Mur

Aquests dies costa llegir, costa escriure, costa pensar amb serenor. Qualsevol activitat física o intel·lectual que vulguem emprendre ens troba amb els músculs entumits i el cervell enterbolit, almenys en un primer moment. És una sensació que hem d’intentar vèncer, un estat que necessitem deixar enrere, i ho provem: ens sobreposem, ens animem, ens posem en marxa. No passa res si momentàniament recaiem en l’atuïment; ara ja sabem que tenim forces per tornar a surar.

I paga la pena. Perquè hi ha molts motius també per sentir-nos vius, pletòrics, satisfets. I perquè si deixem de banda l’atuïment som capaços de veure amb més claredat què estem fent, cap on anem, quina mena de poble som. I, encara, perquè llavors podem obrir un quadern i escriure quatre ratlles, obrir un llibre i llegir algunes línies, uns quants versos que ens poden donar un cop de mà.

És el que m’ha passat quan he obert Mur, l’últim recull de poemes publicat per Gemma Gorga (Meteora, 2015), un llibre deliciós, a voltes dur, sempre elegant, sempre eficaç, que parla de les dones, de moments vitals, d’experiències, de petits gestos, de marques a la pell, de pensaments —i de què estan plens aquests dies, si no de tot això!—, de records que han tingut, han suggerit, han patit les figures femenines que habiten aquests versos: les dones properes a l’autora i ella mateixa.

I tot el que hi apareix està expressat sense caure mai en el sentimentalisme; la poesia de Gemma Gorga és, de fet, un bon exemple per copsar la gran distància que hi ha entre el sentimentalisme i la sensibilitat. I per copsar un altre detall vital: la importància del to. Que important que és el to en literatura. No crec que avui es tingui prou present el pes que juga a l’hora de dotar un llibre de força, de vigoria, de profunditat. Calen les idees, cal la capacitat d’expressar el que el es vol dir, cal el domini de la llengua, però quantes vegades un to poc escaient no ha destrossat un llibre!

Gemma Gorga és un to, una manera de concebre l’escriptura, una forma de segregar poesia que no pot ser més efectiva. Té la idea, té la capacitat d’expressar-la i té la finor que exhala cada vers. Una finor que, lluny de convertir els poemes en artefactes preciosistes o purament estètics, els dota d’una solidesa i d’una profunditat que només és a l’abast dels bons poetes, dels que s’alcen des de la modèstia per bastir un món poètic autèntic i generós per al lector que s’hi endinsa. Vegem-ne un parell d’exemples:

“Poble-sec”

No era l’àvia
qui perdia la memòria,
era la memòria qui progressivament
perdia l’àvia,
qui l’anava insignificant, encongint
sota la lent còncava del fred,
i ella tan quieta i plana
rere els porticons del balcó,
cinquanta metres quadrats
per a un únic insecte de tendresa,
ales malmeses, si encara ales,
esperant que algú li obrís aviat
la finestra
o el poema.

 

“Elegia”

Temps enrere,
abans que se separessin els continents
i comencéssim a comptar en anys
les nostres vides,
encara era possible
agafar una agulla de cap,
picar un foradet en la closca porosa
i xuclar amb delit el groc embrionari
del rovell barrejat amb la llum mullada
de la clara. Un viatge per túnels secrets
desplaçava matèria i aliment
d’una concavitat a una altra,
de la foscor lliscadissa dels inicis
a la foscor definitiva
de la gola.

D’això fa molt de temps,
quan les gallines ponien ous
a l’ombra improvisada de quatre taulons,
quan els gossos rosegaven
carcanades i sobralles dominicals
i semblaven feliços,
quan els bacteris
no havien colonitzat
tots els meridians de la por,
els microscopis dormien
i nosaltres menjàvem en pau
els fruits senzills de la terra.

L’autora dedica Mur a les seves dues àvies, Francisca Gutiérrez i Eulàlia Llavoré. Nosaltres dediquem aquesta entrada a les àvies que l’1 d’octubre van plantar-se davant les forces policials per protegir els col·legis electorals, un mur que ens dona la força i la serenor que a voltes trobem a faltar, un exemple que no podem deixar de seguir.

Anuncis

Mapamundi (I)

Sobre l’atles,
mesures el país,
n’examines els límits,
jugues a descobrir topònims
en algun racó.

