Abans de la relectura

Aquests dies les llibreries del país han rebut els exemplars de la nova edició de La mort i la primavera (Club Editor), la darrera obra en què va treballar Mercè Rodoreda. Vaig llegir-la fa més de deu anys, i fins ara no hi he tornat: no pas perquè no sigui una gran obra, sinó més aviat perquè poques grans obres són tan pertorbadores.

Després d’aquests deu anys, el que en retinc és un record de les sensacions que em va provocar i algunes imatges clavades al cervell. Els arbres foradats, el ciment, el túnel per on s’escola el rierol, i l’aigua, l’aigua com a element viu, autònom, atordidor. No sé si aquesta és la millor Mercè Rodoreda, però és la que més m’interessa. Poques novel·les són tan singulars dins del nostre panorama literari, per bé que en la nostra literatura hi hagi una certa tradició d’obres estranyes, obscures, que no encaixen en cap classificació, llibres solitaris com el díptic de Ventura Ametller (Summa Kaòtica, Resta Kaòtica), el París-bis, de Quim Soler, o el més recent i odiosament literari D’incògnit, de Ponç Puigdevall.

No, no comparo aquests llibres. Ja he dit que són espècies solitàries, novel·les que demanen gosar llegir-les, gosar poder que no t’agradin massa —i que Gabriel Ferrater em perdoni. Llibres així cal llegir-los una mica desprevinguts —sempre hi estarem, de fet—, sense pensar si són un testament literari, si en les seves pàgines amaguen centenars de símbols que caldrà interpretar, sense fer-nos cap idea prefixada que ens condicioni massa la lectura. Fem, deixem fer: que les paraules ens diguin el que vulguin.

I a mi em diuen, ara que he tornat a fullejar el volum, que és un bon moment per rellegir La mort i la primavera. Deu anys després, no en faig prou amb les sensacions, amb les imatges que en retinc. Una bona lectura per als freds que s’acosten i les nits més llargues.

 

 

Anuncis

Els millors poemes del món

Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?

Sí, esclar, aquesta és una d’aquelles preguntes absurdes, sense resposta, o amb tantes respostes que és impossible arribar a un veredicte final per raons òbvies. Plantegem-ho, doncs, d’una altra manera: si us diguessin que heu de triar 5 poemes que defensaríeu fins al final com els millors que heu llegit mai, quins triaríeu? Us atreviu a proposar els vostre títols?

A L’Acció Paral·lela presentem a concurs la nostra tria:

 

1. Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

 

2. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

 

3. Georg Trakl, Obra poètica

Occident (2)

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
Us hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

 

4. Francesc Vicent Garcia

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

 

5. Jordi Mas, El crit i l’eco

decreix

la lluna

el desig                                      és un núvol

lent

que s’esbalça

 

Goseu fer la vostra, de tria?

La crítica i la poesia

Recordeu l’última vegada que heu llegit una crítica negativa d’un llibre de poemes? Sí, d’acord, alguna de Manuel Castaño a El País, però aquesta ja la coneixem tots. Alguna altra? En algun diari, en alguna revista, en algun mitjà digital que us vingui al cap? En algun blog? De fet, no en trobareu ni en aquest blog amb males intencions. Cert: a L’Acció Paral·lela no hem escrit encara cap ressenya negativa d’un poemari.

Per què passa, això? Hi ha unes quantes raons que ajuden a explicar-ho; segurament la majoria són les mateixes que serveixen per explicar que hi hagi poques crítiques negatives en general, també d’obres de narrativa. Ja s’ha dit prou: la crítica literària passa per un moment estrany i seria bo que tots els qui la practiquem d’una manera o altra dediquéssim algunes hores a debatre sobre la tasca que fem i cap on va tot plegat.

