Annie Ernaux, Nobel

Cada any, quan s’acosta el dia en què s’ha de fer públic el nom de l’escriptor que serà guardonat amb el premi Nobel de literatura, els editors que inclouen en el seu catàleg títols d’autors estrangers posen ciris, preguen d’amagat i prenen til·la per controlar els nervis tot esperant que el nom anunciat sigui un dels que apareixen en el catàleg en qüestió. S’entén que sigui així, s’entenen els nervis, el desig d’haver encertat prèviament, a cegues, a la diana, perquè el Nobel vol dir millorar vendes, gaudir de publicitat gratuïta, aconseguir donar sortida a uns volums que amb prou feines devien haver suscitat interès entre els lectors. S’entén, i tant, però aquesta circumstància lligada al Nobel indica prou bé què significa avui aquest guardó. Diners. Prestigi. Popularitat. És el que, seguint un camí diferent però que moltes vegades va a parar al mateix lloc, proposen i ofereixen premis com el Planeta, el Ramon Llull o el Goncourt. Negoci.

En el cas del Nobel hi ha la particularitat que es dona per premiar un corpus literari ja existent, una trajectòria, l’obra ja publicada d’un autor, i que, a banda del pes d’aquesta obra, també juguen un paper important en la decisió del jurat de cada any la política i tota una sèrie de factors que actuen de contrapesos: si és el torn d’una dona o d’un home, d’un escriptor d’aquest o d’aquell continent, d’algú que escriu en una llengua de molta o de poca difusió, que publica a Gallimard o a Penguin, que escriu sobre el feminisme o el postcolonialisme o algun altre -isme en voga, etc.

Tot això es comprèn, segueix una lògica que pot agradar o no, però que hi és, que és evident. L’important, esclar, és constatar la idoneïtat del premi —cosa sempre prou subjectiva— llegint les obres dels guardonats, sobretot si són autors sorpresa, més o menys desconeguts, d’aquells que no apareixen a cap travessa. Sigui com sigui, el que és bastant indiscutible és que fa anys que la qualitat literària no és el criteri principal per decidir a qui s’atorga el Nobel. La sospita més aviat és que ni tan sols és ja un criteri, que el que de debò importa són els altres factors, tots extraliteraris, que entren en joc. El llegendari Pierre Landry, llibreter de Tula (Corresa), ja posava en entredit la concessió del Nobel a un autor com Patrick Modiano, que per a Landry no passava de ser «un bon garçon». No podem saber què hauria pensat d’Annie Ernaux, l’última llorejada, però ho podem intuir. De fet, un altre dels nostres llibreters francesos de confiança, en demanar-li que ens aconsellés un títol d’Ernaux, ens va confessar que no coneixia gaire la seva obra, amb un to que volia dir «i no és que tingui gaires ganes de posar-m’hi ara». El Nobel atorgat a Svetlana Alexsiévitx és també un bon exemple de premi atorgat al contingut d’una obra, no pas a la qualitat literària d’aquesta. Els exemples s’acumulen any rere any. Les coses són com són. Ben mirat, tampoc no cal donar-hi gaires voltes. Fa anys que el nostre interès pel Nobel és pràcticament nul, mera curiositat d’un dia que es fon poca estona després de saber-se el nom del guardonat.

Però perquè no fos dit, i aprofitant que totes les llibreries de França estaven presidides aquest Nadal per un mur de llibres d’Annie Ernaux —és ben lícit que els llibreters es vulguin guanyar la vida—, vam decidir endur-nos cap a casa un dels seus títols, La place, aparegut el 1984 i guardonat amb el Prix Renaudot. La place és un relat breu, d’un centenar de pàgines i de to clarament autobiogràfic, que arrenca amb la mort del pare de la narradora. Aquesta descriu la vida dels seus progenitors a partir del que ella en sap i del que pot extreure de la memòria, amb els salts i la fragmentarietat propis d’aquesta mena d’exercici memorialístic. La narradora avisa d’un bon començament que mirarà d’explicar la història sense apassionament, des d’un cert distanciament, defugint la poesia dels records i utilitzant una escriptura plana. La manca d’estil, doncs, és volguda. En efecte, l’inici del llibre, per la brevetat de la frase, per la sequedat, pot arribar a recordar-nos la prosa amb què Camus basteix L’étranger. Les semblances, però, s’aturen ben aviat, perquè, mentre que en aquesta obra de Camus l’estil i el to de la narració van guanyant complexitat a mesura que avança el relat, en el cas de La place la simplicitat es manté inalterable al llarg del llibre, estancada. Potser és per això que un no té la sensació que la narració guanyi volada, s’alci per sobre de la modèstia del vocabulari o la sintaxi, esdevingui una altra cosa de més envergadura que una mera suma de paràgrafs breus que inclouen fragments de records.

Per descomptat, un es fa càrrec de com era la vida dels pares de l’autora, de com es vivia en un poblet de la Normandia en els moments complicats que va travessar durant la primera meitat del segle XX. Però amb això no n’hi ha prou per dir que aquest és un llibre destacable —molt menys per dir que és un bon llibre—. En canvi, sí que n’hi ha prou perquè aquest títol sigui de lectura obligada als lycées francesos. No és estrany: lèxic simple, sintaxi primària, estil pla i paràgrafs breus. Fins i tot els adolescents d’avui dia s’hi poden veure amb cor.

No, un relat no serveix perjudicar tota l’obra d’un autor, però quan sabem que aquest «no-estil» és marca de la casa, senya d’identitat d’Ernaux, a un no li queden gaires ganes d’anar més enllà i repetir l’aventura. Hi ha massa literatura esperant lluny dels focus de l’Acadèmia Sueca.

Advertisement