Miracles prematurs

No fa pas tant, quaranta anys enrere, encara era possible que un jove als 24 anys ja hagués escrit cap a una dotzena de novel·les, uns quants reculls de relats, diversos llibres de poesia, tres obres de teatre, alguna biografia, i hagués col·laborat en obres col·lectives, fundat revistes, guanyat vuit premis, traduït obres d’encàrrec, i que fins i tot hagués exercit de professor de català i participat en nombrosos esdeveniments culturals i contraculturals, una activitat, doncs, frenètica, que encara li deixava temps per pintar i presentar les seves obres en exposicions arreu del país.

Aquest jove, que no és pas cap invent nostre, va existir: es deia Joan Barceló (Menàrguens 1955 – Barcelona 1980), i enguany es commemora el quarantè aniversari de la seva desaparició, una mort sobtada que va escapçar una vida i una obra que prometien ser tan fructíferes com interessants, si ens atenim al que Barceló va arribar a produir en un període tan curt de temps. D’uns temps que eren uns altres, menys proclius al malbaratament de les hores. Ja se sap, som a l’era del mòbil.

El cas és que Barceló va aprofitar el seu, de temps. I és així que avui, si tenim sort i disposem d’algun dels volums que va publicar o que van sortir pòstumament, podem gaudir d’una obra sorprenentment madura i ben encaminada, una impressió que obtenim amb la sola lectura del llibre Miracles i espectres, publicat el 1998 per Edicions de la Magrana, que recull tots els contes que va escriure Barceló. És un conjunt de 57 relats agrupats en quatre parts. La primera dona nom al volum sencer, «Miracles i espectres», i està integrada per dotze relats; es tracta, de fet, de l’únic llibre de narrativa breu que l’autor va publicar en vida. Les altres tres parts són «Retalls d’un vestit ciutadà», «Relats esparsos» i «Contes infantils i juvenils».

El 1979 Barceló va presentar el primigeni Miracles i espectres al Premi Mossèn Alcover. Segons expliquen els autors de l’epíleg que tanca el volum de la Magrana, Miquel Àngel Riera, que formava part del jurat i que hauria atorgat de bon grat el premi a l’obra de Barceló, es lamentava anys més tard que el jurat no l’hi va atorgar perquè «eren, aquells, uns moments en què la genteta a qui molesta la unitat de la nostra llengua feia, a la nostra illa, molt de renou, començava a haver-hi cares llargues, i la vessant amb què tu l’empraves —que, ben mirat, era demostrativa de la versatilitat d’una llengua que és una i aglutinadora— va ser judicada, pens, poc oportuna. Topares amb un mal moment.» És, com es pot veure, una mena de plany o confessió que Riera adreça al jove escriptor, ja desaparegut.

Quants condicionants ha hagut de patir sempre la llengua catalana: des de fora, en forma d’atacs i amenaces constants; des de dins, en forma d’autocensura, renúncies i centralisme mal entès. Sempre hem estat immersos en batalletes en què la llengua surt escaldada: entre el català light i el català heavy, entre els qui maltracten la llengua per baix o els qui la maltracten per dalt. Als uns se’ls en refot la correcció; els altres es converteixen en fanàtics seguidors del Virgili de torn. I mentrestant l’estandardidisme ho empastifa tot.

Per sort, enfront d’uns i altres es planten els escriptors que tenen el geni de la llengua, que saben fer-ne el que volen i no se senten constrets per malentesos ni prejudicis. Barceló és en aquest sentit un model impecable que mostra el camí a seguir. Molts escriptors d’avui dia farien bé de llegir-lo, sigui quina sigui la seva procedència dins del domini lingüístic català, ja escriguin en estàndard central o introduint les variants pròpies als seus textos.

