A propòsit de “Petersburg”

A propòsit de la lectura de Petersburg, la novel·la que Borís Bugàiev va publicar sota el pseudònim d’Andrei Beli el 1913 i que va reeditar força modificada el 1922, m’han vingut al cap un parell de reflexions per a les quals aquesta obra notable i singular exerceix d’exemple perfecte.

La primera és la constatació d’un fet clar i diàfan que ja ha estat comentat en altres llocs: pel que fa a la narrativa, en l’actual panorama literari les editorials independents juguen un paper extraordinari, atès que són les que publiquen amb atreviment i gosadia obres que difícilment rebrien l’atenció de cap gran grup editorial. Això evidentment també pot dir-se respecte de la poesia, però aquí hi ha una bona colla d’editorials especialitzades la tasca de les quals mereix un comentari a part.

La literatura universal —inclosa la catalana, per descomptat— té en el seu catàleg una mena de secció amagada, a voltes difícil de trobar, formada per llibres insòlits —anòmals, podríem arribar a dir—, sovint bons, si no extraordinaris, que mai no formaran part del cànon i que quedarien fora de l’abast de qualsevol mena de públic si no fos per la feina i l’entestament d’aquestes editorials; unes editorials que les publiquen malgrat la seguretat que no es produirà cap miracle que les converteixi en supervendes… O potser sí que tenen aquesta esperança, els responsables de les edicions. En tot cas, són conscients que serà complicat que el gran públic compri aquests llibres. Les excepcions, ja ho sabem, hi són per confirmar la regla.

I, amb tot i això, aquests editors treuen al carrer aquestes obres singulars, probablement perquè estan convençuts que la seva tasca no és només aconseguir que el seu projecte empresarial es mantingui sobre la línia de flotació, sinó també posar a disposició dels lectors llibres que consideren imprescindibles. Aquest és el sentit de tot el catàleg d’Editorial Flâneur, per exemple, o de Quid Pro Quo Edicions.

Però la nòmina d’editorials que s’atreveixen a publicar els llibres de què parlo no s’acaba aquí. Qualsevol editor, esclar, defensarà que tots els llibres que decideix publicar són singulars i imprescindibles, i que per això fan l’aposta de treure’ls al carrer. Però jo em refereixo a obres com París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner Editor); Calidoscopi informal, d’Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada), Solenoide, de Mircea Cartarescu (Edicions del Periscopi); Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll); L’invisible arreu, de Wu Ming (Godall Edicions); El llibre dels finals, de Joan Bodon,  (Club Editor), o aquest Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984).

No pretenc fer cap relació exhaustiva; sé que hi ha moltes altres obres i moltes altres editorials que podrien formar part d’aquesta tirallonga d’exemples. A més, hi podríem afegir títols no tan singulars però igualment imprescindibles, que formen part del cànon i que avui són reeditades i actualitzats gràcies a aquesta gent valenta, com ara la nova versió de la Ilíada que acaba de publicar Adesiara Editorial.

La segona reflexió que volia fer parteix d’un comentari de Vladímir Nabókov, segons el qual Petersburg era la tercera més gran obra mestra del segle XX, per darrere només de La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Alguns, com ara jo mateix, podrem jutjar exagerat aquest tercer lloc de la novel·la d’Andrei Beli. De seguida venen al cap moltes grans obres que posaria per davant. El cert és que, a l’hora de fabricar cànon, cadascú escombra cap a casa, sobretot quan parlem de les grans literatures —grans en nombre d’autors, obres i lectors. És el que sempre ha fet Harold Bloom, per al qual la literatura anglosaxona és a l’eix del cànon.

I això quina importància té? Doncs la que com a lectors li vulguem atorgar. Jo, per exemple, he d’admetre que vaig decidir llegir Petersburg justament pel comentari de Nabókov, que apareixia a la contracoberta del volum, i a la comparació amb l’Ulisses. Si Joyce i Kafka són per a mi dos dels cims del segle XX, no podia deixar passar de llarg aquest autor rus que segons Nabókov els encalçava de prop. I, encuriosit, em vaig deixar enredar.

