Fons d’armari

Circumstàncies diverses han fet que en els darrers anys m’hagi anat allunyant progressivament de la literatura anglosaxona. Interessos sobrevinguts, casualitats o un determinat itinerari vital m’han dut cap a aquest distanciament, que ha estat paral·lel a l’apropament cap a d’altres literatures. Hi deu haver tingut a veure la certesa, assumida plenament a partir d’una certa edat, que no podré llegir tot el que m’interessa i que, per tant, faré bé de triar, de delimitar què cal que estigui sota el meu radar. No ho sé; podria fer moltes hipòtesis que no vindrien a tomb. Tanmateix, el meu rumb com a lector és avui ben diferent del que seguia fa vint o trenta anys, quan llegia amb especial predilecció les grans obres que ens han llegat autors com Wilde, Yeats, Joyce, Flann O’Brien, Dickens, Nabòkov…

Des d’aquest distanciament, una pregunta sorgeix en el moment que torno a tenir entre mans un llibre escrit per un autor —en aquest cas— anglès: com puc parlar-ne sense ser injust? Pot semblar una pregunta sobrera, sense cap ni peus, però per mi no ho és. Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió: com llegim? I, per tant, com critiquem? Quan comencem a llegir una obra, què ens condiciona, què fa que n’iniciem la lectura amb una o altra predisposició? D’entrada, hi ha tot un seguit d’elements circumstancials que tenen a veure amb els passos previs a obrir el volum i començar a llegir; és a dir, amb la manera com l’hem triat o com el llibre ha arribat a casa. (Algú dirà: «Coi, comprant-lo.» Però no sempre qui ressenya o critica un llibre l’ha comprat, oi?) Ens l’ha recomanat algú en el criteri del qual confiem cegament? L’hem descobert involuntàriament tafanejant en una llibreria? Ja l’esperàvem perquè és d’un autor de qui ho llegim tot? Ens l’han regalat? Tot plegat contribueix que ens creem unes o altres expectatives davant d’un títol determinat. I les expectatives no solen ser bones companyes de viatge quan ens disposem a iniciar una lectura. Si les tenim baixes sovint no acabarem de fer mai al pas d’estirar el volum en qüestió de la pila de pendents de llegir. Si les tenim gaire altes poden convertir-se en el preavís d’una esperable decepció en molts dels casos.

El que costa més de modificar és la nostra opinió sobre l’autor. Si ens cau simpàtic, segurament serem més indulgents tant a l’hora de llegir l’obra com, sobretot, a l’hora de parlar-ne. Cal una dosi molt notable d’autocontrol, d’honestedat i de valentia per trencar aquesta regla anímica no escrita. Si l’autor ens cau malament, serà complicat no convertir la lectura en la recerca dels punts fluixos de l’obra.

Doncs bé, després d’aquesta llarga i tediosa prèvia, em proposo dir alguna cosa d’un d’aquests llibres que t’arriben a casa sense haver-lo comprat, senzillament perquè l’editor ha cregut en un moment donat que ens podria interessar, gest que agraïm d’entrada, per descomptat, i davant el qual ens sentim honorats. Es tracta, com es pot intuir, d’una obra d’un autor anglès: la novel·la Notícies fresques, d’Evelyn Waugh, apareguda originàriament el 1938 i publicada aquest 2023 per Comanegra en la traducció que n’ha fet Ferran Ràfols Gesa. Aquest és el prímer títol de la col·lecció «Cul-de-sac», que promet grans dosis d’humor, ironia i sàtira.

Això és justament el que trobem a Notícies fresques. Sembla que Evelyn Waugh, amb la seva irreverència, va fer enfadar més d’una vegada els seus flegmàtics conciutadans britànics. No es proposava altra cosa. L’autor de Retorn a Brideshead —la seva obra més coneguda— disparava amb la seva ploma càustica contra l’alta societat i l’aristocràcia britàniques. I ja se sap que poques armes tenen tant de poder com l’humor i la ironia sàviament administrats.