Perquè Barceló tria el model de llengua que farà servir segons el que vol explicar, i ho fa brillantment. Els relats de «Miracles i espectres» situen l’acció el poble imaginari de Vacalforges i ens fan penetrar en un univers singular, poblat d’un seguit de personatges per mitjà dels quals fa reviure una manera de ser i de fer, una època, un paisatge, tot un món que va en camí d’anar-se dissolent amb el pas dels anys. És una reconstrucció que ens recorda la que duu a terme Jesús Moncada amb la seva Mequinensa, sobretot perquè l’humor també té un paper destacat en els relats de Barceló. Però l’escriptor de Menàrguens té la seva pròpia personalitat, i el to dels seus relats esdevé sovint més espectral —no en va, el títol—, a voltes lluminós, a voltes més fosc. L’un i l’altre tenen intencions i parteixen de plantejaments diferents, per bé que són inevitables certs punts de contacte.

En tot cas, aquests contes introdueixen el lector en un ambient molt particular, fruit d’una veu narrativa que, com hem dit abans, sorprèn per la maduresa que exhibeix. La llengua reflecteix la parla de les terres en què se situa l’acció, localització imprecisa però que fàcilment es pot identificar amb la vila natal de Barceló: un poble de la Noguera situat prop del Segre. La riquesa lèxica, les diferents solucions morfolòfiques i les expressions que són a la base del text ajuden a dotar de versemblança uns fets sovint fantàstics, irreverents i carregats d’humor i d’ironia, i permeten que la narració i els personatges es fonguin en un teixit narratiu molt ben travat.

En la resta de narracions recollides a les altres parts del volum, Barceló sol utilitzar un català estàndard que lliga amb la localització de l’acció en la major part de contes: Barcelona. En molts d’aquests textos no només canvia el model de llengua, sinó que també varien l’estil, el propòsit, de manera que Barceló se’ns mostra com un escriptor hàbil que sap adoptar registres i noves formes de construir els relats segons el que vol explicar. Alguns textos són pràcticament proses poètiques, d’altres mostren el vessant més experimental de l’autor, que no se sent encotillat per limitacions de gènere o d’altra mena. La Barcelona de la segona meitat dels setanta oferia molts al·licients a un jove procedent de la Noguera: l’ambient que s’hi vivia, la situació política, la vida als carrers i als pisos, tot hi apareix retratat d’una forma o altra, fins i tot en els contes intantils i juvenils, que tenen la virtut de no infantilitzar mai el lector.

Barceló gosava, escrivia sense por, feia ús de tots els seus recursos. És impossible no pensar fins on hauria pogut arribar si hagués viscut més anys. Part de la seva obra, com hem dit, té cert parentesc amb la de Moncada. És un fil conductor que, si el seguim, ens portarà a una altra obra, aquesta monumental, apareguda entre el 2000 i el 2002, tot just estrenat el mil·lenni: De fems i de marbres, de Francesc Serés. Curiosament, Serés escriu aquesta meravella literària de més de 500 pàgines abans de fer trenta anys. És, doncs, també un exemple de temps ben aprofitat. Però d’aquest llibre en parlarem a bastament en una altra ocasió.

Acabem. Com sol passar, se celebra un any commemoratiu sense que les obres de l’escriptor llorejat es trobin a l’abast dels possibles lectors. Esperem que al llarg de l’any apareguin les oportunes reedicions que emplenin aquesta llacuna.

21 dies de sentit comú

Parlant de llengües, el sentit comú no sol aparèixer mai per enlloc. Els qui les ataquen no el fan servir mai, perquè sempre els anirà en contra; però els qui les defensen sovint tampoc no el tenen en compte, perquè no en saben o perquè els ho impedeixen tota una sèrie de raons, complexes d’explicar.

Centrats en el cas de la situació actual de la llengua catalana, vet aquí la que vol ser l’única aportació nostra a la qüestió.

Des que vam deixar enrere la dictadura i vam recuperar certes institucions, el Govern català ha comès quatre grans errors amb relació a la llengua:

En primer lloc, no haver aprofitat els recursos que tenia a l’abast per defensar i fer irrebatible la unitat de la llengua. Ho tenia molt fàcil: si des del primer dia a TV3 i a Catalunya Ràdio hi hagués hagut locutors i periodistes que s’expressessin en les diferents varietats de la llengua catalana, els atacs contra la unitat haurien topat amb el mur de l’evidència. Però la primera periodista que no parlava en dialecte central (M. Pau Huguet) amagava tant com podia el seu accent, i valencians, baleàrics i rossellonesos van trigar molts anys a aparèixer als mitjans de la CCMA amb normalitat. Va ser un temps preciós del tot perdut.

En segon lloc, haver dit sempre que la immersió lingüística era un èxit, gairebé des del primer dia, quan era evident i flagrant que la immersió no es va dur a la pràctica de manera efectiva en moltes escoles de Catalunya. Això va fer que davant dels qui atacaven la immersió, que no era l’èxit que es venia, el Govern no pogués reaccionar i admetre que encara hi havia molta feina per fer. Estava lligat de mans i peus pel cofoisme. No cal dir que la situació a l’ensenyament secundari era molt pitjor i que la progressió de l’ús del català a les aules de les universitats no ha fet sinó empitjorar en tots aquests anys.

En tercer lloc, no haver aplicat mai les lleis que s’aprovaven per estendre l’ús en el sector socioeconòmic. Per manca de valentia, per evitar atacs dels contraris a la llengua o per no fer empipar els empresaris —no oblidem que durant molts anys, segurament els més crucials,  el Govern va estar en mans de CiU. Certament, en aquest sector s’hi podria haver treballat molt millor si s’hagués disposat de les eines d’un estat propi. Però el cas és que no es va fer pràcticament res. I ara ja no és clar que ni amb un estat propi es pugui recuperar i guanyar terreny per a la llengua catalana en aquest i altres àmbits.

L’últim error és haver traspassat a la ciutadania gairebé tota la responsabilitat sobre el futur de la llengua. Una ciutadania acomplexada per anys de repressió en l’ús del català i que, malgrat que ho intentés, no tenia ni prou força ni prou eines per sortir-se’n sense un cop de mà decidit de l’Administració.

Compte: això no treu que els ciutadans teníem la nostra pròpia feina per fer, i és evident que una gran majoria no l’ha feta. El canvi de llengua davant dels desconeguts ha estat i és una pràctica letal per a la supervivència del català. Aquest costum té moltes causes, una de les més importants és òbviament la repressió soferta durant el franquisme. Una altra és la desfiguració demogràfica i lingüística de moltes ciutats i molts pobles de Catalunya amb l’arribada de les diferents onades migratòries. Ara bé, no té una explicació tan senzilla el fet que més de quatre dècades després les generacions successives hagin copiat l’hàbit de reprimir la pròpia llengua davant dels desconeguts i que fins i tot hagin anat més enllà, bandejant-la a les xarxes i en les relacions personals buscant un ressò més ampli, una pràctica nova que ja no té res a veure amb el franquisme.

Així doncs, els catalanoparlants estem cavant la tomba de la nostra pròpia llengua perquè no fem res per canviar aquest hàbit. Tan sols ens caldria aplicar aquí el sentit comú: la nostra llengua és el català i hem d’utilitzar-la sempre amb tothom; si algú no ens entén —si algú no ens entén de debò, no és que no tingui ganes d’entendre’ns—, ja canviarem de llengua i parlarem en castellà o en anglès o en francès o en qualsevol altra llengua que sapiguem. Però encetar qualsevol conversa en català amb qualsevol desconegut no és ofendre ningú; és actuar amb naturalitat, amb normalitat, amb sentit comú.

Diuen els entesos que canviar un hàbit costa 21 dies: és el temps que hem de destinar cadascú a salvar la llengua.

Ja us avanço que no ho farem.

