L’enfant… pénible de les lletres franceses

Perquè de fet —permeteu-me que hagi esborrat tots els prolegòmens habituals—, Houellebecq no demostra a Soumission sinó que és un producte ben propi de la nostra època: vacu, prescindible, intranscendent. No m’estranyaria que aquesta novel·la guanyi en qualsevol versió traduïda —però poc, per força. Segur que Oriol Sánchez Vaqué va millorar-la poc o molt quan la va traduir al català. El cas és que el text original és d’una pobresa inimaginable en un autor que és considerat, si més no per una prou generosa multitud, el far de les lletres franceses dels nostres temps: és l’autor més cèlebre, més venut, més traduït, més polèmic, per a qui més es reclama el Nobel… Tot això no és sinó fum i mer seguidisme. A Soumission (Flammarions, 2015) Houellebecq demostra que a l’hora d’escriure no té cap mena d’estil —ni tan sols aquell estil sense estil que per a alguns ja és una senya d’identitat. No, la seva prosa es pot confondre amb la prosa de qualsevol. No és així perquè ho vulgui fer fàcil, no és que els ulls llisquin sobre el text amb lleugeresa perquè ens trobem davant d’un artefacte literari ben treballat, polit. No. La sintaxi i el lèxic d’Houellebecq són propis d’un alumne d’un primer curs de taller d’escriptura.

Si parlem del contingut i del sentit de l’obra, la cosa, lluny de millorar, empitjora. Això es deu a una raó molt senzilla: Houellebecq és gandul, vagarro, un mandrós a qui les idees se li moren als dits. Perquè això sí que cal reconèixer-ho: d’idees en tenia, el punt de partida d’una novel·la com Soumission era bo. Tanmateix, al cap d’unes poques pàgines un ja s’adona que l’autor no té gaires ganes de dedicar-hi més temps del compte, al relat, i a partir d’un cert moment la precipitació s’ho endú tot per endavant. Houellebecq sembla haver-se cansat del que estava escrivint i decideix tirar pel dret, fer que passin coses inversemblant, a deshora, sense cap mena de lògica.

I de què s’ha cansat? Doncs de narrar amb cura la història que té entre mans i de narrar bé les idees que en un primer moment sembla que vol desenvolupar, però que només potineja. A més, utilitza Huysmans com a argamassa per bastir l’edifici novel·lesc, però com passa en altres casos aquí queda massa al descobert la bastida amb què pretén sostenir l’obra, l’engranatge per fer-la avançar.

La cosa és: un professor universitari, que fa anys va dedicar la seva tesi doctoral a Huysmans, veu ara com la seva tirant a mediocre carrera universitària queda estroncada per l’arribada al poder del partit de la Fraternitat Musulmana. Mohammed Ben Abbes aconsegueix ser proclamat president de la República després de vèncer a la segona volta de les eleccions a la candidata del partit d’ultradreta, Marine Le Pen, gràcies als pactes a què ha arribat amb el Partit Socialista i la dreta tradicional —uns i altres disposats a pactar amb els musulmans per no perdre el poc pes polític que ja tenen. Ben Abbes fa diverses concessions però, entre altres mesures, imposa que l’ensenyament universitari sigui impartit únicament per professors de fe musulmana. Amb tots els matisos que calguin, la història va per aquí. Si en les primeres pàgines, quan arrenca la narració, mostra un mínim de gràcia a l’hora de descriure el panorama polític i l’ambient que es viu a França enmig d’unes eleccions que poden encimbellar o bé l’extrema dreta o bé el partit de la Fraternitat Musulmana, aviat Houellebecq sembla que s’avorreixi del que està explicant i decideix que els fets es precipitin d’una forma absurda.

