Sobre mons desapareguts

Europa, encara que els mapes oficials només ensenyin les coloraines diferents amb què es delimiten els estats, petits o grans, està plena d’enclavaments singulars que han tingut vida pròpia —la dels que hi han viscut. Són ciutats o comarques habitualment situades en zones frontereres, que han passat per tota mena de vicissituds històriques, unes vicissituds que han marcat d’una manera determinant la vida dels que hi han nascut.

Un d’aquests enclavaments és l’actual Rijeka croata, és a dir, l’antic estat lliure de Fiume, situat a la costa nord de la mar Adriàtica. La història d’aquest racó de món és atzarosa i plena de girs argumentals. En ple segle XX va viure mil i una situacions, va arribar a constituir-se en estat lliure, va ser annexionat per la Itàlia de Mussolini i, després de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a la República Federal de Iugoslàvia. Finalment, el 1992 va passar a formar part de l’actual Croàcia.

Tots aquests canvis van provocar la transformació demogràfica de Fiume arran de l’èxode forçós de la major part de la població d’origen italià, que havia estat majoritària durant molt de temps. Molts dels qui en van haver de marxar van anar a parar a Itàlia, on els van rebre no pas de bon grat i atorgant-los la condició de refugiats. Aquesta gent deixava enrere un tros de mon que havia estat casa seva la llarg de generacions, on es parlava la seva llengua i on es vivia d’una determinada manera.

Entre aquests refugiats hi havia una jove Marisa Madieri, que va viure en primera persona la precarietat i les dificultats dels qui són expulsats de casa seva i han de començar de zero en un país on no són benvinguts —quan ha estat benvinguda enlloc una horda de forasters? Aquesta peripècia vital és la que Madieri narra a Verd d’aigua (Editorial Minúscula, 2010, traducció de Marta Hernández Pibernat), un breu relat que pren la forma d’un dietari i al llarg del qual l’autora fa afluir els seus records sobre una joventut obsessivament dura, marcada per la pèrdua.

Madieri trena amb encert la seva circumstància personal amb els fets històrics i ens ofereix un bon retrat no només de l’època, sinó també d’unes figures humanes que li són properes i que condicionen la manera com aquella jove afronta tot el que li toca viure. A Verd d’aigua hi ha alguns trets que recorden el bildungsroman, ja que al llarg del dietari veiem com es forgen tant el caràcter com el futur de la protagonista. Alhora, és inevitable que ens vingui a la memòria un llibre com La llengua salvada, de Canetti, les pàgines del qual ressonen sovint en l’obra de Madieri. No en va, totes dues obres parlen d’uns mons que desapareixen per sempre, un cop queda completament transformat el component humà que els donava forma.

No obstant això, el punt de contacte entre Verd d’aigua i La llengua salvada no va gaire més enllà d’aquesta coincidència. Si aquest volum de les memòries de Canetti és considerada una obra mestra de la literatura del segle XX és perquè l’autor aconsegueix enlairar el relat molt per damunt de les anècdotes que configuren una trajectòria personal determinada, per molt singular que sigui. I això és així perquè Canetti sap fer sobresortir per sobre d’aquesta història personal el retrat d’un món quedarà esborrat, un pèrdua de la qual el lector esdevé testimoni —un testimoni tan implicat com impotent.

Madieri també ens descriu un món que s’esvaneix, però, a diferència de Canetti, el relat queda sempre massa llastat per la peripècia personal, per petites anècdotes que en alguns moments no són més que això: anècdotes. Per això Verd d’aigua no assoleix una volada literària major. Llegint-lo hi descobrim un món, una vida; gaudim d’una estona de bona lectura. No és poc. Un clàssic, però, és una altra cosa.