Imprevisible

Vivim en l’era de la immediatesa, les emocions fortes i la manca de temps —i la imatge, esclar, però aquesta ja la donem per descomptada. Tot ha de ser ara, breu i intens, i el que no compleix aquesta premissa no té gaires opcions de rebre cap mena d’atenció. En el panorama literari actual, si una obra, a més de ser ara, breu i intensa, és original, s’erigeix en un producte poc menys cobejat que la quadratura del cercle. Però l’originalitat, com adverteix Albert Jané al seu Calidoscopi informal, no sempre la troben els qui la busquen; ben al contrari, sovint els qui malden més per ser originals cauen en la més absoluta manca de singularitat.

La prova la tenim en bona part de la narrativa curta que es conrea avui dia. Quants autors no persegueixen que la seva veu soni distinta i singular enmig de la immensa producció que inunda les llibreries? Quantes vegades aquests intents es demostren vans tan sols llegint la primera pàgina d’un d’aquests reculls de relats? Perquè, per molt que tot hi sigui ara, breu i intens, l’originalitat no compareix per enlloc. Més aviat, l’element que cohesiona molts d’aquests volums és la previsibilitat: la previsibilitat en el to que tindran els relats, en el ritme que l’autor imprimirà a la narració, en els temes que s’hi desgranaran, en la presència del cop d’efecte que tancarà cada conte, etc. Un i altre cop llegim històries sobre relacions de parella desastroses, frustracions, desfetes personals, on el sexe i les drogues tenen una presència predominant, tot ben matisat amb les dosis oportunes d’humor, causticitat o mala bava.

Quan parlem de literatura, no cal dir que cadascú se sent atret per uns centres d’interès determinats que funcionen com un imant que tant l’arrossega cap a certes lectures com l’allunya d’altres. Però a voltes, molt de tant en tant, es produeix el rar fenomen de ser repel·lit i alhora atret per un llibre. La repulsió sol ser provocada per les expectatives del mateix lector i pels prejudicis que té cap a una determinada mena de llibres. L’atracció sols la pot suscitar allò que hi troba des d’un bon començament si decideix tirar endavant amb la lectura.

Això és el que m’ha passat amb El que dura un cigarro, del reusenc Ferran March (Godall Edicions, 2019), un recull de quinze contes que, a priori, pels temes que s’hi tracten i per la major part de situacions que s’hi plantegen, formaria part del grup de llibres pels quals em costa sentir atracció. I això no vol dir res més que el que vol dir: que prefereixo narracions de recorregut més llarg i caracteritzades per un to més reposat —més gracquià, si voleu.

Però tots aquests apriorismes queden esvanits quan llegeixo el primer relat d’El que dura un cigarro, justament el conte que dona nom al volum. De cop m’adono que March, que aparentment no fa cap esforç per ser original, adopta un punt de vista singular per narrar la petita seqüència que passa per davant dels nostres ulls. De cop m’adono que la història m’interessa perquè m’interessa com l’explica, perquè no som allà mateix on sembla que ens hagin de dur molts dels relats que es publiquen avui. I, doncs, continuo llegint.

Ara trobo una parella que es barallen, ara una família derrotada, ara un desgraciat que viu a la seva furgoneta atrotinada… La vida és un repositori ple de situacions semblants; és d’on March treu les trames per als seus relats. La gràcia està en el punt de vista, en els detalls on focalitza l’atenció, en la mestria amb què mou les peces i dirigeix els actors. I en els desenllaços. Que importants que són els desenllaços en la narrativa breu. La narrativa de March pren volada sobretot quan l’autor no busca en excés el cop d’efecte final —allò que dèiem de la previsibilitat: és un cop que ja esperem—, quan deixa que el relat acabi amb un desenllaç més obert o pràcticament inexistent. Aquesta mena de finals no solen ser els que preveu el lector. Torna a ser cosa de preferències, esclar.

En tot cas, March demostra que es mou còmodament en la distància curta que tenen aquests contes, que sap què vol fer i com ho vol fer. Quan convé, mostra contenció, sap evitar excessos. Si cal, alenteix el ritme; de sobte, l’acció es precipita. En les escenes que descriu hi ha la tensió justa, els elements imprescindibles perquè el lector pugui fer-se càrrec de la situació i se la imagini amb tota claredat. Abans he dit que dirigeix bé els actors; efectivament, en molts dels relats he tingut la sensació de ser un espectador situat enmig de l’escenari on passa l’acció, una mena d’intrús, i això es deu a la capacitat de March de fer versemblant cada escena, cada instant.