(La cova del Teix, el toll de les Noies,
l’Englora, la Taverna, l’Auferí,
el tormo del Gall i l’Espantaflares,
l’Arçons, serra la Llena i Fraguerau.)

No en fas prou amb els colors,
amb les ratlles discontínues.
Hi apliques al damunt
el que tu saps,
el que has viscut,
les isoglosses.

I penses que fa temps
que no les creues.

T’inquieta l’altra banda,
aquell desert blanquinós
que no té nom de desert
(el que tu saps,
el que has viscut
et repeteixes),
que vessa hostilitat,
llunys inconcebibles.

Tot és damunt del mapa,
la por, la incomprensió,
la distància insalvable
penses,
els anys que no han passat en va.

 

(Tot esperant la riuada, Edicions 3i4, 2015)

Alto Aragón VII. 2004, oli. Josep Beulas

Dos poemaris

Podem posar-nos esplèndids i adoptar tota mena de punts de vista: el del lector voraç de poesia a la recerca de versos que li remoguin alguna cosa dins seu; el de l’acadèmic que, a fi de sospesar bé el mèrit de cada poema, en valora la dificultat tècnica i els lligams que estableix amb la tradició; el del crític que busca una veu nova que escrigui bé i que destaqui enmig de tanta cosa publicada; el del poeta que llegeix l’obra d’un altre poeta amb ganes de no trobar-hi el que ell no sap crear; el de l’amic incondicional predisposat a lloar tot el que fa l’amic escriptor; el de l’editor que espera topar amb uns versos que siguin l’indici d’un futur gran poeta; el del bibliotecari o programador que busca autor per a un recital o una sessió del club de lectura, etc.

Tant se val: siguin quins siguin els ulls amb què ens disposem a llegir un poemari, no ens serà fàcil decidir que el que tenim al davant és poesia de la bona; en canvi, ens costarà menys arribar a la conclusió que allò és mala poesia, si és que ho arriba a ser de cap mena. Sempre trobarem arguments per bescantar o menystenir un poema —i encara més un recull sencer— perquè són molts els defectes que pot contenir: manca de gràcia i d’originalitat, absència de ritme, vaguetat conceptual, una llengua rica al servei d’una buidor exasperant, una llengua pobra al servei de la mateix buidor, mots sobrers, metàfores gastades, manca d’idees, sentimentalisme barat, fragments de prosa no gaire poètica…

I, amb tot i això, de tant en tant ensopegarem amb un recull de poemes que —per raons que no desconeixem del tot però que a voltes se’ns escapen— ens agradarà, ens deixarà satisfets i fins i tot ens reconciliarà amb la poesia que es publica avui dia. De vegades hi tindrà a veure l’estil, el fet que connectem amb la manera que té aquell poeta d’entendre la poesia; o els temes de què tracta, o el to, o ves a saber què.

A mi, per exemple, m’atrauen els reculls de poemes que segueixen un cert fil, concebuts entorn d’algun eix temàtic, encara que no s’hi supeditin del tot. Alhora, prefereixo els poemes on hi passa alguna cosa, aquells que no són mera especulació intel·lectual o filosòfica. Gustos, ves. Això no vol dir que no pugui reconèixer la bellesa en uns versos que s’allunyin d’aquesta concepció. També hi ha qui concep la poesia com un joc. A mi el joc m’agrada fins a un cert punt; quan tot és joc m’avorreixo, potser perquè la gràcia del joc és la sorpresa, i després d’una primera lectura ja no em solen quedar ganes de tornar a certs poemes.

Però les raons i els arguments, com deia al començament, de vegades no serveixen per a res. Al capdavall, obrim un llibre i aviat comencem a detectar si el que llegim ens arriba o no, si ens pertorba o no, si ens delecta o no —si «plorarà o no plorarà», que deia Dolors Miquel en una entrevista recent. Dos dels últims llibres de poesia que he rellegit amb una certa assiduïtat són dos reculls que no tenen res a veure l’un amb l’altre: Tantes mudes, de Mireia Calafell (Perifèric Edicions, 2014) i Morir com un riu, de Josep M. Fulquet (Editorial Proa, 2016).

