaven capacitats per descobrir, per saber tot el que amagava. Quan es publica Viatge al fons de la nit, el 1932, la maquinària nazi es troba en ple procés de greixatge, de posada a punt per funcionar a ple rendiment. Davant de l’estampa malaltissa que ofereix la societat europea del moment, no són pocs els Céline que se sentiran atrets per la veu autoritàtia i ferma que propugna el feixisme com a solució per renovar i netejar les bases d’aquesta mateixa societat, per posar-hi ordre, per instaurar-hi una certa idea de progrés. Céline ha descrit els pàries, els malalts —en tots els sentits—, ha diagnosticat els mals que cal erradicar. El feixisme assegura que té el remei. En aquells temps, i ens els anys successius, són molts altres els qui detectaran les anomalies, els qui analitzaran les causes que han dut Europa al moment crític en què es troba, però no tots cauran en el parany en què va caure Céline. No hi caurà Hermann Broch després d’escriure la trilogia d’Els somnàmbuls, on deixa al descobert amb el seu bisturí els embrions de la catàstrofre que s’esdevindrà, ni hi caurà per descomptat Klaus Mann, que a Mephisto mostra ja les diverses cares de la gorgona que circula lliurement entre els homes. Alguns intel·lectuals, com Zweig, només s’adonaran de la gravetat de la situació quan els toqui el rebre a ells, quan ja sigui massa tard, quan ja no hi hagi sortida.

El cas és que ningú no sap aturar la maquinària nazi. L’antisemitisme, a més, com ja s’havia comprovat abans —recordem l’afer Dreyfus a la França del tombant de segle—, com es va comprovar després, no tan sols era cosa dels alemanys. A tot arreu hi ha europeus disposats a aprofitar l’ocasió, a creure que potser sí que és bona idea desempallegar-se d’una forma o altra dels jueus, per molt que siguin veïns de sempre, conciutadans polonesos, ucraïnesos, hongaresos, txecs, austríacs… Potser tan sols uns quants —la cúpula del Govern nazi— pensen a partir d’un cert moment en una «solucio final», però la indiferència, la col·laboració, el laisser faire de molts altres són imprescindibles perquè el rumb que prenen els esdeveniments sigui el que és, perquè l’Angelus Novus continuï deixant enrere les runes i les cendres —en aquest cas, quantitats ingents de cendra— d’una civilitzacio que ja s’ha situat molt més enllà del fons de la nit.

Del que va acabar passant, del resultat de l’actuació embogida d’uns i la indiferència dels altres, no va ser possible parlar-ne obertament durant molts anys. Sí, hi va haver els judicis. Però tot el que havia passat no era fàcilment assimilable per als supervivents, per als coetanis, i encara menys per als descendents, que havien crescut entre silencis i sospites, entre temors i ganes de no mirar enrere. Però calia fer-ho, calia parlar-ne. El revers de la famosa sentència que tanca el Tractatus de Wittgenstein: «D’allò de què no es pot parlar, cal guardar silenci», és justament una obra com Shoah, que ve a dir-nos: «D’allò de què no es pot guardar silenci, cal parlar-ne.» Aquesta idea és la que mou Claude Lanzmann a tirar endavant el projecte, un documental cinematogràfic de més de 9 hores de durada on Lanzmann entrevista diversos testimonis de l’Holocaust, entre els quals hi ha víctimes que van sobreviure a l’estada als camps d’extermini, habitants dels pobles que hi havia al voltant d’aquests camps i també botxins i col·laboradors. La pel·lícula va estrenar-se el 1985, quaranta anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial i de l’alliberament dels presoners i supervivents que encara quedaven als camps.

Van inventar molt poc, ni tan sols el retrat del jueu que van manllevar de textos que es remunten al segle XVI. Fins i tot, pel que fa a la propaganda, un món d’imaginació i d’invenció, van anar a remolc dels seus predecessors, des de Martin Luter fins al segle XIX. Aquí tampoc no van inventar res. Van inventar amb la «solució final». Va ser la seva gran invenció i és el punt a partir del qual el procés sencer va ser diferent de tot el que l’havia precedit. (Pàg. 75)

Lanzmann va treballar en el projecte al llarg de deu anys, amb la voluntat que tot el que va passar no caigués en l’oblit. Els supervivents dels camps també van necessitar molts anys per veure’s amb cor de parlar de la seva experiència. A poc a poc van anar sorgint relats i textos procedents d’aquests supervivents, d’autors com Primo Levi, Jorge Semprún, Elie Wiesel…, o el mateix Joaquim Amar-Piniella, que sorprenentment va ser capaç d’escriure la magnífica novel·la K. L. Reich ja als anys 1945-1946.

