La més gran declaració d’amor

Poques vegades trobarem una novel·la en què l’autor mateix —per mitjà de la veu del narrador, per descomptat— reveli els principals defectes que el lector hi podrà trobar, o en què s’hi inclogui un epíleg que expliqui el llibre a fi que a aquest lector li sigui més fàcil interpretar el que acaba de llegir. Aquestes i altres particularitats fan de Fins a la mort un llibre singular i inclassificable. L’escriptor francès Louis Aragon (1897-1982) la va publicar el 1965, per bé que l’any 1969 hi va afegir l’epíleg que apareix en la versió definitiva, que hem llegit en la traducció de Joan Casas (Edicions 62, 1992).

Es tracta d’una obra experimental que sabran gaudir els qui busquen de tant en tant alguna d’aquelles novel·les que se salten la major part de normes establertes i que exigeixen del lector que sàpiga deixar-se dur per camins poc fressats, fins i tot enrevessats, sense amoïnar-se gaire si tot sovint perd el fil de la història —o de les històries— que ens estan narrant, si confon personatges i situacions, si la lectura el fa endinsar per un caos tot just il·luminat ara i adés per esclats de comprensibilitat o de bellesa.

Començar a llegir un llibre com aquest, doncs, és un risc. Tal com hem insistit en altres apunts del blog amb relació a certes obres, aquesta no és una novel·la que es deixi recomanar. Cadascú ha de decidir si vol entrar o no en el món que ens proposa Aragon, a pesar de la seva pròpia confessió: «Ja ho sé que soc un novel·lista mediocre, sense imaginació, sense poder humà. Dotat potser d’un cert sentit poètic, i d’una mena de facilitat verbal. Les meves novel·les, fet i fet, són només obres de llenguatge. No és perquè m’ho diguin els crítics. Agraden o no agraden. Per què la Falguera no n’hauria de notar la buidor, ella en qui el cant és substància, a la vegada l’ànima i la carn unides?» (pàg. 283).

Buidor? Faramalla? No ens enganyéssim, en aquest món hi ha molt més del que sembla. Hi trobarem un narrador que es desdobla en dos personatges i que estima una dona, la Falguera; l’estima amb bogeria, i d’aquí ve que de seguida confessi que està gelós del personatge en qui es desdobla, és a dir, d’ell mateix, fins al punt que pren la determinació de matar-lo. Aquest és el punt de partida que el duu a escriure el llibre que tenim a les mans i a fer-se preguntes sobre la manera d’escriure’l, a teoritzar sobre la construcció de la novel·la. Aviat comencen a treure el cap digressions de tota mena, històries secundàries, referències a altres llibres i altres autors; els paràmetres d’espai i temps es desdibuixen com ho fa el fil que segueix el relat, i el lector se sent engolit per un xuclador de la mateixa manera que Alícia és engolida pel mirall.

I és que la cosa, com podrà comprovar qui llegeixi Fins a la mort, va de miralls: de la imatge que aquests reflecteixen del narrador —o del que passa quan no en reflecteixen cap…—; del mirall que Stendhal passeja al llarg del camí mentre escriu i del que fa servir Aragon per mirar de fer avançar el relat dins del solc del realisme per on transita aquesta novel·la gairebé impossible. També del mirall que feien servir els pintors per fer els seus autoretrats, una idea que el narrador fa seva i que situa l’obra a l’avantsala de l’autoficció dels nostres dies.

En fi, estic a punt de dir que «Fins a la mort», al capdavall, no és més que una variació sobre la idea de mirall, on, per a mi, l’escala dels reflexos va de la llum enlluernadora a les tenebres, i el mirall tant pot ser obscur com lluminós, tant pot servir per mostra com per deformar, per amagar… Mirin. (Pàg. 362)

Teoria de la novel·la, reflexió sobre la idea del mirall… Tot això i molt més hi trobarem. Però si haguéssim de definir Fins a la mort amb ben poques paraules potser hauríem de dir que és una immensa declaració d’amor de l’autor cap a la seva dona, Elsa Triolet. Aragon, que en els seus inicis va participar activament en moviments com el dadaisme o el surrealisme, al costat de Paul Éluard, Tristan Tzara o André Breton, signa amb aquest llibre una veritable obra d’amour fou, que el confirma com el poeta de l’amor.

Tot Dinamarca ignora que tu m’ets Murmuri, tot Dinamarca ignora els nostres amors, com el sol, a ple migdia, una finestra oberta sobre el cel. Ningú no sap que t’estimo, i que tu m’estimes, molt menys. Ah, podria cridar el teu nom dalt de les teulades, fer-ne campanes, portar a la vista de tots aquest anell amb un sàfir blau que tothom ha vist al teu dit, ensenyar l’estoig que ningú llevat de mi no pot obrir, on guardo el teu retrat, pintat pel jove Abildgaar, que acaba de tornar de Roma, podria dir qualsevol cosa, després d’emborratxar-me a les tavernes, rodolar pels reguerots amb les paraules de la teva orella, o enfilar-me dalt d’una oca salvatge per proclamar damunt les teulades de turquesa aquesta glòria de tu als meus braços, la gent és sorda, estimada, tenen les ninetes foradades, el cor immòbil i qui sap on, no saben que t’estimo, i encara que ho sabessin no ho sabrien, Murmuri! Pensa que hauria pogut deixar escapar el ressò del teu nom com un vague Petrarca, i haurien rigut de mi, dient Laura Laura, ja hi torna amb la seva Laura. Es pensa que n’hi ha prou amb dir Laura perquè sigui primavera, xiuxiuejar Laura i que el rossinyol respongui, cantar Laura i ja som a Sant Joan quan floreix el llorer. Ah, maleït aquell a qui l’amor se li escapa, i serà la riota de tots, vinga, ensenya’ns aquesta Laura, que la puguem comparar… Jo soc aquell que mai no ha dit a l’eco el nom de Murmuri, el nom murmurat als murs, dins la nit pels murs emmurallada… (Pàg. 165)

No podia ser d’altra manera: en un llibre que parla de l’amor hi havia d’aparèixer Laura, com hi apareixerà Otel·lo quan es parla de la gelosia, o Mr. Teste quan ens mostra un autor al costat del seu personatge estimat, o Dr. Jekill i Mr. Hyde quan… Bé, no cal que hi insistim. El cas és que hi ha moltes maneres d’acabar l’any: Aragon ens proposa enfilar-nos a les teulades i declarar-nos. Esclar, no s’hi val fer-ho davant del mirall.

Bon 2021!

Quants llibres heu llegit?

S’acaba l’any. És temps de fer llistes, de fer recompte, de plantejar-se nous propòsits. Alguna cosa hi tenim a dir. Per començar, no busqueu en una llista res que no hi vulgueu trobar; no deixeu que ningú faci la feina per vosaltres, i no seguiu consells, tampoc aquests. Però, per sobre de tot, no digueu quants llibres heu llegit al llarg de l’any perquè és una dada que no interessa a ningú i que tan sols us farà quedar malament.

Primer, pel sol fet de dir-la, perquè farà l’efecte que us penseu que el món està pendent de vosaltres i no pot viure sense aquesta informació. Segon, perquè si són pocs —per a algú o altre, si més no, seran pocs— quedareu malament, com un que no llegeix prou o que no sap aprofitar el temps. Tercer, perquè si és una xifra normal (?) no tindrà cap rellevància. Quart, perquè si són molts algú pensarà —i probablement amb raó— que són masses, que segurament llegiu a preu fet, a la babalà, de qualsevol manera, passant pàgines sense fixar-vos en el text i sense ser capaços de gaudir-ne, potser perquè l’únic que us interessa és apuntar un nou títol a la llista de lectures de l’any.

I, finalment, perquè la xifra en si no vol dir res. Hi faltarà la informació primordial, que és què heu llegit, i com, i seguint quin criteri, i sempre trobareu algú a qui no li sembli bé la vostra tria. Esclar que aquest serà el seu problema, no pas el vostre, però si no haguéssiu pecat d’excés d’exhibicionisme us hauríeu estalviat les crítiques i, de passada, no hauríeu deixat al descobert les vostres febleses, mancances i limitacions. Penseu que si teniu la temptació de dir quants llibres heu llegit —i encara més si hi caieu, en la temptació— teniu moltes probabilitats de ser algú que s’enlluerni amb obres mediocres, que s’entusiasmi amb llibres del tot prescindibles i, per tant, de fer un ridícul espantós.

S’acosta un nou any. Feu-vos, doncs, aquest propòsit: no digueu quants llibres heu llegit, no feu llistes i, per damunt de tot, no seguiu els nostres consells. D’aquesta manera tindreu més temps lliure i podreu dedicar els vostres esforços a obres que valen la pena. Com ara les Elegies de Duino. Però això ja ho sabeu…

Bones festes!

Temps d’espera

Hi ha obres que es resisteixen a mostrar-se, que es mantenen a l’ombra, com si volguessin passar desapercebudes. Obres i autors, de fet. Un no sap si es parapeten rere una modèstia injustificada o si, senzillament, han sofert algun cop de mala sort. El cas és que, quan un lector encuriosit les descobreix, aquestes obres esdevenen una sorpresa en tota regla. Dino Buzzati (1906-1972) és un d’aquests autors de nom poc conegut, molt menys que no pas noms com Cesare Pavese, Alberto Moravia o Elsa Morante, figures amb les quals va compartir època. I potser tampoc no ens dirà gaire res un títol com El desert dels Tàrtars, novel·la publicada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, i que ara hem llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Edicions 62, 2016).

El desert dels Tàrtars ens explica la senzillíssima història de Giovanni Drago, un jove tinent que té com a primera destinació la fortalesa Bastiani, un reducte situat en terra de frontera, perdut entre muntanyes i aïllat del món, sense cap valor estratègic, des d’on uns quants soldats vigilen que pel desert inhòspit que tenen al davant no arribi cap exèrcit enemic. Mai, de fet, no s’ha produït cap invasió, o, si més no, no se’n té el record. L’esperança, però, dels qui estan destinats en aquella fortalesa és descobrir un bon dia que pel desert s’acosta un exèrcit enemic i que, per tant, la seva presència en aquell reducte pren per fi tot el sentit. Mentre això no passa, Drago, com altres soldats més veterans han fet abans que ell, haurà de vèncer les ganes prematures de marxar d’aquell enclavament isolat i absurd i aprendre a viure esperant el que potser s’esdevindrà més endavant, un dia qualsevol. Però el que s’acaba esdevenint és l’arribada d’aquella que mai no falta a la cita.

Abans he parlat de modèstia. La novel·la de Buzzati és modesta en tots els sentits: ho és per les dimensions; ho és per la trama, prima, simplíssima, sense històries ni fils paral·lels, sense gaires personatges; ho és per la forma, una narració lineal de concepció clàssica. En efecte, es tracta d’una obra sense complicacions formals, fàcil de llegir, que a penes oculta gaire la capa de sota, la que condensa la interpretació dels fets que se’ns expliquen, el sentit de la peripècia del protagonista i la resta de personatges que l’envolten. Tot hi és prou diàfan; i, tanmateix, el lector es veu arrossegat a una lectura continuada, gairebé ininterrompuda, impel·lit per l’interès que el relat aconsegueix suscitar. Aquesta és la clau que fa gran aquesta novel·la: que amb una història mínima, amb pocs fets i pocs personatges i pràcticament una sola localització, amb un gran estalvi de recursos, des d’una simplicitat atorditora, aconsegueixi no tal sols captar l’interès del lector, sinó embolcallar-lo en un estat d’ànim molt concret i dur-lo a reflexionar sobre temes tan universals com el sentit de la vida, l’inexorable pas del temps, les il·lusions de joventut…

Tampoc podem oblidar que aquest llibre va aparèixer en un moment molt concret de la història d’Itàlia, quan Mussolini es debatia entre la política de la no-bel·ligerància o la possibilitat de donar suport a Hitler davant dels èxits que aquest estava obtenint en els primers mesos de guerra. Ja sabem què va triar finalment, el líder feixista italià, i les conseqüències de la seva tria. Amb El desert dels Tàrtars queda ben clar que Buzzati era partidari de seguir la via antibel·licista, però diria que no és possible forçar la interpretació de l’obra per anar més enllà.

Se sol dir que aquesta és una de les novel·les més importants del segle XX; aquest és una mena d’epítet que acompanya el títol en moltes ressenyes i comentaris, un epítet que no necessita ni li fa cap favor. És indiscutiblement una molt bona novel·la, i amb això ja en fa prou. Ho demostra el fet que, com sol passar en aquests casos, l’obra, llegida avui, sembla escrita per als nostres temps de pandèmia i reclusió. Els soldats de la fortalesa Bastiani són homes confinats que esperen alguna cosa, joves amb un futur prometedor que pensen que han de jugar un paper en el món, que han de protagonitzar alguna gesta heroica. Però els temps no són propicis per als heroismes i l’únic que els envaeix és un buit vital mentre comproven que el temps passa inexorablement, que les il·usions es marfonen, que res del que s’havia d’acomplir acaba d’arribar mai.

Ara en Giovanni Drogo dorm dins del tercer reducte. Somia i somriu. És una de les últimes vegades que se li apareixen a la nit imatges dolces d’un món totalment feliç. Déu nos en guard que es pogués veure ell mateix com serà un dia allà on la ruta s’acaba, dret a la vora d’aquell mar de plom, sota un cel gris i uniforme, i al seu voltant ni una casa, ni un home, ni un arbre, ni tan sols un bri d’herba, tot així, des d’un temps immemorial. (Pàg.64)

Buit és el paisatge que s’entén davant de la fortalesa; buits són els crepuscles que se succeeixen, els hiverns que venen i se’n van sense que res mai no canviï. Tot plegat fa d’aquesta una obra melancòlica, l’eco de la qual ressona en una novel·la com La ribera de les Sirtes, que Julien Gracq va publicar el 1951, o fins i tot en Un balcon en forêt, del mateix autor. Tot i tenir un plantejament divers, en totes aquesta obres s’hi parla de confinament, d’enemics a l’aguait per bé que improbables, d’un temps d’espera que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Però no és cert, esclar, el temps d’espera sempre troba un final.

Mentrestant, vivim, llegim.

Passar, parlar

«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.

Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres». 

La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113). 

Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).

Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).

Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:

Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)

Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):

Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!

Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):

Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.

No hi sabria afegir res més.

Veritat i justícia

Veritat i justícia és tot el que cal per delatar l’Anticrist, per conjurar-ne el perill, per fer que fracassin tots els seus intents de corrompre els humans i dur-los pel camí de l’odi i la violència. Ah, però què difícils que són de trobar i mantenir en els temps que corren, devia pensar Josep Roth mentre escrivia L’Anticrist, un assaig narrat que va publicar el 1934, un any després de l’ascens definitiu d’Adolf Hitler al poder i de veure com els seus propis llibres eren cremats arran de la famosa i infausta «Acció contra l’esperit antialemany».

