Quan l’escriure fa perdre el llegir

En una bonica ciutat termal drenada per una riera sorrenca s’hi convoca cada any un concurs de microliteratura, d’aquells que anima la bona gent, la gent carregada de bones intencions, a escriure algun text per presentar-lo a la consideració del jurat.

Enguany el concurs ha registrat una participació rècord de 172 obres. De fet, any rere any la xifra d’obres presentades no para de créixer, ajudada per l’extensió màxima dels relats —200 paraules— i pel premi —400 euros—, que tot i ser modest ofereix una proporció de 2 euros per paraula que anima el personal a posar-se davant del full en blanc.

El problema —perquè ja vèieu a venir que n’hi hauria algun, de problema— és que de les 172 obres el jurat a penes n’hauria salvat tres o quatre, és a dir, les dues guanyadores i una o dues més. La resta amb prou feines eren llegibles: eren textos mal escrits, o sense cap ni peus, o ben escrits però que no deien res, suposats relats que no relataven cap història, ratlles mancades de la més mínima originalitat; això sí, amb un excés de sensacions i sentiments per tot arreu.

Textos propis d’adolescents, doncs, escrits per persones de trenta, quaranta, cinquanta o seixanta anys sense res a dir, res a expressar que no fossin records, emocions, moments. Com si ningú sabés que en un relat hi sol passar alguna cosa, per petita que sigui, hi sol haver un mínim d’història, alguna mena de desenllaç. Si volguessin pintar en comptes d’escriure, començarien fent pintura abstracta.

El problema de les sensacions i els sentiments és que tothom es pensa que els seus són únics…, i, esclar, tothom acaba seguint el mateix patró.

I per què passa això? La resposta és fàcil de deduir: perquè una gran majoria dels autors d’aquests 172 textos no llegeixen, no llegeixen literatura, no llegeixen bona literatura. Desconeixen què s’escriu, què no s’escriu, com s’escriu, què cal desar al calaix i no ensenyar-ho mai a ningú, què no cal que quedi estampat en un paper o en un full en blanc de Word.

No llegeixen. Escriuen, directament. I l’escriure sembla que els fa perdre el llegir. L’any que ve el concurs potser arribarà a les 200 obres presentades. Costarà trobar jurat.

Anuncis

Guia per triar el llibre de Sant Jordi

Davant l’allau d’anuncis, ressenyes i recomanacions de llibres que plouen aquests dies, centenars de lectors ens han confessat que els aniria bé disposar d’una guia per triar bé el llibre que pensen comprar per Sant Jordi. Doncs bé, aquí teniu els 10 senzills passos que cal seguir per encertar la tria:

  1. Allibereu-vos de la dictadura de la novetat.
  2. Compreu el llibre al llarg d’aquesta setmana o els dies posteriors a Sant Jordi (si el que demaneu l’han esgotat, senyal que no era una bona opció).
  3. No consulteu cap llista de recomanacions d’amics, llibreters o ressenyadors interessats.
  4. Assegureu-vos que el llibre comprat us permetrà participar en el I Concurs de Lectura organitzat en aquest país.
  5. Si és un llibre que l’autor us pot signar, mal senyal.
  6. En cas de dubte, Kafka.
  7. Desconfieu de la vostra intuïció si no esteu convençuts que la teniu prou afinada.
  8. No accepteu regals de procedència sospitosa ni fruit de bona voluntat.
  9. En cas de més dubtes, consulteu gratuïtament entrades antigues del blog de L’Acció Paral·lela.
  10. Per si no ho heu llegit atentament: allibereu-vos de la dictadura de la novetat.

I Concurs de Lectura de L’Acció Paral·lela

Justificació

Ho sap tothom, i és profecia, que al nostre país hi ha un excés de premis i concursos literaris: de poesia, de novel·la, de narració curta, de narració mitjana, de xocolata amb xurros, etc. Tothom escriu i vol demostrar els seus dots a l’hora d’expressar el que els francesos en dirien n’importe quoi. Hi ha inflació de concursos —i cursos— d’escriptura, i en canvi falten concursos de lectura.

Així doncs, amb la intenció d’omplir aquest buit, a L’Acció Paral·lela proposem l’abolició de tots els concursos de poesia i narrativa i, amatents a les necessitats del país, decidim convocar el I Concurs de Lectura.

