Dir les coses pel seu nom

Al contrari del que se sol afirmar alegrement, no tota la poesia —sobretot la que es publica avui— està feta per ser llegida en veu alta. No: hi ha versos que no aguanten la declamació, que perden quan són pronunciats, que es dilueixen en l’aire que respirem, arrossegats per la seva pròpia inanitat. Sí: hi ha poemes que no han de sortir de la pàgina on han quedat impresos i que en fan prou amb una lectura tan lleugera com silenciosa.

Però també passa just a l’inrevés: a voltes podem topar amb versos que reclamen la lectura en veu alta, que s’inflen amb el so i s’enlairen, agafen encara més cos i volada. Versos que faríem mal fet si els recloguéssim en els fulls que ens els presenten. Un llum que crema, el nou poemari de Jordi Llavina (Premi Carles Riba 2022, Proa, 2023), és un exemple perfecte d’aquesta llei de poesia. De fet, l’obra poètica de Llavina sempre ho ha estat. El domini del vers que té el poeta, la llengua que exhibeix, sempre riquíssima, la intuïció per fer sortir la poesia dels amagatalls en què s’entafora —en el dia a dia, en el record, en la pròpia trajectòria vital, en l’anècdota més personal—, la capacitat per modelar la forma per mitjà de la mètrica, la rima i el ritme, tot contribueix a fer que les seves composicions creïn en el lector la necessitat radical de dir-les en veu alta. I si algú no la sent, aquesta necessitat, que en faci la prova; veurà que aquesta afirmació no és gens gratuïta. En acabat, segons les preferències, segons els gustos —que en poesia poden arribar a ser tan variats com en la música—, uns se sentiran més atrets pel resultat final, d’altres preferiran maneres diverses de concebre la poesia.

En el meu cas, vaig fer una primera llegida en silenci d’Un llum que crema, una lectura que ja em va permetre gaudir d’algunes de les bondats del recull però que també em va deixar indecís, sense saber què pensar del conjunt de l’obra. Entre els poemes en trobem diversos que poden ser considerats, en major o menor mesura, de circumstàncies, atès que a priori és un fet circumstancial allò de que parlà el poeta. Dic «a priori» perquè Llavina sovint busca una excusa qualsevol per parlar-nos dels grans temes que més el preocupen —l’amor, la mort, l’amistat…—, entre els quals domina clarament en el present volum el pas del temps i el progressiu procés d’envelliment («Que diferents que són els símbols / que anem forjant, segons l’edat!»). Sigui com sigui, potser era entre aquests poemes on em feia l’efecte de veure un resultat desigual: al costat d’algunes composicions molt reeixides, em semblava que n’hi havia d’altres d’un abast més modest.

Llavors, però, vaig començar a rellegir el llibre, ara en veu alta. El canvi de percepció va ser definitiu. La força dels versos sortia enfora sense topalls, el significat es reforçava amb la forma, el so enriquia el sentit. En tornar-hi, m’adonava que cada lectura complementava l’anterior, cosa que tampoc no passa amb tota la poesia dels nostres dies. El que hi ha sempre en Llavina és la llibertat absoluta per decidir tirar per camins que avui no trepitgen gaires autors —i, compte, de llibertat només en tenen veritablement els qui dominen l’eina amb què treballen; els altres tan sols fan el que poden amb els recursos de què disposen—. La seva és una poesia madura, en la qual batega el pòsit de tots els versos que ha llegit al llarg de la seva vida. No és fàcil, però, aïllar les influències, determinar quins altres poetes ressonen entre els seus versos, perquè a còpia d’anys i de feina sostinguda ha sabut integrar perfectament tota la poesia que ha llegit en una obra personal, molt treballada.

Les relectures posteriors també m’han permès comprovar que Un llum que crema és un llibre compacte, ben travat, i alhora variat, on retrobem la poesia netament narrativa que Llavina conrea des de fa molts anys, una poesia que demana una certa extensió, per bé que en aquesta ocasió no hi ha cap poema d’una llargada considerable, com passava en llibres anteriors. El recull també inclou composicions més breus, i fins i tot algun poema compost per tankes —no patiu, no hi trobarem res que es pugui convertir en un poetuit—. En tots topem amb l’home que camina —o que camina i que recorda—, que es fixa en el que veu, que vol saber els noms de les coses que se li fan presents… Si després vol dir-les, ha de saber com es diuen. Efectivament, per dir les coses pel seu nom, cal conèixer els noms de les coses. Si això us sembla massa obvi, penseu que no ho practiquen molts dels qui s’autoanomen poetes. Llavina camina, recorda, escriu, tot amb una certa calma, i, sí, es fa cada cop més gran.