Ara bé, els problemes que pateix la crítica literària en general s’accentuen i amplifiquen quan aquesta té per objecte la poesia. Per començar, és un món més reduït, concentrat, on cada individu fa sovint uns quants papers de l’auca: poeta, lector, crític, amic, editor, company de catàleg editorial, recitador…

Cal afegir un fet indiscutible: es venen poquíssims llibres de poesia. Els mateixos que n’escriuen i en publiquen en compren rarament —inclogueu-vos en l’excepció aquells qui vulgueu. Els poetes, a diferència dels novel·listes, de tant en tant coincideixen en recitals. Tot plegat ajudar a teixir una xarxa de relacions diverses que afavoreix la discreció: si el que fa un altre no t’agrada, calles, i els altres solen fer el mateix amb tu; i si algú parla bé del que tu fas, gosaràs tu parlar malament del que fa ell?

Hi ha un altre motiu de pes que justifica l’absència de crítiques negatives: qui s’atreveix a dir què és bona poesia i què no ho és? I des de quin punt de vista emet el judici si s’atreveix a fer-lo? En poesia hi ha tantes concepcions, tantes maneres d’entendre-la, tants gustos, tantes actituds a l’hora d’afrontar la creació de versos, tantes maneres de llegir-la i d’interpretar-la com persones hi ha al món. La dificultat que alguns troben quan intenten valorar un poema és semblant a la que experimenten d’altres quan volen jutjar una producció d’art contemporani. Al final tot s’acaba reduint a decidir si l’obra ens diu res o no, si ens arriba o no, si ens commou o ens deixa indiferents. Sí, podem reflexionar sobre el domini de la tècnica de l’autor; sí, podem intentar discernir si hi ha cap lligam o no amb la tradició, o si hi ha discurs o no, i si aquest és un discurs propi, personal, etc.

En qualsevol cas, la subjectivitat més absoluta sembla que plani per damunt de tota valoració d’una obra plàstica o d’un poema. Em sembla que això s’entendrà millor si veiem quatre exemples, quatre maneres de concebre el poema. Totes quatre tenen conreadors, adeptes, defensors i detractors.

1. Víctor Sunyol

tres

ara
ni

mentre
quasi
no

quan
ja
sense

encara
tan
gens
de

temps
a
no
res

per
en

i
ho

o

(de ser només, 2013)

Què n’hem de dir, de Víctor Sunyol? És un escriptor molt ben valorat en general, amb una concepció de la poesia ben particular. Se sol dir que conrea la poesia conceptual, filosòfica; que utilitza de fet la mateixa poesia per fer investigació sobre el llenguatge. Els seus poemes a voltes freguen l’abstracció. També hi ha qui no l’entén, qui no se sent interessat per aquests versos, o qui no té paciència per indagar el que amaguen, el que volen transmetre.

 

2. Jordi Llavina

(Fragment)

Torno a pujar, tants anys després,
sol, a l’ermita de sant Pere.
Ni un alè d’aire, i un sol cru
de juliol que em deixarà
coents el coll i les espatlles
—al vespre, em tocarà patir
el formigueig de la cremor:
la pell, que sembla que bategui
com la del cor (i hauré de planye’m
d’haver en lat tors nu el pendent).
I tanmateix és sols així
que, a voltes, ens sentim el cos:
pels muscles encetats, desperts,
vetllant una ànima adormida
(i ara no m’haig de referir
a malalties rigoroses
que fan del cos fosca pastura:
tumors i plagues, càncers, úlceres)—.
De nou, segueixo aquella senda
que havia pres tantes vegades:
llavors, però, jo era molt jove,
i els garrofers, fragant capçada, d’on abastàvem
el fruit fosc per rosegar un xic de dolçor,
i els pins ferits d’escorça on dúiem
—tot imitant, inconscients,
l’incrèdul sant Tomàs— dos dits
per envescar-nos amb resina
la pell del clot de la mà esquerra
—amb l’altra, capturàvem, àvids,
algun insecte, al vol o a terra,
amb l’objectiu d’empresonar-l’hi—,
i les alzines centenàries,
que dècades de vent decanten,
i els roures alts d’aquest vessant
de la muntanya des del qual
pots albirar, a un tir de ballesta,
l’altre vessant —de la Mussara—,
feien, també, tots aquests arbres,
molts anys abans, l’ombra més jove
en l’espai blanc i extens del temps.
I he vist un esquirol que duia
una avellana encara verda
embolicada amb la caputxa
ben arrapada, i he sentit
arreu el cor de les cigales,
(…)

(L’ermita, 2017)

Són molts els lectors que reconeixen en Llavina un domini de la llengua abassegador, una riquesa que vessa de cada vers en forma de sentit, de sonoritat, de ressò d’una tradició que és cada cop més present en els poemes del vilafranquí. Els detractors diuen quedar freds davant l’ormeig de recursos que exhibeix, potser davant del que consideren un retorn a una poètica d’una altra època, a un cert carnerisme.