Bases

  1. En el termini de tres mesos, comptadors a partir del 30 d’abril, els concursants s’hauran d’haver llegit els tres llibres següents:
    • L’Eneida, de Virgili
    • L’home sense qualitats (1r volum), de Robert Musil
    • El griu, de Joan Vinyoli
  2. Per poder participar en el concurs cal publicar a Twitter una foto amb l’etiqueta @accioparal en què el concursant aparegui amb el llibre que s’ha comprat o li han regalat per Sant Jordi. El jurat decidirà si l’aspirant té dret a participar-hi o si no cal que ens faci perdre el temps.
  3. Acabat el termini, els concursants hauran de respondre a un qüestionari preparat per L’Acció Paral·lela.
  4. Qui respongui amb criteri a les diferents preguntes, demostri que ha llegit i entès les tres obres i, a parer nostre, tingui la consideració de millor lector s’endurà el premi, l’embrió de tota bona biblioteca personal: la llista secreta de les 50 obres imprescindibles de la literatura universal.
  5. El veredicte és, allò que es diu, inapel·lable.

 

Llegint Bernhard

Durant molt anys, cada cop que he acabat la lectura d’un llibre de Thomas Bernhard m’ha vingut al cap la mateixa pregunta: «Realment cal llegir totes les seves obres?» És aquest un pensament capciós, bastant innecessari i que no duu enlloc. De fet, no són només les obres de Bernhard les que me’l provoquen. Al llarg d’una vida un arriba amb facilitat a la conclusió que el nombre d’autors de qui és imprescindible llegir-ho tot és francament baix: Kafka, Musil, potser… En sortirien més, però no és un exercici que vulgui fer ara mateix.

El cas és que aquests dies n’he llegit dues obres de forma consecutiva: l’una feia anys que era al prestatge corresponent esperant el seu torn; l’altra estava a punt d’arribar a les llibreries gironines. Mentre esperava la segona he llegit la primera. Em refereixo a L’origen (Edicions del Salobre, 2008) i El nebot de Wittgenstein (Editorial Flâneur, 2018).

I això de llegir dos Bernhards seguits és nou per a mi. Bernhard és un dels més bons —o més grans, com dirien alguns— escriptors de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un dels que tenen una obra més personal, més identificable. Pels temes, per l’estil. Especialment per l’estil. A propòsit d’un altre llibre seu,  (El Gall Editor, 2016), vaig escriure un comentari on discutia l’exagerada grandesa que alguns li atribueixen basant-me en l’excés de preponderància que l’estil, la forma, té en l’obra de l’austríac, per damunt del contingut mateix, de les idees que apareixen en els seus textos. Reconec que aquelles paraules procedien d’un cert desencant provocat per una obra que em va agradar però no pas entusiasmar, en gran manera per culpa d’una edició molt poc curosa, plena d’errades de tota mena.

En canvi, la lectura de L’origen i El nebot de Wittgenstein m’ha reconciliat amb l’escriptor, en bona part perquè aquestes dues obres ens ofereixen un Bernhard més polièdric, però també gràcies al fet que les dues són bones edicions. L’origen ens arriba, com , en una traducció de Clara Formosa Plans, que en aquesta ocasió està lliure dels defectes que destrossaven el volum d’El Gall Editor —els correctors són encara necessaris. Editorial Flâneur, per la seva banda, ens presenta El nebot de Wittgenstein en una edició impecable que fa lluir la traducció de Raül Garrigasait, fluida i magníficament escrita. En aquestes condicions, llegir Bernhard és un veritable plaer.

Com he dit abans, feia anys que L’origen corria per casa, com tants altres llibres per a qui un ha de trobar el moment idoni i que donen sentit a aquella bonica pregunta que de tant en tant omple la boca d’algun intrús: «Us els heu llegit tots?» I he de dir que el primer volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard m’ha sorprès agradablement. Com tota la seva producció, L’origen és un relat que despulla les misèries de l’Estat, en aquest cas referides sobretot al sistema educatiu que va haver de patir el Bernhard adolescent de principis dels anys quaranta, en plena II Guerra Mundial. La idea del suïcidi o de l’autodestrucció hi és també present des de les primeres pàgines; de fet, des de la citació que precedeix el relat. El jove alumne pensa en el suïcidi com a única via d’escapatòria per fugir d’un internat dirigit amb mà dura per la tètrica figura de Grünkranz, ja que a fora de l’internat hi ha Salzburg, «un impenetrable matossar humà de vilesa i infàmia».