I Premi de Poesia per ChatGPT4

Aprofitant l’avinentesa que el 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia i que a la capital de la Selva se celebra el X Festival Domini Màgic, L’Acció Paral·lela convoca el I Premi de Poesia per ChatGPT4.

No podíem esperar més a mirar de treure profit de les eines que la tecnologia posa a les mans de tots els qui estimem la poesia i, en particular, de tots aquells qui gaudeixen escrivint versos —eines que van molt més enllà d’un simple diccionari de sinònims o un força en desús diccionari de la rima. 

Som conscients que en els últims temps el conreu de la poesia s’ha convertit més aviat en una mena de monocultiu que ocupa campets molt petits (la majoria dels poemes que s’escriuen són molts breus) on prolifera la planta transgènica del jo. Per aquest motiu, confiem que el vast horitzó que obre ChatGPT4 permetrà als creadors noves formes de conreu: poemes més extensos sobre temes més variats amb estructures més complexes.

Vet aquí, doncs, les bases del premi:

1. Tothom pot participar en el premi amb el nombre d’obres que consideri oportú (és a dir, no hi ha límit).
2. Els poemes han d’haver estat generats en llengua catalana per ChatGPT4 a partir de les instruccions del poeta.
3. L’extensió mínima de cada poema és de 10 versos.
4. El tema és lliure. L’única restricció és que els poemes no poden estar escrits en primera persona.
5. Les obres s’han de presentar entrant-les com un comentari en aquest mateix apunt del blog, acompanyades del nom —o pseudònim, si es vol— del qui ha fet l’encàrrec a ChatGPT4.

El jurat, que estarà format per persones altament qualificades del món de la informàtica i el ciclisme, disposarà dels més avançats detectors per assegurar-se que les obres han estat escrites per mitjà de ChatGPT4 i que no són producte d’una simple vel·leïtat humana.

El poema guanyador serà publicat en un apunt degudament llorejat i destacat de L’Acció Paral·lela.

El nou paradigma

Fa setmanes que sobre el quarter general de L’Acció Paral·lela plana un dubte sorgit arran de la lectura del Bootes de Miquel de Palol. És un dubte molt concret que es resoldrà tot sol al llarg dels propers mesos: quantes dones llegiran aquesta novel·la, quantes en parlaran o en faran una ressenya?

No volem fer trampes: una novel·la extensa com aquesta demana temps; temps per llegir-la, fins i tot per trobar el moment de posar-s’hi; temps per pair-la i dir-ne coses. Les xarxes no ho mostren tot, tan sols el que volen, però no deixa de ser revelador el fet que fins ara pràcticament cap lectora no hagi publicat cap piulada per dir que l’està llegint. A tot estirar, alguna col·laboradora d’algun mitjà va cobrir l’acte de presentació de la novel·la, però no hem vist que cap dona n’hagi dit res més. Tampoc gaires homes, per descomptat. Tot arribarà: ja hem dit que és una obra llarga que no es llegeix d’un dia per l’altre.

El cert és que no creiem que siguin gaires les dones que se sentin atretes per un llibre com aquest. Aquesta afirmació pot semblar frívola, poc fonamentada… Ja ho veurem. El cas és que en ple 2023 ens sembla innegable que ja s’ha produït un canvi de paradigma en l’àmbit de la lectura —i la cultura en general—, un canvi que afecta tant la producció de les obres com els gustos dels qui s’acosten a aquestes obres. Fa molts anys que les dones llegeixen i escriuen més que els homes; entren més a les llibreries; són majoria a les biblioteques i als clubs de lectura; dominen les platees dels teatres, dels auditoris i de les sales on tenen lloc recitals, conferències, debats, i van prenent posicions en les diferents palestres des de les quals s’informa i es fan ressenyes sobre llibres i actes culturals. Això darrer no els ha estat fàcil: accedir a aquestes palestres —escasses— només és possible si els homes que les ocupen comencen a deixar pas, i com que això passa poc, o massa lentament, moltes dones han optat per obrir-se camí d’una altra manera, per exemple, per mitjà d’un canal a Youtube per parlar de llibres o del que vulguin.

