Va quedar consternat en veure que tota aquesta col·lecció de mediocres alhora arrogants i timorats vivien amb els seus líders ignorant del tot que pogués existir un altre comportament en política, una concepció més orgullosa, més brillant, més fervorosa, més àmplia de la vida d’un poble. Era realment un món d’hereus, de descendents, de degenerats, i un món de reemplaçants. Es deia a si mateix: «No hi ha revolucions, mai. Aquesta gent, ni els seus avantpassats, mai no han conquerit res. Les aristocràcies, arribat el seu moment, baixen a la tomba, i sobre aquesta tomba els enterradors es beuen una ampolla. Avui, l’ampolla està buida i una bala sorgida de les profunditats d’Europa la trencarà.» Intuïa en ell voluptuosament la fe en la decadència. Carentan tenia raó en vituperar el temps dels nans. (Pàg. 551-552)
Escrits als anys trenta del segle passat i referits al període d’entreguerres, aquests mots ens sobten llegits avui per la seva precisió i perquè són perfectament aplicables a la nostra època, als líders i polítics dels nostres temps. Es tracta d’una de les nombroses i clarividents reflexions que trobarem a Gilles, la novel·la més ambiciosa que va escriure Pierre Drieu la Rochelle. Gilles va aparèixer per primer cop el 1939 i va ser reeditada el 1942 en una versió integral, completada amb els fragments que havien estat censurats tres anys abans. Llegint la novel·la és fàcil intuir per què aquesta obra va passar per aquestes vicissituds. Convé tan sols recordar que Drieu pertanyia al grup d’intel·lectuals que durant els anys trenta van deixar-se temptar pels cants de sirena del feixisme, una colla que incloïa noms com Louis-Ferdinand Céline, Robert Brasillach, Henry de Montherland, Lucien Rebatet o Pierre-Antonie Cousteau —germà del conegut oceanògraf.
Drieu va néixer a París el 1893 en el si d’una família conservadora —la seva àvia era una fervent antisemita—. Va combatre a la Primera Guerra Mundial i va ser ferit diverses vegades, una experiència que el va dur en un primer moment a abraçar el pacifisme. Més endavant, però, la seva postura deriva cap al nacionalisme, fins que els esdeveniments que es produeixen a França i a Europa l’aboquen primer cap a l’anticomunisme i el convencen després que l’única sortida possible a la decadència política i social que viu el seu país la pot oferir el feixisme. Drieu comença a escriure ben aviat i als anys vint publica ja les primeres novel·les; exerceix el periodisme i adopta el paper del dandi, elements tots aquests que retrobarem en la recreació d’un personatge com Gilles, d’inspiració clarament autobiogràfica. Gilles protagonitza diverses obres de Drieu; de fet, l’autor continuarà modelant el personatge fins que al final li consagra la seva obra més ambiciosa, apareguda com hem dit l’any 1939.
Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació de França per part de l’exèrcit nazi, Drieu és proposat per dirigir la Nouvelle Revue Française, una de les revistes sobre literatura i crítica literària més importants del país. En serà el director fins al 1944, quan la revista deixarà d’aparèixer —no tornarà a sortir fns al 1953—. Com altres membres del grup d’intel·lectuals que van decidir col·laborar amb el règim nazi, Drieu es troba havent de fer equilibris per conjuminar la seva adhesió al feixisme —una adhesió que per a ell és fruit del desengany provocat per la corrupció i ineficàcia del sistema democràtic, que creu en plena descomposició— amb el temor que Alemanya s’ho endugui tot per endavant, inclosos el llegat i els valors que han fet de França una potència cultural. A principis del 1945, el desenllaç final que s’acosta fa tan inviables els somnis imperialistes de Hitler com la tasca renovadora que per a Drieu havia de poder dur a terme el feixisme, i davant les expectatives que se li fan presents l’escriptor decideix posar fi a la seva vida.