De tot el que he dit fins ara ja es pot deduir que els contes que he trobat menys singulars són els que acaben amb el tradicional cop d’efecte, per bé que aquesta és una apreciació molt personal. En conjunt, el recull em sembla un molt bon inici per a un autor que obre al seu davant força expectatives. El seguirem de prop.

Temps d’epidèmies

L’estupidesa insisteix sempre. (Pàg. 34)

Cadascú tria l’època que li sembla millor per llegir certs llibres. També pot passar que alguns títols truquin a la porta quan menys t’ho esperes. És el cas de La pesta, d’Albert Camus, novel·la que durant més de quinze anys ha esperat pacientment el seu moment a la lleixa on l’acompanyaven altres obres d’un dels grans escriptors del segle XX (l’altra accionista paral·lela l’havia llegit fa deu anys). De sobte, he sentit l’impuls de llegir-la, segurament perquè hem entrat de ple en una època marcada per les pandèmies, la pitjor de les quals no és cap que tingui diagnòstic ni tractament mèdics, i tenia la necessitat de llegir una crònica sobre un grup de persones que lluiten contra una epidèmia de pesta.

La pesta és la segona novel·la de Camus. La va publicar el 1947, cinc anys més tard de l’aparició de L’estrany i dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Joan Fuster la va traduir al català el 1962, una versió que aguanta molt bé el pas del temps. La sinopsi és ben simple: un dia de primavera apareix una rata morta als carrers de la ciutat algeriana d’Orà. És el primer indici de l’arribada de la pesta, que aviat s’estendrà per tots els barris i farà que les autoritats hagin de prendre mesures i incomunicar la ciutat per combatre l’epidèmia. Un grup d’homes, amb el metge Rieux al capdavant, es disposen a fer-hi front.

L’interès de la novel·la rau justament en les reaccions i l’actitud que mostraran aquests homes davant de la pesta i de les diferents circumstàncies que els tocarà viure: la separació, l’exili, el cansament, la por, els dubtes, la responsabilitat…, que és de fet del que Camus ens vol parlar. Davant del perill de contagi i la possibilitat de deixar-hi la vida, sorgeixen els temors, les ganes de fugir, la desesperació, però també la capacitat de cadascú de dur a terme la seva tasca i la capacitat d’un grup de persones d’organitzar-se i treballar pel bé comú, ja sigui per solidaritat, per responsabilitat, per mer esperit de supervivència, o perquè la vida —mentre no es perd— continua.

Quan s’adquireixen hàbits els dies passen sense complicacions. (Pàg. 9)

Camus descriu les formes més modestes i quotidianes que pot prendre un heroisme sense escarafalls; l’heroisme de les persones que fan el que han de fer sense encomanar-se a Déu buscant una recompensa en un altre lloc o en una altra vida, sinó perquè creuen que el seu deure és acomplir la tasca que tenen assignada, mirant de treure les forces que els calen de la seva mateixa condició humana, sense esperar res més. Per poder dur a terme aquesta tasca i mantenir-la en el temps, els és imprescindible una cosa: no perdre l’esperança. I el gran mantenidor de l’esperança és el metge Rieux, personatge lluminós dins de la seva mesura completament humana.

Com tota obra important, La pesta permet segons i terceres lectures, altres interpretacions dels fets que ens són relatats. La proximitat de la Segona Guerra Mundial ens forneix una primera capa interpretativa, ja que moltes de les situacions que viuen els ciutadans d’Orà troben el seu paral·lel en escenes de la guerra: l’organització dels qui resisteixen als embats de la pesta, les mesures autoritàries que prenen els governants, la reclusió dels ciutadans i la retallada de les llibertats o la incineració dels cadàvers semblen descripcions directes de molts episodis que es van viure durant la guerra.