Au-dessus de la mêlée

Vivim en una època convulsa per moltes raons, conflictiva, en què molts drets que ens semblaven garantits des de fa dècades ara es veuen qüestionats, si no completament conculcats. En aquesta situació de naufragi mirem d’aferrar-nos on sigui per mantenir-nos surant, a l’espera d’un rescat que no sabem si es produirà mai. Un d’aquests agafadors han estat tradicionalment aquesta mena de persones que anomenem «intel·lectuals»: la gent que pensa, que escriu, que reflexiona sobre els fets i mira d’explicar-los —a ells mateixos i als altres—, d’escatir-ne les causes, els efectes. Si aquests intel·lectuals no apareixen, si s’amaguen o senzillament donen suport a l’statu quo, ens sentim traïts, abandonats, fins que ens adonem que no hem de confiar en ningú més que en nosaltres mateixos.

Klaus Mann, a mitjan anys vint del segle passat, era un jovenet d’a penes vint anys, fill d’un escriptor famós; un noi amb ganes d’obrir-se camí en l’ambient intel·lectual d’una Alemanya agitada, sacsejada per la crisi econòmica i per la situació creada després de la Primera Guerra Mundial. Que no era tan sols el fill de Thomas Mann, sinó un escriptor ambiciós i capaç, amb tremp propi, ho demostraria al llarg de la seva trajectòria literària. Però, com dèiem, als anys vint era encara un noi en plena formació, farcit d’idees i carregat de propòsits, que buscava el contacte amb les personalitats de l’època per tirar endavant els projectes que tenia al cap.

És en aquest context que s’inscriu la correspondència que Klaus Mann manté a partir del 1925 amb un dels escriptors de més renom de la seva època: Stefan Zweig. Es tracta d’una vuitantena de cartes que ens han arribat gràcies a Editions Libretto, que el 2016 les va publicar traduïdes al francès i recollides en el volum Stefan Zweig – Klaus Mann. Correspondence, perfectament anotades i completades amb diversos annexos. L’edició és remarcable perquè és l’única que inclou totes les cartes que s’han trobat fins ara corresponents a la relació que van mantenir tots dos escriptors, fins al punt que encara no se n’ha publicat l’edició en alemany amb els textos originals.

Quan arrenca aquesta relació epistolar, Klaus Mann té dinou anys acabats de fer; Stefan Zweig en té quaranta-quatre. El jove Mann ha publicat la seva primera novel·la i busca l’aprovació i l’encoratjament d’un autor consolidat com Zweig. L’epistolari ofereix nombrosos centres d’interès, però al llarg dels setze anys que va durar —la darrera carta l’escriu Zweig un parell de mesos abans de suïcidar-se— hi ha dos moments cabdals. El primer té a veure amb la postura que l’austríac va adoptar l’any 1930 arran de les eleccions legislatives alemanyes del 14 de setembre, en què el partit nazi va passar de tenir dotze diputats a aconseguir-ne cent set. Zweig va escriure un article en el qual interpretava aquest increment de representació dels nazis al Reichstag com un senyal de revolta de la joventut davant l’estancament de la situació política. Klaus Mann, que de seguida va veure venir el perill que s’amagava rere el moviment nazi, va fer saber per carta a Zweig el seu desacord amb les tesis que defensava i va publicar un article on afirmava que l’extremisme d’aquest jovent adoctrinat per Hitler només podia conduir a una catàstrofe.

La precocitat de Klaus Mann a l’hora d’intuir el que havia de venir contrasta, doncs, amb les primeres interpretacions que en va fer Zweig, que no va ser l’únic a mirar-se els nazis amb condescendència i amb una calma excessiva: aquesta mateixa actitud van mostrar altres grans escriptors de l’època, com Robert Musil o el mateix Thomas Mann. És inevitable pensar que en la tranquil·litat amb què aquests intel·lectuals es van prendre els esdeveniments de principis dels anys trenta a Alemanya hi tenia un pes important la posició que ocupaven en el món de la cultura d’aquell moment. Adoptar segons quins postulats, fer segons quines crítiques, podia tancar-los algunes portes pel que fa al mercat editorial alemany, i per tant preferien actuar amb cautela. A més, ells eren els grans intel·lectuals del seu temps, cosa que els podia fer sentir per sobre de segons quines polèmiques.