També des de les primeres línies Bernhard desplega amb tota la contundència —i eficàcia— possible el seu recurs favorit: la repetició obsessiva, el recargolament de les frases en pro de la insistència, per presentar-nos els fets i les idees tal com ens els vol donar a conèixer:

En efecte, havia fet molts intents a la cambra de les sabates de matar-se, però cap d’aquests intents l’havia dut massa lluny, l’afany amb cordes i elàstics i els centenars d’intents amb els nombrosos claus de les parets de la cambra de les sabates van ser sempre interromputs en el punt decisiu i salvador, i també interromputs per ell mateix mitjançant un exercici de violí més conscient, mitjançant una interrupció del tot conscient del pensament de suïcidi i una concentració del tot conscient en les possibilitats que li eren cada vegada més i més fascinants del violí, que amb el temps li va resultar menys un instrument musical i molt més un instrument per a l’acompliment de la seva meditació sobre el suïcidi i la seva docilitat per al suïcidi i per a la interrupció sobtada d’aquesta meditació sobre el suïcidi i d’aquesta docilitat per al suïcidi (…) (Pàg.18)

El relat ens situa, primer, en l’epoca en què Salzburg pateix els bombardejos dels aliats i, després, en els temps immediatament posteriors a l’acabament de la guerra, sense que el sisterma educatiu que deplora hagi patit cap millora. Amb tot i això, la novel·la no és monolítica en la seva duresa. Hi ha figures que se salven de la crema i il·luminen el passat de l’autor, com el seu avi o un desvalgut company d’institut, i al final un té ganes de continuar llegint l’autobiografia de Bernhard, de saber quines altres vicissituds va viure aquest noi que a les darreres pàgines de L’origen té quinze anys.

No és, però, El soterrani el que he llegit seguidament, sinó El nebot de Wittgenstein, llibre que narra l’època que l’autor va passar en un hospital recuperant-se d’una malaltia pulmonar severa i en el qual va coincidir amb Paul Wittgenstein, nebot del cèlebre autor del Tractatus logico-philosophicus. Aquí la crítica a l’Estat se centra en els establiments hospitalaris; per tant, és el sistema sanitari el que rep les ires de l’austríac. El relat, però, va molt més enllà i ens mostra un Bernhard més raonable del que solem tenir present, menys visceral, encara que només sigui a estones. L’alegria i l’optimisme no són paraules ni conceptes que treguin gaire el cap en el món bernhardià, però si existeix en aquest corpus alguna pàgina més amable segurament la trobarem a El nebot de Wittgenstein.

Potser és així perquè en aquest llibre és parla de l’amistat, perquè Bernhard apreciava molt Paul Wittgenstein, de qui descriu els mals moments però també els bons: l’epoca esplendorosa, els viatges que feia, la vida viscuda amb total despreocupació, la felicitat abans de la bogeria.

De tota manera, tot i que se sol dir que aquest és un llibre sobre l’amistat, a mi no m’ho acaba de semblar; no veig que l’amistat sigui el tema del relat, sinó més aviat el fil que Bernhard utilitza per relligar les diferents escenes que ens presenta i, no cal dir, els temes que sempre l’ocupen. Sí, Bernhard ens parla de la seva relació amb Paul Wittgenstein, a qui descriu com el seu millor amic, i retrata aquesta amistat que els uneix; fins i tot acaba lamentant la seva incapacitat de continuar visitant l’amic quan aquesta es troba ja en els seus darrers dies de vida. Però, com deia, aquesta amistat és la bastida en què es recolzen les grans preocupacions bernhardianes: les estructures que l’Estat fa servir per esclafar l’individu, la mort i l’autodestrucció, el paper —trist paper— dels intel·lectuals, l’art, etc.

Aquesta m’ha semblat una de les obres més afinades i rodones de Bernhard. Per a qui en vulgui llegir una bona ressenya us recomano el que en diu Pep Bertran al seu imprescindible blog Bertranades. No se’ns escapa la murrieria dels responsables d’Editorial Flâneur, que després d’obrir catàleg amb La passejada de Robert Walser ara ens regalen l’obra d’un gran enemic del camp i les passejades:

Jo tampoc no tinc tirada a passejar, tota la vida només he passejat a contracor, sempre he passejat a contracor, però amb els amics sí que passejo, i de tal manera que aquests amics es pensen que soc un passejador apassionat, perquè passejo amb una tal teatralitat que es queden bocabadats. Jo no soc de cap manera un passejador i tampoc no soc cap amant de la natura ni cap coneixedor de la natura. Però si hi ha amics, camino sempre de tal manera que es pensen que soc un passejador i un amant de la natura i un coneixedor de la natura. Jo no conec la natura i l’odio, perquè em mata. (Pàg. 63)

Grans, els de Flâneur. Continuo sense saber si cal llegir totes les obres de Thomas Bernhard, però indiscutiblement aquestes són dues peces cabdals de la seva trajectòria.

