La sensació que ens acabem el món no és una idea particularment original de la nostra època. L’home l’ha tinguda en altres temps, però segurament va començar a ser conscient que el planeta se li feia petit a partir de la Revolució Industrial, que va posar sobre la taula els elements imprescindibles per arribar a aquesta conclusió: el desenvolupament tecnològic irrefrenable, el domini de la natura i l’explotació dels recursos, l’exponencial creixement demogràfic i urbanístic i… la velocitat, la velocitat que proporcionaven els nous mitjans de transport, que permetien desplaçar-se pel món i fer desaparèixer qualsevol distància.
Avui el que ens fa pensar que ens acabem el món és un fenomen en bona part provocat per aquest desenvolupament que arrenca del segle XIX: el canvi climàtic. Sabem que en som agents necessaris, que hem causat tota una sèrie de transtorns al planeta que ara es veuen retornats en forma d’emergència climàtica, una situació de la qual no sabem com en sortirem. Però l’instant exacte en què la sensació d’acabar-nos el món va deixar de ser això, una sensació, per esdevenir una possibilitat real, una certesa materialitzable en qualsevol moment, va ser el 6 d’agost de 1945, el dia que va esclatar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Des de llavors l’home és conscient que té el poder d’aniquilar la humanitat, i, com diu Günther Anders al seu Diari d’Hiroshima i Nagasaki, el més greu és que l’home, que ja ha demostrat el seu domini sobre el món, no té el poder de deixar de tenir el poder de destruir la Terra. Sembla un joc de paraules, un embarbussament, però no és sinó la conclusió més crua a què podem arribar. El 1945 vam entrar a l’era atòmica, i l’amenaça de l’aniquilació total ja no hem deixat de sentir-la des dels temps de la Guerra Freda. La guerra a Ucraïna és un bon recordatori que l’espasa de Dàmocles penja tothora sobre la humanitat.
Però qui és Günther Anders? Què és aquest diari? Anders va néixer a Breslau el 1902. Fill dels psicòlegs Clara i William Stern, més endavant es va canviar el cognom de naixement. Va ser el primer marit de Hannah Arendt, i era cosí i amic de Walter Benjamin. Anders és d’aquests personatges que els avatars de mitjan segle XX van dur a una mena d’exili permanent. Va fugir d’Alemanya, va anar a parar primer a París, després als Estats Units, i a principis del cinquanta va tornar a Europa. L’holocaust nazi i les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki centren bona part de la seva obra, dedicada a reflexionar sobre els aspectes morals del poder que l’home ha adquirit per provocar la seva pròpia aniquilació.
El juny de 1958, tretze anys després que fossin llançades les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, Anders arribar al Japó per prendre part en el IV Congrés Mundial contra les Bombes Atòmiques i de Nitrogen i a favor del Desarmament. L’experiència d’aquell viatge, amb totes les reflexions que li susciten els llocs que visita, les converses en què participa, les trobades amb víctimes, experts, autoritats,testimonis…, tot plegat és narrat en aquest diari que no és ben bé un diari, o que en tot cas és molt més per la manera com l’autor reelabora els apunts i materials que recull al llarg d’unes quantes setmanes i els converteix en un al·legat contra l’amenaça atòmica, però també en un crit d’atenció sobre el destí que espera la humanitat si no es prenen mesures radicals respecte d’aquesta amenaça.
La fórmula és aquesta: la falta de mala consciència és igual a la bona consciència, que és igual a un criteri d’innocència. (Pàg. 33)
Quan la legalitat és immoral, la veu de la moral és la veu de la resistència. (Pàg. 49)
Allà on les persones cultes volen ser servides per persones cultes, s’han d’ocupar de la cultura dels qui serveixen. (Pàg. 57)
Qui domini només la seva pròpia llengua, és a dir, qui sigui dominat per la seva pròpia llengua, difícilment aconseguirà la fita necessària: un estatus lingüístic global en la pròpia llengua. Només podrà assolir aquest estatus indispensable qui tingui sovint l’oportunitat de comprovar per si mateix, en una altra llengua que també domini, si el que vol dir té consistència o, per contra, si es dissol en la pura absurditat. (Pàg. 62-63)
La globalitat pateix dolors de creixement. (Pàg. 66)
Quan un danès seu entre un indonesi i un peruà i es vol fer entendre en la seva llengua materna, desperta la impressió immediata que abans d’entrar a la sala del congrés s’ha descuidat d’espolsar-se les sabates de prejudicis locals. (Pàg. 69)
Traduït per Joan Ferrerons i publicat per Club Editor (gener del 2023), amb un interessant postfaci de Stefania Fantauzzi, L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki és una d’aquelles lectures que sorprenen el lector del primer quart del segle XXI per la vigència del crit d’alerta que ressona en les pàgines que llegeix, però també per moltes altres aportacions que Anders fa entorn del paper de la tecnologia en la vida —i el destí— dels humans, sobre la diversitat lingüística i la comunicació, a propòsit de la religió o, no cal dir, la memòria històrica. Que l’amenaça atòmica es manté ens ho recorda, com he dit, la guerra d’Ucraïna, però també ens ho recorden les centrals nuclears: els incidents viscuts a les que tenim a Catalunya mateix, el que va patir la planta japonesa de Fukushima arran del terratrèmol i posterior tsunami del 2011, o, per descomptat, Txernòbil.