Notícies fresques ens situa en un ambient prebèl·lic, que anticipa la catàstrofe que s’acosta. Un diari londinenc, dirigit per l’aristòcrata Lord Copper, vol enviar un escriptor a Ismaèlia, un país africà on sembla que està a punt d’esclatar una guerra civil, perquè hi faci de periodista i cobreixi el conflicte. Una confusió en el nom provoca que no hi vagi la persona que creuen que hi han enviat, sinó un parent poc amant del soroll… A partir d’aquí, l’acció i els malentesos es desencadenen.

En el moment en què a Europa ja ressonen els tambors que anuncien un conflicte armat de proporcions insospitades, Waugh s’empesca aquesta sàtira sobre el periodisme de guerra amb la qual arremet contra la premsa del seu temps. Efectivament, Waugh denuncia amb «alegria» els dèficits dels grans mitjans de comunicació: com informen —o més aviat desinformen—, com treballen, com estan organitzats i administrats, qui n’està al capdavant, qui en mou els fils des del darrere… La seva visió crítica manté tota la vigència i permet que el lector d’avui estableixi un paral·lelisme amb el que passa en els nostres dies. Com que al capdavant d’aquests mitjans hi ha magnats de l’aristocràcia, aquests són convenientment escarnits, al costat dels representants de la burgesia londinenca. Però la petita noblesa rural tampoc no es lliura de les invectives de Waugh, que en general surten en totes direccions i encerten tota mena de blancs. L’imperialisme caduc, el colonialisme, les revolucions o el comunisme reben també la seva dosi de medecina.

(…) quan en William hi va arribar, el mateix general Cruttwell, membre de la Reial Societat Geogràfica, l’esperava a dalt de l’ascensor. Era un home impressionant: les fites principals dels seus viatges comprenien la glacera Cruttwell de Spitsbergen, les cascades Cruttwell de Veneçuela, el mont Cruttwell de la serralada de Pamir, el salt d’aigua de Cruttwell de Cumberland, i també hi havia el deliri de Cruttwell, un camp prop de Salònica, sense aigua i del tot indefensable, que s’havia fet tristament cèlebre entre tots els que havien servit amb ell a la guerra. (Pàg. 74)

L’humor de Waugh és una pàtina que acoloreix tota l’obra: la descripció dels personatges, les situacions que es plantegen, els diàlegs, els noms de les persones, dels llocs o fins i tot dels diaris rivals, els icònics Daily Beast i Daily Brute… Però ves que aquesta recerca constant per la hilaritat no sigui alhora un dels punts febles de la novel·la. Com diu la vella dita, «l’humor massa buscat no sempre és trobat», i el cas es que en algunes pàgines potser queda massa al descobert l’esforç de Waugh per inserir-hi la dosi de comicitat. I compte, que l’obra en té molta, això és innegable, fins al punt que un no pot deixar de pensar que el buit que va deixar Waugh en morir l’any 1966 el van omplir a partir de 1969 una colla d’humoristes que es feien dir Monty Python. I és que algunes escenes de Notícies fresques podrien haver-se convertit en esquetxos dels Pythons.

El cas és que, un cop llegida, aquesta novel·la m’ha recordat aquelles peces de roba que en diem «fons d’armari»: no lluen amb un fulgor especial, diries que no són imprescindibles, però sempre va bé tenir-ne alguna a mà perquè combinen amb tot —amb qualsevol estat d’ànim, amb qualsevol estona— i no hi fan cap mal, a casa. Ben al contrari, són un bon recurs per a un dia qualsevol. Hi fa molt aquest humor intemporal, que sempre es posa bé. Perquè ni lluïm sempre les nostres millors vestimentes ni vivim només d’obres mestres, oi?

Aquesta classe d’homes que és soltera tota la vida

J

La frase original, publicada en una novel·la dels nostres dies, fa així:

«En Maties és d’aquesta classe d’homes que s’ha de sentir important per creure que la seva vida té sentit.»

Una amiga de l’autor de la novel·la —autora ella mateixa— la va citar malament a Twitter. Oportunament o no, vam assenyalar l’error, i l’autor es va defensar penjant una imatge del llibre on apareixia la frase tal com la transcrivim. Vam dir que, malauradament, l’original perseverava en l’error. Defensàvem que la frase demanava la concordança en plural, amb homes, i que per tant caldria haver escrit: 

«En Maties és d’aquesta classe d’homes que s’han de sentir importants per creure que la seva vida té sentit.»