No me’n penedeixo, per bé que Petersburg no m’hagi acabat d’entusiasmar, potser a causa dels meus gustos, potser per culpa de les expectatives creades. És innegable, en qualsevol cas, que Andrei Beli va escriure una obra innovadora, on jugava amb el gènere narratiu fins a eixamplar-ne les costures. El to oníric de la novel·la en fa gairebé una precursora del capítol «Circe» de l’Ulisses. Beli juga contínuament: personifica la ciutat, les ombres, les idees, les paraules mateixes. A Petersburg tot és susceptible de prendre cos, de cobrar vida.

A banda de Nabókov, no crec que gaires lectors més la considerin la tercera millor obra de narrativa del segle XX, però té prou al·licients, sobretot per als lectors a qui els agrada el joc. Com passa sovint amb aquesta mena de llibres, fa de mal recomanar. Qui se senti encuriosit, no perdrà res per fer aquest viatge a la ciutat del Nevà.

Anuncis

Temps de silenci

Avui, no sé per què, m’ha vingut al cap una novel·la esplèndida que vaig llegir fa dos-cents anys, quan feia COU, i que posteriorment vaig rellegir amb avidesa. Parlo de Tiempo de silencio, de Luis Martín-Santos, obra apareguda el 1961, a les beceroles, doncs, del règim franquista que es va instaurar el 1939 i que avui dia ja fa vuitanta anys que perdura.

O potser sí que sé per què m’ha vingut al cap. Vivim uns temps foscos. Els bàrbars, que sempre estan en camí, són ja ben a prop. És cert, ja els hi sabíem, ocults entre els matolls, a l’aguait. Volíem creure que no gosarien deixar de ser  ombres, però aquí els tenim, disposats a arrasar-ho tot. Empunyen tota mena d’armes —la incultura, el totalitarisme, la mentida, la mentida, la mentida— i campen desfermats. Vivim instal·lats en una edat mitjana permanent.

Hem, doncs, de ser més forts que ells. Hem de plantar cara. En una època com aquesta un sent l’obligació de triar molt bé les lectures. Ho imposa el moment, greu. Hi ha lloc per a tot: per al coneixement, per al gaudi, per al lleure i la diversió. Per a la diversió n’hi ha d’haver sempre, de lloc. L’humor hauria de formar part de la programació de futures lectures de qualsevol persona mínimament culta i conscient, perquè la manca d’humor és un dels principals signes d’identitat de la barbàrie. L’únic que no ens podem permetre és la frivolitat. Tampoc a l’hora de triar un llibre.

És sumit en aquesta mena de raonaments que m’ha vingut al cap la novel·la Tiempo de silencio, no pas una obra que destaqui per l’humor que destil·la, però sí una novel·la fosca i lluminosa al mateix temps. Fosca per l’època que retrata, pels llocs que ens fa visitar, pels personatges que ens dona a conèixer. Lluminosa per l’ambició que traspua, per l’atreviment formal, pel regust que deixa en el lector que gosa penetrar-hi.

Ara no és temps de silenci. Ara és temps de fer-nos sentir, de combatre els bàrbars. I, tanmateix, no puc evitar pensar que, si m’ha vingut al cap aquest títol de Martín-Santos, és perquè una mica de silenci és també el que desitjo. Hi ha tant de soroll, tanta estridència. Són sorollosos els bàrbars, però també ho és el món en general. Tot crida, tot xiscla. Tot és opinió eixordadora. Lluny és el temps de la reflexió reposada i silenciosa. Abans de pensar —abans, si més no, de tenir prou elements per començar la reflexió sobre el que sigui—, ja cridem, ja segreguem punts de vista, la major part de vegades infundats i, sovint, irrenunciables.

He tornat a rellegir molts fragments de Tiempo de silencio, paràgrafs sencers que m’han fet recordar per què m’havia agradat tant. L’admiració de Martín-Santos per l’obra joyceana hi deu tenir alguna cosa a veure. «Hay que leer el Ulysses», arriba a dir Pedro, el protagonista, en un dels monòlegs interiors que trobem al llarg del llibre. Al costat de Pedro, un metge que fa recerca sobre el càncer amb rates enmig de la misèria i la sordidesa dels baixos fons del Madrid dels anys quaranta, trobem personatges que se’ns quedaran gravats molt de temps: Amador, el Muecas, Florita, Cartucho…

La història és senzilla, suficient, una excusa perfecta perquè Martín-Santos revolucioni la novel·la espanyola. Un toc d’atenció per fer-nos veure que a prop que estem de vegades d’aquells anys quaranta.

De Sants Jordis

Confessem-ho: fa dècades —de tot fa dècades— que Sant Jordi és un bonic dia d’abril en què, curiosament, no compro cap llibre. Qualsevol altre dia de l’any puc entrar a qualsevol llibreria i estar-m’hi l’estona que vulgui triant llibres, passejant entre les taules plenes de volums sense que ningú no m’empenyi.

Com que mai ningú no selecciona els llibres que m’agraden, com que difícilment trobaré cap parada ben assortida amb títols que em cridin l’atenció, Sant Jordi —sinònim de gentada i amuntegament— no és cap data que marqui al calendari per fer descobertes, revisar solapes i contracobertes, fullejar volums, palpar papers, valorar tipografies, agafar llibres, deixar-los, tornar-los a agafar.

Sant Jordi és un dia bonic per parlar-ne, sobretot amb amics estrangers que se sorprenen de veure carrers plens de gent, de roses i de parades de llibres. És un dia per exportar-lo. Però ja no és un dia que em calgui viure de primera mà, que em vingui de gust reviure any rere any. L’expectativa és sempre altíssima; l’experiència és sempre frustrant. Mera mercantilització d’una idea molt bona.

Les masses rarament impliquen progressos qualitatius. Només l’individu, des de la seva solitud, per bé que coneixedor dels temps que li ha tocat viure, de l’esperit del segle, i si cal amb la connivènvia d’altres individus, pot trobar un camí cap endavant, pot proposar-se i assolir noves fites. Les masses seran una nosa fins que aquest individu assoleixi el triomf. Llavors, arribats en aquest punt, elles se sumaran a l’èxit, faran créixer l’objecte preuat, se n’aprofitaran, i finalment el vulgaritzaran i el convertiran en una altra cosa. Això ha passat una infinitat de vegades al llarg de la història, i continuarà passant, cada cop amb més freqüència i de forma més ràpida.

Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.

Per això un dia com aquest és ideal per quedar-se a casa a llegir. Però si no us en podeu estar, si goseu sortir al carrer i passejar entre la gentada, si creieu que aquest dia no podeu tornar a casa sense haver comprat, sense haver regalat cap llibre, busqueu per les parades Brida, de Jordi Mas (Godall Edicions), o El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur). L’un i l’altre us faran comprendre que heu aprofitat la diada, que tot té encara una mica de sentit. Que a voltes és tan sols aquesta mica de sentit el que ens cal per continuar vivint.

El col·lapse de la poesia

Enguany, de nou, hem fet l’experiment: vam proporcionar una llista de cinc títols perquè els alumnes d’un curs de nivell superior de català triessin el llibre que havien de llegir; un dels cinc que els proposàvem era de poesia. No l’ha triat ningú.

Aquest és un fet que es repeteix any rere any. La poesia fa por. No: provoca pànic. Persones amb estudis, sovint universitaris, no es veuen amb cor d’encarar-se a un llibre de poesia encara que es tracti d’un volum de poesia narrativa, com era el cas. I és una llàstima, perquè estic convençut que tothom pot trobar un poema que li agradi, que li digui alguna cosa, que fins i tot pugui convertir-se en una veritable invitació a entrar en el món dels versos.

Només cal convèncer els porucs i els al·lèrgics als versos —perquè això que passa es pot diagnosticar perfectament com a al·lèrgia— d’aquesta veritat: dir que no ens agrada la poesia és gairebé tan absurd com dir que no ens agrada la música. Hi ha gent a qui no li agrada la música, cap mena, és cert, però aquests casos són raríssims. Al llarg de la meva vida només he conegut una persona que fes una confessió així, i fa tants anys que hi ha moltes possibilitats que hagi canviat d’opinió. Ara, també és raríssima la gent a qui li agrada qualsevol tipus de música; de fet, d’aquests no n’he conegut cap. Cadascú té predilecció per un o altre gènere musical. És fàcil que ens agradi molt un determinat estil i siguem incapaços de suportar-ne d’altres.

Doncs amb la poesia diria que passa el mateix. Qui diu que no li agrada —així, en absolut— no deu haver ensopegat mai amb el poema idoni. I alhora també és estrany que a algú li agradi tota la poesia que s’ha escrit i publicat. El dubte que sorgeix, però, és inevitable: pot sobreviure la poesia si provoca aquest pànic irracional en tanta gent? No està arribant al punt del col·lapse?

Divendres vinent, dia 5 d’abril d’aquest 2019 excessivament assolellat, una taula rodona debatrà sobre la supervivència de la poesia. Serà a les 18.30 h. A la Casa de la Paraula. A Santa Coloma de Farners. A continuació, per si de cas el col·lapse és imminent, Núria Candela dirà Joan Brossa. Tot això que tindrem. Ja ho sabeu (i si no ho sabeu, guaiteu aquí).

No una història qualsevol

«No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res», diu en un moment donat el jove narrador de Lliçó d’alemany, i aquesta afirmació és la clau de volta per entendre el plantejament de la novel·la que Siegfried Lenz (1926-2014) va publicar el 1968, nou anys després de l’aparició de la gran obra de Günter Grass, El timbal de llauna.

Ambdues novel·les comparteixen alguns trets que les emparenten, com ara el fet que els dos protagonistes expliquen la seva història des dels establiments de reclusió on han anat a parar per actes que van cometre en el passat. Però, tot i els elements en comú que hi podem trobar, El timbal de llauna i Lliçó d’alemany són obres molt diferents pel punt de partida des d’on van ser concebudes, fins al punt que semblen de generacions ben allunyades. La novel·la de Günter Grass és una obra més arriscada, fruit d’una ambició literària molt elevada que recorda certa narrativa de la primera part del segle XX, fins i tot prèvia al tall en tots els sentits que suposa la Segona Guerra Mundial. Siegfried Lenz opta per un relat més convencional —o tradicional, si ho preferiu—, cosa que a priori no és necessàriament cap defecte però que, curiosament, confirma que aquesta novel·la està situada de ple en el més conservador panorama literari de la segona meitat del segle XX.

Repeteixo que això no és cap defecte. De fet, Lenz ens ofereix una narració sòlida i molt ben construïda; la història llisca amb la fluïdesa que els bons narradors saben imprimir als seus textos (reconeguem aquí la bona feina que ha fet el traductor, Joan Ferrarons, per a l’edició de Club Editor).

El protagonista, Siggi Jepsen, arran d’un càstig imposat pel professor d’alemany del centre on està reclòs, escriu el relat que llegim sobre una època determinada de la seva vida, que coincideix amb els dos darrers anys de la Segona Guerra Mundial i els primers temps de la postguerra. Siggi viu a Frísia, tocant a la Mar del Nord, a la zona fronterera amb Dinamarca. Viu a casa dels seus pares —ella, una dona que no és mou mai de casa; ell, un agent de policia. A poc a poc anirem coneixent un grapat de personatges d’una petita comunitat situada a prop de la costa, enmig d’un paisatge que Lenz descriu amb mestria, tal com també el pinta un dels protagonistes del relat, el pintor Max Ludwig Nansen. A Nansen li arriba de Berlín la prohibició de continuar pintant, i el pare de Siggi serà l’encarregat de comunicar-li l’ordre i vetllar perquè Nansen no trenqui la prohibició.

A partir d’aquí es descabdella el relat sobre aquella comunitat i aquell període en què la guerra començava a anar de mal borràs per als alemanys. I, tanmateix, al llarg de la novel·la trobem pocs soldats, presenciem escassos fets bèl·lics, a penes algunes escaramusses, algun bombardeig aïllat, fins a l’aparició d’uns quants soldats britànics quan ja s’ha produït la rendició dels alemanys. En cap moment no veiem soldats nazis, agents de les SS… A tot estirar, un vehicle d’on baixen quatre figures vestides amb jaquetes llargues de cuir. Podria semblar que en aquell racó d’Alemanya, envoltat de camps i de pastures, la vida fa el seu curs aliena als fets transcendentals que succeeixen ben a prop i a tot Europa. Però no és així: «No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.» Efectivament, el narrador ens parla de la seva història personal, familiar, de la seva vida camperola, perquè aquesta és la millor manera de parlar-nos del que realment està passant. Lenz no descriu les atrocitats de la guerra, els estralls que provoca el conflicte; no veiem anades i vingudes d’escamots nazis, no assistim a les tribulacions d’un exèrcit en hores baixes. És com si la guerra fos lluny. Però no: la guerra és allí mateix, ben present —el germà gran de Siggi és un desertor—, i l’existència del règim nacionalsocialista, l’asfíxia que produeix l’autoritarisme que marca la vida dels ciutadans, siguin o no adeptes a aquest règim, es fan paleses no pas gràcies als tancs ni a les esvàstiques ni a agents omnipresents, sinó per mitjà d’un parell d’individus tenebrosos i brutals: el pare i la mare de Siggi. Ells són la perfecta representació del règim i són els qui vetllen perquè tothom en aquella petita comunitat adopti l’actitud que s’espera de tots els alemanys: la que duu al compliment estricte del deure.

Per a aquest matrimoni, el sentit del deure passa per damunt de tot, fins i tot dels seus fills. A Lenz no li cal parlar d’esvàstiques ni de grans demostracions de poder; a Lliçó d’alemany tot és petit, domèstic, concret; el mal també. Els tres fills del matrimoni —Siggi viu a casa amb una germana també més gran, Hilke— només tenen al pensament la idea d’abandonar la llar paterna, on viuen sota l’opressió d’uns progenitors obsedits pel compliment del deure i que no poden suportar tenir un fill desertor, de qui reneguen. «Espero que sàpigues el que s’espera de tu», diu el pare a Siggi, a qui vol convertir en un delator que l’ajudi en la seva tasca de policia, que duu a terme amb un zel exagerat, fins i tot després de la derrota de l’exèrcit alemany i l’ensulsiada del règim nazi.

Al costat de la descripció del paisatge —la boira, les maresmes, la sorra, els dics, els turons ondulats, el gris omnipresent ens són presentats de manera brillant, amb tots els matisos—, el retrat d’aquesta parella és contundent i reforça la tensió del relat. Vet aquí una descripció de la mare:

Es va girar en sec i va tirar el cap enrere, tant com li permetia el monyo fixat amb un ret i que recordava un tumor, i d’una estrebada se’m va endur del jardí i de la festa. Aquella dona alta i plana de pit corria davant meu com una desesperada. (Pàg. 88)

El pare:

Vaig constatar que els nusos dels cordons li havien sortit igual de llargs, impecables. Li agradava que els nusos quedessin idèntics. I també li agradava la inquietud, la inseguretat que sabia infondre com un turment en la persona que tenia davant, només mirant-la: quan adoptava aquell posat, un deixava de pensar el millor de si mateix. (Pàg. 258)

Lliço d’alemany és una bona novel·la que ens parla d’una època dramàtica. A partir d’uns pocs personatges d’un poblet de Frísia ens descriu tot un país. Lenz narra amb ofici; només en alguns moments concrets s’entreté un pèl massa en detals que no tenen repercussió en la història, que no afegeixen res de destacable a l’ambientació, un defecte que comparteix amb bona part de la narrativa posterior a la Segona Guerra Mundial i que arriba als nostres dies. Amb tot i això, qui busqui una bona història ben explicada gaudirà amb aquest llibre. Qui prefereixi una literatura menys complaent amb el lector sempre podrà recórrer a El timbal de llauna.

Un cert Pla

Indefectiblement…, Josep Pla és un dels autors de qui més es parla a casa nostra. Fa temps que és així, amb polèmiques pel mig o sense polèmiques entorn de la biografia de l’empordanenc. Els al·legats antiplanians han perdut vigoria i els addictes a tot el que dugui la signatura de Pla parlen més, escriuen més, piulen més i publiquen més que mai. Gairebé cada any surten llibres relacionats amb l’escriptor o reedicions d’obres seves, i del debat sobre el paper de Pla durant els anys foscos que va viure el país un debat que sempre serà vigent i podrà donar fruits, més o menys esclaridors de l’epoca i del personatge— n’ha quedat cada cop més preservada la immensa obra que va produir.

Això de preservar l’obra de la biografia, els catalans sabem fer-ho amb autors d’altres literatures; és per això que gaudim d’una obra mestra com Viatge al fons de la nit, de Céline, un autor cabdal del segle XX que a França hi ha qui encara es mira amb recel. Això mateix passa amb Lucien Rebatet, autor d’una història de la música canònica i d’una novel·la grandiosa, Les deux étendards, intel·lectual refinadíssim i sensible que, tanmateix, va sucumbir a la temptació de l’antisemitisme i el feixisme. Avui a França el seu nom encara provoca arrufades de nas i ganyotes de fàstic. Però com escrivia!

No són els únics personatges que ens poden semblar execrables i que han produït obres genials. Rodin era un maltractador declarat; Musil, un envejós malaltís. I Pla…, Pla no era re de gaire bo, el maquillin com vulguin les biografies i els records pintorescos dels qui el van conèixer o n’han resseguit les passes. L’excel·lent llibre de Cristina Badosa Biografia del solitari —si us plau, llegiu-lo, no recorregueu a les còpies, als qui han plagiat aquest text i se n’han apropiat certes descobertes— ens dona pistes sobre aspectes nous que fan menys abominable el personatge, però sense que ens sigui presentat com una bellíssima persona, com a voltes se’ns vol fer creure.

Com sempre, el millor és anar directament als textos que ens va deixar, a la immensa obra que el situa com una figura majúscula de la literatura catalana. Ara bé, com passa amb qualsevol altre autor, cal llegir Pla críticament. Els 47 volums de l’obra completa estan plens de moments culminants, de pàgines genials, on Pla desplega totes les virtuts d’un estil inimitable. Pla de vegades és bo, de vegades és molt bo, i de tant en tant és un geni.

Però la seva obra, exagerada, és excessiva i està farcida de pàgines que no ens haurien d’haver arribat mai tal com s’han publicat. Quan en una mateixa pàgina apareix fins a set vegades l’adverbi indefectiblement, alguna cosa ens ha de fer veure que ningú no va revisar mai aquell fragment, que allò no passava d’esborrany. Pla cal triar-lo, garbellar-lo. Per això és lloable, i imprescindible, la tasca d’individualitzar les obres més destacables i fer-les accessibles per mitjà d’edicions crítiques, acurades, que les separin de l’obra completa, aquest oceà ingent de lletra on tot es barreja: les pàgines més reexides amb d’altres on Pla no es mostra sinó com una mera còpia dolenta d’ell mateix.

