La literatura del futur

D’acord, el títol més idoni potser hauria estat «El futur de la literatura», però llavors corria el risc d’acabar la reflexió amb una sola frase breu. Deixem-hi, doncs, «La literatura del futur», és a dir, la que escriuran els joves que avui dia cremen hores en un institut mirant de desenvolupar tota una rastellera de competències.

La primera cosa que em ve al cap és la rapidesa amb què passa el temps, amb què deixem que passi sense fer res, sense reaccionar, sinó més aviat al contrari, continuant cavant el pou on ens anem enfonsant dia a dia, curs a curs, el forat que engolirà tot el que pensàvem que érem o que teníem: llibertat, democràcia, cultura, civilització… Tot això serà arrossegat per la gran ensulsiada. Ho estem veient, està succeint ara mateix davant dels nostres ulls, i no hi fem res. No hi fem res, segurament, perquè ja no hi ha res a fer, ja no hi ha marxa enrere. Com passa amb el canvi climàtic, qualsevol proposta, qualsevol reacció es queda curta i arriba tard, és mera gestualitat per tranquil·litzar la consciència. Vindrà l’esfondrament i, ves per on, ens agafarà per sorpresa.

Ho han dit els filòsofs: sense llenguatge no hi ha llibertat. No n’hi ha sense la possibilitat d’expressar idees, de filar amb paraules un pensament mínimament complex. Sense llenguatge esdevenim una simple peça de l’engranatge que ens fa girar, sense independència, sense capacitat ni possibilitat de fer tries i prendre decisions. Ens ho han advertit savis, escriptors, gent que abans que nosaltres fóssim al món ja preveien cap on podia derivar la civilització que hem conegut. I tot s’ha precipitat les dues darreres dècades amb la proliferació i ara ja omnipresència dels mòbils i les pantalles, amb la connexió permanent a la xarxa que sembla que ens alimenta però que fa justament el contrari: ens xucla, és ella la que s’alimenta de nosaltres. Tot s’ha anat convertint en imatges, en icones, en gifs, en apps que substitueixen les paraules i que acceleren la comunicació, la precipiten, atès que tot ha de ser ràpid i immediat. No pas perquè sí: en aquesta immediatesa, en aquesta precipitació, el pensament no hi té lloc, la reflexió en queda bandejada, i per tant es perd la capacitat de raonar, de protestar, de valorar si el que ens posen al davant —objectes, mercaderies, llocs, sons, imatges— és el que buscàvem, el que volíem, o en canvi és el que ens volen encolomar. Abans que tinguem temps d’alçar la mà per dir alguna cosa, ja ens han canviat de pantalla, ja som en una altra banda, a punt de consumir un altre article o de perseguir satisfer un altre desig —sense moure’ns mai de lloc.

Ens fa l’efecte que tothom s’hi ha posat d’acord: els empresaris que dominen el món, els polítics dels quals els primers se serveixen, els empleats públics que apliquen les normes o les fan aplicar —jutges, policies, docents, etc.—, els veïns del costat de casa, nosaltres mateixos. Ho vam veure durant la pandèmia: va arribar el caos i tots vam creure. Vam avenir-nos a tot: a acatar mesures contradictòries, a deixar retallar-nos la llibertat, a deixar-nos medicar, a morir llastimosament en residències i passadissos d’hospitals. Va ser un bon banc de proves de la Màquina que ho mou tot. En els temps més durs del confinament, el fil que ens unia a la xarxa era el cordó umbilical per on ens nodríem d’informació —o del que fos allò que rebíem, sovint notícies falses, mentides, tergiversacions, una allau pertorbadora que ens sumia en un estat d’ànim molt concret, provocat per l’ambient que ens tocava respirar. Cal reconèixer que a Catalunya ja veníem deprimits d’abans i que aquest ambient no ens era nou del tot. Feia poc temps que havíem patit una allau semblant, una barreja de mentides, odi i malvolença procedent de fora, que s’afegia al desencís i la incomprensió provocats per les mentides de dins.

Han estat uns temps en què els qui llegim hem pogut refugiar-nos en la literatura. La màquina editora no ha estat mai aturada, ha continuat produint tones ingents de volums que han arribat a nosaltres malgrat els confinaments, malgrat les crisis, malgrat la manca de paper o els problemes amb la distribució. Es continua escrivint, es continua publicant. De tot. Obres bones d’ara i d’abans. Obres mediocres. Obres per a ves a saber qui. Per als joves que són als instituts? No ho crec. Esclar, sempre n’hi haurà algun que llegeixi, però la gran majoria es veu bastant incapaç d’agafar un llibre, de mantenir l’atenció sobre un text —especialment si té un mínim de complexitat— durant una estona per curta que sigui. Qui d’ells entra en una llibreria? O en una biblioteca, si voleu? Si hi van, a les biblioteques, la majoria no és pas per llegir-hi, per retirar-ne algun llibre; és per fer-hi moltes altres activitats que no tenen res a veure amb la lectura. El problema no és ni tan sols el llibre en paper. Tampoc no llegeixen amb tauletes ni portàtils. I amb el mòbil…, no és pas Proust el que llegiran, per descomptat. A tot estirar, serà un relat com el que comentàvem en l’apunt anterior del blog, una narració com la d’Annie Ernaux, feta d’un seguit de fragments breus escrits amb una prosa molt simple. Però segurament ni això.

Si no llegeixen, si tampoc no necessiten escriure correctament per superar successives avaluacions per competències, si pràcticament no tenen ni el dret de suspendre i d’haver d’esmerçar-s’hi una mica per superar un curs, si ningú no els indica un camí i els empeny costa amunt —perquè abans ja els han tret del davant totes les costes amunt—, si no han de memoritzar ni saber res perquè el cordó umbilical que els lliga a la xarxa ja proveirà, com podran en un futur parlar amb un mínim de propietat, ser capaços d’expressar una sola idea complexa, o atrevir-se a escriure una frase ben construïda?