Efectivament, són dos volums molt diferents en tots els sentits: per concepció, per la manera d’entendre la poesia, pels temes que hi apareixen; una dissemblança que per si sola ja tira per terra qualsevol intent meu d’explicar què m’agrada, quina mena de versos m’atreuen. Són dos autors de generacions ben diferents, i això també es nota, esclar.

Tantes mudes és un recull de poemes ben travat des del títol mateix, fins al punt que una lectura sovintejada et permet anar quedant atrapat en la xarxa d’accepcions de muda que la poeta teixeix per donar forma a les seves il·luminacions entorn del fet amorós, la mateixa creació poètica, l’angoixa vital, el silenci… I dic “il·luminacions” perquè aquesta és la impressió que em produeixen molts dels poemes del llibre: són petits relats que il·luminen o revelen un instant concret de vida viscuda, com podem veure en una de les composicions centrals:

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.

No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Morir com un riu conté catorze poemes força llargs en què el poeta reflexiona sobre el pas del temps i la memòria amb uns objectius determinats: fer balanç, passar comptes, reflexionar sobre tot plegat. De fet, el que tenim al davant són textos en prosa amb les línies retallades en forma de versos; així és com el mateix autor els descriu. Tenint en compte el que vol expressar Fulquet, aquesta qüestió formal no veig que tingui cap importància. En aquestes elegies —així són anunciats aquests textos a l’edició— hi ha poesia, hi ha idees, hi ha bellesa, com podem comprovar en aquest fragment:

VIII (fragment)

¿On és aquella tardor que arribava amb un regust
fred d’aram, on l’espurneig de la llum en l’aigua negra
confirma la brevetat del dia, el trànsit pacient
cap al refredament i el tedi? Què fa el lent novembre
traginant encara l’apoteosi de l’estiu, amb vents càlids
del sud, quan les hores brillen com diamants extrems?
Cristalls de glaç procedents de la boira
es dipositen als camps, a les rases, els fruits
de flors groguenques esclaten damunt la pedra llisa
i el verdet cobreix parets de basses, cursos lents d’aigües, miralls.
Avui, cops de destral al fons del bosc, o, de lluny,
una campana que sembla que plora la llum que es mor,
són arguments prou sòlids per renovar les brases
de l’espera, aquest sol breu en l’hora obscura del temps.
Vivim, dia rere dia, enfrontats a la declinació,
a fines línies de fractura tot just insinuades,
a esquerdes que acaben desfigurant el paisatge
sense possibilitat de reparació, escindits entre la pietat
i la ira, l’aflicció i el consol, entre el remordiment
per les paraules no dites i la inacció essencial,
embolicats en una llum final, vespertina, sense retorn.

Si fugim d’elogis desmesurats, si ens limitem a llegir aquests dos volums amb ganes de descobrir-hi què s’hi amaga, segur que hi trobarem alguna cosa de valor, com ara versos que voldrem rellegir. Són dos llibres incomparables, cert, però en tots dos jo hi he trobat poesia.

Homo Faber

Aquestes darreres hores convulses les he passat força allunyat de pantalles i dispositius mòbils, connectant-me de tant en tant a la xarxa a penes uns breus moments a fi que la desinformació no em fes sentir irresponsable o més alienat del compte. Perquè, si la informació ja em fa sentir molt alienat, no es tracta que la desinformació encara em faci sentir pitjor. Tot plegat és un precari joc d’equilibris, un intent de defugir actituds excessives condemnat al fracàs gairebé amb tota seguretat. No són temps per estar gaire contents, i tot el que es pot fer és buscar un mínim confort que no sembli gaire mesquí ni egoista.

El cas és que ho he aprofitat per llegir Homo Faber, de l’escriptor suís Max Frisch (1911-1991), un llibre que tenia pendent des de feia temps. En aquesta novel·la, Walter Faber ens narra la seva història, la història d’un tècnic que té una visió de la vida molt racionalista, pròpia d’un matemàtic. Ell és un autèntic homo faber, l’home que fa, l’home que fabrica, que creu en la ciència i en la tècnica. Però aquesta visió es veurà progressivament modificada per un seguit de circumstàncies que l’afecten de prop.