Però respecte de les altres qüestions de què parla Anders també trobem en els nostres dies motius per reflexionar. La religió, lluny de ser part de cap mena de solució, ha esdevingut font de molts dels problemes que vivim. No parlo de l’espiritualitat —la que pugui sentir cadascú—, sinó de les grans religions organitzades i dirigides com a formes de control. El menysteniment de la diversitat lingüística també és un signe dels nostres temps —o potser en aquest cas haurem d’acabar admetent que aquesta diversitat mai no ha estat ben vista pels qui tenen el poder, ni pels governants ni pels empresaris i agents econòmics. Anders parla del monolingüisme i de com aquest efecta la comunicació, la relació entre les persones i, esclar, la transmissió de les idees. Quant a la tecnologia, és probable que la situació a què hem arribat avui, amb la tirania del mòbil com a màxim exponent del nostre temps —amb tot el que aquesta tirania implica—, ni tan sols Anders l’hagués pogut arribar a intuir en tota la seva dimensió, en tot el seu dramatisme.
Tanmateix, sí que parla d’aquest home esdevingut prescindible —als llocs de treball, per exemple, allí on es produeix el que es consumeix— a causa de les màquines, de la tecnologia creada per ell mateix. La irrupció de la intel·ligència artificial afegeix complexitat al drama. Segurament la gran amenaça dels nostres dies, al costat de les bombes atòmiques, que continuen essent-hi, és aquest desenvolupament tecnològic posat al servei bàsicament de la maquinària comercial que mou el món: que el mou, el fa girar, l’explota, l’exhaureix, el contamina, en condiciona el clima i el fa menys habitable, més reduït…
Aquesta descripció del nostre món pot semblar a alguns massa apocalíptica. Bé, en aquest cas, podem tranquil·litzar-nos pensant que fa ja bastantes dècades que hi ha qui denuncia que l’home té el poder d’arrasar el món, i el món encara continua dempeus. Com a éssers individuals, no en farem res d’angoixar-nos i prou: continuarem sentint-nos impotents per canviar res i a més ho passarem malament. És millor mantenir una certa calma i, mentrestant, predicar amb l’exemple, amb els nostres petits gestos de cada dia, i no defallir. No ho fa pas Anders, no defalleix ni davant les converses més dures a què s’ha d’enfrontar al llarg del seu viatge, converses amb homes escèptics, fotetes, o que minimitzen l’impacte de les bombes i la gravetat de l’amenaça. Són els negacionistes d’avui. Davant d’ells, Anders planta cara. Ho fa perquè creu que no rendir-se és l’única manera de garantir un futur per a la humanitat, i també perquè les víctimes no poden quedar en l’oblit. En les seves reflexions intuïm l’Angelus Novus de Paul Klee que va servir a Walter Benjamin per bastir la seva metàfora sobre la societat moderna.
Costa entendre com hem arribat fins aquí. Ara es tracta de posposar la fi.
La reconstrucció és la destrucció de la destrucció i, per tant, la seva culminació. (Pàg. 83)
Només es pot parlar de «guerra» si l’acció bèl·lica deixa oberta la possibilitat que la vida continuï, si pressuposa un enemic que es pot defensar (…). Per això l’alternativa d’avui no és pas «pau o guerra», sinó «pau o aniquilació». (Pàg. 99)
(…) Quan he dit que Hiroshima havia patit una segona aniquilació i que l’aniquilació també va ser aniquilada, volia dir el següent: s’han extingit els rastres de l’extinció; per tant, també s’han extingit els temps de l’extinció. Els temps de l’extinció s’han extingit; per tant, també s’ha extingit el record dels extints. El record dels extints s’ha extingit; per tant, també s’ha extingit el record dels extingidors. S’ha extingit el record dels extingidors; per tant, també s’ha extingit la resistència contra els extingidors de demà. O sigui que els supervivents tornen a estar a punt. I si no estan a punt per cometre crims, sí que ho estaran per participar en noves extincions o com a mínim per permetre’n. (Pàg. 123-124)
Com que en la societat de masses tota formació d’opinió s’ha convertit en corrupció, la corrupció individual, produïda en un context casolà idíl·lic, ha perdut la seva funció. L’amenaça directa, el suborn de tota la vida, el comprar i vendre’s de la gent, s’han convertit en una forma de producció passada de moda. Avui dia cadascú rep de manera indirecta subreptícia, l’ordre que li està destinada. (Pàg. 216)
L'Acció Paral·lela 