Es publica massa?

Un dels actes destacats del darrer Festival de Poesia Domini Màgic, celebrat a Santa Coloma de Farners del 16 al 18 de març, va ser la taula rodona “Editar poesia avui”. Hi van prendre part tres editors que són alhora poetes: Roger Costa-Pau (Llibres del Segle), Esteve Plantada (Edicions Terrícola) i Pau Vadell (AdiA Edicions), i al llarg d’una hora ben bona van conversar i exposar els seus punts de vista sobre tot el que comporta editar avui llibres de poesia a partir de les preguntes que els feia la moderadora, Margarida Casacuberta.

Van ser moltes les qüestions interessants que es van debatre: com construeix el seu catàleg cada editorial, quin és el paper de l’editor amb relació a les obres que decideix publicar, com està el mercat de la poesia, etc. Va ser inevitable que sorgís una pregunta que és una constant en aquesta mena de debats, i de fet en tota mena de converses on conflueixen editors, autors i llibreters: es publica massa?

En aquesta ocasió la pregunta se circumscrivia a l’àmbit de la poesia. La visió dels tres editors de la taula podia ser diversa tenint en compte el moment actual que viuen les tres editorials representades: Llibres del Segle treu uns tres volums per any; Edicions Terrícola es mou en xifres semblants, tot i que Esteve Plantada va confessar el seu desig de frenar una mica o fins i tot fer una pausa; en canvi, AdiA Edicions publica cada any al voltant d’una dotzena de llibres.

Dic que la visió podia ser diversa, però no ho va ser gaire. Cada editorial viu el seu propi moment, la seva pròpia dinàmica: els uns publiquen més; els altres, menys. El que no canvia gaire és el fet que vendre llibres de poesia avui —avui, i segurament sempre— costa molt. La “venda espontània” de poemaris a les llibreries és una rara avis, i cal recórrer a les presentacions, als recitals, a les fires, als festivals, llocs on els lectors són més propensos a fer el gest d’endur-se el llibre a casa, potser perquè es troben sota l’influx dels versos que han sentit dir a l’autor mateix.

Cal afegir que es manté vigent la brama segons la qual el nombre de lectors compradors de poesia en llengua catalana no passa de dos-cents. I, esclar, dues-centes persones disposades a comprar un llibre de poesia són molt poques. Quan els editors fan números, solen confirmar aquesta xifra. Si bé es fan tirades de 400 a 600 exemplars i de tant en tant cal reeditar algun títol, molts llibres no passen d’unes poques desenes de volums venuts.

Això és greu? Segurament. És un fet constatat que l’interès per la poesia està estancat. Tot i que en els últims anys hi ha hagut una florida de recitals i festivals, continua costant molt apropar el públic a la poesia i, encara més, convertir aquest acostament en vendes, fins al punt que es generalitza la impressió que hi ha més poetes (disculpeu, m’he deixat les cometes) que lectors.

Ara, tampoc no hem de caure en el desànim: a la taula rodona també es va dir que, si la comparem amb el que passa en altres literatures, la nostra situació no és tan dolenta. La poesia en llengua castellana té encara menys lectors que la que es publica en llengua catalana, a Itàlia la situació és dramàtica i a França llibreters ben informats afirmen que no hi ha pas més de 500 lectors compradors de poesia. A tot França! I parlem d’una demografia molt diferent de la nostra.

Però, llavors, quin és el punt de coincidència de tots tres editors a l’hora de respondre a la pregunta que ens ocupa —si es publica massa o no? Doncs que la resposta no passa per dir sí o no, sinó que passa per la reflexió següent: les editorials no haurien de publicar més llibres que els que són capaces de promocionar, acompanyar, presentar. Si publiquen un llibre és perquè hi creuen i perquè estan disposades a dedicar-li tota l’atenció, tots els esforços perquè sigui present a les llibreries, perquè se’n facin presentacions, perquè aparegui en fires i recitals i festivals i arreu on pugui trobar un lector disposat a deixar-se seduir. Si no, no cal que l’editin. Si s’han de limitar a fer arribar les caixes a la distribuïdora perquè reparteixi el llibre per unes quantes llibreries sense cap acompanyament de cap mena, llavors més val estalviar-se els diners i evitar la inflació de títols apareguts. Ves si és senzill.

