Els llegats

Després d’haver llegit Els llegats de Lluís Calvo (Arcàdia, 2021) és forta la temptació de transcriure una enfilall de citacions extretes del llibre i deixar que l’obra ens parli amb les seves pròpies paraules. De fragments seleccionats no en falten: aquest assaig ens proporciona a balquena frases lluminoses que voldrem subratllar i difondre perquè molta altra gent les coneguin. Però procedint així no faríem sinó fragmentar un discurs ben travat que denuncia justament, entre moltes altres característiques dels nostres temps, la fragmentació en què han caigut el coneixement, la cultura, el saber.

Com a assaig que pretengui sacsejar el lector i fer-lo pensar sobre el paper de la tradició i l’estat actual no ja de la cultura, sinó de tot un conjunt d’elements que configuren la nostra civilització, només té un problema: hi estàs d’acord amb tot. Esclar que això no és culpa de Calvo, i que vulgui sacsejar el lector ho diem nosaltres; és més probable que la reflexió que duu a terme la faci en primer lloc per a si mateix, per bé que la decisió de donar-li forma de llibre i, finalment, fer-la arribar a l’editor ens permet compartir-la com a lectors, per la qual cosa li estem immensament agraïts. En qualsevol cas, Calvo trena un discurs que, tot i ser clarament benjaminià en el fons, avança ondoyant, que diria Montaigne, deixant anar fils que reprèn repetidament, idees sobre les quals torna, en un vaivé que ens ajuda a anar interioritzant el pensament que travessa l’obra.

Calvo comença preguntant-se què n’hem fet del passat: què en recordem, què ens n’arriba, què n’hem oblidat. És la pregunta que desencadena tota la reflexió i, alhora, l’encamina per la sendera que va desbrossar Walter Benjamin, especialment amb les seves tesis sobre la història (que ara tenim a l’abast gràcies a l’esplèndida edició de Flâneur). Després d’insistir en la necessitat de rescatar de l’oblit els vençuts i els silenciats, i de recordar qui escriu la història, qui defineix els cànons i qui estableix què passa a formar part de la tradició, Calvo s’encara —i ens encara com a lectors— amb una dicotomia que cal vèncer: ni la tradició pot ser un bagatge elitista, incontestable i modificable, a l’abast de ben pocs, ni la nostra civilització pot viure completament d’esquena a tot el que implica aquesta tradició, ignorant-la o menystenint-la, si no volem que el món que coneixem no vagi definitivament pel pedregar.

La tradició no pot basar-se en un sistema jeràrquic i vertical, en què es veneren persones i obres com si fossin incontestables, però tampoc no pot esvair-se en el present més immediat. La tradició tampoc no és un sistema fet a mida, en què un mateix, o bé una comunitat determinada, pot anticipar el discurs públic que ha de restar després de la mort. La tradició és plural. La tradició implica un conjunt de bagatges, de sapiències, d’elements susceptibles de ser transmesos. I per aconseguir aquest substrat és requereix una continuïtat en el temps, una successió d’instants que conformin diferents camins i un conjunt plural de trajectòries. L’important, en aquest cas, és afrontar les clivelles i cauteritzar-les. Reparar els talls. Uni, recosir i recompondre els fragments sense caure en cap pretensió despòtica de totalitat, sinó actuant a través d’il·lusions, de punts d’acoblament, de nexes, de semblances i de parentius. (Pàg. 226)

A partir d’aquí, Calvo dissecciona des del punt de vista cultural i social l’època que vivim. Molts dels problemes que patim arrenquen de les dues grans guerres que van sotraguejar la primera meitat del segle XX, malgrat que alguns autors com Balzac o Oscar Wilde ja havien intuït quin mal patia l’home sorgit de la Revolució Francesa. Per una banda, a causa dels grans desastres del segle passat, s’estén la desconfiança envers les institucions que fins a un cert moment havien mantingut l’autoritat i el prestigi als ulls dels ciutadans; el passat, a més, es converteix en un temps que cal deixar enrere, que convé oblidar. Tot plegat, amb l’ajut inestimable de les noves formes de vida i d’un capitalisme que accentua el caràcter individualista de l’home contemporani, instal·lat en un presentisme que el duu a rebutjar tot allò que impliqui perdre el temps, és a dir, accions com ara mirar enrere o pensar gaire en el futur. Tot el que s’ha esdevingut les darreres dècades ha alimentat el narcisisme, que s’ha estès com una pandèmia aprofitant les noves corretges de transmissió de fets, sabers o vel·leïtats del nostre temps: Internet i les xarxes socials, que compten, no cal dir, amb la força de l’arma definitiva, el telèfon mòbil.

Recolzant-se en els diversos autors que cita, Calvo descriu molt bé el moment actual, analitza els perills a què ens enfrontem i no escatima la crítica cap als posicionaments elitistes i academicistes que, lluny de servir per trobar solucions, no fan res més que tancar possibles vies de sortida. L’auge del totalitarisme s’explica en bona part pel presentisme, l’individualisme i el narcisisme imperants, actituds que difícilment poden dur la nostra societat a res de bo. La fragmentarietat dels coneixements actuals, l’excés abassegador d’informació, la universalització dels canals de difusió de les opinions de cadascú, tot això també passa pel microscopi de Calvo. I de retruc, esclar, la crítica, sempre necessària, però avui exercida de qualsevol manera, amb o sense criteri, convertida en mera opinió no sostinguda en cap coneixement aprofundit.

Els llegats ens parla de tot això i de molt més. I ens fa rumiar encara que, com dèiem més amunt,  estiguem massa d’acord amb el que s’hi diu. Fins i tot ens fa plantejar el paper que ha de tenir —si és que n’ha de tenir cap— un blog com L’Acció Paral·lela. L’exhibicionisme, l’afany de protagonisme, l’exabrupte o l’opinió immediata formen part d’un món en què no podem evitar viure. Són també ingredients de la «sorollada» que tant irrita el narrador d’Els angles morts, novel·la amb què Borja Bagunyà retrata també una bona colla dels mals de la nostra època i que es complementa magníficament bé amb l’assaig de Calvo.

La pregunta que obria la reflexió —«què n’hem fet del passat?»—, i que prenia la forma d’un lament, reapareix al final de tot i es desdobla en una formulació nova: «Què podem fer-ne?», pregunta que bandeja el lament i deixa intuir noves possibilitats, noves opcions, tota la feina que tenim per endavant. Calvo, per tant, defuig el plany i aposta per trobar una sortida a l’atzucac en què sembla que ens hàgim instal·lat.

Davant del postulat que enarbora una tradició única i coherent caldria contraatacar des de la proliferació de veus, tot remembrant els ecos de la dissidència, les ombres soterrades i la llavor dels vençuts. Contra els bustos. Contra les galeries d’estàtues i els museus de cera. Així s’hauria de trenar el lligam amb el passat i refer els nusos, la ballestrinca dels llegats amb què el recercador tempsut atrapa el temps d’antany. Sense representació, i sense unitat, els llegats han de sadollar la nostra fam, la recerca de respostes i la formulació, enterca, de traces i d’interrogants. ¿Què n’hem fet del passat? ¿Què podem fer-ne? La resposta es troba en aquest mateix instant. (Pàg. 238-239)

Un llibre important, aquest. No en tingueu cap dubte.

La inevitabilitat

Tot allò que passa de forma absurda i estúpida perquè ningú no ho ha demanat, perquè no té cap interès, perquè demana l’esforç —i recursos materials i econòmics— d’algú, de diverses persones o de tot un organisme a fi que passi, i que a més es perllonga en el temps, tot allò que es mostra sota el signe de la inevitabilitat més frustrant és una de les característiques dels nostres temps. La inevitabilitat imposa el seu domini en els àmbits més diversos de l’existència i és a la base de la nostra societat: la vida civil, el marc polític i jurídic, la cultura, l’entreteniment, les relacions humanes… S’escola en els gestos i els esdeveniments més insignificants i també en actes i moments carregats de transcendència. Sense cap ànim de ser exhaustius, però amb la voluntat d’exemplificar l’omnipresència —mai innòcua— de la inevitabilitat, a continuació n’esmentem uns quants casos detectats des de fa anys en el nostre dia a dia.

1. Les entrevistes breus que ràdios i televisions dediquen als esportistes abans o després d’una actuació seva i que ocupen molts minuts dels espais informatius cada dia de l’any. Aquestes entrevistes, o l’extracte breu que se’n acaba difonent, són absurdes, repetitives i estèrils fins a límits insospitats. Els esportistes hi repeteixen frases fetes, paraules que no diuen res, idees que no són idees, tòpics i llocs comuns que ja han estat expressats milers de cops, sense que ningú pugui aportar-hi mai una espurna d’originalitat ni res que les pugui fer interessants. Són declaracions —és el mot exacte que se sol utilitzar per referir-s’hi— que ningú no ha demanat: els oients o espectadors no les necessiten ni les volen sentir; el periodista que aconsegueix el tall de veu és conscient que tota la feina i l’esforç que hagut de fer per obtenir la gravació, una frase que no té cap mena d’interès, és una despesa absurda que la maquinària informativa exigeix per continuar alimentant-se de buidor i d’obvietats, de mediocritat i d’inanitat. I, encara, el periodista que condueix l’informatiu i anuncia les declaracions es veu obligat a fingir una certa excitació pel que estem a punt de sentir. Tot és un despropòsit que es perllonga en el temps i que comença a travessar èpoques sense que ningú no sàpiga com aturar-ho. «Hay que ir partido a partido», «nosotros a lo nuestro», «ha sido una etapa dura». No cal dir que aquest fenomen passa només en l’àmbit de l’esport; mai no fan aquesta mena de preguntes a un poeta després d’un recital, a un escriptor després de la presentació d’un llibre o la participació en un club de lectura, i mai, no cal dir, cada trenta minuts en un informatiu de la ràdio pública.

2. Persones que accepten formar part d’un jurat d’un premi literari tot i saber que hi faran un paperot. Què és el que els impulsa a prendre part en aquesta farsa? Què hi ha de tan poderós que passi per damunt de l’opció de perdre tot el prestigi que poguessin haver guanyat fins aleshores, sobretot quan es tracta d’escriptors que s’han passat anys picant pedra, escrivint la seva pròpia obra? Només hi deu haver una resposta lògica: els diners; els diners i la possibilitat de continuar publicant o de continuar accedint a alguna mena d’aparador, de no caure en l’oblit en què cau la major part d’escriptors. Aquesta és una conducta inevitable que es perpetua des de fa ja una bona colla d’anys sense que se n’arribin a saber les raons veritables, perquè els diners sense prestigi, els diners que emmerden i fan desaparèixer tot el prestigi, els diners a canvi de ser uns empestats de l’àmbit cultural i literari són massa poca cosa, una mera llaminadura que no hauria de servir per temptar gent amb quatre dits de front. Esclar que això cadascú s’ho sap.

3. La proliferació desbocada, absurda i tendent a l’infinit del llenguatge políticament correcte. És inevitable la crema constant de mots i d’expressions, paraules que ens fan nosa i que no té cap sentit que anem substituint per d’altres de noves que tampoc no trigaran a fer-nos nosa, perquè el que ens molesta, esclar, és el que designen, i com que el que designen no desapareixerà mai sempre ens farà nosa tot el que s’hi refereixi. Afegim-hi l’inevitable llenguatge inclusiu que vol visibilitzar les dones i que acaba esdevenint exclusiu, separador i espuri, per culpa de l’ús irracional que se’n fa. És trist veure que no hi ha res a fer, que cada cop va a més, convertit en un postureig inevitable. Costarà fer marxa enrere, no pas per tornar allà on érem, perquè no es tracta d’això, sinó per trobar la manera d’avançar des del sentit comú, el bon criteri i les ganes de contribuir de debò a la causa que es diu voler defensar. L’incessant desdoblament ha arribat per quedar-se en contra de tot el que diguin els que hi entenen una mica, i malgrat tot el dany que provoca i continuarà provocant en el futur. No en va, té la política i l’escola com a màxims paladins.

4. La denúncia que avui dia es publiquen massa llibres. Aquesta també és una queixa inevitable, repetida, que corre paral·lela a l’afirmació que la desproporció creixent entre el nombre d’escriptors i el nombre de lectors no para d’augmentar. No és evident que això sigui cert, que avui hi hagi més escriptors que lectors, però tampoc es pot descartar que sigui així. La solució és a l’abast de tothom: l’excés de títols publicats s’acabaria si hi hagués una tarifa mínima que haguessin de cobrar els autors. Per exemple, 500 € per endavant per un llibre de poesia, 1.000 € per una novel·la. Si els editors haguessin de pagar aquestes quantitats tant sí com no en el moment que accepten publicar l’obra d’un autor, s’hi mirarien molt més abans de prendre la decisió. I abans que ningú al·legui la primera objecció, ja la rebatem: no, no és cert que només es publicarien llibres d’autors capaços —per nom, per prestigi o per la consideració de mediàtics— de vendre quantitats suficients de llibres per justificar la inversió; sempre hi hauria l’editor que apostaria per obres de qualitat que tindrien dificultats per ser publicades en altres bandes, sempre hi hauria algú disposat a arriscar-se. Ara, la reducció de títols seria un fet. I tots, evidentment, hi sortiríem guanyant.

Avui ho deixem aquí, però hi tornarem: la llista de fets, usos i costums marcats per la inevitabilitat és llarga.

Nivell superior

A Els angles morts Borja Bagunyà fa un retrat demolidor de la institució universitària i de l’actual concepció que l’Administratació té dels plans d’estudis, de la investigació, de l’ensenyament en general. Aquests dies es parla molt també del baix nivell que tenen aquells qui aspiren a ser mestres, persones que en molts casos no llegeixen o llegeixen molt poc, que tenen un nivell de coneixement de la llengua molt limitat i una cultura general més aviat escassa.

Davant d’aquest panorama sempre hi ha l’optimista que treu importància al suposat problema i que afirma despreocupadament que avui hi ha tants alumnes bons com unes dècades enrere. Deixeu-me posar un exemple que mostra molt bé, em fa l’efecte, on érem i on som. Fa trenta anys, qui volia obtenir el nivell superior de català, aquell D de principis dels noranta, havia de dominar força bé l’ortografia i la gramàtica, tenir un bon cabal lèxic i conèixer els diferents mecanismes per crear o formar mots, saber analitzar sintàcticament oracions complexes, tenir nocions de català antic, dialectologia i història de la llengua, dominar l’alfabet fonètic internacional i tenir nocions de fonètica, saber redactar, saber resumir textos i extreure’n la informació clau, ser capaç de llegir correctament textos en veu alta amb fluïdesa mostrant una bona pronúncia i saber dur a terme una intervenció oral exhibint capacitat, recursos i correcció. A més, si per preparar l’examen assisties a un curs, havies de llegir un llibre i fer-ne una ressenya sense poder recórrer a Internet per pescar-hi informació i tota mena de comentaris d’aquells qui ja l’havien llegit, és a dir, per copiar-hi la ressenya.

Avui, per obtenir el nivell superior, l’actual C2, cal redactar un parell de textos fent poques errades, si pot ser, i saber exposar un tema amb un mínim de destresa.

El canvi en el grau d’exigència és aclaparador. Algú dirà —aquell optimista— que avui hi ha el mateix percentatge d’alumnes brillants que fa trenta anys. Pot ser. El que segur que no hi ha és el mateix percentatge d’aprovats, que s’ha disparat fins a extrems absurds. Alguns dels coneixements que s’exigien als qui volien obtenir el nivell D eren superflus? És probable. Calia posar al dia els programes? De ben segur. El problema és que gairebé tot ha acabat sent superflu; no hi han deixat res, tan sols l’os, l’esquelet: han buidat el certificat de nivell superior de tot contingut que justifiqui aquest adjectiu. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han acabat reblant el clau amb la consigna no escrita que calia augmentar el nombre d’aprovats, que els suspesos no són ni bons ni desitjables.

Fins aquí l’exemple. El que ha passat en el cas del nivell superior de català ha passat en tots els àmbits educatius, formatius i intel·lectuals. El mateix descens vertiginós, la mateixa estimbada, la mateixa decadència programada i justificada pels qui governen —i aplaudida per la majoria dels qui són governats.

No sé si calia que un alumne de nivell D sabés fer transcripció fonètica o conegués el significat de  midons; sé que algú que va amb el certificat de nivell C2 sota el braç no té els coneixements ni la preparació que tenia el qui aprovava aquell examen dels anys noranta.

Bon Bloomsday tingueu!

La vida que es menja la vida

En aquest llegir que és anar passant la vida, de tant en tant topem amb llibres que fan de l’absència de literatura una lliçó de literatura. En aquest blog ja hem parlat de l’aliteratura, un concepte encunyat l’any 1956 per l’escriptor Claude Mauriac per referir-se a obres en què la literatura apareix «alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». En aquell apunt n’esmentàvem uns quants exemples. Doncs bé, ara n’hi podem afegir un altre: L’hora de l’estrella, la novel·la que va publicar l’escriptora brasilera —d’origen judeoucraïnès— Clarice Lispector el 1977, poc abans de morir.

A L’hora de l’estrella (traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor, 2020), Lispector narra la vida de Macabéa, una humil mecanògrafa. De fet, el narrador és Rodrigo S. M., personatge a qui Lispector cedeix la veu perquè ens expliqui les vicissituds d’aquesta noia procedent de la regió del Sertão —nom que inevitablement ens remet a una de les grans novel·les del segle XX, l’obra magna de João Guimarães Rosa— i que no sap ben bé què hi ha vingut a fer, al món. Per sort per a ella, no té ni tan sols la capacitat de fer-se una pregunta com aquesta. El narrador, però, ja ens avisa: «Qui s’interroga és incomplet.» Macabéa no va triar venir al món; tampoc no va triar que els seus pares morissin molt aviat i que la pugés una tia que no li tenia gaire afecte. Potser per això ella es limita a viure i a acceptar els fets que s’esdevenen, a viure en el present sense imaginar què deu ser el futur, o com pot ser, en el cas que n’hi hagi. I és aquest present el que Rodrigo S. M. s’inventa i ens explica, sense recórrer a la literatura, sense condiments, de la manera més senzilla i austera de què és capaç. «Vivim exclusivament en el present perquè sempre i eternament és el dia d’avui i el dia de demà serà un avui, l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment» (pàg. 24).

I malgrat tot Macabéa arriba a preguntar-se un sol cop: «Qui soc jo?» La seva és una vida miserable als ulls de gairebé tothom menys d’ella mateixa. «Quan es despertava ja no sabia qui era. Només després pensava amb satisfacció: soc mecanògrafa i verge, i m’agrada la coca-cola. Només aleshores es vestia de si mateixa, i es passava la resta del dia representant amb obediència el paper de ser» (pàg. 50). Just després d’una frase com aquesta, el narrador es qüestiona sobre la manera d’escriure la història: «L’enriquiria, aquest relat, si fes servir uns quants termes tècnics d’allò més enrevessats? Justa la fusta: aquesta història no té gens de tècnica, ni d’estil, és feta a la babalà. Jo tampoc no tacaria per res del món, amb paraules brillants i falses, una vida senzilla com la de mecanògrafa.»

No en va, el narrador confessa estar cansat de la literatura. I a pesar d’això, a mesura que se succeeixen les pàgines ens anem assabentant de l’origen de Macabéa, de la vida que fa, de les relacions —poques— que estableix amb altres persones; la veiem festejant amb un noi també procedent del Sertão, i acabem sabent que té els pulmons malalts. També pateix dels pulmons la Chloé de L’escuma dels dies, l’obra de Boris Vian que a voltes ve al cap en llegir L’hora de l’estrella, potser per la tristesa que plana en l’ambient, per la inevitabilitat dels fets que han d’arribar, per bé que Lispector despulla el seu relat d’artifici fins a límits insospitats i sorprenentment efectius. Un dels seus objectius com a autora és allunyar de l’obra tota ombra de sentimentalisme, i ho aconsegueix amb escreix, fins al punt que  la figura de Macabéa ens fa pensar també en una altra heroïna castigada pel fat, per aquesta acció no triada d’haver vingut al món, com és la Bess McNeill de Breaking the waves, una de les pel·lícules clau de Lars von Trier.

«I aleshores —aleshores el sobtat esgarip ranerós d’una gavina, de sobte l’àguila voraç que aixeca la tendra ovella cap a ben amunt, el suau gat que trinxa una rata bruta qualsevol: la vida es menja a la vida» (pàg. 123).

Per la manera com està plantejada l’obra, per la manera de ser escrita, diria que aquesta novel·la pot ser considerada el testament literari de Lispector; algunes pàgines semblen extretes d’una poètica, són un document que explicita com concebia l’acte d’escriure aquesta autora indefinible i sorprenent: jugar a no saber escriure quan se’n sap tan del cert. Literatura sense concessions, aliteratura de primer ordre.

L’epopeia de l’home postmodern

Vivim en una època en què la deformitat ha anat esdevenint la norma en la major part d’aspectes de la nostra vida: els usos i costums, les maneres de viure i de relacionar-nos els uns amb els altres, la manera de treballar, les expectatives vitals i laborals, el paper de l’Administració, el paisatge urbà —especialment l’urbà—, la societat, la política, la forma de ser pares i tenir fills a càrrec, la concepció de l’esport i del fet de mantenir-se en forma, etc. Tot s’ha modificat i deformat, com si aquests àmbits de la nostra existència s’haguessin vist abocats a emmirallar-se en un d’aquests miralls de fira que et retornen una imatge grotesca, uns miralls que són capaços de reflectir també el so ambiental de l’època i de retornar-nos-el en forma d’estridència constant, de xerrameca infinita i abstrusa: de sorollada.

Aquesta imatge monstruosa és la que descriu Borja Bagunyà a Els angles morts (Persicopi, 2021), una novel·la que és un cop de puny sobre la taula d’un escriptor que es revela enorme i, alhora, una escopinada als peus del respectable, carregada de totes les substàncies indesitjables que poden secretar el cos i la ment de l’home postmodern. Perquè en aquesta novel·la és justament l’home postmodern qui veiem deambular per la ciutat, per la quotidianitat, enfrontant-se als perills de cada dia: el tracte amb els col·legues i els alumnes a la feina, l’angoixa per una circumstància professional i satisfactòria, el cafè dolent que li serveixen en un bar, la preocupació per una salut dental deficitària, el soroll que envaeix els carrers, tots els racons, el món en general —un soroll instal·lat en tots els àmbits i que pren totes les formes: acústica, visual, olfactiva, verbal…

Però en aquesta ocasió —som al segle XXI— l’home postmodern és una figura complexa que es desdobla en un home i una dona: en Morella i la Sesé, un professor universitari i una ginecòloga. Tenen més de cinquanta anys, camí de la seixantena, i en fa prop de trenta que estan casats. La novel·la també és, doncs, el retrat d’una relació de parella prou llarga, d’un matrimoni sense fills que viu un moment complicat però no pas per cap dels motius que una obra convencional del nostre temps portaria a col·lació: aquí no hi ha infidelitats amb terceres persones que malmetin la relació. No en va, un dels encerts de Bagunyà és que rarament cau en el tòpic i que sap fressar camins propis, basant-se en la seva capacitat d’observació i en una destresa descomunal a l’hora de descriure i cisellar amb una precisió i una exactitud inaudits fets, gestos, relacions, actituds.

I, malgrat tot, sí que hi ha un tercer personatge que entra en acció: l’Olof, nebot d’en Morella, que aterra a Barcelona procedent dels Estats Units, on viu el germà del protagonista. Els èxits laborals i econòmics d’aquest germà fan de contrapunt a la mediocritat i insipidesa d’en Morella, convertit en un veritable antiheroi del nostre temps. Tot just en començar el relat, assistim a la decepció del professor, que veu com una plaça de catedràtic a què aspirava va a parar a les mans d’un altre col·lega, una mena d’arribista que encaixa millor en els nous temps que es respiren a la universitat. Aquest fet permet a Bagunyà fer un retrat despietat de la institució universitària i de l’evolució que ha patit en les darreres dècades tot el sistema educatiu i el món de la investigació. En el segon capítol veurem en acció la Sesé, que assistirà a un part que la marcarà profundament. Són 175 pàgines inicials enlluernadores, en què Bagunyà posa en joc tots els recursos que té a disposició —que són molts, i que encapçala una altíssima intel·ligència narrativa— per presentar-nos els personatges i la seva circumstància —el perfil psicològic dels personatges principals és impecable—, i per parlar-nos de tot el que ens vol parlar.

A partir d’aquí, la intensitat de la narració —alguns diran «l’interès», «el ritme»— experimenta un lleu descens, diria que inevitable, però no pas definitiu. De fet, Bagunyà manté la destresa, la força a l’hora de narrar; i no enganya pas a ningú: qui ha llegit les primeres pàgines sap què pot trobar a continuació: poca acció, molta disquisició, excursos, idees, una massa verbal a voltes espessa, a voltes més fluida —segons el gust del lector—, amb pics de genalitat indiscutible. El que és evident és que l’autor aconsegueix fer un retrat de la nostra època que tothom, d’una manera o altra, es pot fer seu, un retrat marcat per dos elements predominants: la reflexió entorn de la relació entre l’art i la vida i la denúncia de la «sorollada», paraula clau que es repeteix al llarg de l’obra al costat d’una gran multitud de sinònims i expressions semblants («paraulada», «mortadel·la verbal», «xerrameca reverberada», «verborràgia», «sopa acústica», etc.) i que remet a un món en què el silenci —i per tant la calma, la reflexió, el pensament— és combatut per tots els mitjans. 

No cal dir que l’obra mateixa acaba exemplificant la deformitat de què parla i que esmentàvem al començament. Bagunyà n’és conscient. Entre els seus referents literaris hi ha obres monstruoses i deformes com Moby Dick, Els somnàmbuls o Ulisses, esclar. Els angles morts admet la confrontació amb l’obra de Joyce a la recerca de certs paral·lelismes que van més enllà de l’anècdota, tal com ja passava amb una altra gran novel·la, El món de Joan Ferrer, de Cèsar A. Jordana. Així, a Els angles morts també veiem en acció un antiheroi que deambula per la ciutat i que cerca en la figura d’un jove algú que pugui ser, si no el seu fill, almenys el seu deixeble. Ara bé, és cert que en aquest cas en Morella és una síntesi de Bloom i de Stephen alhora, mentre que l’Olof es limita a ser el nebot a qui podria fer de mentor però que exerceix de contrapunt post-postmodern. La Sesé, en canvi, té poc a veure amb la Molly: treballadora fins a l’extenuació, pràcticament asexuada, tan sols comparteix amb l’heroïna joyceana la incapacitat per mantenir l’ordre i la higiene a casa. Si Joyce ens parla de la paràlisi de la metròpoli dublinesa, Bagunyà ens remet a la paràlisi que tenalla Barcelona, una ciutat que no sap ben bé cap on va.

Podríem dur la comparació al terreny formal: Bagunyà també juga amb els estils, també força les convencions del gènere narratiu, violenta la sintaxi, inventa paraules. O a la concepció d’algunes escenes: una de les escenes també passa en un hospital, veiem figures ciclòpies i agegantades, i en Morella assisteix a un enterrament, visita el despatx d’un editor, passeja pel carrer, entaula discussions sobre qüestions artístiques i literàries…, i fins i tot s’angunieja davant la visió de boques obertes plenes de tendrums i restes de menjar, tot i que Bagunyà trasllada aquesta famosa escena joyceana als lavabos de la facultat. Una escena, per cert, exagerada, estrafeta, esguerrada, que contribueix a la deformitat de l’obra.

Però l’excés, com ja ha quedat clar, és a la base d’Els angles morts —qui no suporti els excessos farà bé de triar altres lectures—. L’excés i el talent, esclar, la capacitat, el caràcter d’un narrador nat que ha escrit una obra que, a més de descriure-la, segurament marcarà una època. En llibres així no serveix gaire de res clicar el like o el dislike. Llegint-lo és lícit avorrir-s’hi, és impossible no treure’s el barret.

Tu ets més bella que el cel i la mar



Tu ets més bella que el cel i la mar

Quan estimes te n'has d’anar
Deixa la dona deixa el fill
Deixa l'amic deixa l’amiga
Deixa el teu amant deixa la teva amant
Quan estimes te n'has d’anar

El món és ple d'homes i dones negres
De dones d'homes d'homes de dones
Mira les botigues esplèndides
Aquest fiacre aquest home aquesta dona aquest fiacre
I totes les mercaderies esplèndides

Fa aire fa vent
Les muntanyes l'aigua el cel la terra
Els infants els animals
Les plantes i l’hulla

Aprèn a vendre a comprar a revendre
Dona pren dona pren
Quan estimes n’has de saber
Cantar córrer menjar beure
Xiular
I aprendre a treballar

Quan estimes te n'has d’anar
No llagrimegis quan somriguis
No t’entaforis entre dos pits
Respira marxa parteix ves-te’n

Prenc un bany i miro
Veig la boca que conec
La mà la cama El l’ull
Prenc un bany i miro

El món sencer encara hi és
La vida plena de coses sorprenents
Surto de la farmàcia
Acabo de baixar de la bàscula
Peso els meus 80 quilos
T’estimo

Aquest pot ser un dels rars poemes de Blaise Cendrars que soc capaç d’apreciar. N’hi ha d’altres, però no gaires, ben pocs entre la producció de Cendrars del primer quart del segle XX, que és de fet quan es concentra el gruix de la seva obra poètica. Anys de surrealisme, d’avantguardes, d’ebullició constant. La major part de composicions d’aquell temps defugen qualsevol cotilla: sovint no hi trobem ni rima ni ritme, ni mètrica ni musicalitat, ni imatges ni metàfores, ni lirisme ni èpica. Un es pregunta davant de certs poemes si hi ha gaire treball, gaire elaboració, o alguna intenció, almenys, si tot plegat no és més que mera escriptura mecànica sobre coses vistes. A «Le cabine nº 6», un poema escrit l’any 1924 a bord del vaixell Formosa, que baixa per l’Atlàntic vorejant l’Àfrica, gairebé ho confessa:

La cabina n. 6

L’ocupo
Hauria de viure sempre aquí
No té cap mèrit que m’hi quedi tancat i treballant
A més no treballo pas escric tot el que em passa
pel cap
No tot de fet no tot
Perquè moltes coses em passen pel cap però no entren
a la meva cabina
Visc enmig d’un corrent d’aire l’ull de bou obert i amb el
ventilador que brunzeix
No llegeixo res

Dic «gairebé», perquè al final ens acaba dient alguna cosa més que no ens pensàvem. És també el que fa en el poema següent, «Bagage», en què sembla que es limiti a descriure quin és l’equipatge que s’ha endut:

Equipatge

Dir que la gent viatja amb un munt d’equipatge
Jo només m’he endut un bagul i trobo
que ja és massa que duc massa coses
Vet aquí el que conté
El manuscrit de Moravagine que he d’acabar a bord
i dur-lo a l’oficina de correus de Santos per enviar-lo a Grasset
El manuscrit del Plan de l’Aiguille que he d’acabar al
més aviat possible per enviar-lo a Au Sans Pareil
El manuscrit d’un ballet per a la propera temporada dels
Ballets suecs i que he enllestit a bord entre Le Havre
i La Pallice des d’on ja l’he enviat a Satie
El manuscrit del Coeur du Monde que enviaré a mesura
que el tingui fet a Raymone
El manuscrit de l’Equatoria
Un paquet gros de contes negres que esdevindrà el segon
volum de la meva Anthologie
Unes quantes carpetes d’assumptes diversos
Els dos grans volums del diccionari Darmesteter
La meva Remington portàtil últim model
Un paquet que conté petites coses que he de fer arribar
a una dona de Rio
Les meves babutxes de Tombuctú que duen les marques
de la gran caravana
Dos parells de sabates mirífiques
Un parell de xarol
Dos terns
Dos sobretots
El jersei gruixut del Mont Blanc
Petits objectes per a la meva higiene personal
Una corbata
Sis dotzenes de mocadors
Tres camises
Sis pijames
Quilos de paper blanc
Quilos de paper blanc
I un amulet
El meu bagul pesa 57 quilos sense el meu barret gris

Què hi tenim aquí: una mera descripció? O potser és més aviat un inventari de projectes que acabarà duent a terme o no, d’intencions, de relacions, una manera d’anar pel món i de veure’l. De viure’l. Unes quantes pàgines abans ens ha presentat en vuit composicions breus els menús de tot un seguit de dies, poemes que consten tan sols del nom dels plats sense que hi hagi res més afegit. Cendrars, esclar, juga, i ningú està obligat a voler compartir el joc que ens proposa. 

Molts dels textos van aparèixer en plaquettes, acompanyant il·lustracions, inserits en programes, en edicions curtíssimes i singulars, com si no volguessin desmentir que de vegades el suport acaba tenint més importància que l’obra: el suport i el context, el moment, el ressò. Però si ens quedéssim amb aquesta idea seríem molt injustos amb Cendrars, un autor massa polièdric perquè el reduïm amb un comentari frívol. És cert que la seva vida atzarosa té un pes determinant en la manera com ens aproximem als textos que va escriure. Viatger incansable, llocs, anècdotes i persones es mesclen en la seva biografia vertiginosa i en la seva obra i la doten d’una singularitat absoluta. Tot i fer del simbolisme un pecat de joventut, esdevé surrealista abans que el mateix Apollinaire i que Breton, però sense cap ànim de mantenir-se sota cap etiqueta, sinó amb ganes de tastar-ho tot i obrir-se camins nous cap on sigui. En els seus poemes primerencs parla sovint d’escriptors i personatges mancs, abans que ell mateix perdi un braç durant la Primera Guerra Mundial. Coneixerà a tothom i es relacionarà amb molts dels protagonistes del món cultural europeu del primer terç del segle XX —escriptors, pintors, músics, cineastes…—, serà l’introductor de Henry Miller a França, conrearà la poesia, la narrativa, la crítica, i s’interessarà per la pintura, la música i el cinema, per l’art en general —i per l’art negre en particular—, pels avenços tecnològics i tot el que representa progrés i avantguarda.

Un té la sensació que, per poc que rellegeixi Cendrars amb calma, trobarà més poemes que li diguin alguna cosa. Per això se sorprèn que en català hi hagi ben poca poesia seva traduïda, a banda de la Prosa del Transsiberià, a càrrec d’Eduard Sanahuja. Potser ha arribar l’hora de parar-hi atenció.

(Textos traduïts per Roger Vilà Padró)

Elogi dels llibres insensats

El dia 13 d’abril ens va deixar Vassili Golovànov, sembla que després d’una llarga malaltia. De la seva mort no en tenim gaire notícia; queda velada rere una boirina freda i grisa com la que sol abatre’s damunt l’illa ignota i miserable de Kolgúiev. Però on és Kolgúiev, qui és Golovànov?, us deveu preguntar per poc que sigueu mínimament curiosos. Doncs són, respectivament, la protagonista i l’autor d’una de les millors novel·les que s’han escrit en el que portem de segle XXI: Elogi dels viatges insensats, obra publicada el 2002 i de la qual n’hem llegit la versió en francès d’Hélène Châtelain—malauradament també desapareguda—, que va veure la llum el 2008 i va servir per donar a conèixer Golovànov al gran món.

I encara us deveu preguntar què és el que fa tan especial aquest llibre, si més no per a nosaltres, perquè el cert és que no ens costa gens afirmar que a parer nostre aquesta novel·la completa una tríada magnífica al costat de l’Austerlitz de Sebald i el 2666 de Bolaño. La resposta la trobareu en les línies que segueixen.

Éloge dels voyages insensés narra l’eterna recerca del sentit de la vida. L’autor se la proposa en un moment de profunda crisi personal. Tot just superada la trentena, ja ha viscut una separació respecte de la seva primera dona, professionalment no sap cap a on tirar i el món, després del 1991, ha fet un tomb molt brusc, més encara per a un ciutadà rus. Massa coses per poder pair-les, probablement, i d’aquest excés sorgeixen unes ganes irrefrenables de fugir, de fer-se fonedís. En un món cada cop més habitat, més calgigat, els racons perduts comencen a ser escassos —fins i tot per a un rus…—, llevat que la mirada s’adreci cap al nord, cap a l’Àrtic. És el que decideix fer Golovànov: buscar un punt prou inaccessible del Gran Nord. Algunes lectures que ha fet —els mots són la seva gran passió— li parlen d’una illa situada al mar de Barents. Tenim, doncs, ja tots els ingredients: la recerca del sentit de la vida, les ganes de fugir i un punt marcat damunt el mapa cap on adreçar les passes amb l’objectiu d’explicar aquest viatge insensat a una illa inhòspita.

A la motxilla mental que prepara per a la seva expedició, Golovànov hi duu altres lectures que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que parlen de viatges i d’illes: l’Odissea, l’Eneida, Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Moby Dick…; hi duu els motius que l’impulsen a fugir i a embrancar-se en aquesta aventura; hi duu un somni. Per parlar-nos-en, per parlar del viatge a una illa perduda de l’Àrtic, Golovànov posa en joc amb mestria tota mena de materials, gèneres i disciplines: el relat és alhora quadern de bitàcola, dietari, estudi etnogràfic i sociològic —sobre els nenets, sobres els komis, sobre ell mateix—, inventari de mites i llegendes, assaig sobre poètica… L’encert de Golovànov és aconseguir que totes les peces encaixin en una narració fluida, molt ben travada, farcida de pensaments i d’idees que sempre s’enlairen per sobre de qualsevol expectativa. El resultat és una simfonia narrativa d’una qualitat que és a l’abast de pocs autors i en la qual es combinen els passatges èpics amb els moments més foscos, l’humor amb la malenconia, la desesperació vital amb l’esperit de supervivència.

Car, vois-tu, on fuit toujous les mêmes choses: les espoirs non réalisés, la banqueroute d’un amour malheureux que plus rien ne nourrit, le quotidien que tu as mis toi-même en place en attendant de te construire une prison confortable avec vue sur le mur du voisin, et tout cela payé au prix fort, en temps de vie. On fuit —et c’est ce qu’il y a de plus difficile à expliquer alors que tu viens à peine de finir tes études et que le monde entier t’appartient— on fuit le talent dilapidé. (Pàg. 46)

L’illa de Kolgúiev esdevé un marc geogràfic únic per a l’aventura que es proposa Golovànov i un marc mental habitat pels anhels, les pors, les angoixes, els dubtes i les resolucions de què serem testimonis en llegir aquesta nova odissea de l’home modern. Una odissea que també pot ser entesa com la recerca de l’espai perdut: perdut en el sentit que està fora dels mapes, lluny de les rutes habituals, en un racó de món encara ben inaccessible, però perdut, també, perquè l’home ja hi ha arribat per malmetre’l, destrossar-lo, pol·luir-lo ambientalment i moralment, per convertir-lo en un no-lloc. 

Potser per això el somni comença més aviat com un malson: la primera incursió a l’illa té lloc el 1992 i esdevé un fracàs estrepitós. L’autor ha de vèncer d’entrada totes les dificultats que suposa moure’s pels territoris situats al nord-oest dels Urals: la República de Komi i Nenètsia. Primer ha d’anar amb avió fins a Petxora; allà puja a un ferri que fa el recorregut pel riu fins a Narian-Mar, on un helicòpter el durà fins a Kolgúiev. Un itinerari per ciutats i pobles mal comunicats, sense intal·lacions destinades a turistes, oblidats per les autoritats i on a principis dels anys noranta a penes hi han arribat els nous aires del postcomunisme. A Bugrino, únic nucli de població de l’illa, l’espectacle que se li ofereix a Golovànov és de desolació i sordidesa; la ferralla i les deixalles cobreixen la platja i els accessos al poble, els estralls que fa l’alcohol són visibles arreu. L’única escapatòria és allunyar-se de Bugrino i endinsar-se cap a la tundra, cap a l’interior de l’illa, on campen els rens i bufa el vent. Però això no ho podrà fer fins a la segona visita a l’illa, el 1994.

Kolgúiev, el vell somni, esdevé el simbol perfecte de la deshumanització de la nostra època contemporània, un lloc salvatge convertit en no-lloc per l’acció de la civilització humana, que no pot fer res més que provocar desastres allà on decideix deixar la seva petja. I tanmateix, quan Golovànov penetra cap a l’interior, entre maresmes i fangars, sota una incessant pluja fina, comença una nova aventura que justifica i engrandeix el viatge, que el converteix en epopeia: l’epopeia de convertir aquesta fugida en relat, l’aventura d’escriure —al capdavall, la raó de tot plegat.

Vassili Golovànov va morir el passat 13 d’abril de 2021 sense poder venir a Catalunya a presentar la traducció al català d’aquesta obra majestuosa. Bé, la part positiva de tot plegat és que ara cap editorial no es veurà apressada a treure la traducció en una data determinada. Qui decideixi posar aquesta novel·la a disposició dels lectors catalans tindrà tot el temps del món i la seguretat d’incloure en el seu catàleg una obra insensatament bona, un títol imprescindible del segle XXI.

Ariles

De vegades, un exemple és millor que mil paraules:

Las clavadistas

Algunas tardes me paro a verlas frente a la piscina. Son dos, y por el parecido se diría que hermanas. Ensayan desde el mástil de cemento, una y otra vez. Ajenas al clima: lo mismo un día radiante que otro con cielo preñado y dramático. La caída perfecta es el rito sagrado de estas criaturas de sangre fría. Monótonos preparativos antes del temblor de unos segundos en los que también yo, a distancia, contengo la respiración. Cuerpos robustos, germánicos, donde la potencia ha domado la gracilidad, si es que alguna vez existió. Músculos de una adolescencia sacrificada demasiado aprisa. Pero las clavadistas no parecen interesadas en su aspecto: son sacerdotisas de una secta, vestales que comunican acciones incompatibles para los no iniciados: surcar el aire, hundirse en el agua. Otra belleza, consagrada a otros dioses. Dos, tres, cuatro horas en lo mismo: preparación, impulso, salto, pirueta, desplome, zambullida, escalerillas… Al caer la tarde salen cargadas con sus mochilas inmensas, el pelo medio mojado (rubias con las marcas reconocibles de muchos años de trato con el cloro), los ojos esquivos, también amarillentos, y esa distancia definitiva del mundo: cierto desconsuelo o tristeza inexpugnable, como niños de circo o animales abandonados.

No espereu una recomanació per Sant Jordi. A L’Acció Paral·lela no sabem ni tan sols en quin dia cau —si d’abril, si de juliol o setembre—, i hem oblidat què s’hi celebra. Sabem que un 23 d’abril va ser enterrat Cervantes i que aquest dia van morir Shakespeare, Josep Pla, Otto Preminger o Borís Ieltsin, i que a Catalunya arriben vaixells de la Maersk carregats de roses ecològiques. No. No farem cap recomanació per a cap dia en concret, sinó per a qualsevol dia de l’any, i, per tant, amb l’avantatge que no prescriu. Qui la vulgui seguir només necessita exhibir una certa dosi de curiositat barrejada amb un mínim gust per la precisió de l’expressió poètica. Curiositat i precisió. Res més. Ariles.

I què és Ariles? Doncs és el títol del darrer volum de poesia que ha publicat Ernesto Hernández Busto (l’Havana, 1969), autor cubà establert a Barcelona des del 1999 i en la trajectòria del qual hi ha estudis fets a Rússia, una emigració a Mèxic i una capacitat per llegir i traduir en llengües ben diverses. El llibre (Godall Edicions, 2021) està organitzat en tres parts —quatre si comptem l’apartat de notes que el tanca—: «Ariles», «La grieta» i «Disfraces». Parlem-ne.

La primera part, «Ariles», que dona nom a tot el conjunt, és una col·lecció de deu proses que són com deu epifanies, segons la idea que Joyce donava a certes il·luminacions, breus textos que reflecteixen un moment molt concret, una imatge qualsevol sobre la qual el poeta ha posat el focus. «Ariles», ens avisa Hernández Busto, és una paraula en desús pròpia d’una regió mexicana i vol dir «somni» o «ensoñación», mot difícil de traduir al català. A mi em sembla que l’epifania joycenana ens permet copsar què són exactament aquestes proses, on la perícia de l’autor llueix amb més força i d’una manera més personal. «Las clavadistas» són un bon exemple de les composicions incloses en aquesta primera part: una capacitat d’observació majúscula, molta precisió, un final perfecte. Són peces d’orfebreria on tot encaixa per expressar una determinada idea o provocar una sensació molt concreta. Per dir allò que el poeta vol dir, o per descriure un instant precís —o el precís instant: no cometéssim l’error de pensar que és el mateix—, un matís, una idea a voltes fugaç.

Recalco aquest «d’una manera més personal» perquè a les altres dues parts, sobretot a la tercera, Hernández Bustos cedeix la seva veu per fer d’eco d’altres autors que ha llegit. El títol de la secció, «Disfraces», ja ho indica prou: el poeta es posa al damunt la disfressa que li permet donar vida als poetes que ha llegit i que l’han influït. També podríem dir que és a l’inrevés: no és ell qui cedeix la veu; són els altres els qui l’hi cedeixen perquè ell pugui compondre els seus poemes imitant els dels altres. Però a mi em sembla que és més exacte —i just— afirmar que és ell qui els cedeix la veu, perquè en l’exercici hi veig una generositat i una honestedat extraordinàries, que queden del tot manifestes a les imprescindibles notes finals que fan d’epíleg; unes notes que no només complementen molts dels poemes, sinó que permeten rellegir-los sota una nova llum. A «Disfraces», doncs, tant podem veure Hernández Busto sota la pell de Catul, com convertit en un poeta sànscrit, en un poeta xinès de l’era Tang —alguns textos són directament versions d’originals de la poesia xinesa clàssica— o fins i tot en un Brodsky del segle XXI.

Els poemes de la segona part, «La grieta», són a mig camí de la primera i la tercera part. Per bé que alguns ens mostren l’estil més personal del poeta, el joc metaliterari s’hi manté. De fet, Hernández Busto demostra una capacitat il·limitada per convertir en poema qualsevol material, fins i tot els anuncis classificats d’un diari publicat a l’Havana al final del segle XVIII.

Minuciositat, concreció, recerca d’una poesia ancestral i, alhora, intel·lectualitzada, que fa aflorar el pòsit que han deixat en el poeta les lectures que ha fet, la seva biografia singular, una trajectòria tan sorprenent com el llibre que en resulta. Tot això hi trobarem a Ariles… qualsevol dia de l’any.

Primavera abans d’hora

La lectura de Primavera, tercer llibre de la tetralogia estacional de l’autora escocesa Ali Smith (traducció de Dolors Udina, Raig Verd, 2021) presenta uns quants al·licients: és la nova obra d’una autora de prestigi, molt aclamada, que sol obtenir sempre molt bones crítiques i molt de ressò, i que es caracteritza per ser una narradora vigorosa, que escriu amb una força abassegadora. Efectivament, un cop comences a llegir les primeres pàgines de la novel·la, aquesta expectativa queda confirmada per una arrencada enlluernadora; tenim la percepció d’encarar-nos amb una narració molt àgil i contundent, amb un remolí d’imatges i d’idees que se t’endú per endavant mentre, en paral·lel, la història començar a caminar.

Un història que ens presenta, per començar, un home —un director de cinema— palplantat en una estació de tren del nord d’Escòcia. De seguida sabrem que ha perdut una amiga que era molt especial per a ell, una dona que durant dècades li ha donat suport i en qui ell s’ha pogut recolzar sempre que ho ha necessitat —i professionalment ho ha necessitat molt. El contrast entre les dues figures és meravellós i marca tota la primera part del llibre, al llarg de la qual trobem un altre emparellament fascinant: Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke. A la segona part surten a escena dues altres figures: una vigilant d’un centre d’internament d’estrangers i una nena molt especial, revestida amb atributs de fada. Totes dues històries, esclar, acaben coincidint al final d’aquesta segona part i formen el gruix de la tercera i última secció del llibre.

Sisplau, diu la Paddy. No m’ataquis per saber coses. Soc una espècie en extinció, soc allò que allà fora ja no hi ha ningú que pensi que és rellevant. Llibres. Coneixement. Anys de lectura. Tot això què significa? Que «sé» coses. (Pàg. 49)

Aquest esquelet de l’obra apareix enriquit per uns breus capítols que encapçalen cada part a manera d’obertura i que deixen ben clar, des del primer moment, que Ali Smith té moltes coses a dir-nos i no està disposada a deixar-se res en el tinter. Per això, tot allò que vol dir i que no queda integrat dins del relat ho inclou en aquesta mena d’excursos a banda que funcionen com a proclames ideològiques, pamflets que denuncien l’estat en què es troba el món, el control a què estem sotmesos els ciutadans per mitjà de les xarxes, el desatre ecològic, la hipocresia d’Occident davant dels fenòmens migratoris, el masclisme i la violència contra les dones…

A Primavera es percep una necessitat imperiosa d’expressar idees. Si cal sacrificar res, no seran les idees; en tot cas, serà el ritme o la consistència del relat. La prioritat és una altra. Aquí no hi ha cap intenció d’entretenir-se amb segons què, de preparar gaire el terreny. Smith té ganes de dir coses i pressa per dir-les. I aquesta pressa condiciona el ritme de la narració, que a voltes és sincopat, entretallat, supeditat a una successió de frases generalment molt breus —sovintegen els paràgrafs d’una, dues, tres paraules— i a una sintaxi senzilla, trencada, marcada per una puntuació ferotge, a voltes inexistent, a voltes tallant, esquarteradora, fins al punt que llegint Primavera un té la impressió d’estar mirant una d’aquelles pel·lícules en què la narració salta contínuament cap endavant i cap endarrere i en què la càmera no para mai quieta, sinó que va seguint els personatges a un pam de distància, calcant-ne els moviments, les oscil·lacions, el balanceig.

Qüestió d’estil —direu—, voluntat de l’autora. Probablement. Sumem-hi, doncs, una altra tria estilística de Smith: la barreja de veus, un recurs que Raül Garrigasait destaca en el pròleg que encapçala el volum. Afegim-hi encara la mescla de tons que trobem al llarg del llibre: fragments que semblen extrets d’un conte de fades, d’altres que, com hem dit, s’acosten a la proclama o al discurs polític, llistes d’idees pròpies d’un informe o d’una memòria, passatges de gènere epistolar, piulades de Twitter, etc. Segurament tota aquesta acumulació de materials, aquesta mescla de temes, de tons, de veus, són marca de la casa, una característica pròpia de l’obra de Smith, allò que en definitiva la singularitza.

Hi veig, però, un problema: l’elaboració. Construir una bona novel·la amb materials tan heterogenis demana un gran esforç per fusionar-los bé a fi que l’edifici narratiu no tan sols s’aguanti dret, sinó que també es vegi ben acabat. La impressió que ens provoca la lectura de Primavera no és pas aquesta. Si l’edifici s’aguanta —concedim-ho—, l’obra no ens sembla pas que es vegi ben acabada. Les diferents històries queden lligades d’aquella manera. Podem intentar fer virtut del defecte, si voleu, però el defecte hi continuarà sent. Fa la sensació com si la pressa que l’autora té per dir coses l’hagués empesa a donar per acabat el llibre abans d’hora. Hi insistim: algú ens dirà que Smith escriu així —no hem llegit ara per ara cap altra obra seva—, però nosaltres veiem massa precipitació en aquesta novel·la, com si la primavera hagués arribat abans d’hora. Ja passa sovint que en aquesta estació tot es precipita… Però en literatura la precipitació no és mai bona companya de viatge.

L’actitud

Imaginem per un moment que has sentit a parlar sovint d’una obra com El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov, però que a penes saps de què va, quina mena de narració és. Doncs bé, si és el cas, deixa de llegir aquestes ratlles, no consultis cap altra ressenya sobre el llibre ni en busquis informació enlloc —et diria que ni tan sols et cal llegir la contraportada del volum— i disposa’t a llegir-lo així, nu de qualsevol referència, desconeixent en quin món t’endinsaràs. De tota manera, si has continuat llegint, no pateixis: no revelarem res de significatiu ni de la trama ni dels personatges; no ens embolicarem a parlar de la dimensió de l’obra, de les diferents lectures o interpretacions que se’n poden fer, una tasca impossible de dur a terme en unes poques ratlles quan el que tens a les mans és una de les grans obres de la literatura universal que ens arriba traduïda per Xènia Dyakonova (Proa, 2021).

Ens centrarem, en canvi, en un parell d’actituds: la que va prendre Bulgàkov a l’hora d’escriure la seva obra capital i la que pren en un moment donat un dels personatges de la narració. Bulgàkov va treballar en aquesta novel·la ja durant els anys vint, i el 1929 en va acabar una primera versió, molt més breu que la que va donar per definitiva. Al llarg dels anys trenta va continuar escrivint-la i reescrivint-la, i no va deixar de fer-ho fins a la seva mort, el 1940. El que és determinant, com dèiem, és la seva actitud: Bulgàkov va dedicar tots aquests anys a escriure El Mestre i Margarita tot i saber que mai no podria veure publicada la novel·la, que mai obtindria el permís per publicar una obra així a l’URSS dels seus temps. Bulgàkov és l’artista que té una obra per fer i que per res del món no renunciarà a voler enllestir-la, a tirar endavant el seu objectiu. El públic, el reconeixement, la possibilitat de viure de la feina que un duu a terme també eren importants per a Bulgàkov, i per força havia de patir molt quan a principi dels anys trenta, després d’alguns èxits inicials, va caure en desgràcia i va veure com li prohibien publicar o estrenar les seves obres de teatre. Res, però, no li va impedir continuar escrivint i treballar en una novel·la que amb els anys, ampliada i modificada constantment, amb un títol diferent de l’inicial, acabaria esdevenint aquesta obra inabastable, fruit d’una imaginació desbordant i un talent immens.

Avui, en els temps que vivim, la figura de l’escriptor que prescindeix del tot dels fruits que podrà collir amb la seva obra se’ns fa gairebé impensable, fruits que —no podent ser pecuniaris si no és en prou comptades ocasions— es limitaran al ressò immediat a les xarxes, a un retorn fàcil i simple en forma de ressenyes laudatòries, de tuits de lloança, en definitiva, de fugaç fanfara falaguera a càrrec d’una cort d’amics i seguidors més o menys nodrida segons el cas, a la qual s’hi afegiran amb sort uns quants lectors anònims. Com que assumim que l’únic que podrem obtenir és aquesta recompensa, no estem diposats a prescindir-ne, i fins sembla que l’exigim abans i tot de posar-nos a escriure. Per descomptat, exceptueu-vos tots els qui vulgueu.

Però a El Mestre i Margarita hi trobem encara una altra actitud que es personalitza en un dels personatges i que complementa la primera: la del poeta que, reconeixent que fins al moment no ha escrit cap vers veritablement bo, decideix deixar d’escriure. I això que es tracta d’algú que ja ha publicat obra seva, que forma part de l’elit intel·lectual i literària, en la qual hi és perfectament acceptat com un poeta jove que té una carrera prometedora per endavant. Però, malgrat això, quan algú li pregunta si creu que els seus poemes són bons, ell, en un esclat de clarividència, comprèn que tot ha estat un error, un miratge, que no només és un poeta dolent, sinó que a més és un ignorant, i reconeixent la seva manca de talent conclou que el millor que pot fer és callar.

Tenim, doncs, l’artista que crea la seva obra sabent que no la veurà publicada en vida, que ningú no la podrà llegir, i l’artista que, tot i poder escriure i publicar, decideix deixar de crear perquè pren consciència de la seva mediocritat. És fàcil imaginar que bé que aniríem si aquestes dues actituds fossin avui vigents i predominants. No és estrany, d’altra banda, que la lectura d’El Mestre i Margarita ens faci qüestionar la nostra pròpia època: una de les característiques que fan universals certes obres és la possibilitat d’emmirallar-s’hi que ofereixen als qui han viscut en èpoques posteriors, de trobar-hi un motlle amb el qual podran intentar acomodar la pròpia imatge per veure si hi encaixa o si no hi té res a veure, i del resultat de l’operació extreure’n conclusions.

Tot això i més ens permet fer aquesta obra atemporal, vigent, abassegadora. Trista i feliç, com ho són moltes faules, molts contes. Hi trobarem reflectides, no cal dir, moltes altres actituds que l’ésser humà adopta al llarg de la seva vida en les situacions més diverses, especialment quan el tempta algun dels set pecats capitals, com l’enveja, la supèrbia, la luxúria, la ira, etc., que campen lliures per les pàgines de la novel·la. Veurem quina actitud pren l’individu davant de l’Estat que li marca el camí, o enmig de la massa de què forma part. Inevitablement, algunes pàgines semblen haver estat escrites pensant en els nostres dies. Per sort, l’humor i la ironia —una ironia que adopta tota mena de matisos— ajuden a disfressar el caire grotesc que pren a voltes la vida i a fer passadores certes escenes que, altrament, farien de mal digerir. Però no cal patir: llegir El Mestre i Margarita és un plaer. Poques vegades una novel·la tan complexa esdevé una lectura tan fluida i gratificant. