Guaret

Segons el diccionari, el guaret és «un sistema de conreu que consisteix a deixar reposar un any sí i un any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat». Una definició com aquesta no pot ser més exacta ni pot ajustar-se millor al que necessita el camp de la literatura catalana pel que fa al conreu de la poesia: un guaret poètic editorial. Fent-hi un mínim retoc tindrem la nova definició: el guaret poètic serà «un sistema de conreu de la poesia que consisteix a deixar reposar un any sí i un any no el terreny empobrit de la poesia catalana per tal que torni a adquirir fertilitat». I aquí fertilitat no vol dir ben bé fecunditat o abundor, sinó més aviat una suma d’elements com són la qualitat, el criteri, la paciència, l’autocrítica, la seriositat i la feina.

Algú dirà: «Ja hi torneu?» Ja hi tornem, sí, potser esperonats pel fet que el premi Joan Alcover de Poesia d’enguany se l’hagi endut un tal Jorge Fernández amb una obra que no és sinó la traducció de l’original escrit en castellà. Ves que el que ha passat a Palma no ens ho hàgim de prendre com un senyal, almenys com un símptoma: que el jurat consideri que la millor poesia presentada al certamen, d’entre les 115 obres que optaven al premi, sigui la que ha escrit un autor que escriu en castellà i que ha concursat amb una traducció, deixant de banda totes les consideracions que es puguin fer sobre aquesta mena de pràctiques, hauria de fer saltar algunes alarmes. Esclar que aquest cas pot ser considerat un fet aïllat i, per tant, poc representatiu. Però ja fa temps que alguns concursos premien obres que més hauria valgut deixar desades en un calaix. Hi ha veus que ho denuncien, fins i tot amb exemples pràctics, i no, no sempre és per despit. Sovint es tracta de lectors habituals de poesia que s’esparveren en veure què es premia.

Reforça aquesta idea, és a dir, la desconfiança envers molta de la poesia que es publica, el fet que molts dels poemes que es difonen per les xarxes són desconsoladorament mediocres. Twitter ha esdevingut una veritable claveguera poètica on van a parar quantitats ingents de secrecions de versaires aficionats o amb més o menys recorregut. Sempre hi ha hagut llibres més bons i reculls més fluixos, i, sobretot, sempre hi ha hagut poemes mediocres en llibres que en conjunt són prou bons. La gràcia de l’era pre xarxes era que cadascú es llegia els poemes a casa, rellegia els que li agradaven més i deixava en l’oblit els que no li feien el pes, sense escampar la bona nova de les seves descobertes o dels seus gustos. Però ara tothom piula, tothom hi entén, tothom s’emociona amb un vers qualsevol ves a saber per què, i de seguida corre a penjar-lo a Twitter, com si la resta del món no fos possible que continués vivint un dia més sense tenir notícia d’aquella meravella. I moltes vegades els poemes en qüestió són d’un gust dubtós i d’una qualitat ínfima.

Part del problema rau en la mena de poesia que es conrea avui de forma majoritària, una poesia tancada a tota mena d’investigació, d’aprofundiment, de risc. Molta no és res més que uns focs d’artifici repetits fins a l’avorriment, amb lleus canvis de colors i alguna detonació innocent, entorn de les mateixes cabrioles lingüístiques i sentimentals. Una infinitat de poemes semblen basats en la mateixa tècnica compositiva que fa unes dècades omplien llibretes escolars amb fruits tan saborosos com aquest: «Si mi sangre fuera tinta / y mi corazón tintero / con la sangre de mis venes / te escribiría te quiero», això sí, modernitzats, posats al dia, empoderats, traduïts —com ha fet l’espavilat del premi Alcover—, però sense l’ambició d’anar gaire més enllà, i tan sols amb la pretensió que molta gent els llegeixi i hi reconegui alguna virtut o originalitat que no tenen els versos d’altri.

Per descomptat, hi ha llibres de poesia concebuts com un tot del qual és impossible aïllar-ne un poema; no només impossible, sinó absurd i, a més, injust: és la lectura de tot el llibre el que ens permet valorar l’obra en conjunt i apreciar cada composició en particular a partir de l’encaix que té en el tot. Un exemple clar d’això és el Llibre d’amic de Joan Vinyoli, però n’hi ha molts d’altres. En canvi, hi ha volums que no són res més que un recull de poemes escrits per l’autor al llarg d’un període determinat; hi pot haver o no un cert fil que els lligui, una certa connexió temàtica, però sovint són peces independents que es poden llegir i jutjar per separat a fi de veure’n les virtuts i els defectes prescindint del conjunt. Potser ha arribat el moment dels exemples. Vet aquí tres poemes publicats els darrers temps, algun de premiat, tots prescindibles —per dir-ho d’alguna manera.

El primer poema és justament d’un recull premiat. Parla d’evidències, però les úniques evidències que de debò hi sé veure és una excessiva infantilització del fet creatiu i la poca necessitat que hi havia de publicar això:

L'òliba*

És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.

O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?

El segon exemple és un poema escrit per un nom consagrat. Comença bé, però a partir d’un cert moment t’adones que el poeta s’ha cansat del seu poema i decideix acabar-lo de qualsevol manera. El final és un despropòsit.

Arqueologia**

Escriure és excavar. Quantes vegades
un poema no es proposa res!
Només anar excavant. Fondo, més fondo.
Cada dia la terra és més ressaca
i més plena de rocs. Anar excavant,
anar excavant fins a sorprendre
algun tresor amagat de la llengua.

El tercer poema és la constatació que defugir el vers lliure i buscar el constrenyiment de la mètrica no sempre és sinònim de composició reeixida; aquí les repeticions s’entrebanquen l’una amb l’altra i la pretensió de dir segons què es fon en la indigència del que realment es diu.

***
Aquest diumenge és només buit teu
que et diu i et duu i se m’enduu amb tu.
Som branca l’un en l’altre i l’un de l’altre,
i és en la branca que tu ets que visc
un tros de vida nou i se m’acreix
la mar tan blava dels dies si em mires.

El resultat de tot plegat és que la bona poesia queda més amagada que les tòfones i que per trobar-la s’ha de ser un lector molt perseverant i disposat a llençar de tant en tant uns quants calerons. Òbviament, haurem d’esperar una mica per jutjar què ha passat veritablement amb el premi de Palma: haurem d’haver llegit l’obra guanyadora (i fins i tot seria útil poder fullejar les que no van guanyar). Mentrestant, seria una gran cosa que les editorials sospesessin seriosament l’oportunitat de fer un guaret, d’estar-se un any sense publicar cap nou llibre de poemes. Un any, ben mirat, passa volant; ningú no hi patiria més del compte, i potser els poetes s’esforçarien per esmolar l’eina. Tindrien temps per treballar amb calma i sense precipitació. Qui sap, doncs, si la collita de l’any següent no podria ser ben destacable. Un any, tan sols… No és demanar massa.