Tota la conversa tenia un context determinat, esclar, però això no ve al cas. Fos com fos, de seguida van aparèixer les desqualificacions, els insults, la intransigència. Altres escriptors i tuitaires van sortir ràpidament en defensa de l’autor al·legant que la concordança ad sensum és qüestió d’apreciació i que la concordança bé es podia fer amb classe. 

Diria que perdem el geni de la llengua. Un escriptor que la domini mai farà la concordança amb classe, perquè parla dels homes, i perquè en aquesta frase classe no té prou entitat lèxica per exigir la concordança. No és el mateix mot que trobem en el sintagma classe social, sinó un mot substituïble per tipus, mena, etc. És a dir, parlem d’accepcions diferents, i això té conseqüències.

A més, sintàcticament aquesta concordança en singular tampoc no és defensable; que el pronom relatiu que fa referència a homes i no a classe ho demostra una senzilla comprovació: si hi col·loquem un verb copulatiu, la cosa queda ben clara. O és que podríem dir això?: 

«En Maties és d’aquesta classe d’homes que és soltera tota la vida.»

Es tracta d’una frase absurda i mal lligada, oi? No, no ho podem dir. La frase ha de dir necessàriament: 

«En Maties és d’aquesta classe d’homes que són solters tota la vida.»

En definitiva, no, la classe no s’ha de sentir important; s’hi han de sentir els homes.

El que queda demostrat és que a Twitter no hi ha espai per al debat, per a l’argumentació tranquil·la. De seguida sorgeixen les desqualificacions, i l’allau posterior de retuits acrítics, d’agradaments desinformats i d’adhesions incondicionals es transforma en una cridòria que expulsa la raó. És cert que tot això ja ho sabem. De la mateixa manera, algú pot afirmar que un apunt d’aquest blog té un «tuf masclistet» sense argumentar-ho, un comentari que rebrà desenes d’agradaments, milers de visualitzacions, mentre que l’apunt que l’ha originat no el llegirà ningú. Tal com va passar.

Deixar les xarxes: un acte que pot semblar tan impossible en un cert moment i que veiem exagerat i esnob, com ho podia ser el de passar a veure les pel·lícules subtitulades en comptes de doblades. Però, com passa en aquest darrer cas, un cop has fet el pas et preguntes com és que has trigat tant a decidir-t’hi i comprens que no hi ha marxa enrere, que no pot ser de cap altra manera.

Som d’aquesta classe de persones, ves.

Posposant la fi

La sensació que ens acabem el món no és una idea particularment original de la nostra època. L’home l’ha tinguda en altres temps, però segurament va començar a ser conscient que el planeta se li feia petit a partir de la Revolució Industrial, que va posar sobre la taula els elements imprescindibles per arribar a aquesta conclusió: el desenvolupament tecnològic irrefrenable, el domini de la natura i l’explotació dels recursos, l’exponencial creixement demogràfic i urbanístic i… la velocitat, la velocitat que proporcionaven els nous mitjans de transport, que permetien desplaçar-se pel món i fer desaparèixer qualsevol distància.

Avui el que ens fa pensar que ens acabem el món és un fenomen en bona part provocat per aquest desenvolupament que arrenca del segle XIX: el canvi climàtic. Sabem que en som agents necessaris, que hem causat tota una sèrie de transtorns al planeta que ara es veuen retornats en forma d’emergència climàtica, una situació de la qual no sabem com en sortirem. Però l’instant exacte en què la sensació d’acabar-nos el món va deixar de ser això, una sensació, per esdevenir una possibilitat real, una certesa materialitzable en qualsevol moment, va ser el 6 d’agost de 1945, el dia que va esclatar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Des de llavors l’home és conscient que té el poder d’aniquilar la humanitat, i, com diu Günther Anders al seu Diari d’Hiroshima i Nagasaki, el més greu és que l’home, que ja ha demostrat el seu domini sobre el món, no té el poder de deixar de tenir el poder de destruir la Terra. Sembla un joc de paraules, un embarbussament, però no és sinó la conclusió més crua a què podem arribar. El 1945 vam entrar a l’era atòmica, i l’amenaça de l’aniquilació total ja no hem deixat de sentir-la des dels temps de la Guerra Freda. La guerra a Ucraïna és un bon recordatori que l’espasa de Dàmocles penja tothora sobre la humanitat.