El problema s’agreuja pel fet que, si n’hi ha cap que ho intenti, li costarà d’entrada desempallegar-se de la mena de llengua que entre uns i altres estem configurant avui dia. No tan sols és una llengua empobrida sintàcticament i lèxicament, sinó que a més ve condicionada per la irracionalitat que domina els nostres temps i que imposa una llengua autocensurada i mutilada per la tirania del que és políticament correcte, que no afecta només el llenguatge sinó també el contingut de les idees que avui es poden difondre. De fet, ja hi ha mostres d’obres literàries en què es poden veure els estralls que provoquen les normes escrites i no escrites que dicten com cal escriure i parlar sense ofendre ningú, sense esdevenir sexista, sense…, en fi, uns quants sense més.

Aquest possible jove escriptor també s’haurà de desempallegar d’una altra tirania: la de les emocions. En un apunt a propòsit de Canetti ja fèiem un crit d’alerta sobre la preponderància del culte a l’emoció en els nostres dies, un culte del qual no escapa cap àmbit de l’existència, sobretot els més delicats: l’educació i la cultura. Des de ben menuts, fins i tot quan encara no han sortit del ventre de la mare, s’aboca els infants a valorar-ho tot per la via de l’emoció. Els fetus, els nadons, els nens petits els incitem a emocionar-se amb la música, les olors, els sons, les textures, les imatges, els colors… No pas a pensar, no pas a comprendre, tan sols a sentir. Hem buidat l’educació a casa de normes, de valors i de límits, i hem fet creure als menuts éssers que hem parit que l’únic que han de fer és sentir, expressar-se, expressar què senten, emocionar-se. No és estrany, doncs, que s’escriguin la mena de llibres que se solen publicar actualment.

A l’escola, en l’àmbit de l’ensenyament, hem optat per la mateixa via. No cal que sàpiguen, que comprenguin, que recordin res. Com hem dit abans, tan sols han d’obtenir alguna mena de competència vaga que, com que no està basada en cap coneixement sòlid, només depèn de l’estat d’ànim, de la capacitat de sentir. De l’emoció. La cultura —i per tant la societat, la condició humana, el futur nostre com a espècie— va cap aquí. La música ens ha d’emocionar, ens han d’emocionar les històries que llegim, les obres d’art, el teatre, el… Tot ens duu a sentir a flor de pell, a voler que se’ns erici el pèl, a sucumbir a la pell de gallina. En els concerts de música clàssica, els espectadors ja no deixen passar ni un segon després que hagi sonat l’última nota abans de començar a aplaudir i a cridar bravos. És per això que han vingut: per deixar clar que hi són, per fer-se notar, per proclamar en veu alta que s’han emocionat molt amb el que acaben de sentir. Abans que acabés el concert ja només estaven pendents d’aquest instant, ja no escoltaven res. El cap no pensa, mana la pell, la superfície.

Compte: emocionar-se és bo i és necessari, no ho neguem pas. És important a l’hora d’aprendre ja que serveix d’estímul. Ara, basar-ho tot en això és buidar de sentit i profunditat tot el que podem produir mínimament carregat de sentit com a éssers humans que som. Com a espècie ens empobrim, ens idiotitzem, ens fem governables, dependents, febles i, a voltes, patètics. L’emoció ha de ser un ingredient més de la nostra existència, no pas el seu contingut primordial. Els discursos merament emotius són buits, l’obra d’art que només persegueix l’emoció és transparent i prescindible. Cal alguna cosa més.

Vet aquí, doncs, que els futurs escriptors tenen molts paranys per vèncer. Tants, que diria que cal fer taula rasa i capgirar-ho tot de dalt a baix, començant per la manera com eduquem els fills a casa, per la manera com els formem a l’escola, i continuant per la mena d’exemples que els proporcionem els adults d’avui, uns adults cada cop més infantilitzats, més perduts, menys lliures que mai. Uns adults, d’altra banda, que ho trobem tot magnífic, que sembla que hàgim perdut la capacitat de tenir un cert criteri —una altra conseqüència, potser, de la tirania de l’emoció?—, fins al punt que jutgem esplèndids qualsevol llibre que llegim, qualsevol vers que piuli algú, fins i tot qualsevol cosa que fem nosaltres mateixos, sempre disposats a sortir a la palestra, a ensenyar la més insignificant evacuació artística que hagi sortit de nosaltres, instal·lats en un tiktok permanent.

Perquè, desenganyem-nos, el resultat d’aquest desgavell, d’aquesta suma de tiranies que ens dominen —la immediatesa, l’emoció, l’exposició pública, la pèrdua del llenguatge, la xarxa que ens xucla— és la mena de llibres que es publiquen avui, aquesta autoficció ommipresent on tothom vol ser testimoni d’alguna cosa, dels traumes personals, com si el fet de ser testimoni de res fos un valor en si, sense que calgui demostrar un mínim de talent, de treball, de qualitat en la proposta que oferim. D’això en parla el crític literari francès Juan Asensio, que alerta des de fa temps de l’estat catastròfic en què es troba la literatura francesa.

Aquest és l’exemple que donem als futurs escriptors, aquest és el panorama que els deixem. Faran el que voldran. La majoria no faran res. Però, indiscutiblement, hi ha una certa manera d’entendre la literatura que s’acaba; d’entendre-la, de gaudir-la, de criticar-la, de fer-la avançar. D’escriure.

Bon i venturós 2023!

Advertisement

One thought on “La literatura del futur

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.