(*Anna Gual, Les ocultacions (2022, Premi Miquel de Palol) **Narcís Comadira, Els moviments humans (2022) ***Joan Callau, L’arbre que som, 2018)

L’enfant… pénible de les lletres franceses

Perquè de fet —permeteu-me que hagi esborrat tots els prolegòmens habituals—, Houellebecq no demostra a Soumission sinó que és un producte ben propi de la nostra època: vacu, prescindible, intranscendent. No m’estranyaria que aquesta novel·la guanyi en qualsevol versió traduïda —però poc, per força. Segur que Oriol Sánchez Vaqué va millorar-la poc o molt quan la va traduir al català. El cas és que el text original és d’una pobresa inimaginable en un autor que és considerat, si més no per una prou generosa multitud, el far de les lletres franceses dels nostres temps: és l’autor més cèlebre, més venut, més traduït, més polèmic, per a qui més es reclama el Nobel… Tot això no és sinó fum i mer seguidisme. A Soumission (Flammarions, 2015) Houellebecq demostra que a l’hora d’escriure no té cap mena d’estil —ni tan sols aquell estil sense estil que per a alguns ja és una senya d’identitat. No, la seva prosa es pot confondre amb la prosa de qualsevol. No és així perquè ho vulgui fer fàcil, no és que els ulls llisquin sobre el text amb lleugeresa perquè ens trobem davant d’un artefacte literari ben treballat, polit. No. La sintaxi i el lèxic d’Houellebecq són propis d’un alumne d’un primer curs de taller d’escriptura.

Si parlem del contingut i del sentit de l’obra, la cosa, lluny de millorar, empitjora. Això es deu a una raó molt senzilla: Houellebecq és gandul, vagarro, un mandrós a qui les idees se li moren als dits. Perquè això sí que cal reconèixer-ho: d’idees en tenia, el punt de partida d’una novel·la com Soumission era bo. Tanmateix, al cap d’unes poques pàgines un ja s’adona que l’autor no té gaires ganes de dedicar-hi més temps del compte, al relat, i a partir d’un cert moment la precipitació s’ho endú tot per endavant. Houellebecq sembla haver-se cansat del que estava escrivint i decideix tirar pel dret, fer que passin coses inversemblant, a deshora, sense cap mena de lògica.

I de què s’ha cansat? Doncs de narrar amb cura la història que té entre mans i de narrar bé les idees que en un primer moment sembla que vol desenvolupar, però que només potineja. A més, utilitza Huysmans com a argamassa per bastir l’edifici novel·lesc, però com passa en altres casos aquí queda massa al descobert la bastida amb què pretén sostenir l’obra, l’engranatge per fer-la avançar.

La cosa és: un professor universitari, que fa anys va dedicar la seva tesi doctoral a Huysmans, veu ara com la seva tirant a mediocre carrera universitària queda estroncada per l’arribada al poder del partit de la Fraternitat Musulmana. Mohammed Ben Abbes aconsegueix ser proclamat president de la República després de vèncer a la segona volta de les eleccions a la candidata del partit d’ultradreta, Marine Le Pen, gràcies als pactes a què ha arribat amb el Partit Socialista i la dreta tradicional —uns i altres disposats a pactar amb els musulmans per no perdre el poc pes polític que ja tenen. Ben Abbes fa diverses concessions però, entre altres mesures, imposa que l’ensenyament universitari sigui impartit únicament per professors de fe musulmana. Amb tots els matisos que calguin, la història va per aquí. Si en les primeres pàgines, quan arrenca la narració, mostra un mínim de gràcia a l’hora de descriure el panorama polític i l’ambient que es viu a França enmig d’unes eleccions que poden encimbellar o bé l’extrema dreta o bé el partit de la Fraternitat Musulmana, aviat Houellebecq sembla que s’avorreixi del que està explicant i decideix que els fets es precipitin d’una forma absurda.

Vet aquí, doncs, que tot d’un plegat se’ns dibuixa una estampa pròpia d’una França postapocalíptica: carreteres i autopistes buides, assalts pressentits, cadàvers estesos a les estacions de servei…, un panorama exagerat que no lliga gaire amb el que se’ns estava explicant ni amb els fets que vindran a continuació. A més, en pocs dies, en qüestió d’un parell de setmanes, tenen lloc canvis inversemblants, transformacions socials que per molt que governi un partit musulmà trigarien mesos, si no anys, a materialitzar-se. Trobem prohoms francesos que aprofitant la conjuntura s’han acollit de seguida a la poligàmia i ja tenen diverses dones: una de quaranta anys que porta la casa i s’encarrega de la cuina i una de quinze anys per al dormitori, com si no hi hagués cap llei, cap marc jurídic, social o mental que impedís o dificultés que un fet com aquest es pogués produir d’un dia per l’altre.

Les disfuncions en l’engranatge narratiu són nombroses. El que no canvia és la fixació del narrador a anar intercalant en el relat la descripció de les seves aventures sexuals, dels seus somnis eròtics, vinguin o no a tomb, fins al punt que el lector pot arribar a sospitar que aquestes interpel·lacions sostingudes al llarg de la història són de fet allò que Houellebecq té veritablement ganes d’explicar. Aquí s’hi deté, s’hi recrea, potser perquè s’imagina que els electors també hi deuen estar interessats, en les seves fantasies. Que al final el professor decideixi abraçar la fe musulmana per poder reprendre amb un sou desorbitat la feina a la universitat però, sobretot, per poder adjudicar-se com a esposa alguna noieta de quinze anys, confirma les sospites que teníem sobre la gràcia, l’interès i la necessitat de llegir aquesta novel·la. (Disculpeu l’espòiler —a L’Acció Paral·lela els evitem sempre que podem—, però estic segur que o ja heu llegit el llibre o no el voldreu pas llegir, o el llegireu per curiositat sense que us importi gaire de què va.)

«Però a Soumission també hi ha crítica», al·legareu. Crítica? Quina crítica? Respecte del món musulmà no n’hi ha pas. En tot cas, hi ha una certa voluntat de denunciar la decadència d’Occident, d’una civilització dessacralitzada, buidada de valors, incapaç de continuar transmetent cap mena de llegat, lliurada al nou liberalisme econòmic i a aquesta manera de viure d’avui dia, tothom tancat en el seu individualisme i a satisfer les necessitats més elementals, una bona manera d’obrir les portes de bat a bat al feixisme. En una de les poques frases destacables del llibre, ho expressa en aquests termes: 

Les fascismes me sont toujours apparus comme une tentative spectrale, cauchemardesque et fausse de redonner vie à des nations mortes; sans la chrétienté, les nations européennes n’étaient plus que des corps sans âme —des zombies. (Pàg. 255)

Davant d’aquesta societat descomposta, els musulmans aporten uns determinats valors a canvi de determinades concessions. Transmetre aquestes idees, però, desenvolupar aquesta possible crítica, demana una reflexió llarga, complexa, molta feina per part de l’autor, moltes més pàgines de les que té aquesta novel·la, que són ben poques si en traiem tota la palla que inclou. Una feina que l’escriptor francès no s’ha proposat seriosament. Ben mirat, tot just a l’inici de l’obra ja ens havia avisat, però no li hem volgut fer cas: 

Alors bien entendu, lorsqu’il est question de littérature, la beauté du style, la musicalité des phrases ont leur importance; la profondeur de la réflexion de l’auteur, l’originalité de ses pensées ne sont pas à degaigner; mais un auteur c’est avant tot un être humain, présent dans ses livres, qu’il écrive très bien ou très mal en définitive importe peu, l’essentiel est qu’il écrive et qu’il soit, effectivement, présent dans ses livres (…) (Pàg. 13)

A ell li importa mostrar-se com és. Escriure bé o no… Ens ha quedat ben clar. Houellebecq segurament no guanyarà mai el premi Nobel perquè durant molt de temps ha jugat a ser l’enfant terrible de les lletres franceses. I ves per on, després d’haver llegit Soumission no em sembla que hagi passat de ser un enfant pénible. Ara, la seva literatura és prou mediocre per fer-se mereixedora del guardó. Són els temps que corren.

La literatura del futur

D’acord, el títol més idoni potser hauria estat «El futur de la literatura», però llavors corria el risc d’acabar la reflexió amb una sola frase breu. Deixem-hi, doncs, «La literatura del futur», és a dir, la que escriuran els joves que avui dia cremen hores en un institut mirant de desenvolupar tota una rastellera de competències.