De fet, sorprèn que avui la major part dels pocs espais de crítica literària que existeixen en mitjans més o menys ben establerts encara els ocupin homes. Fins i tot és encara poc habitual trobar dones que facin crítica literària per mitjà de blogs. Segurament la preponderància de les dones en tots els àmbits relacionats amb la literatura ha coincidit amb el descens progressiu de la popularitat dels blogs, malgrat que aquests es resisteixin a desaparèixer i aguantin més del que es podia preveure. El resultat, sigui com sigui, és que la proporció major de dones —en comparació amb els homes— que llegeixen, escriuen i participen de l’activitat literària en totes les seves formes no es veu corresposta en la mateixa mesura en el camp de la crítica. I si les dones no fan prou crítica, llavors com poden prescriure? Bé, ho fan per mitjà de les xarxes. La literatura que es difon gràcies als innombrables tuits que parlen de versos, de novel·les, d’obres de tota mena, està escrita majoritàriament per dones. Només cal veure les piulades de gent que llegeix el que escriu o que treballa en editorials, llibreries, biblioteques… És normal que sigui així. Això, progressivament, conduirà a la configuració d’un nou cànon —més o menys explícit. Hi haurà obres fins ara considerades clàssiques que quedaran arraconades; d’altres ocuparan el seu lloc gràcies a l’impuls que rebran d’una infinitat de lectores.

Fins ara s’ha insistit molt que no hi ha literatura escrita per homes i literatura escrita per dones, que només hi ha literatura bona o dolenta, independentment de qui l’escrigui. Aquesta afirmació és ben certa, però també és parcial, perquè amaga una part de la realitat. La realitat és que homes i dones, amb totes les excepcions que calgui adduir, no necessàriament escriuen de la mateixa manera ni se senten interessats pels mateixos temes, o en tot cas no s’hi encaren igual. Hi ha els grans temes universals, per descomptat; però, al costat d’aquests, homes i dones han tingut preocupacions diferents al llarg de la història. I ara les dones, que ja són majoria a l’hora de llegir i escriure, no en fan prou defensant que escriuen tan bé com ho poden fer els homes; ara es llancen a parlar del que volen i de la manera com volen fer-ho, i és així que sorgeix una poesia diferent —perquè són diferents les inquietuds que les duen a escriure—, una forma de narrar pròpia, que no segueix els patrons de la narrativa que han conreat els homes durant segles. Una narrativa que elles coneixen i llegeixen. Tanmateix, no dubten a rescatar i treure a la llum del dia les obres escrites per dones d’altres èpoques que havien quedat en un segon terme, si no menystingudes, amagades per un cànon bàsicament masculí.

Així, per moltes raons, avui ningú no gosarà afirmar que les dones no escriuen com els homes —frase que molts trobarien ofensiva. Però, i si la girem, la frase?: podem dir que els homes no escriuen com les dones? Potser aquesta sentència no toparà amb tantes reticències, potser hi haurà qui arribi a admetre aquesta afirmació, a admetre que els homes no escriuen com Eva Baltasar o que les dones no escriuen com Miquel de Palol, per bé que hi hagi un munt d’obres que, llegides a cegues, ens posarien en dificultats a l’hora d’esbrinar qui les ha escrites.

Tot es mou a gran velocitat, les transformacions de tota mena són enormes. I, ben mirat, aquesta dicotomia que dibuixem d’escriptor-escriptora és ja obsoleta. El futur de la literatura s’està escrivint en aquests precisos instants, i serà el que hagi de ser. Però no costa gaire afirmar que hi ha llibres escrits per dones que mai no hauria pogut escriure un home. I que una novel·la com Bootes, en canvi, només la pot haver escrit un home. En parlaran, les dones, d’aquest llibre? Ja ho veurem.