Aquesta actitud apareix molt ben reflectida en el segon moment destacat de l’epistolari entre Klaus Mann i Stefan Zweig. Som a l’any 1933 i Mann s’ha exiliat d’Alemanya, on no tornarà fins al cap de dotze anys, un cop derrotat el Tercer Reich. Instal·lat temporalment a Zuric, vol tirar endavant la publicació d’una revista literària però amb pretensió d’exercir també l’oposició política al règim nazi, i amb la finalitat de fer sentir la veu de tots els intel·lectuals que han hagut de seguir el camí de l’exili. Per això busca la complicitat i la col·laboració d’autors coneguts, ja que la presència de plomes de renom li obriria les portes a les fonts de finançament que necessita per dur a bon terme el projecte i atrauria noves col·laboracions.

Així doncs, escriu a Zweig per comentar-li les seves intencions i demanar-li que escrigui un text per al primer número de la revista. Aquest el felicita per la idea i li diu que, efectivament, compti amb ell. Però passen els mesos i la col·laboració de Zweig no arriba. Mann hi insisteix un i altre cop, i es desespera davant els retards. Zweig s’excusa, demana més temps, dona allargues…, fins que a l’últim li confessa que no col·laborarà amb la revista perquè aquesta té una orientació política massa marcada. Mann se sent completament decebut, trist. Per a ell, Zweig representa en tots els sentits l’intel·lectual que se situa au-dessus de la mêlée, tancat a la torre d’ivori, des d’on se submergeix en la seva recerca de les profunditats de l’ànima humana i des d’on es mostra indiferent als fets històrics que afecten els homes de carn i ossos que té al costat.

Uns fets que aviat donarien la raó al jove Mann i davant els quals van haver de reaccionar personalitats com Thomas Mann, guardonat amb el premi Nobel de literatura, Robert Musil o el mateix Zweig, que en aquell temps s’havia convertit en l’autor de més èxit en llengua alemanya. Tots van acabar exiliant-se, testimomis de la barbàrie que va assolar Europa.

Zweig va instal·lar-se a Londres, i d’allà va passar als Estats Units i finalment al Brasil; és aquí on escriu la seva gran obra, El món d’ahir, on narra la seva visió sobre les darreres dècades de la història d’Europa amb una perspicàcia, una capacitat d’anàlisi i una potència narrativa inigualables. En aquestes memòries evoca un món que ha desaparegut per sempre; també admet que ell, com altres, no va ser capaç de preveure el desastre que s’acostava. Davant del reconeixement d’aquesta manca de visió, Klaus Mann s’hauria sentit segurament disposat a disculpar-lo. Hi ha, però, un problema. El 1940, instal·lat al Brasil, torna a escriure a Mann per cantar-li les lloances d’aquest país magnífic, encantador, on ha ensopegat amb la formidable hospitalitat dels brasilers. I afegeix:

És veritablement un dels darrers bastions de la tolerància i la gent, aquí, és d’una bondat natural. Un dia m’agradaria molt parlar d’aquesta experiència única de l’assimilació completa dels indis, els negres, els blancs i els mulats duta a terme pel Brasil, cas únic entre tots els països —i fins avui amb èxit.»

Zweig va arribar a publicar un llibret sobre el Brasil adreçat als estrangers que hi anaven de visita, en el qual idealitzava el país: el mateix país que es trobava sota la dictatura de Getúlio Vargas, que presidia un règim autoritari, i on la misèria feia estralls als barris de favelas que Zweig no va saber veure. Un cop més, l’intel·lectual refugiat a la torre d’ivori, allunyat de la realitat del món fins on li era possible —fins on li va ser possible: el 1942 ell i la seva dona es van suïcidar.

Tornem al començament, tornem a l’època que ens ha tocat viure. Els nostres temps són plens d’intel·lectuals que es creuen au-dessus de la mêlée. Tal faran… Però, a diferència dels dies en què Klaus Mann i Stefan Zweig es creuaven les seves cartes, avui cap jove no se sentirà decebut: fa temps que amb aquests intel·lectuals no hi compten per a res.