Com ja he aconsellat altres vegades, aquesta és una lectura que caldria encarar sense haver llegit prèviament cap ressenya que expliqui més detalls del compte de l’acció, ni tan sols la solapa del llibre, si el que volem és gaudir de la història i de com l’ha bastida l’autor sense que cap bestreta desbarati el pla traçat per Frisch per fer-nos entrar en el seu món. Per això no n’explico pràcticament res.

Homo Faber és una novel·la sòlida, ben assentada sobre la base estilística que Max Frisch teixeix a partir de l’alternança de frases breus, a manera d’acotacions teatrals, i passatges narratius més extensos, que es combinen amb uns diàlegs escassos però efectius. El resultat és un text ben travat que permet seguir el curs dels esdeveniments, els pensaments i els excursos d’aquest tècnic suís que es troba en la cinquantena, assetjat per reflexions com aquesta:

La superproducció natural (si continuem reproduint-nos sense aturador, com animals) portarà a la catàstrofe; no a la conservació de l’espècie, sinó a la destrucció de l’espècie. Quants éssers humans alimenta la terra? (…) És una qüestió d’espai vital. No hem d’oblidar l’automatització: ja no ens fa falta tanta gent. Seria més intel·ligent augmentar el nivell de vida. Tota la resta porta a la guerra i a la destrucció total.

(Homo Faber, Edicions 62, traducció de Judith Vilar)

Ens estem autodestruint? Aquests dies trobar un pensament d’aquesta mena en una novel·la sembla una casualitat morbosa, però la reflexió és del tot oportuna. Un reflexió que ens arriba per mà d’aquest autor suís que va conèixer els principals desastres del segle XX. Esclar que un suís havia de tenir-ne una visió particular: mirar-s’ho tot des d’una certa distància no vol dir que no t’hagi d’afectar, que no t’hi hagis de sentir implicat, que els fets terribles que contemples no t’hagin d’interpel·lar. Però la visió d’aquests fets i els efectes que provoquen han de ser per força diferents.

En l’obra de Max Frisch planen sempre uns dubtes sobre l’existència de l’home, sobre la seva identitat, sobre el sentit de tot plegat, que són el reflex d’aquesta mirada diferent, i Homo Faber n’és un bon exemple. Una lectura interessant per a aquesta mena d’estius que ens toca viure, o per a qualsevol altra època.

Els bells camins que no menen enlloc

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa, enginyades amb teolodit, profanadores de belles solituds, obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l’angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l’home que mata l’herbei, brunyeix les penyes, afetgega l’argila i mol la gresa.

Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m’agraden.

Camins d’atreviment, de gosadia; solcs imperceptibles en les ufanors dels matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els rierals o que esllavissen la pedruscalla en els avencs.

No són marrades ni dreceres, ni van enlloc, car s’interrompen i recomencen capriciosament, es fonen i es retroben a la impensada com esteles de vagància o d’exploracions atzaroses.

Segons com, fineixen al caire d’un penya-segat, o al llindar d’una boscúria impenetrable, o al fons d’un clotaral obstruït de malesa, o al peu d’un roqueter encinglat que s’esllavissa. Sembla que cerquin el més ingrat a la petja humana, el perill, l’impossible. I ningú no sap si el traspassen. Perquè el rastre es perdi, no vol dir que s’hagi aturat el caminant. ¿Qui pot aturar els caminants d’aquests camins? (…)

Proses bàrbares, Prudenci Bertrana

No són sensacions comparables perquè l’experiència que ens ofereix cadascuna de les situacions següents conté elements diversos, tant des del punt de vista sensorial com intel·lectual, però el caminant que arriba a un promontori des d’on contempla de sobte un panorama majestuós, el melòman que escolta un fragment d’una obra musical que fa que se li ericin els pèls de tot el cos, el visitant d’un museu que topa de cop amb un quadre o una escultura que el deixa clavat enmig de l’estança o el lector que comprèn que el passatge que està llegint és un cim d’una certa manera d’entendre la literatura comparteixen un esfereïment que els aïlla de tot el que els envolta i els deslliura de la consciència plena d’estar respirant, de tenir cos, d’estar sotmesos a la llei de la gravetat, a qualssevol lleis físiques que no siguin les que en aquell precís instant els permeten continuar sentint el que senten mentre admiren, escolten, llegeixen.