Vet aquí, doncs, que tot d’un plegat se’ns dibuixa una estampa pròpia d’una França postapocalíptica: carreteres i autopistes buides, assalts pressentits, cadàvers estesos a les estacions de servei…, un panorama exagerat que no lliga gaire amb el que se’ns estava explicant ni amb els fets que vindran a continuació. A més, en pocs dies, en qüestió d’un parell de setmanes, tenen lloc canvis inversemblants, transformacions socials que per molt que governi un partit musulmà trigarien mesos, si no anys, a materialitzar-se. Trobem prohoms francesos que aprofitant la conjuntura s’han acollit de seguida a la poligàmia i ja tenen diverses dones: una de quaranta anys que porta la casa i s’encarrega de la cuina i una de quinze anys per al dormitori, com si no hi hagués cap llei, cap marc jurídic, social o mental que impedís o dificultés que un fet com aquest es pogués produir d’un dia per l’altre.

Les disfuncions en l’engranatge narratiu són nombroses. El que no canvia és la fixació del narrador a anar intercalant en el relat la descripció de les seves aventures sexuals, dels seus somnis eròtics, vinguin o no a tomb, fins al punt que el lector pot arribar a sospitar que aquestes interpel·lacions sostingudes al llarg de la història són de fet allò que Houellebecq té veritablement ganes d’explicar. Aquí s’hi deté, s’hi recrea, potser perquè s’imagina que els electors també hi deuen estar interessats, en les seves fantasies. Que al final el professor decideixi abraçar la fe musulmana per poder reprendre amb un sou desorbitat la feina a la universitat però, sobretot, per poder adjudicar-se com a esposa alguna noieta de quinze anys, confirma les sospites que teníem sobre la gràcia, l’interès i la necessitat de llegir aquesta novel·la. (Disculpeu l’espòiler —a L’Acció Paral·lela els evitem sempre que podem—, però estic segur que o ja heu llegit el llibre o no el voldreu pas llegir, o el llegireu per curiositat sense que us importi gaire de què va.)

«Però a Soumission també hi ha crítica», al·legareu. Crítica? Quina crítica? Respecte del món musulmà no n’hi ha pas. En tot cas, hi ha una certa voluntat de denunciar la decadència d’Occident, d’una civilització dessacralitzada, buidada de valors, incapaç de continuar transmetent cap mena de llegat, lliurada al nou liberalisme econòmic i a aquesta manera de viure d’avui dia, tothom tancat en el seu individualisme i a satisfer les necessitats més elementals, una bona manera d’obrir les portes de bat a bat al feixisme. En una de les poques frases destacables del llibre, ho expressa en aquests termes: 

Les fascismes me sont toujours apparus comme une tentative spectrale, cauchemardesque et fausse de redonner vie à des nations mortes; sans la chrétienté, les nations européennes n’étaient plus que des corps sans âme —des zombies. (Pàg. 255)

Davant d’aquesta societat descomposta, els musulmans aporten uns determinats valors a canvi de determinades concessions. Transmetre aquestes idees, però, desenvolupar aquesta possible crítica, demana una reflexió llarga, complexa, molta feina per part de l’autor, moltes més pàgines de les que té aquesta novel·la, que són ben poques si en traiem tota la palla que inclou. Una feina que l’escriptor francès no s’ha proposat seriosament. Ben mirat, tot just a l’inici de l’obra ja ens havia avisat, però no li hem volgut fer cas: 

Alors bien entendu, lorsqu’il est question de littérature, la beauté du style, la musicalité des phrases ont leur importance; la profondeur de la réflexion de l’auteur, l’originalité de ses pensées ne sont pas à degaigner; mais un auteur c’est avant tot un être humain, présent dans ses livres, qu’il écrive très bien ou très mal en définitive importe peu, l’essentiel est qu’il écrive et qu’il soit, effectivement, présent dans ses livres (…) (Pàg. 13)

A ell li importa mostrar-se com és. Escriure bé o no… Ens ha quedat ben clar. Houellebecq segurament no guanyarà mai el premi Nobel perquè durant molt de temps ha jugat a ser l’enfant terrible de les lletres franceses. I ves per on, després d’haver llegit Soumission no em sembla que hagi passat de ser un enfant pénible. Ara, la seva literatura és prou mediocre per fer-se mereixedora del guardó. Són els temps que corren.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.