Però la pesta serveix de metàfora per referir-se a d’altres epidèmies que han soscavat —i soscaven— la nostra civilització. És per aquest motiu que la novel·la manté tota la seva vigència avui dia, perquè és una obra capaç d’interpel·lar els lectors del segle XXI, que assistim atònits a la descripció d’uns símptomes, d’unes malalties i d’unes conseqüències que ens és molt fàcil relacionar amb el moment actual. És aquí que La pesta es mostra com una gran obra plena de passatges que han passat a la posteritat, amb frases que, lluny de ser eslògans, mantenen tota la força amb què van ser escrites. Vegem-ne alguns exemples:

Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és el de viure amb una memòria que no serveix per a res. (Pàg. 62)

El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenem virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot i que en conseqüència es creu autoritzada a matar. (Pàg. 109)

Jo estic tip de la gent que mor per una idea. No crec en l’heroisme, sé que és fàcil i he comprovat que és criminal. El que m’interessa és que es visqui o es mori per allò que s’estima. (Pàg. 135)

La inevitable conclusió final és que, malgrat que «en els homes hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu» —com diu un dels protagonistes, com segurament creia el mateix Camus—, convivim amb la pesta, que pren la forma de la ignorància, l’autoritarisme, el mal…, i aquestes són epidèmies que no aconseguirem erradicar mai. No per això hem de deixar de combatre-les, com fa Rieux. Així, un cop la ciutat ha estat alliberada de la pesta i mentre tothom ho celebra, el narrador llança l’advertiment que tanca la novel·la:

Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.

 

 

 

Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

La novel·la total

Entre el 1904 i el 1912, mentre Europa es preparava per a la primera de les grans guerres que havien d’assolar el continent, l’escriptor francès Romain Rolland escrivia i publicava en deu llibres la seva obra magna: Jean-Christophe. Amb Jean-Christophe passa una cosa curiosa: si bé és una d’aquelles obres enormes per ambició i per extensió, carregades de bones intencions, que per si soles tendeixen a fer l’autor mereixedor del premi Nobel, pot sorprendre que no consti en cap llista dels grans llibres del segle XX.

Efectivament, el 1915 Rolland va rebre el premi Nobel de literatura gràcies a aquest bell llibre —i diem bell a consciència, sabent quina mena de literatura sol rebre aquest guardó. En canvi, la novel·la no és considerada una obra mestra del segle XX. És probable que la seva extensió, prop de 1.500 pàgines, hagi estat un impediment perquè sigui més llegida i més apreciada. Ara, no es pot obviar el fet que Rolland escrivia aquesta epopeia sobre un músic alemany gairebé a la mateixa època en què Proust o Joyce, per exemple, estaven ja creant o a punt de crear les seves obres, aquestes sí, revolucionàries, capaces de capgirar el gènere narratiu i la mateixa història de la literatura. Després d’ells, i de Kafka, per descomptat, res ja no va tornar a ser el que era.

Rolland escriu el seu Jean-Christophe a principis de segle, seguint el fil de la narrativa del XIX. El seu estil, la seva manera de narrar i construir l’obra, beu dels grans narradors del nou-cents, de Tolstoi sobretot, a qui la novel·la de Rolland deu bona part de la seva fesomia. De tota manera, Jean-Christophe és una obra prou singular, que com Guerra i pau pot ser considerada amb tota rotunditat com una novel·la total. Per una banda, ens narra la vida completa del protagonista i ens descriu tot un món, una època. És la clàssica novel·la d’idees que, tot i defensar una tesi determinada, confronta postures diferents i no passa per alt cap dels grans temes: la vida, la mort, l’amor, la religió, la condició humana, la creació artística, etc. Alhora reflexiona sobre els fets històrics: el progrés, el socialisme, el bel·licisme, l’antisemitisme, els dèficits de la democràcia, els perills de l’autoritarisme…