Les coses de vegades s’entenen millor amb un exemple. Conec de molt a prop un autor que darrerament ha publicat dos llibres: Tot esperant la riuada (2015) i El pes (2017). Aquest darrer va treure’l al carrer amb Godall Edicions. L’editora va tenir cura del llibre des de molt abans que sortís en paper: va tenir cura del text, del disseny, de la idea que hi havia al darrere i dels primers passos que caldria fer un cop publicat. Després va organitzar unes quantes presentacions que es van sumar a les que l’autor havia previst, i va ser present en totes, sovint aportant-hi un plus (aconseguint que es pogués servir una copa de vi, que hi vingués una periodista a fer una entrevista a l’autor, gravant unes imatges per a la promoció, etc.). Va portar el llibre a fires i festivals diversos. En fi, hi ha cregut, se n’ha ocupat, ha fet el seu paper.

El primer, Tot esperant la riuada, va sortir publicat a Tres i Quatre. Se’n van fer tres presentacions, totes organitzades per l’autor mateix, que les va dur a terme en la més estricta solitud. L’editora no va assistir a cap d’aquests actes, no en va proposar cap altre; tampoc no va fer difusió del llibre —potser un anunci d’ofici en una revista. Res més. Cap contacte amb l’autor. De fet, des del 2015, ni tan sols l’obligatòria comunicació del nombre d’exemplars venuts, dels drets generats, fossin pocs o molts. Aquest és un llibre que l’autor té la sensació d’haver regalat a canvi de res a l’editorial, que el té literalment segrestat. No, no caldria haver-lo publicat. Tot i que l’autor se l’estima, preferiria no haver-lo publicat d’aquesta manera.

Es publica massa? Depèn, oi?

 

La mare de tots els pecats

Això que diré no passarà, però caldria que passés: tothom —i tothom vol dir, com a mínim, tots els ciutadans d’aquesta Europa dels nostres dies— hauria de deixar de fer el que està fent, aturar-se unes hores, seure en algun lloc i llegir d’una tirada Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, 2017), la novel·la que Ödön von Horváth va publicar el 1938, el mateix any que, exiliat a París, una branca d’un dels plàtans dels Camps Elisis li va caure al damunt i el va matar.

I doncs? És que Joventut sense Déu és una obra mestra?, us deveu preguntar. No, no és una obra mestra; és, i no és pas dir poc, una bona novel·la, ben escrita, molt llegidora, que demana i mereix una sola tarda llarga de lectura (dues de breus si ho preferiu), i que no és més extensa senzillament perquè no conté un sol gram de palla. Tot el que hi és hi ha de ser. Al llarg d’una vida un ensopega amb poques obres tan depurades, tan reduïdes a l’essencial, i, malgrat tot, tan fàcils de llegir i tan absorbents.

Però qui és l’autor d’aquesta petita joia? Ödön von Horváth és un representant gairebé perfecte de la Mitteleuropa: fill d’un diplomàtic hongarès, va néixer amb el segle en una ciutat de la costa croata, i la seva vida va transcórrer en ciutats com Belgrad, Budapest, Munic, Berlín, Praga o París. Ciutadà de l’Imperi austrohongarès, va viure, veure i patir l’ascens al poder del règim nazi. Com a dramaturg i novel·lista, va escriure obres que descriuen la vida a l’Alemanya de finals dels anys trenta, fet que l’emparenta amb un autor com Hans Fallada. Tots dos han romàs desconeguts per a nosaltres fins fa ben pocs anys. Però si Fallada es caracteritza per unes novel·les extensíssimes, que recorren a una descripció minuciosa de l’època, de la societat, dels fets que succeïen, Horváth opta per la via contrària: la seva màxima bé podria ser less is more.