La primera cosa que em ve al cap és la rapidesa amb què passa el temps, amb què deixem que passi sense fer res, sense reaccionar, sinó més aviat al contrari, continuant cavant el pou on ens anem enfonsant dia a dia, curs a curs, el forat que engolirà tot el que pensàvem que érem o que teníem: llibertat, democràcia, cultura, civilització… Tot això serà arrossegat per la gran ensulsiada. Ho estem veient, està succeint ara mateix davant dels nostres ulls, i no hi fem res. No hi fem res, segurament, perquè ja no hi ha res a fer, ja no hi ha marxa enrere. Com passa amb el canvi climàtic, qualsevol proposta, qualsevol reacció es queda curta i arriba tard, és mera gestualitat per tranquil·litzar la consciència. Vindrà l’esfondrament i, ves per on, ens agafarà per sorpresa.

Ho han dit els filòsofs: sense llenguatge no hi ha llibertat. No n’hi ha sense la possibilitat d’expressar idees, de filar amb paraules un pensament mínimament complex. Sense llenguatge esdevenim una simple peça de l’engranatge que ens fa girar, sense independència, sense capacitat ni possibilitat de fer tries i prendre decisions. Ens ho han advertit savis, escriptors, gent que abans que nosaltres fóssim al món ja preveien cap on podia derivar la civilització que hem conegut. I tot s’ha precipitat les dues darreres dècades amb la proliferació i ara ja omnipresència dels mòbils i les pantalles, amb la connexió permanent a la xarxa que sembla que ens alimenta però que fa justament el contrari: ens xucla, és ella la que s’alimenta de nosaltres. Tot s’ha anat convertint en imatges, en icones, en gifs, en apps que substitueixen les paraules i que acceleren la comunicació, la precipiten, atès que tot ha de ser ràpid i immediat. No pas perquè sí: en aquesta immediatesa, en aquesta precipitació, el pensament no hi té lloc, la reflexió en queda bandejada, i per tant es perd la capacitat de raonar, de protestar, de valorar si el que ens posen al davant —objectes, mercaderies, llocs, sons, imatges— és el que buscàvem, el que volíem, o en canvi és el que ens volen encolomar. Abans que tinguem temps d’alçar la mà per dir alguna cosa, ja ens han canviat de pantalla, ja som en una altra banda, a punt de consumir un altre article o de perseguir satisfer un altre desig —sense moure’ns mai de lloc.

Ens fa l’efecte que tothom s’hi ha posat d’acord: els empresaris que dominen el món, els polítics dels quals els primers se serveixen, els empleats públics que apliquen les normes o les fan aplicar —jutges, policies, docents, etc.—, els veïns del costat de casa, nosaltres mateixos. Ho vam veure durant la pandèmia: va arribar el caos i tots vam creure. Vam avenir-nos a tot: a acatar mesures contradictòries, a deixar retallar-nos la llibertat, a deixar-nos medicar, a morir llastimosament en residències i passadissos d’hospitals. Va ser un bon banc de proves de la Màquina que ho mou tot. En els temps més durs del confinament, el fil que ens unia a la xarxa era el cordó umbilical per on ens nodríem d’informació —o del que fos allò que rebíem, sovint notícies falses, mentides, tergiversacions, una allau pertorbadora que ens sumia en un estat d’ànim molt concret, provocat per l’ambient que ens tocava respirar. Cal reconèixer que a Catalunya ja veníem deprimits d’abans i que aquest ambient no ens era nou del tot. Feia poc temps que havíem patit una allau semblant, una barreja de mentides, odi i malvolença procedent de fora, que s’afegia al desencís i la incomprensió provocats per les mentides de dins.

Han estat uns temps en què els qui llegim hem pogut refugiar-nos en la literatura. La màquina editora no ha estat mai aturada, ha continuat produint tones ingents de volums que han arribat a nosaltres malgrat els confinaments, malgrat les crisis, malgrat la manca de paper o els problemes amb la distribució. Es continua escrivint, es continua publicant. De tot. Obres bones d’ara i d’abans. Obres mediocres. Obres per a ves a saber qui. Per als joves que són als instituts? No ho crec. Esclar, sempre n’hi haurà algun que llegeixi, però la gran majoria es veu bastant incapaç d’agafar un llibre, de mantenir l’atenció sobre un text —especialment si té un mínim de complexitat— durant una estona per curta que sigui. Qui d’ells entra en una llibreria? O en una biblioteca, si voleu? Si hi van, a les biblioteques, la majoria no és pas per llegir-hi, per retirar-ne algun llibre; és per fer-hi moltes altres activitats que no tenen res a veure amb la lectura. El problema no és ni tan sols el llibre en paper. Tampoc no llegeixen amb tauletes ni portàtils. I amb el mòbil…, no és pas Proust el que llegiran, per descomptat. A tot estirar, serà un relat com el que comentàvem en l’apunt anterior del blog, una narració com la d’Annie Ernaux, feta d’un seguit de fragments breus escrits amb una prosa molt simple. Però segurament ni això.

Si no llegeixen, si tampoc no necessiten escriure correctament per superar successives avaluacions per competències, si pràcticament no tenen ni el dret de suspendre i d’haver d’esmerçar-s’hi una mica per superar un curs, si ningú no els indica un camí i els empeny costa amunt —perquè abans ja els han tret del davant totes les costes amunt—, si no han de memoritzar ni saber res perquè el cordó umbilical que els lliga a la xarxa ja proveirà, com podran en un futur parlar amb un mínim de propietat, ser capaços d’expressar una sola idea complexa, o atrevir-se a escriure una frase ben construïda?

El problema s’agreuja pel fet que, si n’hi ha cap que ho intenti, li costarà d’entrada desempallegar-se de la mena de llengua que entre uns i altres estem configurant avui dia. No tan sols és una llengua empobrida sintàcticament i lèxicament, sinó que a més ve condicionada per la irracionalitat que domina els nostres temps i que imposa una llengua autocensurada i mutilada per la tirania del que és políticament correcte, que no afecta només el llenguatge sinó també el contingut de les idees que avui es poden difondre. De fet, ja hi ha mostres d’obres literàries en què es poden veure els estralls que provoquen les normes escrites i no escrites que dicten com cal escriure i parlar sense ofendre ningú, sense esdevenir sexista, sense…, en fi, uns quants sense més.

Aquest possible jove escriptor també s’haurà de desempallegar d’una altra tirania: la de les emocions. En un apunt a propòsit de Canetti ja fèiem un crit d’alerta sobre la preponderància del culte a l’emoció en els nostres dies, un culte del qual no escapa cap àmbit de l’existència, sobretot els més delicats: l’educació i la cultura. Des de ben menuts, fins i tot quan encara no han sortit del ventre de la mare, s’aboca els infants a valorar-ho tot per la via de l’emoció. Els fetus, els nadons, els nens petits els incitem a emocionar-se amb la música, les olors, els sons, les textures, les imatges, els colors… No pas a pensar, no pas a comprendre, tan sols a sentir. Hem buidat l’educació a casa de normes, de valors i de límits, i hem fet creure als menuts éssers que hem parit que l’únic que han de fer és sentir, expressar-se, expressar què senten, emocionar-se. No és estrany, doncs, que s’escriguin la mena de llibres que se solen publicar actualment.

A l’escola, en l’àmbit de l’ensenyament, hem optat per la mateixa via. No cal que sàpiguen, que comprenguin, que recordin res. Com hem dit abans, tan sols han d’obtenir alguna mena de competència vaga que, com que no està basada en cap coneixement sòlid, només depèn de l’estat d’ànim, de la capacitat de sentir. De l’emoció. La cultura —i per tant la societat, la condició humana, el futur nostre com a espècie— va cap aquí. La música ens ha d’emocionar, ens han d’emocionar les històries que llegim, les obres d’art, el teatre, el… Tot ens duu a sentir a flor de pell, a voler que se’ns erici el pèl, a sucumbir a la pell de gallina. En els concerts de música clàssica, els espectadors ja no deixen passar ni un segon després que hagi sonat l’última nota abans de començar a aplaudir i a cridar bravos. És per això que han vingut: per deixar clar que hi són, per fer-se notar, per proclamar en veu alta que s’han emocionat molt amb el que acaben de sentir. Abans que acabés el concert ja només estaven pendents d’aquest instant, ja no escoltaven res. El cap no pensa, mana la pell, la superfície.

Compte: emocionar-se és bo i és necessari, no ho neguem pas. És important a l’hora d’aprendre ja que serveix d’estímul. Ara, basar-ho tot en això és buidar de sentit i profunditat tot el que podem produir mínimament carregat de sentit com a éssers humans que som. Com a espècie ens empobrim, ens idiotitzem, ens fem governables, dependents, febles i, a voltes, patètics. L’emoció ha de ser un ingredient més de la nostra existència, no pas el seu contingut primordial. Els discursos merament emotius són buits, l’obra d’art que només persegueix l’emoció és transparent i prescindible. Cal alguna cosa més.

Vet aquí, doncs, que els futurs escriptors tenen molts paranys per vèncer. Tants, que diria que cal fer taula rasa i capgirar-ho tot de dalt a baix, començant per la manera com eduquem els fills a casa, per la manera com els formem a l’escola, i continuant per la mena d’exemples que els proporcionem els adults d’avui, uns adults cada cop més infantilitzats, més perduts, menys lliures que mai. Uns adults, d’altra banda, que ho trobem tot magnífic, que sembla que hàgim perdut la capacitat de tenir un cert criteri —una altra conseqüència, potser, de la tirania de l’emoció?—, fins al punt que jutgem esplèndids qualsevol llibre que llegim, qualsevol vers que piuli algú, fins i tot qualsevol cosa que fem nosaltres mateixos, sempre disposats a sortir a la palestra, a ensenyar la més insignificant evacuació artística que hagi sortit de nosaltres, instal·lats en un tiktok permanent.

Perquè, desenganyem-nos, el resultat d’aquest desgavell, d’aquesta suma de tiranies que ens dominen —la immediatesa, l’emoció, l’exposició pública, la pèrdua del llenguatge, la xarxa que ens xucla— és la mena de llibres que es publiquen avui, aquesta autoficció ommipresent on tothom vol ser testimoni d’alguna cosa, dels traumes personals, com si el fet de ser testimoni de res fos un valor en si, sense que calgui demostrar un mínim de talent, de treball, de qualitat en la proposta que oferim. D’això en parla el crític literari francès Juan Asensio, que alerta des de fa temps de l’estat catastròfic en què es troba la literatura francesa.

Aquest és l’exemple que donem als futurs escriptors, aquest és el panorama que els deixem. Faran el que voldran. La majoria no faran res. Però, indiscutiblement, hi ha una certa manera d’entendre la literatura que s’acaba; d’entendre-la, de gaudir-la, de criticar-la, de fer-la avançar. D’escriure.

Bon i venturós 2023!

Annie Ernaux, Nobel

Cada any, quan s’acosta el dia en què s’ha de fer públic el nom de l’escriptor que serà guardonat amb el premi Nobel de literatura, els editors que inclouen en el seu catàleg títols d’autors estrangers posen ciris, preguen d’amagat i prenen til·la per controlar els nervis tot esperant que el nom anunciat sigui un dels que apareixen en el catàleg en qüestió. S’entén que sigui així, s’entenen els nervis, el desig d’haver encertat prèviament, a cegues, a la diana, perquè el Nobel vol dir millorar vendes, gaudir de publicitat gratuïta, aconseguir donar sortida a uns volums que amb prou feines devien haver suscitat interès entre els lectors. S’entén, i tant, però aquesta circumstància lligada al Nobel indica prou bé què significa avui aquest guardó. Diners. Prestigi. Popularitat. És el que, seguint un camí diferent però que moltes vegades va a parar al mateix lloc, proposen i ofereixen premis com el Planeta, el Ramon Llull o el Goncourt. Negoci.

En el cas del Nobel hi ha la particularitat que es dona per premiar un corpus literari ja existent, una trajectòria, l’obra ja publicada d’un autor, i que, a banda del pes d’aquesta obra, també juguen un paper important en la decisió del jurat de cada any la política i tota una sèrie de factors que actuen de contrapesos: si és el torn d’una dona o d’un home, d’un escriptor d’aquest o d’aquell continent, d’algú que escriu en una llengua de molta o de poca difusió, que publica a Gallimard o a Penguin, que escriu sobre el feminisme o el postcolonialisme o algun altre -isme en voga, etc.

Tot això es comprèn, segueix una lògica que pot agradar o no, però que hi és, que és evident. L’important, esclar, és constatar la idoneïtat del premi —cosa sempre prou subjectiva— llegint les obres dels guardonats, sobretot si són autors sorpresa, més o menys desconeguts, d’aquells que no apareixen a cap travessa. Sigui com sigui, el que és bastant indiscutible és que fa anys que la qualitat literària no és el criteri principal per decidir a qui s’atorga el Nobel. La sospita més aviat és que ni tan sols és ja un criteri, que el que de debò importa són els altres factors, tots extraliteraris, que entren en joc. El llegendari Pierre Landry, llibreter de Tula (Corresa), ja posava en entredit la concessió del Nobel a un autor com Patrick Modiano, que per a Landry no passava de ser «un bon garçon». No podem saber què hauria pensat d’Annie Ernaux, l’última llorejada, però ho podem intuir. De fet, un altre dels nostres llibreters francesos de confiança, en demanar-li que ens aconsellés un títol d’Ernaux, ens va confessar que no coneixia gaire la seva obra, amb un to que volia dir «i no és que tingui gaires ganes de posar-m’hi ara». El Nobel atorgat a Svetlana Alexsiévitx és també un bon exemple de premi atorgat al contingut d’una obra, no pas a la qualitat literària d’aquesta. Els exemples s’acumulen any rere any. Les coses són com són. Ben mirat, tampoc no cal donar-hi gaires voltes. Fa anys que el nostre interès pel Nobel és pràcticament nul, mera curiositat d’un dia que es fon poca estona després de saber-se el nom del guardonat.

Però perquè no fos dit, i aprofitant que totes les llibreries de França estaven presidides aquest Nadal per un mur de llibres d’Annie Ernaux —és ben lícit que els llibreters es vulguin guanyar la vida—, vam decidir endur-nos cap a casa un dels seus títols, La place, aparegut el 1984 i guardonat amb el Prix Renaudot. La place és un relat breu, d’un centenar de pàgines i de to clarament autobiogràfic, que arrenca amb la mort del pare de la narradora. Aquesta descriu la vida dels seus progenitors a partir del que ella en sap i del que pot extreure de la memòria, amb els salts i la fragmentarietat propis d’aquesta mena d’exercici memorialístic. La narradora avisa d’un bon començament que mirarà d’explicar la història sense apassionament, des d’un cert distanciament, defugint la poesia dels records i utilitzant una escriptura plana. La manca d’estil, doncs, és volguda. En efecte, l’inici del llibre, per la brevetat de la frase, per la sequedat, pot arribar a recordar-nos la prosa amb què Camus basteix L’étranger. Les semblances, però, s’aturen ben aviat, perquè, mentre que en aquesta obra de Camus l’estil i el to de la narració van guanyant complexitat a mesura que avança el relat, en el cas de La place la simplicitat es manté inalterable al llarg del llibre, estancada. Potser és per això que un no té la sensació que la narració guanyi volada, s’alci per sobre de la modèstia del vocabulari o la sintaxi, esdevingui una altra cosa de més envergadura que una mera suma de paràgrafs breus que inclouen fragments de records.