Però qui és Günther Anders? Què és aquest diari? Anders va néixer a Breslau el 1902. Fill dels psicòlegs Clara i William Stern, més endavant es va canviar el cognom de naixement. Va ser el primer marit de Hannah Arendt, i era cosí i amic de Walter Benjamin. Anders és d’aquests personatges que els avatars de mitjan segle XX van dur a una mena d’exili permanent. Va fugir d’Alemanya, va anar a parar primer a París, després als Estats Units, i a principis del cinquanta va tornar a Europa. L’holocaust nazi i les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki centren bona part de la seva obra, dedicada a reflexionar sobre els aspectes morals del poder que l’home ha adquirit per provocar la seva pròpia aniquilació.

El juny de 1958, tretze anys després que fossin llançades les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, Anders arribar al Japó per prendre part en el IV Congrés Mundial contra les Bombes Atòmiques i de Nitrogen i a favor del Desarmament. L’experiència d’aquell viatge, amb totes les reflexions que li susciten els llocs que visita, les converses en què participa, les trobades amb víctimes, experts, autoritats,testimonis…, tot plegat és narrat en aquest diari que no és ben bé un diari, o que en tot cas és molt més per la manera com l’autor reelabora els apunts i materials que recull al llarg d’unes quantes setmanes i els converteix en un al·legat contra l’amenaça atòmica, però també en un crit d’atenció sobre el destí que espera la humanitat si no es prenen mesures radicals respecte d’aquesta amenaça.

La fórmula és aquesta: la falta de mala consciència és igual a la bona consciència, que és igual a un criteri d’innocència. (Pàg. 33)

Quan la legalitat és immoral, la veu de la moral és la veu de la resistència. (Pàg. 49)

Allà on les persones cultes volen ser servides per persones cultes, s’han d’ocupar de la cultura dels qui serveixen. (Pàg. 57)

Qui domini només la seva pròpia llengua, és a dir, qui sigui dominat per la seva pròpia llengua, difícilment aconseguirà la fita necessària: un estatus lingüístic global en la pròpia llengua. Només podrà assolir aquest estatus indispensable qui tingui sovint l’oportunitat de comprovar per si mateix, en una altra llengua que també domini, si el que vol dir té consistència o, per contra, si es dissol en la pura absurditat. (Pàg. 62-63)

La globalitat pateix dolors de creixement. (Pàg. 66)

Quan un danès seu entre un indonesi i un peruà i es vol fer entendre en la seva llengua materna, desperta la impressió immediata que abans d’entrar a la sala del congrés s’ha descuidat d’espolsar-se les sabates de prejudicis locals. (Pàg. 69)

Traduït per Joan Ferrerons i publicat per Club Editor (gener del 2023), amb un interessant postfaci de Stefania Fantauzzi, L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki és una d’aquelles lectures que sorprenen el lector del primer quart del segle XXI per la vigència del crit d’alerta que ressona en les pàgines que llegeix, però també per moltes altres aportacions que Anders fa entorn del paper de la tecnologia en la vida —i el destí— dels humans, sobre la diversitat lingüística i la comunicació, a propòsit de la religió o, no cal dir, la memòria històrica. Que l’amenaça atòmica es manté ens ho recorda, com he dit, la guerra d’Ucraïna, però també ens ho recorden les centrals nuclears: els incidents viscuts a les que tenim a Catalunya mateix, el que va patir la planta japonesa de Fukushima arran del terratrèmol i posterior tsunami del 2011, o, per descomptat, Txernòbil. 