Però no ens penséssim que el llibre de Roth es limita a comparar la figura de l’Anticrist bíblic amb Hitler. Les coses són més complexes: el mal campa lliure entre els homes —entre tota classe d’homes—, entre els diferents pobles del món —inclòs el jueu—, entre gent de qualsevol ideologia, i només se’l pot foragitar esgrimint la veritat i la justícia com a armes. Dos anys després de l’aparició de L’Anticrist de Roth, Klaus Mann continuaria demostrant fins a quin punt l’enemic s’amaga on menys t’ho esperes amb la seva magnífica novel·la Mephisto.

Semblarà un tòpic dir que Roth fou un visionari, però no es pot negar que la dissecció que fa de l’època que li va tocar viure demostra que es va avançar a altres intel·lectuals contemporanis seus, com Stefan Zweig o Thomas Mann, i la seva obra, llegida avui, sorprèn per la vigència i oportunitat: és un mirall que ens retorna la imatge dels nostres temps, una imatge en què preferiríem no veure’ns representats. La seva anàlisi és tan fina, abasta aspectes tan diversos, penetra tan endins en les contradiccions de la condició humana, que per força supera el pas del temps i arriba fins a nosaltres amb tota la força per fer-nos adonar que, tot referint-se a uns anys concrets, ens parla d’avui, d’ahir, de qualsevol moment al llarg de la història de la humanitat.

A L’Anticrist (Adesiara, 2020, traducció de Pilar Estelrich i Arce), Roth es posa en la pell d’un intel·lectual que és contractat per un diari perquè volti pel món i descrigui el que veu —però perquè ho descrigui d’una determinada manera si no vol ser despatxat. Els seus viatges el porten a la Rússia comunista, als Estats Units, on floreix la indústria de Hollywood, a la mateixa Alemanya de la postguerra, castigada per la inflació. Arreu parla amb homes justos i injustos, busca les causes que han provocat el triomf de l’Anticrist en tantes nacions, en tants àmbits de la civilització, i treu les seves pròpies conclusions.

La dignitat de l’ésser humà resideix en el poder. La llibertat es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han feta fora. I ha quedat petrificada. (Pàp. 108)

Una idea travessa el relat amb insistència: sense veritat ni justícia —i sense amor—, les intencions més belles poden veure’s corrompudes. Que fàcil que és que les paraules perdin el seu sentit veritable quan són dites amb ànsia de fer mal, de mentir, de tergiversar els fets, i aleshores la gent comença a repetir frases i expressions que van quedant buides de sentit.

Noms! Noms! Sons sense forma: despulles que retrunyen, buides, per designar fenòmens inimaginables, és a dir, mancats de cos i de vida. (Pàg. 35)

I pertot arreu, fins i tot on no es trobava escrita, es percebia la presència de la frase que iguala en niciesa la que afirma que la religió és l’opi: em refereixo a la frase «La cultura és poder». (…) Així doncs, a conseqüència d’aquesta frase estúpida, la gent que havia estat impotent durant tant temps, ben igual que els infants, es veia obligada a creure que la cultura comporta alguna recompensa diferent de la que constitueix ella mateixa: cultura, precisament. (Pàg. 102-103)

L’ús que fan del poder els poderosos, el paper que s’atorga a la cultura, la tergiversació del sentit dels mots, la confusió entre veritat i mentida o entre justícia i injustícia… Roth repassa totes les estratègies que posa en joc l’Anticrist per dur a terme les seves maquinacions, per fer que el mal prevalgui i perduri per damunt del bé, sobretot en un món on el silenci i la calma són cada cop béns més escassos, i on la gent viu amuntegada i apressada («la bondat necessita temps i espai», rebla Roth).

L’Anticrist és una bona lectura per als nostres dies de semiconfinament, de frases repetides fins a l’extenuació, de paraules buides —i buidades— de sentit. Ho és perquè no hi manca l’humor —aquell humor que a tot estirar et fa esbossar un lleu somrís— i malgrat que alguna pàgina hagi resistit menys bé el pas del temps. Ho és perquè ens fa veure que tots, cadacun de nosaltres, estem exposats a ser temptats per l’Anticrist. Sap prou bé per què ho diu.

No m’agrada la música

Qualsevol expert en comunicació us dirà que més val mirar de transmetre poques idees i que aquestes arribin clares a l’auditori que us escolta, que no pas dir moltes coses i que aquest mateix auditori no en retingui cap. Comencem l’apunt amb aquesta nota mental perquè el que direm ja ho vam insinuar en un apunt anterior del 31 de març de 2019, titulat «El col·lapse de la poesia». Esteu avisats: ens repetirem.

Fa molts anys —jo era encara un adolescent—, mentre fèiem una excursió per la muntanya, un amic de l’institut em va confessar que no li agradava la música. Ho va dir just quan érem en una pujada pronunciada, trepitjant l’argila resseca, el terra vermellós d’un turó vallesà. Vaig preguntar-li a quin estil de música es referia —amb un altre company de colla acabàvem de comentar l’aparició d’un nou LP d’Accept i, doncs, parlàvem de heavy—, i ell em va respondre: «No, no; no és una qüestió d’estil. No m’agrada la música en general. Diria que no la suporto.» Astorat, incrèdul, vaig replicar que això era impossible, que no hi havia ningú a qui no li agradés un o altre estil. Però era així: no li agradava el heavy, ni el rock, ni el blues, ni el pop, ni el jazz —per descomptat—, ni la música electrònica, ni la ballable o discotequera de l’època, ni la música clàssica, ni les ranxeres, ni les sardanes… Cap. Res.