Le style, c’est l’âme. (Pàg. 1067)

Per altra banda, té al seu favor una característica que no és a l’abast de totes les obres: és una novel·la que ha envellit bé. Diria que els anys que han transcorregut des de la seva aparició han servit per revaloritzar-la. Rolland hi reflecteix el seu principal anhel: el desig que, davant els temps foscos que s’acosten, les dues grans potències continentals —Alemanya i França— superin les diferències polítiques, culturals i de tota índole, i uneixin els seus esforços per confluir en una entesa francoalemanya que tan sols pot dur prosperitat a Europa, si cal amb la participació de les altres nacions, començant per Itàlia. És simptomàtica aquesta afirmació camuflada enmig de la narració:

L’Europe d’aujourd’hui n’avait plus un livre commun: pas un poème, pas une prière, pas un acte de foi qui fû le bien de tous. (Pàg. 1099)

No hi ha cap mena de dubte que Rolland s’ha proposat escriure aquest llibre. Aquest desig duu Rolland a personificar aquesta entesa en la figura colossal de Jean-Christophe, un músic alemany nascut en una vila regada pel Rin, a prop de la frontera amb França, i a qui coneixem quan tot just és encara al bressol; de ben jove, però, s’instal·larà a París, on comprondrà la major part de les seves obres. La història, doncs, comença amb els primers dies d’aquest heroi, a qui veurem convertit en un home alt, gros, corpulent, i alhora sensible, bon jan, generós, però colèric i batallador davant de les injustícies. Rolland demostra la seva genialitat sabent condensar en una sola frase el tarannà de Jean-Christophe, el qual, després de ser objecte d’una sèrie d’atacs i d’haver passat per un moment baix de moral, decideix alçar-se i reaccionar. La frase:

Il se leva, et commença le combat, avec tranquillité. (Pàg. 616)

Són innombrables, de fet, les ocasions en què Rolland expressa una idea amb la màxima economia de paraules i la màxima efectivitat, com quan a propòsit de la injustícia del món afirma:

Il y a tant d’injustices différentes que chaque époque choisit la sienne, —celle qu’elle combat, et celle qu’elle favorise. (pàg. 1178)

És fàcil descobrir en la caracterització de Jean-Christophe força trets d’un altre colós de la literatura: l’entranyable Pierre de Guerra i pau. Tots dos són forts, idealistes, incansables. Així doncs, acompanyarem al llarg de tota la seva vida aquest músic entregat al seu art però no pas aliè als fets històrics que li toca viure. Al seu costat, desenes de personatges conflueixen en cada una de les etapes per les quals passarà: els anys d’infantesa i d’aprenentatge, els de consolidació, els últims temps. Viurem amb ell èxits i fracassos, tota mena de vicissituds i dificultats, i arribarem fins a la maduresa, molt ben reflectida per Rolland, que es mostra com un veritable geni a l’hora de descriure i matisar comportaments, actituds, gestos. Si ha de completar una escena, un moment, ho fa tenint cura de tots els detalls, incorporant-hi si cal una anècdota, afegint-hi un personatge. Quan es tracta de narrar, Rolland no es mostra mai mandrós, fet que explica l’extensió de l’obra.

Potser Jean-Christophe peca d’això: d’excessiu. Però quin gran llibre no és excessiu en un o altre sentit? El que no és mai és avorrit. La narració llisca amb una fluïdesa superba gràcies a la mestria de Rolland i a la gran varietat de temes que s’hi tracten. Destaquen expecialment les reflexions entorn de la creació artística i la composició musical, els escriptors i els intel·lectuals, el paper de la crítica, on l’autor es mostra dur davant les capelletes i l’ambient esnob dels cenacles literaris del seu temps. Llegim:

Tous écrivaient — prétendaient écrire. C’était une névrose, sous la Troisième République. C’était surtout une forme de paresse vaniteuse, — le travail intellectuel étant de tous les plus difficile à contrôler, et celui qui prête les plus au bluff. (Pàg. 703)

Tous avaient le culte du moi: le seul culte qu’ils eussent. Ils cherchaient à le faire partager aux autres. (Pàg. 704)

Il y avait enfin la bande des littérateurs en quête d’inspiration, — de ceux qui savent écrire, mais ne savent quoi écrire. (Pàg. 1183)

Sí, les coses han canviat poc des de llavors.

Rolland veia a venir el desastre. La seva aportació va ser un crit en forma de novel·la en pro de la concòrdia entre les nacions europees més poderoses. El 1915 va rebre el Nobel, però la desfeta s’havia consumat, Europa estava en guerra. El Rolland que en aquestes pàgines ja denuncia el genocidi contra el poble armeni encara haurà de veure la Guerra Civil Espanyola i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La seva clarividència era prou profunda per permetre-li una reflexió com aquesta:

Les Alsaciens étaint-ils ou non Allemands, là n’était pas la question. Ils ne voulaient pas l’être; et cela seul comptait. Qui donc a le droit de dire: «Ce peuple est à moi: car il est mon frère»? Si son frère le renie, quand ce serait à tort, le tort retombe sur celui qui ne sut pas se faire aimer, et qui n’a aucun droit à pretendre l’attacher à son sort. (Pàg. 998)

Rolland, com hem dit, tenia bones intencions. En els temps convulsos que vivim, però, la seva veu no sona ingènua, càndida; potser sí resignada. No en va, al final de la seva vida veiem com Jean-Christophe aprèn a acceptar els fets com són. Però abans ha lluitat amb totes les seves forces. No, nosaltres no tenim encara dret a resignar-nos. Tampoc no ens resignem que un llibre així no pugui ser mai traduït al català.

Exabrupte. Poètica. Taronges

La poesia ha dit sempre coses, des dels primers temps. Fins i tot en deien a l’edat mitjana els qui conreaven el trobar clus, els qui més endavant gongorejaven… La poesia podia ser hermètica, el·líptica, complexa, però sempre oferia les claus per a una o altra interpretació.

Però a mitjan segle XX va començar a florir una poesia pràcticament inintel·ligible, en què els versos eren compostos a manera de mur impenetrable, a prova d’anàlisis, lectures i interpretacions. Van començar a publicar-se volums sencers de versos que els lectors havien de creure que volien dir alguna cosa més o menys concreta, concebible. Hom havia de tenir fe i creure que el poeta no s’havia limitat únicament a bastir imatges contundents, estirabots escopits amb més o menys gràcia.

Aquesta mena de poesia va triomfar tant que avui omple els prestatges de les llibreries. Els qui la conreen, els qui la publiquen, els qui la defensen des de la crítica arriben a dir que si el lector no entén el poema és problema seu. Però el lector, per llegit que sigui, per moltes lectures que dediqui a un d’aquests textos críptics fins a l’extenuació, mai no podrà penetrar el mur alçat per aquell qui n’és l’autor, mai no podrà copsar la idea que s’amaga, si cap n’hi ha, rere aquells versos, perquè no han estat concebuts perquè un trist lector hi entengui res.

Sí, és cert, és absurd pensar que algú ha escrit uns versos deliberadament inintel·ligibles. Cap autor no escriu amb la voluntat expressa de no ser entès per ningú, si més no cap autor que pretengui veure la seva obra publicada. Per això cal concloure que aquesta inintel·ligibilitat només es deu a la seva malaptesa, a la seva incapacitat per escriure millor, per molta claca que tingui, encara que certa crítica li rigui les gràcies, potser perquè és més ben vist lloar obres inextricables que no pas admetre que hom no hi ha entès res.

Però pot molt ben ser que els qui no hi hàgim entès res siguem nosaltres.

Per si de cas, el 2020 ens hi fixarem més. Mentrestant, ens quedem amb aquestes taronges de Gemma Gorga, del volum Diafragma (Curbet Edcions, 2012). La foto que acompanya el poema és de Joan Ramell.