La mala notícia és que no vivim en una època lluminosa. La no tan dolenta, que la foscor ve de lluny, no és tan sols culpa nostra, dels qui transitem per aquesta època. Ens costa, és cert, saber per què passa el que passa i per què les coses no són millors. N’intuïm les causes, d’això, n’albirem les raons, però tot ens sembla massa vast, la solució ens apareix massa fora dels nostres límits, de la nostra capacitat de fer-hi alguna cosa, i aquesta impotència ens deprimeix i ens enfonsa encara més en la foscor, en la nit freda i desesperançada del nostre present.
¿No és aquesta també la desesperació que corsecava Louis-Ferdinand Céline fa prop de cent anys, quan transitava per la seva, d’època, i experimentava tots els fastigs, els dubtes —i les certeses, tot s’ha de dir— que el durien a escriure una de les grans obres literàries que ha donat el segle XX? Perquè així és com podem definir Viatge al fons de la nit (Proa, 2007, traducció d’Estanislau Vidal-Folch), una novel·la enorme que s’alça, noranta anys després de la seva publicació, amb tota la força, tota l’esplendor, a punt per sotraguejar-nos de nou. Vam llegir-la fa una quinzena d’anys, i ara hi hem tornat, convençuts que hi trobaríem intactes les qualitats que hi vam veure llavors, just abans de la crisi del 2008. La clarividència de Céline és tal que aconsegueix fer surar la seva literatura per sobre de les dècades i dels canvis —si és que mai hi ha res que canviï amb relació a la història i a la condició humanes. El seu retrat és plenament vigent: la imatge que ens ofereix d’una societat decadent, abocada a la intempèrie, emmalaltida i malaltissa, que arrossega les mateixes misèries a qualsevol dels graus de civilització i desenvolupament, a qualsevol dels continents.
En aquest ofici de fer-se matar, no s’ha de mirar prim, s’ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida. (Pàg. 40)
La major part de la gent només mor a l’últim moment; d’altres comencen i s’hi posen vint anys abans i de vegades més. Són els infeliços de la terra. (Pàg. 42)
Quan els poderosos d’aquest món es posen a estimar-vos, és que us volen convertir en carn de canó. (Pàg. 74)
Et trobis on et trobis, així que crides l’atenció de les autoritats, el millor és desaparèixer i a corre-cuita. (Pàg. 202)
Ser vell és no trobar un paper vehement per interpretar, és caure en aquest insípid temps de descans en què no s’espera sinó la mort. (Pàg. 326)
Som només recintes de tripes tèbies i a mig podrir. (Pàg. 340)
Està feta per a tot, exceptuant per mirar-la, la família. (Pàg. 359)
Céline ens fa acompanyar-lo per un periple que arrenca en una Europa en guerra —són els temps de la Primera Guerra Mundial, en què el protagonista és espectador dels primers horrors que ens explicarà—, que continua pel continent africà —penetrem a la selva com abans ho havia fet el capità Marlow a El cor de les tenebres per descobrir les pitjors estampes que hi va deixar el colonialisme—, fa el salt a Amèrica a bord d’un vaixell, talment com ho van fer els esclaus —per comprovar que el nou continent no es mostrarà més hospitalari que els altres— i finalment esddevé un retorn a França, primer en un poble de la rodalia de París, on el protagonista exercirà de metge de barriada en les condicions més penoses, i després en un sanatori per a malalts mentals. Cada escala d’aquest viatge és un descens a un cercle inferior de l’infern, un empitjorament de l’experiència vital. El narrador se sorprèn que pugui caure més avall, i se’n sorprèn el mateix lector, que contempla la davallada des de la seva posició, forçada per l’autor, de voyeur, perquè és un voyeur que se sent lligat a una cadira davant de la finestra des d’on l’obliguen a contemplar tot el que passa al món: les sagnants estampes al front de guerra, la humiliació a què uns milicians sotmeten un vell negre, les vexacions que pateix una filla que és colpejada pels pares ja que aquesta és la manera que tenen d’excitar-se, les maquinacions d’un matrimoni per desfer-se de la mare d’ell i quedar-se amb les seves propietats…
Res no li és estalviat, al lector, en aquest passeig per l’apocalipsi. Céline, però, fa que ens oblidem de l’època en què passa tot el que decriu, perquè aquella època són totes les èpoques. El text està farcit de reflexions que sovint fan de colofó a una escena. Tot hi està meravellosament ben encaixat, tot hi té un sentit. I fins i tot en els passatges més durs podem arribar a trobar-hi un punt de lirisme, una frase que a manera d’aforisme ens penetra endins i provoca el nostre desassosec. Perquè Viatge al fons de la nit no deixa de ser el llibre del desassossec que Céline va ser capaç d’escriure, aquest escriptor que també fou metge, que ens ha estat sempre presentat com un monstre, al costat de Rebatet, de Brasillach i altres autors que es van alinear amb el feixisme i l’antisemitisme. I ja ho devia ser, un monstre, però la realitat és sempre més complexa de com a alguns els agrada presentar-la. Céline ens parla d’un metge de barriada perquè ell mateix va exercir de metge i va atendre els miserables que no podien pagar-lo, els bandejats de la societat.
En maten prou, de pobres? No és segur… És una pregunta? Que potser caldria degollar tots els que no ho entenen res? I que en neixin d’altres, de nous pobres, i sempre així fins que n’arribin que sàpiguen entendre bé la broma, tota la broma… Així com se sega la gespa fins al moment que l’herba és bona de veritat, tendra. (Pàg. 383)
El que no trobarem —tampoc no l’hi buscàvem— en aquesta novel·la és l’esperança que la humanitat pugui canviar, que la civilització pugui prendre un altre rumb. Tot el que vivim dona la raó a Céline i als qui, com ell, van descriure els intestins de la modernitat, els budells dels nostres temps. «El principi de la fi de tot és la manca de mesura», diu el metge Baryton a Ferdinand en un moment del llibre, i el nostre món no està regit per altra llei.
L'Acció Paral·lela 