El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

Quan la bona literatura entra pels ulls

En literatura, tots hi estarem d’acord, tan important és el contingut com el continent, el fons com la forma, fins al punt que tots dos, quan l’obra és bona, formen un conjunt indissociable, perfecte. Si això és així pel que fa al text de l’obra, el mateix podríem dir pel que fa al volum que la conté, que li dona corporeïtat, en definitiva, que la fa venal.

Hi ha editorials que s’hi miren molt a l’hora de definir l’aspecte dels llibres que publiquen. Bé, segurament totes s’hi miren, o això voldríem creure. Una altra cosa és que el criteri de l’encarregat del disseny sigui més o menys encertat. De fet, sovint és prou discutible.

Per començar, ningú que no sigui un bon lector no hauria de dissenyar un llibre, i encara menys decidir-ne la tipografia. Els tipus de lletra minúsculs poden ser molt elegants, però haurien d’estar desterrats: quin sentit té editar llibres il·legibles? Al capdavall, els qui llegeixen més llibres en paper són persones d’una certa edat i amb força probabilitat de patir de vista cansada, de miopia o de qualsevol altre transtorn ocular.

Podem continuar amb les cobertes, paraula entranyable que ja no utilitza gairebé ningú, per bé que la portada i la coberta no són la mateixa cosa. Avui s’editen llibres interessantíssims amb cobertes espantoses, i en aquest error hi cauen fins i tot les editorials independents, les que més cura tenen en allò que publiquen.

Recordo la gran impressió que em causà la visió d’una llibreria del centre de França el primer dia que la vaig descobrir. La primera cosa que sorprenia el vianant que s’aturava davant de Preférences —quin nom tan ben triat per a una llibreria, a més d’un homenatge absolut a l’obra homònima de Julien Gracq— era la claror que traspuava de l’interior: una llum neta que procedia tant de la il·luminació generosa, que arribava a tots els racons de l’establiment, com del reflex dels lloms i les cobertes dels llibres, en què dominaven els tons crus o blanquinosos. Era difícil veure damunt les taules i les piles de llibres cobertes acolorides, negres, vermelles, estridents, carregades de dibuixos o fotografies. Qui decidia entrar-hi a tafanejar aviat comprenia per què s’imposava aquella paleta de tons suaus, mats: els best-sellers i les col·leccions de thrillers i altres gèneres no eren enlloc; allí només hi havia bona literatura ben triada.

Doncs bé, encara avui, els colors crus, el beig, el blanc són les millors opcions per a una coberta d’una obra veritablement literària. Hi ha dissenys que mai no passen de moda, que sempre són moderns, vigents. En canvi, hi ha cobertes acolorides i plenes d’imatges estridents o fotografies que d’aquí a uns anys hauran passat de moda i es veuran desfasades, velles. D’altres opten decididament per la infantilització, potser perquè les editorials creuen que cobertes així cridaran més l’atenció. Són llibres que difícilment fullejarà segons qui —nosaltres, per exemple—, perquè cadascú té els seus propis prejudicis, i rarament imatges estridents i cobertes cridaneres parlen de bona literatura.

O és que creieu que cap d’aquestes cobertes passarà mai de moda?

Editors, no us deixeu enredar pels dissenyadors. Parlant de cobertes, less is more. La finor convida, l’estridència espanta. I és que tothom sap on trobar la bona confitura.

Homo homini lupus est

Que l’home és un llop per a l’home ja ho va dir Plautre i hi va insistir Hobbes uns segles més tard. Els fets, la història, l’experiència de cadascú, tot ho corrobora, tot fa que en siguem plenament conscients, venint d’on venim. I si no, per si de cas, sempre hi ha autors disposats a recordar-nos-ho. És inevitable que la idea aparegui un i altre cop en obres de grans escriptors, potser perquè han vist com era el món que els envoltava i, no podent acceptar la visió que se’ls oferia, han necessitat explicar-la —explicar-se-la a si mateixos per començar.