 

3. Sònia Moll

Si no li agrada el pot canviar

No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
—És per a la meva mare.
La dependenta assenteix i somriu:
Digue-li que si no li agrada el pot canviar.

I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
—una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare que et truca als vespres
per saber com t’ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.

Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.

Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.

(I Déu en algun lloc, 2014)

Sònia Moll és una de les poetes més presents en el panorama literari actual, i els amants dels seus versos n’aprecien l’autenticitat, la capacitat de transformar l’experiència pròpia, la intimitat, en poemes bells i ben travats. En canvi, aquells que no conceben la poesia com un mitjà per explicar-se un mateix, per deixar al descobert un cert despullament interior, hi poden veure un excés de relat personal.

 

4. Josep Domènch Ponsatí

Les persecucions obliqües

Vida engorjada:
la giràndola, immòbil.

El mateix dia imperatiu,
desclovellat de si mateix,
cegat amb aclucalls,
maurat com pom d’escala.

¿Pensava en què, la cànula?
¿En els resquills d’enyor?
¿En les sofrages metafòriques?

Tots els meus mots ventrílocs
cristal·litzats en (c)oits.

El meu fort són les meves flaques.

(El Càcol, 2015, Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater)

A Josep Domènech Ponsatí li agrada per sobre de tot el joc, i el joc és per tant present en cada vers que escriu: juga amb els sons, juga amb els sentits, juga amb la sintaxi. Juga amb ell mateix i amb el lector. I els lectors que accepten el joc s’immergeixen en els llibres d’aquest poeta amb una avidesa desenfrenada. Per als qui la poesia és una altra cosa, el joc és una barrera que no es veuen amb cor de superar.

 

Gustos, concepcions. Què fem davant d’aquesta diversitat? L’entès —qui es consideri entès, qui sigui considerat com a tal— sempre podrà parlar amb més propietat o creure que pot fer-ho. Però llavors pots passar que per les raons que comentava al principi, per la xarxa de relacions, per prudència, temor o fins i tot mandra, decideixi callar, desistir de fer cap crítica negativa.

Ben mirat, i tenint en compte que es venen pocs llibres de poesia, també pot passar que qui decideixi comprar-ne o llegir-ne un sempre vulgui assegurar molt l’encert de la tria, o que només recorri a autors que ja coneix i que sap que no el decebran gaire. Per tant, no li cal fer crítiques negatives. A més, moltes vegades llegirà llibres que li han deixat, que li han regalat (un editor, un amic que escriu…), perquè una bona part dels volums que circulen són això, regals.

I, malgrat tot, aquestes raons, aquestes circumstàncies no amaguen una veritat indiscutible: es publiquen molts llibres de poesia que mai no haurien hagut de sortir del calaix o de la carpeta Els meus documents; es publica molta poesia que no va enlloc, que no aporta res, reculls d’on només salvaríem dos o tres poemes. I, per tant, cal garbellar més.

La crítica té feina, la faci o no.

El moment oportú per a cada llibre

A tots ens ha passat haver començat un llibre en una època determinada i haver-lo deixat perquè no era el moment per a aquella lectura; i, en canvi, haver-ho intentat més endavant i haver gaudit com mai. La primera vegada que em va passar això va ser amb l’Ulisses. Jo era un adolescent amb ganes d’aventures i vaig topar amb tres bergants que no acabaven mai d’esmorzar tancats en una torre lúgubre; no entenia res, però aquell text em va inocular alguna mena de verí que m’hi va fer tornar anys després i que em va transformar completament com a lector.