La pel·lícula de Lanzmann va crear tant d’impacte que el seu títol, Shoah —mot hebreu que es pot traduir per «catàstrofe»—, ha passat posteriorment a ser el mot amb què hom es refereix a l’Holocaust. Els testimonis, les entrevistes, tot el material oral va ser publicat en un llibre homònim que fins ara no havia vist la llum en català. Així doncs, hem d’agrair novament a l’Editorial Flâneur i a David Cuscò i Escudero, que ha traduït el text original, el fet que puguem disposar d’aquesta obra tan dura com imprescindible. En aquests moments podem decidir veure la pel·lícula —jo reconec que encara no l’he vista sencera— o llegir el llibre. Per una vegada, les dues opcions ens demanen pràcticament la mateixa dedicació en hores. També podem fer, esclar, totes dues coses.

Jo, però, he llegit el llibre des de la desesperança, des de la sensació que una obra com Shoah difícilment trobarà en la nostra època prou lectors, prou gent disposada a dedicar-li un parell de tardes de lectura. Som en una nova era en què els descreguts, els terraplanistes, els difusors de les notícies falses i els somnàmbuls que es deixen enxampar pels cants de sirena del nou feixisme campen lliures entre nosaltres com els genets de l’apocalipsi. Qui vol avui preocupar-se per res? Qui té un mínim de consciència per comprendre que cal conèixer la història per evitar que les catàstrofes d’altres temps es repeteixin en els nostres? Entre els indiferents, els inconscients i els miserables, el mal fa via amb massa facilitat.

Forcem-nos-hi, doncs: llegim Shoah, o mirem la pel·lícula. Mirem Idi i smotri («Vine i mira»), d’Elem Klímov. Llegim l’Arxipèlag Gulag, de Soljenitsin, o els contes de Xalàmov. No siguem autòmats. Juguem el nostre paper. No siguem somnàmbuls. No hi tenim dret.

Viatge als budells del nostre temps

La mala notícia és que no vivim en una època lluminosa. La no tan dolenta, que la foscor ve de lluny, no és tan sols culpa nostra, dels qui transitem per aquesta època. Ens costa, és cert, saber per què passa el que passa i per què les coses no són millors. N’intuïm les causes, d’això, n’albirem les raons, però tot ens sembla massa vast, la solució ens apareix massa fora dels nostres límits, de la nostra capacitat de fer-hi alguna cosa, i aquesta impotència ens deprimeix i ens enfonsa encara més en la foscor, en la nit freda i desesperançada del nostre present.

¿No és aquesta també la desesperació que corsecava Louis-Ferdinand Céline fa prop de cent anys, quan transitava per la seva, d’època, i experimentava tots els fastigs, els dubtes —i les certeses, tot s’ha de dir— que el durien a escriure una de les grans obres literàries que ha donat el segle XX? Perquè així és com podem definir Viatge al fons de la nit (Proa, 2007, traducció d’Estanislau Vidal-Folch), una novel·la enorme que s’alça, noranta anys després de la seva publicació, amb tota la força, tota l’esplendor, a punt per sotraguejar-nos de nou. Vam llegir-la fa una quinzena d’anys, i ara hi hem tornat, convençuts que hi trobaríem intactes les qualitats que hi vam veure llavors, just abans de la crisi del 2008. La clarividència de Céline és tal que aconsegueix fer surar la seva literatura per sobre de les dècades i dels canvis —si és que mai hi ha res que canviï amb relació a la història i a la condició humanes. El seu retrat és plenament vigent: la imatge que ens ofereix d’una societat decadent, abocada a la intempèrie, emmalaltida i malaltissa, que arrossega les mateixes misèries a qualsevol dels graus de civilització i desenvolupament, a qualsevol dels continents.