A Joventut sense Déu ens presenta un mestre que se les heu amb uns joves alumnes completament abduïts pel règim. Hi ha una història, un fil, una trama que li serveix a Horváth per fer el seu retrat del moment —i de la joventut del moment. El llibre és, per tant, dolorós. Però no és dolorós, de fet. Vull dir amb això que la trama és molt distreta i la lectura avança amb alegria, a bon ritme, gràcies a una manera de narrar directa, clara, i a una disposició de les frases força curiosa: sovint cada oració, per breu que sigui, és un paràgraf, cosa que agilita encara més la lectura. I tot i que el que s’explica és cru, la manca d’un excés de dramatisme, de fet, l’absència d’excessos, fa que el lector s’empassi amb facilitat idees i escenes que bé podríem trobar en un film com La cinta blanca de Haneke.

Llavors, per què és dolorosa la lectura? Doncs perquè massa pàgines del llibre, massa reflexions semblen escrites avui mateix a propòsit del que passa a Europa en aquests temps que corren i, sobretot, a propòsit del que passa a l’Estat espanyol. L’estat malalt que descriu en primera persona aquest mestre té massa punts de contacte amb l’Estat on encara vivim, i el principal d’aquests punts de contacte és alhora el gran tema que recorre el llibre: la gran abominació que representa la mentida; la mentida convertida en raó d’estat, en manera d’existir d’aquest Estat, en condicionant de totes les vides, en origen de tot el que ha de venir.

     Quan s’abomina el caràcter i l’únic que es tolera és l’obediència, la veritat se’n va i ve la mentida.
La mentida, la mare de tots els pecats.

(Joventut sense Déu, pag. 128)

El nazisme va aprofitar la mentida per bastir la maquinària de l’Estat, per acumular tot el poder, per sotmetre els qui no volien formar-ne part —o els qui n’eren rebutjats. L’Estat espanyol utilitza la mentida amb els mateixos fins i amb resultats semblants: l’autocensura dels ciutadans, el sotmetiment, la pèrdua de llibertats, l’adhesió a les idees dominants.

Joventut sense Déu, que ens arriba en una versió gairebé immaculada d’Anna Soler Horta, és una lectura dolorosa però imprescindible.

 

Cap a l’hivern

Vivim uns temps meravellosos. Darrere de casa hi ha un freixe que l’any passat va negar-se a morir. Va resistir la sequera de l’hivern i de la primavera, va aguantar un estiu inacabable, socarrimat per una xardor impenitent, va continuar dempeus durant la tardor eixuta. Aquest hivern ha suportat unes quantes gelades. La setmana passada va quedar enfarinat per la neu i va plantar cara a una ventada de les que no es troben ni al fons de la memòria. I avui, després d’un parell de dies de cel blau amb algun ruixat esporàdic, ha mostrat unes ganes immenses de començar a brotar. Tot el darrere de casa mostra aquestes ganes. La meteorologia ha estat severa aquests darrers mesos, però la natura ha resistit. I ara que rep dues ullades de sol i quatre gotes es mostra agraïda com només ella sap fer-ho.

Però, ai!, si ens sentís Bertol Brecht, ell que va escriure aquests versos:

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d’arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!

La natura ha resistit l’hivern, i té sort. Nosaltres també hem viscut un hivern rigorós, ple d’altes i baixes pressions, de tempestes d’una duresa que tampoc no recordem. La diferència, però, és que la natura s’encamina cap a la primavera i nosaltres fem via de nou cap a un hivern sec, brut i deplorable.

Perquè si un article com el que va publicar Jordi Galves a El Nacional comporta que un jutge imputi a l’autor un delicte d’odi, llavors tot està en joc: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la llibertat de premsa, la llibertat de discrepar, de ser… I això és només el començament: encara que a algú no l’hi sembli, només som al començament d’aquest hivern brut, càlid i despietat.

Per això hem de reaccionar, hem de plantar cara, com ho he vist fer al freixe; hem d’esgrimir arguments i defensar-nos. L’anormalitat és immensa. Si callem, si no ens guanyem de nou la llibertat plena, què escriurem, què llegirem, quin sentit tindran les nostres queixes i els nostres laments? Quan tornarem a riure?

Bertol Brecht no vol sentir a parlar d’arbres en aquesta mena de temps. I té tanta raó.

 

Als nascuts després

I

Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d’arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n’he sortit (però si la sort em deixa estic perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra’t de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d’aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
Apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!

II

Vaig arribar a les ciutats a l’hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l’hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m’ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l’amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m’ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.

 

III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates,
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l’odi contra la baixesa
Endureix les faccions.

També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora
Que l’home esdevindrà un ajut de l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

                Bertol Brecht (traducció de Feliu Formosa)