La biografia d’un personatge com Drieu és sempre més complexa del que poden fer pensar quatre notes breus com aquestes. Podríem afegir, per exemple, que Gallimard va proposar que Drieu dirigís la Nouvelle Revue Française sota l’ocupació perquè creia que posar la revista a les seves mans era en el fons una bona manera de preservar-la mentre no es pogués tornar a publicar amb tota llibertat. O també podríem recordar que Drieu va intervenir perquè Sartre fos alliberat quan era presoner de l’exèrcit nazi. Sigui com sigui, això no canviaria el fet que Drieu fou profundament feixista, antisemita, i que en una novel·la com Gilles exposa les seves idees d’una manera oberta —cosa que explica que en uns moments tan convulsos per a França l’obra veiés la llum amb alguns passatges censurats—; fins i tot trobem el protagonista lluitant a la Guerra Civil Espanyola al costat de les tropes franquistes.
Però, tot i la ideologia de què Drieu dota el seu protagonista, Gilles és una obra notable per moltes raons. El recorregut vital de Gilles arrenca al bell mig de la Primera Guerra Mundial: després de ser ferit al front, rep un permís temporal per tornar a París. Jove solitari, pobre, amb ínfules d’intel·lectual i una gran capacitat per seduir, entra en contacte amb unes quantes figures representatives de l’alta burgesia parisenca, entre les quals hi ha els fills del president de la República. Comença aleshores el seu periple pels cercles intel·lectuals i els moviments polítics que configuren el confús i problemàtic panorama de la França d’aquella època. Amant del luxe, del confort i dels diners, Gilles mira d’assegurar-se una posició econòmica mitjançant les relacions amoroses que establirà amb diverse dones; és també una forma de consolidar el seu encaix en l’alta burgesia que ha conegut. Però Gilles no és un ésser tan simple com aquesta descripció podria fer pensar: té la seves conviccions i un important sentit del deure, i es mostra massa conscient de la situació que viu, és a dir, és massa honest per poder acceptar tot el que aconsegueix —diners, amor, una posició— sense rebel·lar-se davant d’allò que més el pertorba, que és el fet de comprovar fins a quin punt la decadència corroeix la burgesia, els poders de l’Estat, la societat i l’època en que li ha tocat viure. És en la recerca de solucions per lluitar contra aquesta decadència que la seva vida pateix nous sotracs, ja que és llavors quan entra en contacte amb la ideologia que segons ell podrà frenar el declivi del seu país i extirpar la putrefacció que corromp tota l’estructura de l’Estat.
Van patir llavors, l’un davant de l’altre, un d’aquells minuts en què els humans envelleixen uns quants anys. (Pàg. 217)
«Al final escriuràs llibres.» «Et calen proves de la meva existència?» (Pàg. 322)
Però l’encaixada de mans d’un home que fa política poques vegades pot escalfar el cor d’un home. (Pàg. 466)
Somiava amb una societat que deixés molta llibertat a l’home; no aquesta llibertat de la qual es parla tant a les ciutats i que és una trampa, la llibertat de fer soroll; no, una altra llibertat, la que gaudia en aquell moment i que era la llibertat de callar i de contemplar. (Pàg. 502)
Tot això ho escriu Drieu a finals dels anys trenta, quan ja ha estat abduït per la força i la determinació que veu en un dictador com Hitler. Temia on podia dur tot plegat, quines podrien ser les conseqüències de l’expansió nazi tant per a Europa com per al seu propi país; però com d’altres col·laboracionistes, un cop va prendre partit pel feixisme, va actuar en conseqüència i ja no va ser capaç de fer cap pas enrere, enxarxat com va quedar en la teranyina que els nazis teixien amb la participació de col·laboradors i agents en tots els àmbits. D’aquí que l’única sortida que va trobar el 1945 va ser suïcidar-se.
Malgrat tot, va deixar una important producció literària i assagística, que per raons òbvies va ser condemnada a l’oblit durant molts anys. Enmig d’aquesta producció, Gilles brilla amb força gràcies a la capacitat que Drieu tenia de narrar, de construir personatges complexos, de bastir diàlegs àgils i alhora carregats d’idees, en definitiva, de dir alguna cosa amb un estil propi i una intenció singular sobre la condició humana. Moltes de les reflexions que llegim a la novel·la ens fan rumiar encara avui perquè són plenament vigents i ens és dolorosament fàcil aplicar-les als temps que vivim. És justament això que el que aconsegueixen fer els bons escriptors. I Drieu ho és, de bo. I aquest és un bon llibre. Però no patiu: mai ningú no el traduirà al català.
L'Acció Paral·lela 