Guaret

Segons el diccionari, el guaret és «un sistema de conreu que consisteix a deixar reposar un any sí i un any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat». Una definició com aquesta no pot ser més exacta ni pot ajustar-se millor al que necessita el camp de la literatura catalana pel que fa al conreu de la poesia: un guaret poètic editorial. Fent-hi un mínim retoc tindrem la nova definició: el guaret poètic serà «un sistema de conreu de la poesia que consisteix a deixar reposar un any sí i un any no el terreny empobrit de la poesia catalana per tal que torni a adquirir fertilitat». I aquí fertilitat no vol dir ben bé fecunditat o abundor, sinó més aviat una suma d’elements com són la qualitat, el criteri, la paciència, l’autocrítica, la seriositat i la feina.

Algú dirà: «Ja hi torneu?» Ja hi tornem, sí, potser esperonats pel fet que el premi Joan Alcover de Poesia d’enguany se l’hagi endut un tal Jorge Fernández amb una obra que no és sinó la traducció de l’original escrit en castellà. Ves que el que ha passat a Palma no ens ho hàgim de prendre com un senyal, almenys com un símptoma: que el jurat consideri que la millor poesia presentada al certamen, d’entre les 115 obres que optaven al premi, sigui la que ha escrit un autor que escriu en castellà i que ha concursat amb una traducció, deixant de banda totes les consideracions que es puguin fer sobre aquesta mena de pràctiques, hauria de fer saltar algunes alarmes. Esclar que aquest cas pot ser considerat un fet aïllat i, per tant, poc representatiu. Però ja fa temps que alguns concursos premien obres que més hauria valgut deixar desades en un calaix. Hi ha veus que ho denuncien, fins i tot amb exemples pràctics, i no, no sempre és per despit. Sovint es tracta de lectors habituals de poesia que s’esparveren en veure què es premia.

Reforça aquesta idea, és a dir, la desconfiança envers molta de la poesia que es publica, el fet que molts dels poemes que es difonen per les xarxes són desconsoladorament mediocres. Twitter ha esdevingut una veritable claveguera poètica on van a parar quantitats ingents de secrecions de versaires aficionats o amb més o menys recorregut. Sempre hi ha hagut llibres més bons i reculls més fluixos, i, sobretot, sempre hi ha hagut poemes mediocres en llibres que en conjunt són prou bons. La gràcia de l’era pre xarxes era que cadascú es llegia els poemes a casa, rellegia els que li agradaven més i deixava en l’oblit els que no li feien el pes, sense escampar la bona nova de les seves descobertes o dels seus gustos. Però ara tothom piula, tothom hi entén, tothom s’emociona amb un vers qualsevol ves a saber per què, i de seguida corre a penjar-lo a Twitter, com si la resta del món no fos possible que continués vivint un dia més sense tenir notícia d’aquella meravella. I moltes vegades els poemes en qüestió són d’un gust dubtós i d’una qualitat ínfima.

Part del problema rau en la mena de poesia que es conrea avui de forma majoritària, una poesia tancada a tota mena d’investigació, d’aprofundiment, de risc. Molta no és res més que uns focs d’artifici repetits fins a l’avorriment, amb lleus canvis de colors i alguna detonació innocent, entorn de les mateixes cabrioles lingüístiques i sentimentals. Una infinitat de poemes semblen basats en la mateixa tècnica compositiva que fa unes dècades omplien llibretes escolars amb fruits tan saborosos com aquest: «Si mi sangre fuera tinta / y mi corazón tintero / con la sangre de mis venes / te escribiría te quiero», això sí, modernitzats, posats al dia, empoderats, traduïts —com ha fet l’espavilat del premi Alcover—, però sense l’ambició d’anar gaire més enllà, i tan sols amb la pretensió que molta gent els llegeixi i hi reconegui alguna virtut o originalitat que no tenen els versos d’altri.

Per descomptat, hi ha llibres de poesia concebuts com un tot del qual és impossible aïllar-ne un poema; no només impossible, sinó absurd i, a més, injust: és la lectura de tot el llibre el que ens permet valorar l’obra en conjunt i apreciar cada composició en particular a partir de l’encaix que té en el tot. Un exemple clar d’això és el Llibre d’amic de Joan Vinyoli, però n’hi ha molts d’altres. En canvi, hi ha volums que no són res més que un recull de poemes escrits per l’autor al llarg d’un període determinat; hi pot haver o no un cert fil que els lligui, una certa connexió temàtica, però sovint són peces independents que es poden llegir i jutjar per separat a fi de veure’n les virtuts i els defectes prescindint del conjunt. Potser ha arribat el moment dels exemples. Vet aquí tres poemes publicats els darrers temps, algun de premiat, tots prescindibles —per dir-ho d’alguna manera.

El primer poema és justament d’un recull premiat. Parla d’evidències, però les úniques evidències que de debò hi sé veure és una excessiva infantilització del fet creatiu i la poca necessitat que hi havia de publicar això:

L'òliba*

És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.

O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?

El segon exemple és un poema escrit per un nom consagrat. Comença bé, però a partir d’un cert moment t’adones que el poeta s’ha cansat del seu poema i decideix acabar-lo de qualsevol manera. El final és un despropòsit.

Arqueologia**

Escriure és excavar. Quantes vegades
un poema no es proposa res!
Només anar excavant. Fondo, més fondo.
Cada dia la terra és més ressaca
i més plena de rocs. Anar excavant,
anar excavant fins a sorprendre
algun tresor amagat de la llengua.

El tercer poema és la constatació que defugir el vers lliure i buscar el constrenyiment de la mètrica no sempre és sinònim de composició reeixida; aquí les repeticions s’entrebanquen l’una amb l’altra i la pretensió de dir segons què es fon en la indigència del que realment es diu.

***
Aquest diumenge és només buit teu
que et diu i et duu i se m’enduu amb tu.
Som branca l’un en l’altre i l’un de l’altre,
i és en la branca que tu ets que visc
un tros de vida nou i se m’acreix
la mar tan blava dels dies si em mires.

El resultat de tot plegat és que la bona poesia queda més amagada que les tòfones i que per trobar-la s’ha de ser un lector molt perseverant i disposat a llençar de tant en tant uns quants calerons. Òbviament, haurem d’esperar una mica per jutjar què ha passat veritablement amb el premi de Palma: haurem d’haver llegit l’obra guanyadora (i fins i tot seria útil poder fullejar les que no van guanyar). Mentrestant, seria una gran cosa que les editorials sospesessin seriosament l’oportunitat de fer un guaret, d’estar-se un any sense publicar cap nou llibre de poemes. Un any, ben mirat, passa volant; ningú no hi patiria més del compte, i potser els poetes s’esforçarien per esmolar l’eina. Tindrien temps per treballar amb calma i sense precipitació. Qui sap, doncs, si la collita de l’any següent no podria ser ben destacable. Un any, tan sols… No és demanar massa.

(*Anna Gual, Les ocultacions (2022, Premi Miquel de Palol) **Narcís Comadira, Els moviments humans (2022) ***Joan Callau, L’arbre que som, 2018)

Advertisement