No dubto que hi hagi més persones en la mateixa situació, però per força han de ser poques. Una cosa és que la música no t’interessi, com hi ha tantes coses a la vida que no ens interessen, però per afirmar que no t’agrada gens, que més aviat et molesta, cal que es doni —no ho sé veure d’una altra manera— alguna mena de trastorn, com el que fa que algunes persones no tolerin el gust del coriandre —sembla que hi ha un gen que els el fa avorrir—, mentre que d’altres no hi tenen cap problema.

Perquè el cert és que, llevat d’excepcions molt excepcionals, a tothom li agrada un tipus o altre de música. En tot cas, vaig perdre el contacte amb aquell company d’institut, però estic convençut que amb el pas dels anys devia arribar a poder apreciar algun estil musical, encara que fos per força, perquè la música és omnipresent a la nostra vida, de vegades d’una forma molt invasora —ara ve Nadal…—, i el millor que podem fer és acostumar-nos-hi.

Doncs bé, crec que el mateix es pot dir de la poesia: quan algú diu que no li agrada la poesia és perquè no ha trobat el poema que li digui alguna cosa, que li faci comprendre què és això que fa mil·lennis que anomenem poesia. Com passa amb la música, però veient-ho des del punt de vista contrari des d’on ho veia el meu amic, és impossible que ens agradi tota la poesia que es fa; de fet, no és ni desitjable que això passi. A mi mateix, que en llegeixo i n’escric i en parlo i en critico, més aviat m’agrada una part molt reduïda de la poesia que es conrea i es publica. Em faig un tip de llegir llibres de poemes que no em diuen res, si no és que directament em desagraden profundament.

Però, ah, quan ensopegues amb un poema que t’entra fins dins, o que simplement trobes bell, carregat d’una bellesa insòlita, o dur, d’una duresa amb la qual t’identifiques, o explícit, o inquietant, o enrevessat… Tant se val, cadascú pot trobar un poema que li agradi, una manera d’entendre la poesia —i d’escriure-la, i de llegir-la, sobretot de llegir-la— que li digui alguna cosa. I aquesta possibilitat em fa pensar de nou en els instituts, en els adolescents que hi van cada dia: quants es pensen que la poesia no els agrada senzillament perquè no saben què és, perquè no han trobat un poema que els interpel·li —he trigat 669 paraules a fer servir aquest verb, però al final no me n’he pogut estar—?

A mi em sembla que la pregunta que els hem de fer és aquesta: t’agrada la música? I, un cop hagin respost, els hem de preguntar: t’agrada tota la música? No, esclar, a ningú no li agrada tota la música que es fa, però hi ha un estil per a cadascú. El mateix passa amb la poesia. Tan sols cal que aquests adolescents —i els que no ho són tant— sentin uns versos que els cridin l’atenció —si els criden prou l’atenció, ja seran a temps d’escoltar-los, de tornar-hi. Un bon professor que llegeixi bé uns versos pot fer molta feina. Però han de ser versos ben triats, molt diversos, que mostrin tot el que té per oferir la poesia.

Aquest, doncs, podria ser un bon exercici: plantar-se davant d’una aula i llegir una selecció com aquesta que ve a continuació. En acabar podríem preguntar als assistents: us agrada la música?

 

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

 

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu,
sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

 

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

Més enllà del tombant del camí
hi ha potser un pou, i potser un castell,
o potser tan sols continua el camí.
No ho sé ni pregunto.
Mentre vagi pel camí abans del tombant
miraré només el camí que hi ha abans del tombant,
perquè només puc veure el camí que hi ha abans del tombant.
De res no em serviria mirar a un altre costat
i cap allò que no veig.
Ocupem-nos tan sols de l’indret on som.
Hi ha prou bellesa en el fet désser aquí i no pas en una altra banda.
Si hi ha algú enllà del tombant del camí,
aquells que s’inquieten pel que hi pugui haver enllà del tombant
del camí,
això és per a ells el camí.
Si nosaltres hi hem d’arribar, quan hi arribem ho sabrem.
Per ara només sabem que no hi som.
Aquí no hi ha sinó el camí d’abans del tombant, i abans del
tombant
hi ha camí sense tombant de cap mena.

Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro

 

decreix
la lluna
el desig                           és un núvol
lent
que s’esbalça

Jordi Mas, El crit i l’eco

 

Madrigal

Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l’aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.

Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor

 

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

J. V. Foix, Sol, i de dol

 

Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat,  cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Francesc Vicent Garcia

 

Sac de gemecs

El lloc morrut, el bec del pic,
la terra que es pronuncia,
les tintes enasprades de la terra
que es pronuncia, que es reinfla,
la bretxa bufarella,
la collada de Tosses
amb la cornamusa al coll,
l’enserralada cornamusa,
el pic com un bec d’au
que s’obre, que es bada pel mig,
aquesta és la fascinació de muntanyes
com el Pedraforca o els Encantats:
la imatge d’un pic que va a dir-se.