Un dels moments culminants en aquesta mena d’experiències relacionades amb el gaudi de la bellesa es pot produir quan dues d’aquestes situacions coincideixen en un lloc i un mateix temps, una coincidència que tenim a l’abast quan trepitgem un espai escrit.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió arran de la relectura de Proses bàrbares, un recull de relats que conté algunes de les pàgines més fines que va escriure Prudenci Bertrana. Aquests relats descriuen un univers format per racons perduts, paisatges modestos, masies abandonades, habitat per tota mena de personatges rudes, tristos, crepusculars, tot plegat situat en una època que ja ha quedat enrere: han quedat enrere el tipus de vida que s’hi feia, les històries que s’hi vivien, les penúries que s’hi passaven, les alegries que hi tenien cabuda.

Però l’espècie humana continua intacta, tal com Prudenci Bertrana la va saber copsar, i, tot i que alguns hostals, alguns masos i camins han desaparegut, en essència el paisatge continua existint tal com ell el va descriure, fins al punt que el lector que quedi meravellat per aquestes pàgines no ho tindrà difícil per anar a trobar aquests espais escrits. D’aquesta manera, passejant-hi, podria afegir la seva experiència de caminant a l’experiència de lector, i assolir així un dels moments culminants de gaudi de què parlava abans.

Qui ho vulgui provar només necessita una motxilla, un grapat d’ametlles, una mica de beure i el volum Tots els contes, que Edicions de la Ela Geminada va editar l’any passat. La plana de la Selva i els voltants de Santa Coloma de Farners us esperen en silenci amb camins que no menen enlloc.

 

L’imperi de la novetat

Vivim sota l’imperi de la novetat. Les nostres vides estan marcades per l’última moda: comprem roba de la nova temporada —o, a tot estirar, de l’anterior—; mengem quinoa, civada i altres superfoods populars; ens interessem pels vehicles híbrids o elèctrics; piulem amb iPhones, i avorrim ja els gintònics.

Tot és nou, acabat de sortir, fresc, flamant, actual. Com podria ser d’una altra manera? El món és una maquinària de produir novetats que ens enllamineixen. Sí, de tant en tant algú busca i remena en trocs i botigues d’antiguitats. Sí, per les carreteres corren furgonetes bigarrades de fa cinquanta anys. Però fins i tot els vins que bevem solen ser joves.

El domini de la novetat és tan abassegador i autoritari que molts cauen sota el seu influx fins i tot en àmbits on podem escapar-ne. Per exemple, en el de la literatura. Hi ha gent que només llegeix novetats, llibres acabats de publicar i, especialment, llibres acabats d’escriure.

És evident que s’escriuen i publiquen llibres perquè la gent els compri i els llegeixi, i és encara més evident que si la gent no els compra —llegir-los, en aquest cas, no és tan imprescindible— les llibreries i les editorials es veuran obligades a tancar. Entre els escriptors potser hi hauria de tot: alguns continuarien escrivint tot i que no tinguessin cap possibilitat de publicar —la situació actual és tan precària que ja no els vindria d’aquí—, d’altres decidirien deixar-ho córrer. Al capdavall s’acabaria fent una mena o altra de tria.

Però res d’això no passarà encara. Mentre puguin fer-ho, les editorials continuaran publicant obres d’autors coetanis que les llibreries col·locaran a la vista, en taulells situats a primera fila, perquè els vegin els lectors interessats a comprar novetats.

Què passa amb les magnífiques obres que van veure la llum en una altra època? Doncs que continuaran soterrades, amagades, relegades a l’oblit, lluny de l’abast dels possibles lectors que podrien tenir i que no les reclamaran perquè no sabran que existeixen.

I és una llàstima perquè, ben mirat, hi ha pocs àmbits de la nostra vida en què puguem invertir uns dinerons i unes quantes hores de gaudi en obres producte de la creació humana que tinguin més de deu, trenta, noranta, cent setanta, vuit-cents o dos mil cinc-cents anys. Podem beure un vi envellit, degustar un armanyac que tindrà unes poques desenes d’anys. Tenim, és cert, la música composta al llarg d’altres segles. Però res no és comparable al cabal d’obres literàries que ens han arribat fins avui. Per quins set sous, doncs, ens hem de limitar a les obres escrites en els nostres dies, si tenim a disposició centenars de llibres esplèndids que arrenquen dels dies d’Homer?