Ja a la facultat, vaig fracassar estrepitosament en l’intent de llegir Els quaderns de Malte, de Rilke, segurament per culpa de les expectatives que m’hi havia fet posar un professor de literatura que avui parla de tietes i d’un Empordà que no existeix enlloc. Van haver de passar també uns quants anys, però quan vaig tornar als Quaderns vaig descobrir que no em costava gens connectar amb el món que descrivia aquest llibre estrany i a voltes abstrús.

Més dura va ser l’experiència amb la Recherche de Proust, de la qual ja he parlat a L’Acció Paral·lela, on em confesso i em retracto.

Però també ens ha passat l’experiència contrària: encertar de ple el moment idoni per llegir una obra determinada. Encertar-lo sense saber per què, senzillament perquè s’havien alineat els astres en el moment oportú, perquè teníem una disposició d’ànim favorable, o perquè una circumstància completament aliena a nosaltres feia aquella lectura del tot escaient.

És el que m’ha passat aquests dies amb Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana. No és cosa meva que enguany se celebri el 125è aniversari de l’autora, que l’editorial :Rata_ acabi de treure al carrer una nova edició d’aquesta obra i que visquem uns temps convulsos que aconsellin de tant en tant, ni que sigui per un grapat d’hores, l’evasió cap a paradisos allunyats. És una manera d’agafar aire, de recuperar les forces, de preparar-se per al proper combat.

I n’és una de bona, de manera. Perquè el volum de :Rata_ està impecablement editat i proporciona unes bones estones de plaer i desconnexió. La mateixa Aurora Bertrana reconeix a les memòries que havia escrit aquest llibre amb «una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d’aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobre candor i entusiasme.» I acaba reconeixent que és una mena d’obra escrita des de l’adolescència.

Res d’això trobo que faci mal al llibre. Fins i tot diria que aquesta ingenuïtat és un dels encants de Paradisos oceànics. La mirada de l’autora sobre els paisatges i les persones que va conèixer a finals dels anys vint a la Polinèsia francesa desprèn una autenticitat veritable que m’ha convençut fins i tot a mi, gens amant dels tròpics ni dels llocs exòtics ni de les virtuts del turisme.

Com a lector, aquests dies buscava pau i bellesa, una certa calma. I aquí les he trobat amb escreix.

Pedres d’un marge

Cadascú construeix el seu marge, cadascú fa les seves tries. Com a lectors anem afegint l’una sobre l’altra les pedres que configuraran el nostre mur, la nostra consciència, la nostra visió com a lectors. Aquestes que indico a continuació són algunes de les obres que considero importants per al meu, de marge. No són llibres que ningú hagi de llegir, no són recomanacions; són les meves lectures indiscutibles, sense cap voluntat de ser exhaustiu. N’hi poden haver d’altres, però aquests són les que m’han vingut al cap ara que hi he volgut pensar una mica. No les he situat seguint cap ordre determinat, en principi, perquè cadascú construeix el seu marge com vol.

  • Ulisses, James Joyce
  • Tot Kafka
  • L’home sense qualitats, Robert Musil
  • À la recherche du temps perdu, Marcel Proust
  • Ada o l’Ardor, Vladímir Nabókov
  • El llibre del desassossec, Fernando Pessoa
  • La Ilíada, Homer
  • L’Odissea, Homer
  • L’Eneida, Virgili
  • La Divina Comèdia, Dante
  • L’étranger, Albert Camus
  • Els dimonis, Fiódor Dostoievski
  • Guerra i pau, Lev Tolstoi
  • Vida i destí, Vassili Grossman
  • Incerta glòria, Joan Sales,
  • Tiempo de silencio, Luis Martín-Santos
  • Diari de Moscou, Walter Benjamin
  • Obra poètica, Georg Trakl
  • Obra completa, Joan Vinyoli
  • Un balcon en fôret, Julien Gracq
  • Les mandarins, Simone de Beauvoir
  • Les deux étendards, Lucien Rebatet
  • Éloge dels voyages insensés, Vassili Golovànov
  • 2666, Roberto Bolaño
  • Camí de sirga, Jesús Moncada
  • Ígur Neblí, Miquel de Palol
  • Sol, i de dol, J. V. Foix
  • La lluna i les fogueres, Cesare Pavese

