Dir les coses pel seu nom

Al contrari del que se sol afirmar alegrement, no tota la poesia —sobretot la que es publica avui— està feta per ser llegida en veu alta. No: hi ha versos que no aguanten la declamació, que perden quan són pronunciats, que es dilueixen en l’aire que respirem, arrossegats per la seva pròpia inanitat. Sí: hi ha poemes que no han de sortir de la pàgina on han quedat impresos i que en fan prou amb una lectura tan lleugera com silenciosa.

Però també passa just a l’inrevés: a voltes podem topar amb versos que reclamen la lectura en veu alta, que s’inflen amb el so i s’enlairen, agafen encara més cos i volada. Versos que faríem mal fet si els recloguéssim en els fulls que ens els presenten. Un llum que crema, el nou poemari de Jordi Llavina (Premi Carles Riba 2022, Proa, 2023), és un exemple perfecte d’aquesta llei de poesia. De fet, l’obra poètica de Llavina sempre ho ha estat. El domini del vers que té el poeta, la llengua que exhibeix, sempre riquíssima, la intuïció per fer sortir la poesia dels amagatalls en què s’entafora —en el dia a dia, en el record, en la pròpia trajectòria vital, en l’anècdota més personal—, la capacitat per modelar la forma per mitjà de la mètrica, la rima i el ritme, tot contribueix a fer que les seves composicions creïn en el lector la necessitat radical de dir-les en veu alta. I si algú no la sent, aquesta necessitat, que en faci la prova; veurà que aquesta afirmació no és gens gratuïta. En acabat, segons les preferències, segons els gustos —que en poesia poden arribar a ser tan variats com en la música—, uns se sentiran més atrets pel resultat final, d’altres preferiran maneres diverses de concebre la poesia.

En el meu cas, vaig fer una primera llegida en silenci d’Un llum que crema, una lectura que ja em va permetre gaudir d’algunes de les bondats del recull però que també em va deixar indecís, sense saber què pensar del conjunt de l’obra. Entre els poemes en trobem diversos que poden ser considerats, en major o menor mesura, de circumstàncies, atès que a priori és un fet circumstancial allò de que parlà el poeta. Dic «a priori» perquè Llavina sovint busca una excusa qualsevol per parlar-nos dels grans temes que més el preocupen —l’amor, la mort, l’amistat…—, entre els quals domina clarament en el present volum el pas del temps i el progressiu procés d’envelliment («Que diferents que són els símbols / que anem forjant, segons l’edat!»). Sigui com sigui, potser era entre aquests poemes on em feia l’efecte de veure un resultat desigual: al costat d’algunes composicions molt reeixides, em semblava que n’hi havia d’altres d’un abast més modest.

Llavors, però, vaig començar a rellegir el llibre, ara en veu alta. El canvi de percepció va ser definitiu. La força dels versos sortia enfora sense topalls, el significat es reforçava amb la forma, el so enriquia el sentit. En tornar-hi, m’adonava que cada lectura complementava l’anterior, cosa que tampoc no passa amb tota la poesia dels nostres dies. El que hi ha sempre en Llavina és la llibertat absoluta per decidir tirar per camins que avui no trepitgen gaires autors —i, compte, de llibertat només en tenen veritablement els qui dominen l’eina amb què treballen; els altres tan sols fan el que poden amb els recursos de què disposen—. La seva és una poesia madura, en la qual batega el pòsit de tots els versos que ha llegit al llarg de la seva vida. No és fàcil, però, aïllar les influències, determinar quins altres poetes ressonen entre els seus versos, perquè a còpia d’anys i de feina sostinguda ha sabut integrar perfectament tota la poesia que ha llegit en una obra personal, molt treballada.

Les relectures posteriors també m’han permès comprovar que Un llum que crema és un llibre compacte, ben travat, i alhora variat, on retrobem la poesia netament narrativa que Llavina conrea des de fa molts anys, una poesia que demana una certa extensió, per bé que en aquesta ocasió no hi ha cap poema d’una llargada considerable, com passava en llibres anteriors. El recull també inclou composicions més breus, i fins i tot algun poema compost per tankes —no patiu, no hi trobarem res que es pugui convertir en un poetuit—. En tots topem amb l’home que camina —o que camina i que recorda—, que es fixa en el que veu, que vol saber els noms de les coses que se li fan presents… Si després vol dir-les, ha de saber com es diuen. Efectivament, per dir les coses pel seu nom, cal conèixer els noms de les coses. Si això us sembla massa obvi, penseu que no ho practiquen molts dels qui s’autoanomen poetes. Llavina camina, recorda, escriu, tot amb una certa calma, i, sí, es fa cada cop més gran.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.