Moltes d’aquestes obres les tenim —o les hem tingut— a l’abast en edicions recents, per bé que en els temps que corren ja no puguem titllar de recent un llibre aparegut tres mesos enrere.

Per això, en aquesta època de llibreters agosarats, em pregunto si no seria possible que algú decidís dedicar de forma permanent un racó, un prestatge o un taulell a recomanar grans llibres no descatalogats, clàssics de la literatura que es poden trobar i comprar sense gaires problemes. I penso tant en clàssics de la literatura catalana com de la literatura universal: Homer, Virgili o el Dant al costat de Llull, Jordi de Sant Jordi, Gógol o Eça de Queirós; Víctor Català o Sagarra al costat de Katherine Mansfield o Pavese; Calders, Tísner o Ventura Ametller entre Céline i Camus; Moncada o Serés davant de Musil… Ho aturo aquí perquè no es tracta ara de fer cap llista. Els caçadors de novetats potser no se sentirien atrets pels cants de sirena d’aquestes cobertes, però el lector curiós hi descobriria algun tresor ignot.

I, ves, per què no?: una idea semblant podria plantejar-se alguna bibliotecària inquieta, exigent amb les usuàries sexagenàries que ja fa uns quants anys que acudeixen a la biblioteca a la recerca de lectures i a qui l’imperi de la novetat no els deixa veure el bosc de grans llibres que s’amaguen al darrere.

Cròniques d’estiu (I): autocaravaning

Els coneixereu per la vestimenta: van de dos en dos; poden dur pantalons curts de butxaques grosses i una samarreta qualsevol, la motxilla a l’esquena, les sandàlies més lletges del mercat i el posat estult, tot i que de vegades també van amb aquell parrac anomenat pantaló pirata que baixa sota el genoll i es queda per sobre del turmell, en terra de ningú. Aquesta mena de parelles campen pel món lluint aquell aspecte mig esportiu, mig excursionista, mig de venedor de melons en una cruïlla de carretera, mig décalés.

Són bastant inconfusibles quan deambulen pels carrers de qualsevol poble o ciutat, fàcils de detectar, perquè miren aparadors, consulten pissarres de restaurants, baden davant les parades d’un mercat, però, no patiu, no els veureu mai gastar un sol euro. Ells no gasten, no mengen fora, no col·laboren a la bona marxa de l’economia local. A tot estirar entraran en un gran supermercat per comprar quatre coses: pa, sal, paper de vàter, allò que se’ls hagi acabat en el seu petit món autosuficient: l’autocaravana.

Mal vestits, garrepes, talossos, comencen a esdevenir legió. Ocupen les carreteres, alenteixen el trànsit, taponen accessos, saturen pàrquings, obstaculitzen les bones vistes, estorben. L’únic que gasten són grans quantitats de combustible per alimentar aquelles bèsties deformes, bonyegudes, que infesten cada cop més zones d’aquesta vella Europa. Enfilats als seients, a tres o quatre metres de distància del parabrisa, contemplen la llenca d’asfalt que tenen al davant. I quan es creuen amb una altra autocaravana fan allò: se saluden, com si formessin part d’una germandat.

Sí, esclar, n’hi deu haver fets d’un altre patró —amics meus, us estimo—, d’aquells que fins i tot deuen tenir algun bon llibre a l’autocaravana per a les hores capvesprals. Però són les excepcions que confirmen la plaga, perquè és així com s’estenen, s’escampen, es multipliquen.

Avui viatjar en cotxe per Europa és un intent frustat per trobar carreteres lliures d’aquestes parets ambulants que se us posen al davant i ja no us deixen veure res. A voltes van carregats de bicicletes, de remolcs, de tota mena d’embalums imprescindibles, sembla, per anar pel món.

La sort és que mai no coincidireu amb aquests personatges a la sala de lectura d’un petit hotel, ni en els passadissos amables d’un museu, ni tampoc en el saló tranquil d’un restaurant, a la taula convivial d’una chambre d’hôtes, Individualistes com són, soparan en un aparcament als afores, en un voral de carretera, en un carrer d’una zona comercial. Encara hi ha refugis…