Perejaume, Obreda

 

Codicil de poeta

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart, Vacances pagades

 

Muda

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Mireia Calafell, Tantes mudes

 

Els morts

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

Joan Margarit, Càlcul d’estructures

 

I
La Primavera té molta literatura
i és un tema assequible a totes les butxaques.
La Primavera puja per les parets de pressa.
La Primavera torna més esveltes les dones.
La Primavera deixa els arbres plens de fulles.
Hi ha carrers on arriba una llesca de sol.
Hi ha malalts que s’alegren darrere dels cristalls.
No hi ha ric que comprenga per què es queixen els pobres.
Els ocells creuen l’aire. Els poetes fan versos.
Els amants, en els marges, cullen les flors anònimes,
i en l’amor de l’abraç els cruixen les costelles.
Prospera una enyorança de vagues illes tendres,
de pecats adorables imperpetrables ja.
Des dels terrats, es veu com avança la mar.
Es troba un vers d’Horaci que fa joc amb l’instant.
I hi ha dones que planxen amb la finestra oberta.
Van revivint indústries aborígens, ingènues:
bunyols, aigua-civâ, campanetes de fang.
Cantem la Primavera agafant-nos pels muscles.
Formem un rotle càndid cantant la Primavera.
La Primavera corre, amostrant-nos les cuixes.
La Primavera toca en totes les anelles.
Toca tres i repic i se’n fuig i se’n riu.
La Primavera puja per totes les escales,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
La Primavera, plena de traques i de fum.
La Primavera, plena de banderes i dècimes.
La Primavera, plena de noms en les parets.
Cantem la Primavera o ens matem entre tots.

Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida

 

Les boies

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

Joan Vinyoli, Cercles 

 

Assaig de palla a l’urinari

Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol, Gralles al galliner

 

Formigó armat

Probablement, ressenyar cada novel·la que llegim de Thomas Bernhard pot ser considerat un exercici sense gaire sentit, perquè la major part de narracions de l’austríac formen un bloc prou homogeni per afirmar que és un d’aquells autors que escriuen un i altre cop el mateix llibre. Una afirmació que, si goséssim fer-la, no tindria en aquest cas cap connotació pejorativa; ans al contrari, serviria més aviat per deixar clara la idea que l’obra de Bernhard és, no tan sols sòlida i contundent com un bloc de formigó armat, sinó també excepcionalment distingible i coherent d’una punta a l’altra.

Però no és del tot cert, esclar: Bernhard no escriu sempre el mateix llibre. Moltes de les seves narracions tenen sens dubte molts punts en comú: solen ser breus —Extinción és una excepció—, tenen per narrador un personatge malalt o pertorbat i estan escrites com a monòlegs asfixiants, vertiginosos, al llarg dels quals assistim a la confessió de totes les obsessions a què Bernhard ens té acostumats: la incapacitat d’actuar, la bogeria, la impossibilitat de relacionar-se amb altres persones, la putrefacció de la societat austríaca… Però cada obra planteja una situació determinada, presenta unes personatges i culmina amb un desenllaç propi; totes afegeixen matisos al compactíssim discurs bernhardià.

Ara acabem de llegir Formigó (traducció de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo, 2020), publicada el 1982. El narrador, Rudolf, està a punt començar un treball sobre Mendelssohn Bartholdy, per al qual fa deu anys que es prepara, però no se sent capaç d’asseure’s a escriure la primera frase, una decisió que ajorna indefinidament amb tota mena d’excuses. La principal és la presència, primer, i l’absència, després, de la seva germana, amb qui aparentment manté una relació molt complicada. N’hi ha d’altres, com el fet de viure a Àustria, ja sigui a Viena, ja sigui a la casa de camp que ocupa en el moment inicial del relat. Finalment pren la decisió de fer un viatge a Mallorca, una destinació que ha sovintejat al llarg de molts anys. Així doncs, s’instal·la en un hotel de Palma amb tot el material que necessita per començar a redactar l’estudi sobre el músic. Vagi on vagi, però, Rudolf no aconseguirà dur a terme el treball, de la mateixa manera que mai no ha aconseguit dur a terme res, fer realitat cap propòsit.

Un fil ben prim, per tant, però suficient perquè Bernhard ens presenti un personatge transtornat, sumit en l’aïllament, queixós, rendista: un paràsit, i ens torni a parlar de tot allò que l’obsedeix. Totes les senyes d’identitat de l’autor són aquí presents, tant temàtiques com formals, com les repeticions i reiteracions contínues, la mescla de frases breus i tallants amb llargues oracions enrevessades i plenes d’incisos, l’absència de cap punt i apart. I l’hostilitat del món a què s’ha d’enfrontar algú tan fràgil com Rudolf. Una hostilitat que ha anat esdevenint cada cop més profètica. Si fa anys llegint una d’aquestes novel·les de Bernhard no podies evitar un somrís davant les exageracions, els exabruptes i la incontinència verbal de l’autor a l’hora de descriure la seva època, avui el somrís, si apareix, queda glaçat quan ens adonem que la distància entre el món que descriu i el món en què vivim s’ha escurçat pràcticament fins a desaparèixer.