Però respecte de les altres qüestions de què parla Anders també trobem en els nostres dies motius per reflexionar. La religió, lluny de ser part de cap mena de solució, ha esdevingut font de molts dels problemes que vivim. No parlo de l’espiritualitat —la que pugui sentir cadascú—, sinó de les grans religions organitzades i dirigides com a formes de control. El menysteniment de la diversitat lingüística també és un signe dels nostres temps —o potser en aquest cas haurem d’acabar admetent que aquesta diversitat mai no ha estat ben vista pels qui tenen el poder, ni pels governants ni pels empresaris i agents econòmics. Anders parla del monolingüisme i de com aquest efecta la comunicació, la relació entre les persones i, esclar, la transmissió de les idees. Quant a la tecnologia, és probable que la situació a què hem arribat avui, amb la tirania del mòbil com a màxim exponent del nostre temps —amb tot el que aquesta tirania implica—, ni tan sols Anders l’hagués pogut arribar a intuir en tota la seva dimensió, en tot el seu dramatisme. 

Tanmateix, sí que parla d’aquest home esdevingut prescindible —als llocs de treball, per exemple, allí on es produeix el que es consumeix— a causa de les màquines, de la tecnologia creada per ell mateix. La irrupció de la intel·ligència artificial afegeix complexitat al drama. Segurament la gran amenaça dels nostres dies, al costat de les bombes atòmiques, que continuen essent-hi, és aquest desenvolupament tecnològic posat al servei bàsicament de la maquinària comercial que mou el món: que el mou, el fa girar, l’explota, l’exhaureix, el contamina, en condiciona el clima i el fa menys habitable, més reduït…

Aquesta descripció del nostre món pot semblar a alguns massa apocalíptica. Bé, en aquest cas, podem tranquil·litzar-nos pensant que fa ja bastantes dècades que hi ha qui denuncia que l’home té el poder d’arrasar el món, i el món encara continua dempeus. Com a éssers individuals, no en farem res d’angoixar-nos i prou: continuarem sentint-nos impotents per canviar res i a més ho passarem malament. És millor mantenir una certa calma i, mentrestant, predicar amb l’exemple, amb els nostres petits gestos de cada dia, i no defallir. No ho fa pas Anders, no defalleix ni davant les converses més dures a què s’ha d’enfrontar al llarg del seu viatge, converses amb homes escèptics, fotetes, o que minimitzen l’impacte de les bombes i la gravetat de l’amenaça. Són els negacionistes d’avui. Davant d’ells, Anders planta cara. Ho fa perquè creu que no rendir-se és l’única manera de garantir un futur per a la humanitat, i també perquè les víctimes no poden quedar en l’oblit. En les seves reflexions intuïm l’Angelus Novus de Paul Klee que va servir a Walter Benjamin per bastir la seva metàfora sobre la societat moderna.

Costa entendre com hem arribat fins aquí. Ara es tracta de posposar la fi.

La reconstrucció és la destrucció de la destrucció i, per tant, la seva culminació. (Pàg. 83)

Només es pot parlar de «guerra» si l’acció bèl·lica deixa oberta la possibilitat que la vida continuï, si pressuposa un enemic que es pot defensar (…). Per això l’alternativa d’avui no és pas «pau o guerra», sinó «pau o aniquilació». (Pàg. 99)

(…) Quan he dit que Hiroshima havia patit una segona aniquilació i que l’aniquilació també va ser aniquilada, volia dir el següent: s’han extingit els rastres de l’extinció; per tant, també s’han extingit els temps de l’extinció. Els temps de l’extinció s’han extingit; per tant, també s’ha extingit el record dels extints. El record dels extints s’ha extingit; per tant, també s’ha extingit el record dels extingidors. S’ha extingit el record dels extingidors; per tant, també s’ha extingit la resistència contra els extingidors de demà. O sigui que els supervivents tornen a estar a punt. I si no estan a punt per cometre crims, sí que ho estaran per participar en noves extincions o com a mínim per permetre’n. (Pàg. 123-124)

Com que en la societat de masses tota formació d’opinió s’ha convertit en corrupció, la corrupció individual, produïda en un context casolà idíl·lic, ha perdut la seva funció. L’amenaça directa, el suborn de tota la vida, el comprar i vendre’s de la gent, s’han convertit en una forma de producció passada de moda. Avui dia cadascú rep de manera indirecta subreptícia, l’ordre que li està destinada. (Pàg. 216)