Per descomptat, un es fa càrrec de com era la vida dels pares de l’autora, de com es vivia en un poblet de la Normandia en els moments complicats que va travessar durant la primera meitat del segle XX. Però amb això no n’hi ha prou per dir que aquest és un llibre destacable —molt menys per dir que és un bon llibre—. En canvi, sí que n’hi ha prou perquè aquest títol sigui de lectura obligada als lycées francesos. No és estrany: lèxic simple, sintaxi primària, estil pla i paràgrafs breus. Fins i tot els adolescents d’avui dia s’hi poden veure amb cor.

No, un relat no serveix perjudicar tota l’obra d’un autor, però quan sabem que aquest «no-estil» és marca de la casa, senya d’identitat d’Ernaux, a un no li queden gaires ganes d’anar més enllà i repetir l’aventura. Hi ha massa literatura esperant lluny dels focus de l’Acadèmia Sueca.

Entre dos castanyers (poema nadalenc)

Just passat un pont estret i ferreny, la carretera girava cap a l’esquerra i s’endinsava en una fageda hivernal. El rierol lliscava a gran profunditat, a penes perceptible. En aquell mateix revolt, a la dreta, arrencava la pista que duia a l’ermita. Era un camí asfaltat feia molt anys, amb una calçada engrunada i plena de sotracs, flanquejada a una banda per un sortint natural de pedra i a l’altra per una filera de castanyers joves, plantats damunt del barranc. Va deixar el cotxe en un petit recolze, tocant al pont. Mentre es cordava l’anorac i es collava la motxilla, va constatar com n’era d’absolut el silenci. L’única fressa que sentia era la que feia ell mateix. No percebia cap altre soroll, cap altra presència. En ajupir-se per estrenye’s els cordons d’una bota va fer una ganyota: a terra hi havia, emblanquinats pel gebre, un parell de bidonets, una cambra d’aire vella, unes peles de mandarina. Va respirar fondo per agafar aire i tot posant-se els guants va emprendre l’ascensió. La pista tombava de seguida cap a l’esquerra per encarar una forta pujada. De sobte, li va semblar que un xiulet, primer distant, de seguida molt proper, s’acostava pel revolt. Instintivament va fer un salt enrere, i aquells tres pams li van permetre esquivar un parell de ciclistes que havien aparegut com un llamp, massa embalats per poder frenar sobre la graveta gebrada. Entre esgarips i cops de manillar per mirar de redreçar el rumb, l’un i l’altre es van desequilibrar i van estampar-se contra un mur baix que hi havia entre dos castanyers. Tots dos van saltar per damunt i van caure per l’estimbat del torrent, prop del pont. Una de les bicicletes va caure amb ells, arrossegada; l’altra va quedar estesa enmig del camí, amb una roda giravoltant entre grinyols. Al cap d’uns pocs segons aquesta era l’única fressa que se sentia. Ell romania palplantat, mirant de comprendre què havia passat. La primera reacció va ser acostar-se al petit mur i comprovar si li arribava cap senyal del fons del barranc. Res. Silenci. Calma. Cap lament que no fos la remor llunyana de l’aigua escolant-se entre les penyes o els últims gemecs de la roda. Va mirar al seu voltant. Ningú. Cap vehicle s’acostava per enlloc. Cap persona. Va mirar-se les mans enguantades i aviat ho va tenir decidit: va recollir la bicicleta i la va llençar pel mateix lloc per on havien desaparegut els ciclistes. Llavors es va girar cap a la muntanya. Feia fred. El sol encara no havia tret el cap per la carena. Sabent que la millor manera d’entrar en calor era reprendre l’ascensió, es va posar en marxa. A dalt l’esperaven unes vistes magnífiques sobre la vall.

De lectors prudents… i feliços

Doncs bé, tornem a les novetats…, és a dir, a obres aparegudes al llarg d’aquest segle XXI. En aquest cas, em trobo immers en la lectura dels assaigs de Michel de Montaigne per mitjà de la traducció de Vicent Alonso (Proa, 2007). Fa anys en vaig llegir el primer volum, i ara he reprès el fil amb el segon volum. No em sap greu haver deixat passar aquest temps; hi ha obres que per les seves característiques permeten espaiar-ne la lectura, gaudir-ne sense pressa, sense obligació de no deixar-les per no perdre justament el fil. Els assaigs de Montaigne són una d’aquestes obres. Els podem llegir i rellegir al llarg de tota una vida; no passa res si descansem durant una temporada i hi tornem més tard. Ens esperen, sempre són allà, a la lleixa, a punt per rebre la nostra atenció. I per molts anys que passin —i ja són molts els que han passat des que van veure la llum per primera vegada— es mantindran vigents, actuals, plens de significat i d’interès per als lectors de qualsevol època, fins i tot els dels nostres dies. 

A més, si els grans ho són per la capacitat d’anticipar-se, llavors Montaigne n’és molt, de gran. S’anticipa a propòsit de tants temes, de tantes qüestions, que no deixa mai de sorprendre’ns amb les seves reflexions. Un dels assaigs més brillants dels que hem llegit fins ara és «Sobre els llibres». De res serviria parlar-ne; el millor és llegir-lo, veure què diu ell mateix sobre els llibres i els autors que li agraden o que no li fan el pes. Aquí Montaigne se’ns fa molt proper; sembla que, més que parlar del seu segle XVI, parli dels nostres temps. Sobre una qüestió que sovint treu el cap en els debats literaris d’avui dia, a l’hora de parlar de lectures, afirma: «No em pose gaire amb els llibres nous perquè els antics em semblen més plens i més sòlids.» (Pàg. 131)

Sobre la imperiosa necessitat que alguns tenen de piular els seus versos o aconseguir que algú els hi publiqui, fins i tot quan són mediocres, també hi té alguna cosa a dir: «No és cosa d’una gran imperfecció el fet de construir versos dolents, però sí que és una falta de judici no haver vist que eren indignes de la glòria del seu nom.» (Pàg. 139)

Aviat ens queda ben clar per què Pla llegia amb fervor Montaigne: «Els historiadors són els escriptors que em van millor: són divertits i fàcils i, a més, l’home en general, que és el que m’interessa conèixer, hi apareix més viu i sencer que enlloc, i també la diversitat i la veritat de les seues condicions internes, a l’engròs i al detall, o la varietat dels mitjans pels quals s’assembla amb la resta dels homes i els accidents que l’amenacen. Però els qui escriurien les vides, en la mesura que s’ocupen més de les intencions que dels esdeveniments, més d’allò que surt de l’interior que del que arriba des de fora, aquests són els meus.» (Pàg. 141)

Com a crític literari, bandeja —entre els antics— Ciceró perquè mai no va al gra, sinó que s’entreté massa en els prolegòmens, o també Ariost, que compara sense pietat amb Virgili; posa de costat l’Eneida amb l’Orland furiós, i diu: «Aquell poema se’l veu anar de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el seu cap; aquest se’l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les seues ales excepte per a un trajecte curt, i posant el peu a terra cada dos per tres per por que li fallen l’alè i la força.» (Pàg. 134-135)

En dur a terme les seves lectures, Montaigne admet que «solament demane ser més prudent, no més savi o eloqüent» (pàg. 136), una prudència innecessària però que l’honora. És exactament el que faríem bé de perseguir avui els lectors. Ell rebla el clau dient: «He de respondre d’aquestes dues coses: si jo mateix m’entrebanque, i si hi ha errors o vanitat en els meus raonaments que no senta o que no siga capaç de sentir quan se’m mostren. Perquè les faltes escapen sovint als nostres ulls, però la malaltia de l’enteniment consisteix a no poder-les percebre quan els altres ens les descobreixen. La ciència i la veritat poden allotjar-se dins nostre sense judici, i el judici pot ser-hi sense la ciència i la veritat, fins i tot el reconeixement de la ignorància és un dels més bells i més segurs testimonis de judici que conec.» (Pàg. 129)

Per si amb aquests exemples no en tinguéssim prou, hi afegeixo el que diu unes pàgines abans respecte de les «recompenses honorífiques», que en els nostres dies podríem traduir per «premis literaris. La reflexió de Montaigne podria ser un fil de Twitter. Comença així: «Cap gran cor desitja traure avantatges per allò que té en comú amb tothom; i els homes d’avui que menys han merescut aquesta recompensa aparenten menysprear-la per situar-se així en el lloc d’aquells as quals es perjudica quan es reparteix indignament i s’envileix aquesta distinció que se’ls devia especialment.» (Pàg. 90) És allò de criticar els premis quan no ens toquen a nosaltres, etc.

Continuarem llegint Montaigne, no per ser més savis, sinó per ser més prudents i, de retruc, més feliços.

D’allò de què no es pot parlar

Céline, ja ho hem vist, ens proposa a principis dels anys trenta del segle passat un viatge al fons de la nit, a l’interior de l’univers de les misèries humanes, de les clavegueres de la condició humana. Dels homes en veiem per dins els budells, els intestins, totes les glàndules que supuren els pitjors humors. Céline va intuir de què seria capaç l’ésser humà en el clímax de la seva bogeria, i malgrat tot va caure en un parany que pocs com ell estaven capacitats per descobrir, per saber tot el que amagava. Quan es publica Viatge al fons de la nit, el 1932, la maquinària nazi es troba en ple procés de greixatge, de posada a punt per funcionar a ple rendiment. Davant de l’estampa malaltissa que ofereix la societat europea del moment, no són pocs els Céline que se sentiran atrets per la veu autoritàtia i ferma que propugna el feixisme com a solució per renovar i netejar les bases d’aquesta mateixa societat, per posar-hi ordre, per instaurar-hi una certa idea de progrés. Céline ha descrit els pàries, els malalts —en tots els sentits—, ha diagnosticat els mals que cal erradicar. El feixisme assegura que té el remei. En aquells temps, i ens els anys successius, són molts altres els qui detectaran les anomalies, els qui analitzaran les causes que han dut Europa al moment crític en què es troba, però no tots cauran en el parany en què va caure Céline. No hi caurà Hermann Broch després d’escriure la trilogia d’Els somnàmbuls, on deixa al descobert amb el seu bisturí els embrions de la catàstrofre que s’esdevindrà, ni hi caurà per descomptat Klaus Mann, que a Mephisto mostra ja les diverses cares de la gorgona que circula lliurement entre els homes. Alguns intel·lectuals, com Zweig, només s’adonaran de la gravetat de la situació quan els toqui el rebre a ells, quan ja sigui massa tard, quan ja no hi hagi sortida.

El cas és que ningú no sap aturar la maquinària nazi. L’antisemitisme, a més, com ja s’havia comprovat abans —recordem l’afer Dreyfus a la França del tombant de segle—, com es va comprovar després, no tan sols era cosa dels alemanys. A tot arreu hi ha europeus disposats a aprofitar l’ocasió, a creure que potser sí que és bona idea desempallegar-se d’una forma o altra dels jueus, per molt que siguin veïns de sempre, conciutadans polonesos, ucraïnesos, hongaresos, txecs, austríacs… Potser tan sols uns quants —la cúpula del Govern nazi— pensen a partir d’un cert moment en una «solucio final», però la indiferència, la col·laboració, el laisser faire de molts altres són imprescindibles perquè el rumb que prenen els esdeveniments sigui el que és, perquè l’Angelus Novus continuï deixant enrere les runes i les cendres —en aquest cas, quantitats ingents de cendra— d’una civilitzacio que ja s’ha situat molt més enllà del fons de la nit.

Del que va acabar passant, del resultat de l’actuació embogida d’uns i la indiferència dels altres, no va ser possible parlar-ne obertament durant molts anys. Sí, hi va haver els judicis. Però tot el que havia passat no era fàcilment assimilable per als supervivents, per als coetanis, i encara menys per als descendents, que havien crescut entre silencis i sospites, entre temors i ganes de no mirar enrere. Però calia fer-ho, calia parlar-ne. El revers de la famosa sentència que tanca el Tractatus de Wittgenstein: «D’allò de què no es pot parlar, cal guardar silenci», és justament una obra com Shoah, que ve a dir-nos: «D’allò de què no es pot guardar silenci, cal parlar-ne.» Aquesta idea és la que mou Claude Lanzmann a tirar endavant el projecte, un documental cinematogràfic de més de 9 hores de durada on Lanzmann entrevista diversos testimonis de l’Holocaust, entre els quals hi ha víctimes que van sobreviure a l’estada als camps d’extermini, habitants dels pobles que hi havia al voltant d’aquests camps i també botxins i col·laboradors. La pel·lícula va estrenar-se el 1985, quaranta anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial i de l’alliberament dels presoners i supervivents que encara quedaven als camps.

Van inventar molt poc, ni tan sols el retrat del jueu que van manllevar de textos que es remunten al segle XVI. Fins i tot, pel que fa a la propaganda, un món d’imaginació i d’invenció, van anar a remolc dels seus predecessors, des de Martin Luter fins al segle XIX. Aquí tampoc no van inventar res. Van inventar amb la «solució final». Va ser la seva gran invenció i és el punt a partir del qual el procés sencer va ser diferent de tot el que l’havia precedit. (Pàg. 75)

Lanzmann va treballar en el projecte al llarg de deu anys, amb la voluntat que tot el que va passar no caigués en l’oblit. Els supervivents dels camps també van necessitar molts anys per veure’s amb cor de parlar de la seva experiència. A poc a poc van anar sorgint relats i textos procedents d’aquests supervivents, d’autors com Primo Levi, Jorge Semprún, Elie Wiesel…, o el mateix Joaquim Amar-Piniella, que sorprenentment va ser capaç d’escriure la magnífica novel·la K. L. Reich ja als anys 1945-1946.

La pel·lícula de Lanzmann va crear tant d’impacte que el seu títol, Shoah —mot hebreu que es pot traduir per «catàstrofe»—, ha passat posteriorment a ser el mot amb què hom es refereix a l’Holocaust. Els testimonis, les entrevistes, tot el material oral va ser publicat en un llibre homònim que fins ara no havia vist la llum en català. Així doncs, hem d’agrair novament a l’Editorial Flâneur i a David Cuscò i Escudero, que ha traduït el text original, el fet que puguem disposar d’aquesta obra tan dura com imprescindible. En aquests moments podem decidir veure la pel·lícula —jo reconec que encara no l’he vista sencera— o llegir el llibre. Per una vegada, les dues opcions ens demanen pràcticament la mateixa dedicació en hores. També podem fer, esclar, totes dues coses.

Jo, però, he llegit el llibre des de la desesperança, des de la sensació que una obra com Shoah difícilment trobarà en la nostra època prou lectors, prou gent disposada a dedicar-li un parell de tardes de lectura. Som en una nova era en què els descreguts, els terraplanistes, els difusors de les notícies falses i els somnàmbuls que es deixen enxampar pels cants de sirena del nou feixisme campen lliures entre nosaltres com els genets de l’apocalipsi. Qui vol avui preocupar-se per res? Qui té un mínim de consciència per comprendre que cal conèixer la història per evitar que les catàstrofes d’altres temps es repeteixin en els nostres? Entre els indiferents, els inconscients i els miserables, el mal fa via amb massa facilitat.

Forcem-nos-hi, doncs: llegim Shoah, o mirem la pel·lícula. Mirem Idi i smotri («Vine i mira»), d’Elem Klímov. Llegim l’Arxipèlag Gulag, de Soljenitsin, o els contes de Xalàmov. No siguem autòmats. Juguem el nostre paper. No siguem somnàmbuls. No hi tenim dret.

Viatge als budells del nostre temps

La mala notícia és que no vivim en una època lluminosa. La no tan dolenta, que la foscor ve de lluny, no és tan sols culpa nostra, dels qui transitem per aquesta època. Ens costa, és cert, saber per què passa el que passa i per què les coses no són millors. N’intuïm les causes, d’això, n’albirem les raons, però tot ens sembla massa vast, la solució ens apareix massa fora dels nostres límits, de la nostra capacitat de fer-hi alguna cosa, i aquesta impotència ens deprimeix i ens enfonsa encara més en la foscor, en la nit freda i desesperançada del nostre present.

¿No és aquesta també la desesperació que corsecava Louis-Ferdinand Céline fa prop de cent anys, quan transitava per la seva, d’època, i experimentava tots els fastigs, els dubtes —i les certeses, tot s’ha de dir— que el durien a escriure una de les grans obres literàries que ha donat el segle XX? Perquè així és com podem definir Viatge al fons de la nit (Proa, 2007, traducció d’Estanislau Vidal-Folch), una novel·la enorme que s’alça, noranta anys després de la seva publicació, amb tota la força, tota l’esplendor, a punt per sotraguejar-nos de nou. Vam llegir-la fa una quinzena d’anys, i ara hi hem tornat, convençuts que hi trobaríem intactes les qualitats que hi vam veure llavors, just abans de la crisi del 2008. La clarividència de Céline és tal que aconsegueix fer surar la seva literatura per sobre de les dècades i dels canvis —si és que mai hi ha res que canviï amb relació a la història i a la condició humanes. El seu retrat és plenament vigent: la imatge que ens ofereix d’una societat decadent, abocada a la intempèrie, emmalaltida i malaltissa, que arrossega les mateixes misèries a qualsevol dels graus de civilització i desenvolupament, a qualsevol dels continents.

En aquest ofici de fer-se matar, no s’ha de mirar prim, s’ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida. (Pàg. 40)

La major part de la gent només mor a l’últim moment; d’altres comencen i s’hi posen vint anys abans i de vegades més. Són els infeliços de la terra. (Pàg. 42)

Quan els poderosos d’aquest món es posen a estimar-vos, és que us volen convertir en carn de canó. (Pàg. 74)

Et trobis on et trobis, així que crides l’atenció de les autoritats, el millor és desaparèixer i a corre-cuita. (Pàg. 202)

Ser vell és no trobar un paper vehement per interpretar, és caure en aquest insípid temps de descans en què no s’espera sinó la mort. (Pàg. 326)

Som només recintes de tripes tèbies i a mig podrir. (Pàg. 340)

Està feta per a tot, exceptuant per mirar-la, la família. (Pàg. 359)

Céline ens fa acompanyar-lo per un periple que arrenca en una Europa en guerra —són els temps de la Primera Guerra Mundial, en què el protagonista és espectador dels primers horrors que ens explicarà—, que continua pel continent africà —penetrem a la selva com abans ho havia fet el capità Marlow a El cor de les tenebres per descobrir les pitjors estampes que hi va deixar el colonialisme—, fa el salt a Amèrica a bord d’un vaixell, talment com ho van fer els esclaus —per comprovar que el nou continent no es mostrarà més hospitalari que els altres— i finalment esddevé un retorn a França, primer en un poble de la rodalia de París, on el protagonista exercirà de metge de barriada en les condicions més penoses, i després en un sanatori per a malalts mentals. Cada escala d’aquest viatge és un descens a un cercle inferior de l’infern, un empitjorament de l’experiència vital. El narrador se sorprèn que pugui caure més avall, i se’n sorprèn el mateix lector, que contempla la davallada des de la seva posició, forçada per l’autor, de voyeur, perquè és un voyeur que se sent lligat a una cadira davant de la finestra des d’on l’obliguen a contemplar tot el que passa al món: les sagnants estampes al front de guerra, la humiliació a què uns milicians sotmeten un vell negre, les vexacions que pateix una filla que és colpejada pels pares ja que aquesta és la manera que tenen d’excitar-se, les maquinacions d’un matrimoni per desfer-se de la mare d’ell i quedar-se amb les seves propietats…

Res no li és estalviat, al lector, en aquest passeig per l’apocalipsi. Céline, però, fa que ens oblidem de l’època en què passa tot el que decriu, perquè aquella època són totes les èpoques. El text està farcit de reflexions que sovint fan de colofó a una escena. Tot hi està meravellosament ben encaixat, tot hi té un sentit. I fins i tot en els passatges més durs podem arribar a trobar-hi un punt de lirisme, una frase que a manera d’aforisme ens penetra endins i provoca el nostre desassosec. Perquè Viatge al fons de la nit no deixa de ser el llibre del desassossec que Céline va ser capaç d’escriure, aquest escriptor que també fou metge, que ens ha estat sempre presentat com un monstre, al costat de Rebatet, de Brasillach i altres autors que es van alinear amb el feixisme i l’antisemitisme. I ja ho devia ser, un monstre, però la realitat és sempre més complexa de com a alguns els agrada presentar-la. Céline ens parla d’un metge de barriada perquè ell mateix va exercir de metge i va atendre els miserables que no podien pagar-lo, els bandejats de la societat.

En maten prou, de pobres? No és segur… És una pregunta? Que potser caldria degollar tots els que no ho entenen res? I que en neixin d’altres, de nous pobres, i sempre així fins que n’arribin que sàpiguen entendre bé la broma, tota la broma… Així com se sega la gespa fins al moment que l’herba és bona de veritat, tendra. (Pàg. 383)

El que no trobarem —tampoc no l’hi buscàvem— en aquesta novel·la és l’esperança que la humanitat pugui canviar, que la civilització pugui prendre un altre rumb. Tot el que vivim dona la raó a Céline i als qui, com ell, van descriure els intestins de la modernitat, els budells dels nostres temps. «El principi de la fi de tot és la manca de mesura», diu el metge Baryton a Ferdinand en un moment del llibre, i el nostre món no està regit per altra llei.

