J
La frase original, publicada en una novel·la dels nostres dies, fa així:
«En Maties és d’aquesta classe d’homes que s’ha de sentir important per creure que la seva vida té sentit.»
Una amiga de l’autor de la novel·la —autora ella mateixa— la va citar malament a Twitter. Oportunament o no, vam assenyalar l’error, i l’autor es va defensar penjant una imatge del llibre on apareixia la frase tal com la transcrivim. Vam dir que, malauradament, l’original perseverava en l’error. Defensàvem que la frase demanava la concordança en plural, amb homes, i que per tant caldria haver escrit:
«En Maties és d’aquesta classe d’homes que s’han de sentir importants per creure que la seva vida té sentit.»
Tota la conversa tenia un context determinat, esclar, però això no ve al cas. Fos com fos, de seguida van aparèixer les desqualificacions, els insults, la intransigència. Altres escriptors i tuitaires van sortir ràpidament en defensa de l’autor al·legant que la concordança ad sensum és qüestió d’apreciació i que la concordança bé es podia fer amb classe.
Diria que perdem el geni de la llengua. Un escriptor que la domini mai farà la concordança amb classe, perquè parla dels homes, i perquè en aquesta frase classe no té prou entitat lèxica per exigir la concordança. No és el mateix mot que trobem en el sintagma classe social, sinó un mot substituïble per tipus, mena, etc. És a dir, parlem d’accepcions diferents, i això té conseqüències.
A més, sintàcticament aquesta concordança en singular tampoc no és defensable; que el pronom relatiu que fa referència a homes i no a classe ho demostra una senzilla comprovació: si hi col·loquem un verb copulatiu, la cosa queda ben clara. O és que podríem dir això?:
«En Maties és d’aquesta classe d’homes que és soltera tota la vida.»
Es tracta d’una frase absurda i mal lligada, oi? No, no ho podem dir. La frase ha de dir necessàriament:
«En Maties és d’aquesta classe d’homes que són solters tota la vida.»
En definitiva, no, la classe no s’ha de sentir important; s’hi han de sentir els homes.
El que queda demostrat és que a Twitter no hi ha espai per al debat, per a l’argumentació tranquil·la. De seguida sorgeixen les desqualificacions, i l’allau posterior de retuits acrítics, d’agradaments desinformats i d’adhesions incondicionals es transforma en una cridòria que expulsa la raó. És cert que tot això ja ho sabem. De la mateixa manera, algú pot afirmar que un apunt d’aquest blog té un «tuf masclistet» sense argumentar-ho, un comentari que rebrà desenes d’agradaments, milers de visualitzacions, mentre que l’apunt que l’ha originat no el llegirà ningú. Tal com va passar.
Deixar les xarxes: un acte que pot semblar tan impossible en un cert moment i que veiem exagerat i esnob, com ho podia ser el de passar a veure les pel·lícules subtitulades en comptes de doblades. Però, com passa en aquest darrer cas, un cop has fet el pas et preguntes com és que has trigat tant a decidir-t’hi i comprens que no hi ha marxa enrere, que no pot ser de cap altra manera.
Som d’aquesta classe de persones, ves.
L'Acció Paral·lela 