Un triple sobresalt

El flâneur que passeja per una llibreria i que amb la mirada recorre lentament els prestatges, sense pressa, sense cap llista mental de llibres que voldria trobar, sense cap objectiu predeterminat, només pel gust de fer-ho i amb el desig a penes confessat d’ensopegar amb alguna joia desconeguda, descobrir un volum del qual no tenia notícia, quan li és concedit de fer la troballa, sent un sobtat acalorament, nota com se li encenen les galtes, i llavors mira al voltant per assegurar-se que ningú no l’està observant, que cap altre passejant com ell s’ha fixat en el sobresalt que acaba de patir.

Si el volum que ha descobert en un prestatge, o sobre una taula, està tancat dins un embolcall de plàstic que no li permet fullejar-lo, llavors la placidesa inicial amb què havia començat la passejada per la llibreria s’esvairà de cop i un desassossec endiastrat el rosegarà per dins fins que no hagi pagat el preu del llibre, arribat a casa i desembolicat el volum. Només aleshores podrà recuperar la pau. 

O això creia jo mateix quan vaig arribar a casa dissabte passat i em vaig disposar a desempallegar del plàstic que l’oprimia el llibre Poemes. 1850-1886, que recull en versió bilingüe anglès-català la poesia completa d’Emily Dickinson. El volum em va cridar l’atenció per les seves dimensions: és estret, llargarut i té un gruix considerable per encabir les 944 pàgines de què està format. La coberta és sòbria, moderna. A banda del títol i del nom de l’autora, hi apareix el nom de la traductora, Carme Manuel, i de l’entitat que l’edita, la Institució Alfons El Magnànim.

Després del desencís que em va provocar la lectura de l’antologia de poemes d’Emily Dickinson Aquesta és la meva carta al món, a cura de Marcel Riera i apareguda a Proa l’any 2017, un desencís causat per unes versions que no em van acabar d’entusiasmar, esperava amb candeletes una nova oportunitat d’acostar-me a la producció de la que és considerada una de les més grans poetes de tots els temps.

En obrir el llibre preparat per la catedràtica Carme Manuel, vaig tenir, però, un nou sobresalt, aquest cop provocat per l’impacte del primer cop d’ull: després dels crèdits, sense cap paraula de presentació de l’edició —més enllà dels mots que hi ha a la solapa, cap breu pròleg, res—, vaig topar amb els primers poemes a les pàgines 8 i 9: la versió anglesa a l’esquerra, la catalana a la dreta. Tipografia densa, interlineat mínim, paper excessivament transparent. Sense concessions. Ho mig entenc: 944 pàgines. No hi ha espai per a floritures ni extres de cap mena.

Doncs res, vaig pensar, aquí tenim Dickinson tota sencera: venen setmanes, mesos de lectura tranquil·la i intensa. I és en començar a llegir que vaig patir el tercer sobresalt: aquesta edició no ha estat acuradament revisada. No m’ho puc creure. Què ens està passant? Què li fem a la nostra llengua? En les primeres dotze composicions descobreixo un «doncs» causal, un «altra» que hauria de ser «l’altra» i errades d’ortografia com «l’infància», «fácil», «bal·lades» o «trovador». No hi ha manera de deixar enrere el desassossec. Les galtes se’m tornen a encendre, aquest cop de ràbia, o d’impotència. Això no es fa, penso; no es poden treure al carrer llibres així.

Continuaré llegint, per descomptat. I espero que l’edició millori, per bé que massa sovint les primeres pàgines d’una obra solen ser les més ben revisades. Però deploro profundament la descurança, el poc respecte que tenim per la nostra pròpia llengua. No tinguem pressa a editar, no tinguem mandra a revisar bé els textos, siguem bons en allò que fem, traduint, editant, fent el que sigui. O deixem-ho córrer.

I s’acosta el dia aquell.

Advertisement