Entre dos castanyers (poema nadalenc)

Just passat un pont estret i ferreny, la carretera girava cap a l’esquerra i s’endinsava en una fageda hivernal. El rierol lliscava a gran profunditat, a penes perceptible. En aquell mateix revolt, a la dreta, arrencava la pista que duia a l’ermita. Era un camí asfaltat feia molt anys, amb una calçada engrunada i plena de sotracs, flanquejada a una banda per un sortint natural de pedra i a l’altra per una filera de castanyers joves, plantats damunt del barranc. Va deixar el cotxe en un petit recolze, tocant al pont. Mentre es cordava l’anorac i es collava la motxilla, va constatar com n’era d’absolut el silenci. L’única fressa que sentia era la que feia ell mateix. No percebia cap altre soroll, cap altra presència. En ajupir-se per estrenye’s els cordons d’una bota va fer una ganyota: a terra hi havia, emblanquinats pel gebre, un parell de bidonets, una cambra d’aire vella, unes peles de mandarina. Va respirar fondo per agafar aire i tot posant-se els guants va emprendre l’ascensió. La pista tombava de seguida cap a l’esquerra per encarar una forta pujada. De sobte, li va semblar que un xiulet, primer distant, de seguida molt proper, s’acostava pel revolt. Instintivament va fer un salt enrere, i aquells tres pams li van permetre esquivar un parell de ciclistes que havien aparegut com un llamp, massa embalats per poder frenar sobre la graveta gebrada. Entre esgarips i cops de manillar per mirar de redreçar el rumb, l’un i l’altre es van desequilibrar i van estampar-se contra un mur baix que hi havia entre dos castanyers. Tots dos van saltar per damunt i van caure per l’estimbat del torrent, prop del pont. Una de les bicicletes va caure amb ells, arrossegada; l’altra va quedar estesa enmig del camí, amb una roda giravoltant entre grinyols. Al cap d’uns pocs segons aquesta era l’única fressa que se sentia. Ell romania palplantat, mirant de comprendre què havia passat. La primera reacció va ser acostar-se al petit mur i comprovar si li arribava cap senyal del fons del barranc. Res. Silenci. Calma. Cap lament que no fos la remor llunyana de l’aigua escolant-se entre les penyes o els últims gemecs de la roda. Va mirar al seu voltant. Ningú. Cap vehicle s’acostava per enlloc. Cap persona. Va mirar-se les mans enguantades i aviat ho va tenir decidit: va recollir la bicicleta i la va llençar pel mateix lloc per on havien desaparegut els ciclistes. Llavors es va girar cap a la muntanya. Feia fred. El sol encara no havia tret el cap per la carena. Sabent que la millor manera d’entrar en calor era reprendre l’ascensió, es va posar en marxa. A dalt l’esperaven unes vistes magnífiques sobre la vall.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.