 

 

Una novel·la del nostre temps

Sortir a robar cavalls és un llibre paradigmàtic dels temps que corren literàriament parlant, uns temps que es remunten fins a principis de mil·lenni, si no més enllà. Aquesta novel·la de l’escriptor noruec Per Petterson va sortir publicada el 2003, i ara fa un any en va sortir la traducció al català a Club Editor; una edició, per cert, força acurada en general, tot i algun detall revisable de puntuació. L’obra és una bona mostra del que s’escriu avui dia i concentra bona part dels encerts però també dels defectes dels llibres que ens són coetanis.

A Sortir a robar cavalls trobem en Trond, un home de 67 anys, que se’n va a viure en una cabana perduda enmig de la natura. A prop només hi té un veí, en Lars, que el protagonista havia conegut cinquanta anys enrere. La trobada amb en Lars fa que en Trond recordi aquella època reculada, quan ell era un adolescent, i el que tenim a continuació és el relat d’aquells dies passats encreuat amb la narració del moment present.

El llibre comença bé. Les primeres pàgines ens situen perfectament en cadascuna de les dues èpoques; també estableixen bé el to de la novel·la, sobretot d’aquests primers compassos —un to pausat, serè—, i ens permeten gaudir d’una prosa ben travada, que excel·leix sobretot en les descripcions del paisatge i de la natura. Petterson és hàbil a l’hora de pintar certs matisos: els colors del dia, dels núvols; les olors dels pins, de la resina; la subtilesa d’un gest, d’una mirada, o quan es fixa en un determinat detall de la conducta humana, com quan llegim: «(…) en aquell poble tothom es coneixia, se sabien les rutines de tots i qualsevol moviment anòmal cridava l’atenció i era anotat a la bitàcola mental que tots portem sobre la vida dels altres.» En aquesta distància curta, Petterson s’hi troba còmode, i és llavors que ens ofereix alguns dels passatges més bells del llibre.

El problema ve quan la història avança i es complica. És aleshores quan queden al descobert les costures i les mancances de la novel·la. Les costures, perquè es nota massa que Petterson treballa a partir d’un guió, que segueix una estructura la bastida de la qual no s’ha molestat a esborrar. Així, sovintegen els aclariments innecessaris per facilitar la feina al lector, o els avançaments que intenten crear clímax, interès, al final d’un determinat capítol.

Les mancances, perquè tot i seguir un guió, tot i deixar al descobert la bastida que aguanta el relat, Petterson no aconsegueix dominar la història i sembla que aquesta se li escapi de les mans. El relat acaba sent confús, absurdament enrevessat. Hi ha escenes mal resoltes (què passa realment amb els alemanys?), personatges sense cap ni peus (qui és aquell fugitiu de qui s’expliquen tants detalls prescindibles?), buits argumentals (quin paper juga realment el pare d’en Trond?).

El capítol final és catastròfic. Si l’autor ens volia parlar del final de l’adolescència del protagonista no ho podia fer d’una forma més tòpica i barroera. I és una llàstima, perquè les primeres pàgines prometen i certs passatges del llibre justifiquen unes expectatives que no s’acaben complint. Costa saber si és un problema d’ambició o de capacitat. El fet és que el llibre s’embolica i va clarament de més a menys, fins a desembocar en una història buida, no prou ben explicada, mancada d’una veritable profunditat.

Si en algun moment sembla que darrere de la història s’hi vulgui amagar una mena de filosofia de la vida, al final queda ben clar que no n’hi ha cap, tal com passa en el cinema de Terrence Malick, tan bell estèticament com carregat d’una buidor insuportable. Encerts i desencerts, sí. El cinema dels nostres dies, la literatura dels nostres dies.

Mur

Aquests dies costa llegir, costa escriure, costa pensar amb serenor. Qualsevol activitat física o intel·lectual que vulguem emprendre ens troba amb els músculs entumits i el cervell enterbolit, almenys en un primer moment. És una sensació que hem d’intentar vèncer, un estat que necessitem deixar enrere, i ho provem: ens sobreposem, ens animem, ens posem en marxa. No passa res si momentàniament recaiem en l’atuïment; ara ja sabem que tenim forces per tornar a surar.

I paga la pena. Perquè hi ha molts motius també per sentir-nos vius, pletòrics, satisfets. I perquè si deixem de banda l’atuïment som capaços de veure amb més claredat què estem fent, cap on anem, quina mena de poble som. I, encara, perquè llavors podem obrir un quadern i escriure quatre ratlles, obrir un llibre i llegir algunes línies, uns quants versos que ens poden donar un cop de mà.

És el que m’ha passat quan he obert Mur, l’últim recull de poemes publicat per Gemma Gorga (Meteora, 2015), un llibre deliciós, a voltes dur, sempre elegant, sempre eficaç, que parla de les dones, de moments vitals, d’experiències, de petits gestos, de marques a la pell, de pensaments —i de què estan plens aquests dies, si no de tot això!—, de records que han tingut, han suggerit, han patit les figures femenines que habiten aquests versos: les dones properes a l’autora i ella mateixa.

I tot el que hi apareix està expressat sense caure mai en el sentimentalisme; la poesia de Gemma Gorga és, de fet, un bon exemple per copsar la gran distància que hi ha entre el sentimentalisme i la sensibilitat. I per copsar un altre detall vital: la importància del to. Que important que és el to en literatura. No crec que avui es tingui prou present el pes que juga a l’hora de dotar un llibre de força, de vigoria, de profunditat. Calen les idees, cal la capacitat d’expressar el que el es vol dir, cal el domini de la llengua, però quantes vegades un to poc escaient no ha destrossat un llibre!

Gemma Gorga és un to, una manera de concebre l’escriptura, una forma de segregar poesia que no pot ser més efectiva. Té la idea, té la capacitat d’expressar-la i té la finor que exhala cada vers. Una finor que, lluny de convertir els poemes en artefactes preciosistes o purament estètics, els dota d’una solidesa i d’una profunditat que només és a l’abast dels bons poetes, dels que s’alcen des de la modèstia per bastir un món poètic autèntic i generós per al lector que s’hi endinsa. Vegem-ne un parell d’exemples:

“Poble-sec”

No era l’àvia
qui perdia la memòria,
era la memòria qui progressivament
perdia l’àvia,
qui l’anava insignificant, encongint
sota la lent còncava del fred,
i ella tan quieta i plana
rere els porticons del balcó,
cinquanta metres quadrats
per a un únic insecte de tendresa,
ales malmeses, si encara ales,
esperant que algú li obrís aviat
la finestra
o el poema.

 

“Elegia”

Temps enrere,
abans que se separessin els continents
i comencéssim a comptar en anys
les nostres vides,
encara era possible
agafar una agulla de cap,
picar un foradet en la closca porosa
i xuclar amb delit el groc embrionari
del rovell barrejat amb la llum mullada
de la clara. Un viatge per túnels secrets
desplaçava matèria i aliment
d’una concavitat a una altra,
de la foscor lliscadissa dels inicis
a la foscor definitiva
de la gola.

D’això fa molt de temps,
quan les gallines ponien ous
a l’ombra improvisada de quatre taulons,
quan els gossos rosegaven
carcanades i sobralles dominicals
i semblaven feliços,
quan els bacteris
no havien colonitzat
tots els meridians de la por,
els microscopis dormien
i nosaltres menjàvem en pau
els fruits senzills de la terra.

L’autora dedica Mur a les seves dues àvies, Francisca Gutiérrez i Eulàlia Llavoré. Nosaltres dediquem aquesta entrada a les àvies que l’1 d’octubre van plantar-se davant les forces policials per protegir els col·legis electorals, un mur que ens dona la força i la serenor que a voltes trobem a faltar, un exemple que no podem deixar de seguir.