En aquest ofici de fer-se matar, no s’ha de mirar prim, s’ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida. (Pàg. 40)

La major part de la gent només mor a l’últim moment; d’altres comencen i s’hi posen vint anys abans i de vegades més. Són els infeliços de la terra. (Pàg. 42)

Quan els poderosos d’aquest món es posen a estimar-vos, és que us volen convertir en carn de canó. (Pàg. 74)

Et trobis on et trobis, així que crides l’atenció de les autoritats, el millor és desaparèixer i a corre-cuita. (Pàg. 202)

Ser vell és no trobar un paper vehement per interpretar, és caure en aquest insípid temps de descans en què no s’espera sinó la mort. (Pàg. 326)

Som només recintes de tripes tèbies i a mig podrir. (Pàg. 340)

Està feta per a tot, exceptuant per mirar-la, la família. (Pàg. 359)

Céline ens fa acompanyar-lo per un periple que arrenca en una Europa en guerra —són els temps de la Primera Guerra Mundial, en què el protagonista és espectador dels primers horrors que ens explicarà—, que continua pel continent africà —penetrem a la selva com abans ho havia fet el capità Marlow a El cor de les tenebres per descobrir les pitjors estampes que hi va deixar el colonialisme—, fa el salt a Amèrica a bord d’un vaixell, talment com ho van fer els esclaus —per comprovar que el nou continent no es mostrarà més hospitalari que els altres— i finalment esddevé un retorn a França, primer en un poble de la rodalia de París, on el protagonista exercirà de metge de barriada en les condicions més penoses, i després en un sanatori per a malalts mentals. Cada escala d’aquest viatge és un descens a un cercle inferior de l’infern, un empitjorament de l’experiència vital. El narrador se sorprèn que pugui caure més avall, i se’n sorprèn el mateix lector, que contempla la davallada des de la seva posició, forçada per l’autor, de voyeur, perquè és un voyeur que se sent lligat a una cadira davant de la finestra des d’on l’obliguen a contemplar tot el que passa al món: les sagnants estampes al front de guerra, la humiliació a què uns milicians sotmeten un vell negre, les vexacions que pateix una filla que és colpejada pels pares ja que aquesta és la manera que tenen d’excitar-se, les maquinacions d’un matrimoni per desfer-se de la mare d’ell i quedar-se amb les seves propietats…

Res no li és estalviat, al lector, en aquest passeig per l’apocalipsi. Céline, però, fa que ens oblidem de l’època en què passa tot el que decriu, perquè aquella època són totes les èpoques. El text està farcit de reflexions que sovint fan de colofó a una escena. Tot hi està meravellosament ben encaixat, tot hi té un sentit. I fins i tot en els passatges més durs podem arribar a trobar-hi un punt de lirisme, una frase que a manera d’aforisme ens penetra endins i provoca el nostre desassosec. Perquè Viatge al fons de la nit no deixa de ser el llibre del desassossec que Céline va ser capaç d’escriure, aquest escriptor que també fou metge, que ens ha estat sempre presentat com un monstre, al costat de Rebatet, de Brasillach i altres autors que es van alinear amb el feixisme i l’antisemitisme. I ja ho devia ser, un monstre, però la realitat és sempre més complexa de com a alguns els agrada presentar-la. Céline ens parla d’un metge de barriada perquè ell mateix va exercir de metge i va atendre els miserables que no podien pagar-lo, els bandejats de la societat.

En maten prou, de pobres? No és segur… És una pregunta? Que potser caldria degollar tots els que no ho entenen res? I que en neixin d’altres, de nous pobres, i sempre així fins que n’arribin que sàpiguen entendre bé la broma, tota la broma… Així com se sega la gespa fins al moment que l’herba és bona de veritat, tendra. (Pàg. 383)

El que no trobarem —tampoc no l’hi buscàvem— en aquesta novel·la és l’esperança que la humanitat pugui canviar, que la civilització pugui prendre un altre rumb. Tot el que vivim dona la raó a Céline i als qui, com ell, van descriure els intestins de la modernitat, els budells dels nostres temps. «El principi de la fi de tot és la manca de mesura», diu el metge Baryton a Ferdinand en un moment del llibre, i el nostre món no està regit per altra llei.