Un d’aquests escriptors, un dels més destacats, és Nikos Kazantzakis (1883-1957). Kazantzakis va viure els temps convulsos que va travessar Grècia, de manera gairebé ininterrompuda, des de finals del segle XIX fins a la mitjan segle XX, és a dir, fins a la mort de l’escriptor. Una època turbulenta en què el domini turc alternava amb guerres per la independència, guerres civis i períodes indefinits però sempre agitats. Un època l’esperit de la qual queda brillantment reflectit a la novel·la El Crist de nou crucificat (Club Editor, 2018, reedició revisada per Pau Sabaté de la traducció original de Joan Sales).

La novel·la ens situa des de bon començament a Likóvrissi: l’agà —el funcionari turc que està al capdavant del govern de la ciutat— fuma endormiscat i contempla la vila des del balcó de la seva residència. Tot respira calma, res no li impedeix fer allò que sap fer més bé que ningú: entregar-se als petits plaers de la vida. Mentrestant, els notables del poble es troben per escollir els vilatans que l’any vinent hauran de representar la passió de Crist, un esdeveniment solemne que té lloc cada set anys: el jove Manòlios farà de Crist; Yannakos, Michelis i Kostandis seran apòstols; la vídua Katerina farà de Maria Magdalena, i en tenebrós Panayotaros serà Judes. Excepte aquest darrer, tots accepten de bon grat el paper que els adjudiquen i decideixen preparar-se a fons per a la representació del Misteri que hauran de dur a terme al cap d’uns mesos.

Sembla que tot està en ordre, que Likóvrissi pot continuar amb la seva vida plàcida de petita ciutat pròspera i tranquil·la sota la mirada bonifàcia de l’agà, enterbolida per l’alcohol i els plaers. Però tot es trastoca quan arriba al poble el pope Photis encapçalant una multitud errant que fa mesos que ha escapat de la seva vila fugint dels turcs, que hi han fet una matança. En arribar a Likóvrissi, demanen ajuda als notables, i a partir d’aquí es desencadena l’acció, que Kazantzakis narra amb mà de mestre. A poc a poc comprovarem fins a quin punt és certa la sentència de Plautre i Hobbes. Parapetats rere tota mena d’excuses: la tradició, els fets històrics, la religió…, els homes esdevenen feres per als altres homes.

Se sol dir que a El Crist de nou crucificat s’hi entreveu la influència d’una obra com Els germans Karamàzov. Segurament, entre altres raons, per la manera com està narrada la història que se’ns explica i per la caracterització dels personatges: són éssers senzills, un pèl rudes o primitius, que passen ràpidament de l’alegria de ser al món que coneixen a la por que senten davant les transformacions que aquest mateix món comença a patir; són figures que, com passa amb Dostoievski, estan immerses en una atmosfera on es respira, cada cop més més força a mesura que avança l’obra, la catàstrofe final.

En el cas de Kazantzakis, en aquesta atmosfera hi juga un paper clau la geografia. Grècia és una història abrupta en un paisatge abrupte, i Kazantzakis domina el pinzell quan es tracta de dibuixar-nos aquest paisatge mediterrani on les valls i els congostos, les penyes i els camps de conreu, la vinya i l’ametller es combinen per oferir un escenari al bestiari que hi transita i que anirem coneixent.

L’estable feia una olor de fems, com aquella olor humida de les edats primitives; l’olor que devia fer el món els primers dies de la creació.

La nit perseguia el dia pas a pas, pedra a pedra, fins al seu últim refugi.

Rere la història que explica Kazantzakis hi ha, per damunt de tot, un retrat dur, fidelíssim, de l’ànima humana i de les circumstàncies que permeten a l’home treure el pitjor —siguem justos, diguem-ho també— i el millor de si mateix. Han passat decennis des que el llibre va veure la llum, i som allà mateix, enfangats en els conflictes de sempre, en la irracionalitat, en guerres on tothom perd, i on el mal sempre campa lliure. De la pervivència de la Injustícia —en majúscula per descomptat— en som testimonis cada dia —cada dia.

Podem desesperar-nos, sí. Podem llegir i mirar d’entendre per què passa tot això. També. I en els temps que corren, en aquests dies infausts, també podem actuar.