El peatge

Gasòfia. Caca. Engrut. No jutjo un autor, ni jutjo tota la seva obra: tan sols un llibre. I aquest llibre és L’animal moribund, de Philip Roth (La Magrana, 2002, tradució de Xavier Pàmies). Un llibre que no està destinat a ser un clàssic. Apareguda l’any 2001, just per inaugurar el segle, aquesta novel·la va veure la llum el mateix any que l’Austerlitz de Sebald. Sí, i tant, són dos llibres que no tenen res a veure, que no es poden comparar per enlloc. Però Austerlitz és ja un clàssic i L’animal moribund

…és com una d’aquelles pel·lícules setanteres que avui se’ns fan insuportables perquè cada dos per tres les dones hi reben bufetades a la cara i plantofades al cul, són objecte de comentaris masclistes i acaben despullades al costat d’homes que no s’han tret ni l’americana, i tot gratuït, perquè sí, perquè així eren aquelles temps, perquè era… Un moment, un moment: ho admeto, m’he deixat dur per la primera impressió, per un impuls irreflexiu després de llegir les primeres cinquanta pàgines d’una novel·la que en té cent quaranta. Continuaré, doncs, llegint…

[L’endemà] Bé, ja ho he fet, ja he acabat el llibre. No em desdic de cap de les paraules escrites fins ara; només les matiso. Roth, en aquesta obra que tanca la trilogia protagonitzada pel professor David Kepesh, ens parla un cop més d’un home madur que ens explica com sedueix jovenetes de vint-i-pocs anys i com les sotmet sexualment i en fa el que vol. En aquest cas, però, l’home transita ja per la seva sisena dècada i veu com s’acosta a la decrepitud, circumstància que el duu a reflexionar sobre la seva trajectòria i el moment en què es troba.

És això només el llibre? No, per descomptat. No pot ser pas en va que Roth sigui considerat un gran escriptor. Però tampoc és en va que una bona colla de grans lectores que conec no tinguin cap interès a llegir Roth o no hagin passat de les primeres pàgines d’alguna de les seves obres quan han fet l’intent de llegir-la. Indiscutiblement, Roth escriu bé, sap el que es fa, i sap com jugar amb el lector i parar-li trampes. És el que passa a L’animal moribund: l’autor fa trampa, i jo hi he caigut de quatre grapes. Vol que vegem un personatge menyspreable i repulsiu, i veiem un personatge menyspreable i que ens provoca repulsió. I ens fa l’efecte, quan comencem a llegir, que això serà tot: mer exhibicionisme. Però no. Roth també vol explicar-nos moltes altres coses. Vol parlar-nos d’un tema tan universal com són les relacions complicades entre pares i fills. Vol disseccionar la culpa —i la necessitat, potser, de l’absència d’aquesta culpa— en el món occidental provinent de la cultura judeocristiana. Vol parlar-nos de referents culturals, de la llibertat, de la «prosperitat tenebrosa» i la «felicitat universal» que representa que governen o guien la nostra societat, tot i que més aviat l’encaminen cap a la decadència i l’atzucac. I, esclar, vol parlar-nos de l’home, dels seus instints, de la seva consideració d’animal.

Però passa una cosa: per comprovar què pensa Roth de totes aquesta qüestions, sobre algunes de les quals en fa molta via a parlar-ne perquè ho fa d’una forma tangencial, ens hem d’empassar pàgines i més pàgines de filigranes sexuals que a certs lectors ens importen ben poc i que mostren una visió de les relacions entre home i dona molt ancorada en una època determinada, i que voldríem veure superada per bé que els nostres, de temps, no ens permeten ser gaire optimistes.

Per això al final un arriba a la conclusió que Roth té coses a dir, que en aquesta novel·la ja en diu moltes, però que el peatge per arribar al moll de l’os potser no compensa el viatge. Per mi, no.

Exercicis d’estil

Quan comences a llegir Els irredempts, de seguida t’adones que et mous en un terreny poc comú, que el terra que trepitges és inestable. No som davant d’una novel·la, tot i que el llibre arrenca amb una mena de narració. Tampoc no som davant d’un llibre de relats, tot i que hi ha tres textos diferents, cadascun amb el seu títol. Tampoc no som davant d’un llibre de poesia, malgrat que la brevetat d’algunes frases i d’alguns paràgrafs, malgrat que el sincretisme i el to, sovint fan pensar en els versos, en la fesomia del poema. No som davant d’un dietari, ni davant d’un assaig, i malgrat tot aquí hi trobem un dia a dia, unes idees. No sabem ben bé què tenim a les mans, i tanmateix, mentre llegim, és innegable que anem avançant cap a alguna banda. Així de relliscós, així d’escorredís em sembla Els irredempts, el tríptic que Cristina Garcia Molina ha publicat aquest setembre a LaBreu Edicions.

Dic «tríptic» perquè aquest és el nom amb què l’autora se sent còmoda per referir-se a l’obra, no sense raó: aquesta denominació permet defugir les etiquetes clàssiques, que en aquest cas són especialment insatisfactòries. El primer text, «Solar», és el que desconcerta menys. S’hi narren les vicissituds d’un grup de professors i d’alumnes en una escola al llarg d’un curs. Una escola feta de barracons, que veiem construir i desmuntar. El què és diàfan; el com és la clau de tot plegat. Garcia Molina desplega des de la primera pàgina els recursos i les senyes d’identitat que caracteritzen la seva prosa: la frase breu i concisa, les repeticions, els versos camuflats:

La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paisatge de fuita. El croquis d’un desert. Després un camió grua va portar els mòduls prefabricats i uns operaris van col·locar la reixa, les porteries, la taula de ping-pong, les papereres. Contra rellotge van perfilar acabats i van revestir exteriors. Això va ser a l’estiu, abans que nosaltres arribéssim, amb samarretes fines i carregats de carpetes. Érem pocs. (Pàg. 15)

Al segon text, «Linòleum», una filla ens presenta la seva família, formada pels pares i un germà. És una família destinada a no ser gaire feliç. La narradora ens avisa també des de les primeres línies: «Això no és una hagiografia. Aquí no hi haurà cap martirologi. No se salvarà ningú» (pàg. 77). Aquest relat és més breu que l’anterior, la condensació temàtica i argumental hi és més accentuada, i el lector avança amb precaució, mirant a banda i banda per si veu algú que també estigui llegint aquest text i pugui confirmar-li que entén el mateix que ell està entenent.

L’última part del tríptic, «Moll», se centra en una expressió molt més individualitzada d’una experiència determinada. És com un passeig interior per tot un seguit de referents —vitals, artístics— a la recerca d’alguna sortida. La narració perd aquí la mica de fil que encara tenia a les altres dues parts i el lector es veu abocat a intuir sentits, a establir relacions, a avançar a les palpentes, com passa de vegades amb la poesia. Només cal veure la manera com arrenca el relat:

La ciutat diu Vine. La ciutat vella i oberta. La ciutat de les estores molles i dels taxímetres. La ciutat del vent catabàtic. La ciutat dels estigmes. La de la congregació exultant. La de l’ànima turmentada. La limítrofa. La cloroformitzada. (Pàg. 125)

Quan arribem al final, ens quedem amb algunes certeses: hem llegit històries de desarrelament, de confins, de persones que se situen als marges del món conegut i quotidià; de gent que se sent atrapada. Encara una altra: hem llegit una obra que no esperàvem trobar, bastida al damunt d’una prosa incisiva que l’autora ha treballat conscientment per dotar-la d’un caràcter determinat. Però també ens assalten uns quants dubtes. El primer: l’esforç per bastir un estil, no acaba quedant massa al descobert, no devora en part l’obra mateixa? La fragmentarietat, la frase breu i directa, no són ja estigmes dels nostres temps? No en surt perdent la claredat?

Jo, almenys, no he pogut evitar tenir la sensació que l’interès dels relats es desinflava a mesura que aquests avançaven. M’ha semblat que al darrere del text quedava massa evident una fórmula determinada: damunt d’una idea hi apliquem un estil i omplim els diferents compartiments per acabar tenint l’obra completada. I les fórmules em fan pensar en tallers d’escriptura. A mi, en qualsevol cas, m’hi sobren costures. Però el terreny, com deia al començament, és relliscós: llegiu-lo, i ja hi direu la vostra.