Si pogués no llegir més els diaris fastigosos que s’editen a casa nostra, que no són en absolut diaris, sinó només papers plens de brutícia, que són publicats per uns arribistes cobdiciosos, si pogués no veure més tot això que m’envolta!, vaig dir-me. Una falsedat, com ara veig, em seguia, mentre seia a la meva butaca esperant el moment de la partida, una altra. Deixo un país completament desfet, una forma d’estat repugnant, del qual un s’horroritza cada matí. Primer el van explotar i el van llançar els anomentats conservadors, ara els anomentas socialistes. (Pàg. 91)

Potser aquesta constatació ens pot servir de consol fins a un cert punt; el consol que ens pot proporcionar comprovar novament que el món ja fa molt de temps que va a mal borràs —o, si més no, que ens ho sembla als qui l’habitem—, que Bernhard, com altres abans que ell, ja pensava el mateix: que el nostre món occidental no pot estar més en decadència, que la nostra societat supura per tot arreu, amb la massa d’individus irresponsables que la formen, amb els polítics corruptes i mediocres, amb la cultura relegada al fons de l’armari o convertida en tot menys en cultura, amb el sistema d’ensenyament desballestat, amb les relacions entre uns i altres pervertides o malsanes, etc. Sí, podem pensar que les coses estan molt malament avui: no serem els primers a fer-ho, ja ho sabem, ni serem gaire originals.

Aquesta és la grandesa dels escriptors canònics: que allò que escriuen respecte del seu temps serveix per a tots els temps. Per això la seva obra no passa mai de moda ni prescriu, no queda ultrapassada, i ens permet emmirallar-nos-hi per conèixer millor el món en què vivim i, quan cal, aprendre a treure ferro als discursos més desesperançats. I és que, en el fons, rere la desesperació bernhardiana sol haver-hi sempre algun lloc on aferrar-se per evitar ser arrossegats cap a l’abisme. Cert, n’hi ha pocs, d’agafadors, però n’hi ha algun. A Formigó, per exemple, trobem la figura  de la Kienesberg, la dona que té cura de la casa de Rudolf, discreta i eficient, o també, al capdavall, la mateixa germana…

La traducció de Clara Formosa Plans és fluida, molt llegidora. Ara, al llarg del text hi ha diferents errades de llengua que una bona correcció hauria polit, un defecte que ja remarcàvem en parlar d’una altra traducció de Bernhard, la novel·la . Aquí el problema és menor, però en un volum tan bonic ens agradaria que la correcció del text també fos òptima.

Desenes de milers de vídues alemanyes troben cada any per Nadal sota l’arbre de Nadal, uns dels anomentats tiquets d’hivernada, una de les anomenades llargues estades, com ho ofereixen a grapats les agències de viatges a tots els hotels possibles entre els més abominables de Mallorca, i les envien de viatge a Mallorca, d’on, aquest és el desig secret dels seus fills i compradors dels bons de viatge, si és possible no tornaran mai més i si tornen, serà només com els anomenats joschi, que en l’argot de les agències de viatges vol dir com a cadàver embolicat en una bossa per a congelats. Naturalment jo també conec aquesta Mallorca i aquesta Palma. Viure al Zenith és la cosa més depriment, esmorzar al que en diuen un menjador, que és un soterrani fosc i sense aire, pudent, amb uns mobles de plàstic bruts i trencats i amb uns ancians i unes ancianes ja agonitzants que es mouen amb crosses a dures penes, i gaudir de les vistes al mar a través dels murs infranquejables de formigó de les altes cases de pisos de lloguer només a cinc o sis metres de la finestra. (Pàg. 118)

El formigó ens envolta a tots, és omnipresent en el nostre paisatge, i al final a tots ens espera el mateix destí: un forat de formigó. Mentrestant ens salva la literatura.

Què et demanem, poeta?

Què et demanem, poeta? Doncs què saps, què has llegit, què n’extreus de l’entrellat de ser viu i que aquesta amalgama de recepcions i bagatge es fixi en el poema i, ja fora de tu, exhali l’autèntica emoció. Que siguis pare o mare, que t’ho facis amb la veïna o t’agradi el rock and roll, francament, ens la bufa.

Civilitat

He cridat, he bramulat,
he esgaripat durant hores
des del sofà de casa,
begut l’enteniment,
saturada la capacitat de comprensió,
com si fos ara jo l’únic
habitant del món
—monstruós, ensalvatgit—,
com a única manera
de mantenir encara una espurna
de consciència, i, doncs,
de capacitat de recuperar
seny i constants vitals.

Llavors he llençat bosses
plenes d’escombraries
i de llibres dolents
pel balcó sense por
que ningú pugi a dir-me res,
perquè ningú no puja
a dir-te res mai quan
crides i bramules i esparipes
i empastifes i abandones
la senda de la civilitat.
Fas i vius.
I mai no mors.

La casa de foc

I finalment Francesc Serés ha escrit una novel·la. D’acord, sí, arreu llegireu que De fems i de marbres és una trilogia formada per tres novel·les, però De fems i de marbres admet poques etiquetes i cap cotilla, pot ser considerada moltes coses alhora —i totes bones. La casa de foc (Proa, 2020) no és que admeti, sinó que accepta de bon grat aquesta cotilla: és una novel·la amb tots els ets i uts, amb uns personatges protagonistes, uns fets, una intriga, una introducció, un cos i un desenllaç. Res no hi falta.