Kafka

Kafka, diguem-ho d’entrada, és el més gran. Flanquejat per Joyce i Proust, s’eleva per damunt de tots dos i de tota la producció literària del segle XX… i fins als nostres dies. Joyce va obrir nous camins per a la novel·la, camins que una infinitud d’autors han fressat, refet, de vegades tan sols intentat transitar. Proust va obrir i tancar la seva pròpia via, intransitable per a ningú que no fos ell mateix. Tant l’un com l’altre van alçar uns monuments literaris que són fites de la cultura occidental.

Kafka no va obrir camins per a ningú tot i que també hi ha hagut qui ha provat de seguir el seu deixant—: Kafka va redefinir el món, la nostra concepció del món. No és pas que en creés un de nou, sinó que va precisar l’existent, ens en va oferir una imatge més acurada, tan nítida i ben enfocada que els nostres ulls a penes poden sostenir la mirada davant del que se’ls mostra, davant del que llegeixen. Per això els seus textos se’ns fan a voltes difícils, tot i la prosa senzilla, tot i la inexistència de grans recursos narratius i d’innovacions espaterrants.

És com si Kafka hagués col·locat miralls al llarg del camí que ja coneixem, el de la nostra pròpia existència, cadascun dels quals capaç de projectar una imatge afinada i profunda d’un aspecte de la nostra vida.

L’ésser humà és, en la nostra tradició judeocristiana, un ésser marcat per la culpa, i per tant mereixedor de tota mena de càstigs. Uns càstigs, per començar, que patim en el cercle més íntim, el de la família, i que ens infligeixen amb fredor i severitat els nostres pares. Però ells no són els únics a culpabilitzar-nos i a castigar-nos: també ho fa el pare Estat, totpoderós, que ens domina i ens sotmet i ens refrena i ens reprimeix per mitjà de totes les seves armes, essent les més evidents la llei i la burocràcia; ho fa un Deú que ens vol punir tothora, i ho fem nosaltres mateixos, que sovint ens autocastiguem per mitjà de les relacions que establim amb altres persones.

La culpa ve del que som: és en el fonament mateix de la nostra existència i arrela en els nostres pensaments, en la nostra condició d’éssers sexuats. Però en allò que som també hi pesen l’art, la cultura, els somnis… La grandesa de Kafka ve de la seva capacitat de mostrar el patiment subjacent en la nostra condició d’éssers humans sense caure en el dramatisme. Ben al contrari, quan veiem les imatges que reflecteixen els miralls de Kafka —les pors, els dubtes, la culpa, els desitjos—, de vegades no podem evitar un somriure, perquè en moltes pàgines hi podem detectar, si llegim atentament, unes dosis d’humor que desdramatitzen el relat i fan que guanyi pes i altura.

El procés i La metamorfosi són dos dels cims de l’obra kafkiana i, doncs, de la nostra cultura. Són obres que amb cada lectura ofereixen noves cares, noves possibilitats d’interpretació, i sobretot més gaudi. Obres que hom rellegeix. Dir això, esclar, és no dir res. Però que es pot dir d’un llibre que comença així?:

Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo.

Pocs, ben pocs inicis hi ha com aquest a la història de la literatura. Els relats breus són mostres concentrades de la mateixa literatura, bells exemples del que trobarem a les grans obres. El castell, el llibre menys amable per al lector, i Amèrica, suposadament més accessible però igual de malintencionat, reblen el clau de la visió kafkiana del món. Però això no s’acaba aquí: la Carta al pare o els Diaris són peces literàries finíssimes i, alhora, documents esplèndids per conèixer l’escriptor i entendre l’obra, per molt que Kafka no hagués volgut que arribessin fins a nosaltres. Com les cartes que va escriure al llarg de la seva vida, sempre interessants, no sempre imprescindibles, mel per als més tafaners.

Podem o no llegir Kafka, podem o no apreciar-lo. El que no podem fer és menystenir-lo. Qui no es vegi amb cor de penetrar la closca de l’escarabat farà bé de guardar silenci. Però per als més ben disposats el moment és òptim: a poc a poc s’acosta el centenari de la seva mort, una bona excusa per començar a (re)llegir-lo.

En ple 2019, ningú no és tan modern, tan actual ni tan universal com Kafka.