També caldrà acabar de treure a la llum algunes obres esparses que no van formar mai part de l’obra completa. Un d’aquests llibres és el volum Relacions, publicat l’any 1927. En aquesta època, Pla era ja un bon coneixedor de Joyce, i alguns estudiosos veuen l’ombra de Dublinesos damunt d’aquest llibre. Relacions, un dels pocs intents de Pla de fer veritable ficció, està format per un seguit de relats en què ens són presentats tot un seguit de personatges. En el pròleg que encapçala el llibre, Pla afirma que Relacions és «una obra destinada a presentar sense malícia unes quantes de les amistats que he fet anant pel món. És clar: això és una manera encara de presentar-se un mateix. Però és una manera acceptable, probablement, perquè és dissimulada.»

I, efectivament, Pla es presenta a si mateix, despullat, sense filtres, com veurem. Pels textos els coneixereu, va dir aquell… I és pels textos que penetrem en el veritable Pla, el Pla que fa amables i entranyables figures com Céline o Rebatet. Perquè si algun cosa és present a Relacions és aquesta malícia que diu que no hi ha. Els personatges que desfilen davant dels nostres ulls apareixen ridiculitzats, vulgaritzats, escarnits. Tots? Tots, però sempre hi ha en Pla un acarnissament afegit quan parla de segons qui. I, sí, amb aquest qui em refereixo a les dones.

Algú deu pensar que un comentari així només pot ser fruit d’una lectura anacrònica, descontextualitzada; que en els temps de Pla les coses eren com eren. Sí, és cert, com també és cert que algunes grans pel·lícules de l’era daurada de Hollywood se’ns fan avui difícils de pair pel masclisme, el racisme i altres -ismes que traspuen. Diria que això amb les obres mestres no passa mai.

Tot això ho dic arran d’una pàgina i mitja que conté Relacions, una pàgina que ens parla del moment en què va ser escrita, però que sobretot ens parla de Pla, d’aquesta figura sovint més odiada o admirada que no pas llegida. No hi afegiré cap comentari. Llegiu, doncs:

Maria Teresa anava pels disset anys i tenia a la cara aquell tel de romanticisme i de vaguetat que l’albúmina dóna de vegades a certes persones jovençanes. Aquells dies, el granet insidiós amb els lleugers insomnis que havia sofert li havien acabat de donar un aire ideal. Es trobava en aquell moment d’imprecisió de la primera metamòrfosi femenina i estava deliciosa. Tenia a les formes un aeri borrissol gairebé imperceptible i un punt de deixadesa lànguida. La seva gràcia lleugerament desencaixada per una mica d’excentricitat inconscient i de precipitació involuntària, encantava. Quan immòbil us mirava amb una concentració vaga tenia, en el cos, un plec antic d’una fabulosa elegància. Era alta, plena, de perfil incert, tenia la carn emmelada, lleugerament trèmula, d’una blancor tèbia i rosada, tivant i apretada. Els seus cabells eren d’un ros obscur, els ulls d’un blau-gris una mica enfarfegats, les faccions eren fines i sovint tenia la boca mullada. La feien anar, encara, vestida de criatura, però les formes es movien, sota la roba estreta, com un ocell agafat que vol bellugar les ales. Imaginar-li els genolls i les cuixes era una cosa inoblidable. Jo no em cansava de considerar amb filosòfic deteniment la venustat d’aquelles formes joves, que instruïen i elevaven.

Era la senyoreta ideal i la seva estupidesa era incommensurable. No sabia fer absolutament res, no tenia cap idea clara ni cap sentiment d’una certa profunditat. El col·legi de monges li havia donat aquella mica d’enveja, d’avarícia, de vanitat i de malícia que necessitava una noia per casar-se d’una manera honorable. La seva falta d’imaginació i de fantasia, de delicadesa i d’emoció, espantaven. Tenia aquell gust ordinari fet de pretensions i de reserves, d’hàbits encastats i de minsos clixés que hom judica necessaris per demostrar l’honradesa i l’honorabilitat. Tenia disset anys i semblava que en tenia quaranta. En el fons no li agradava res i tota la seva vitalitat l’emprava per fer la llepafils educada. Tenia una facilitat sorprenent per ofegar les poques coses agradables que li presentaven i per fer impossible la vida de la gent que la rodejava. Ventura que la gent del seu voltant no tenia cap mena de vida i no aspirava més que a una menuda quietud amarga. Vaig pensar diverses vegades amb tristesa que Maria Teresa no servia per res més que per ésser violada. Era bonica però! La seva vida purament vegetativa i animal li acabava d’arrodonir el cos adorable.

(Relacions, Edicions Diana, Barcelona, 1927, pàg. 72-74)

Totum revolutum

Quin mar de confusió, aquest en què mirem de no negar-nos, de mantenir-nos surant. Quins temps que ens ha tocat viure. La informació veraç és un illot desolat que a penes s’alça uns pams sobre la superfície de l’aigua, contínuament castigat per onades furioses de desinformació, falsedats, rumors malintencionats, munts de deixalla descomposta barreja de tota mena d’excrements que pot segregar la condició humana.

L’opinió immediata, irreflexiva —el retuit fàcil, el comentari breu com a arma llancívola—, s’abat com una tempesta desfermada sobre el vaixell escorat, solitari, de la reflexió tranquil·la i fonamentada. La llibertat d’expressió, enmig d’aquest marasme, rep sotragades de totes bandes: dels qui la volen reprimir, dels qui la tenen mal entesa, dels indiferents…

Perviuen tots els mals. El masclisme és una xacra sempre present, una taca d’oli que no para de créixer; masclisme de fets i de paraula, de gestos, de pensaments, d’olors i sensacions. Masclisme en totes les formes. La defensa, si no el contraatac, és imprescindible, a més d’inevitable. Però en aquesta època convulsa els malentesos els multipliquen: a l’horitzó s’entreveuen els núvols amenaçadors de l’autocensura i la censura sense auto.

De tot plegat no només en surt malparada la veritat; també reben cops letals el sentit comú i el sentit de l’humor, que es retreuen cap a coves tan profundes que un no sap si tornaran mai a veure la llum.

La mediocritat és el sotabosc brut i eixut que alimenta la major part d’incendis que assolen el món que coneixem. L’oxigen que revifa el foc són la maldat i la roïnesa de tants éssers a qui no es pot aplicar l’adjectiu humà. Tothom es creu bo, intocable, proveït de drets adquirits: els polítics que menteixen i exhibeixen sense rubor les seves corrupteles, el funcionari que abusa del seu petit pouvoir, els ciutadans que no eduquen els fills ni tenen cap noció de conceptes com el civisme i el be comú, els intel·lectuals que es deixen seduir per l’odi, la mentida, la covardia i el diner.

Mor el periodisme, les xarxes puden com clavegueres per on circula tota la immundícia. I si el sentit de l’humor i el sentit comú no se’n surten ni amb respiració assistida, el sentit crític no està pas en millors condicions. Qualsevol idea, qualsevol frase extreta d’un llibre per patètica que sigui, pot trobar un lector entregat, estult, disposat a gravar-la amb foc a la capçalera del llit.

«Són temps de fastig, de passar-les putes», deia aquell. I, sí, tenia raó. Només hi ha manera de salvar-se en aquest mar revoltat, en aquest totum revolutum pestilent: agafar un bon llibre, un llibre indiscutiblement bo, i endinsar-s’hi en els moments de calma relativa, de repòs tens, en els instants que no ens trobem a peu de carrer, íntegres, decidits, a punt, preparats per defensar la veritat, el civisme i la llibertat.