Tampoc no hi falten, evidentment, les senyes d’identitat de la narrativa del saidinenc: la frase sempre ben construïda, la precisió, el punt de vista singular de l’autor sobre tot allò de què parla, el nervi que imprimeix a qualsevol text que escrigui, la capacitat —i la voluntat— d’analitzar esdeveniments i comportaments… Els narradors de Serés són éssers que observen amb atenció el que passa al seu voltant: fets i persones desfilen sota la lent del microscopi i són objecte d’estudi dins les provetes del seu laboratori. I d’aquesta observació en sorgeixen dubtes, preguntes, comentaris i reflexions.

Vet aquí la gràcia, vet aquí per què els llibres de Serés ofereixen sempre alguna cosa més: perquè, a més de descriure’ns un món —i convidar-nos a entrar-hi—, l’analitza i dissecciona davant la nostra mirada Com a lectors, assistim en directe a les elucubracions que el narrador fa sobre es fets que ens explica. I no tan sols això, sinó que veiem com ell mateix rep els efectes d’aquests fets perquè no deixa mai d’involucrar-s’hi. La seva no sol ser una mirada des de fora, sinó des de l’interior de la història que ens narra, ja sigui perquè l’ha viscuda en primera persona, ja sigui perquè ha intentat entendre-la tant que s’ha identificat amb les persones o les situacions de què ens parla.

A La casa de foc, el lloc, el temps i els personatges són un enclavament de la Garrotxa —el Sallent—, els anys previs i posteriors a la crisi del 2008 i una família formada per una neta, una mare i un avi amb els quals entra en contacte el narrador. Hi ha més personatges, per descomptat. El narrador viurà en una antiga masia d’aquell poble sis anys llargs. La novel·la relata la seva experiència i la relació amb els tres protagonistes, una relació que li deixa una marca indeleble. Així doncs, Serés deixa enrere el paisatge natal, que tan bé va descriure a De fems i de marbres i al qual va tornar a La pell de la frontera, la seva altra obra cabdal, i situa el relat en un racó de la Garrotxa tan esplèndid paisatgísticament, fins i tot idíl·lic, com dur i a voltes sòrdid quan es tracta no pas de passejar-hi un cap de setmana, sinó de viure-hi tot l’any.

La novel·la té força al·licients, el menor dels quals no és la fluïdesa de què Serès aconsegueix dotar la seva prosa, fins al punt que les prop de sis-centes pàgines del volum poden llegir-se en un parell de dies de lectura intensa. La narració dels fets, les reflexions i els diàlegs s’entrellacen al llarg del llibre i fan que la història avanci sense entrebancs gràcies a la consistència de la frase seresiana, sempre sòlida i eficaç, si més no en els dos primers terços de la novel·la, que coincideixen amb les dues primeres parts. A la tercera, els diàlegs guanyen un protagonisme absolut, que ja ve anunciat pel títol: «La conversa infinita». És per mitjà d’aquests diàlegs que el narrador va lligant tots els fils que havien quedat encetats en els altres dos capítols; les converses entre el narrador i la resta de personatges principals ens serveixen el desenllaç de la història.

Aquesta és la solució que tria Serés per construir la novel·la, solució que al meu parer provoca que l’obra es desequilibri sensiblement, una sensació que s’accentua per la necessitat que té l’autor d’explicar-ho —i d’explicar-s’ho— tot, fins a l’últim detall, amb pèls i senyals, insistint en cada fet i en cada idea, en les causes i en les conseqüències, donant-hi voltes, portant a col·lació veus diverses per parlar dels mateixos esdeveniments fins que pràcticament totes les cares de cada acció, de cada episodi, quedin exposades, aclarides, explicades. Dic pràcticament, perquè és cert que alguna incògnita es resisteix a ser desvelada.

Tot plegat fa que La casa de foc sigui una novel·la molt llegible, un tast de la bona literatura que pot oferir Serés, però que quedi unes passes enrere respecte de dos cims com De fems i de marbres o La pell de la frontera. Tal vegada, en aquesta novel·la la involucració de l’autor ha tingut un component sentimental més intens, potser Serés s’ha refrenat menys o ha volgut ser deliberadament prolix. Hi ha qui diu que Serés «se’ns ha estovat», o que el títol betsellereja. Com a lector de les seves obres, prefereixo el Serés més contingut, més fred. La casa de foc em deixa el regust d’un llibre excessivament llarg i reiteratiu. Però aquesta és una impressió molt personal que altres lectors no compartiran en absolut; més aviat crec que serà una obra que obrirà el ventall de seresians. A més, inclou pàgines esplèndides i frases d’una lucidesa que enlluerna.

I, sigui com sigui, Serés continuarà sent un dels escriptors més grans que tenim. Al capdavall, els poemes de Pomes Penyeach de Joyce tampoc no són res de l’altre món, i això no treu que l’irlandès continuï sent el monstre que va escriure «Els morts» o Ulisses. Llegiu-lo, i ja direu.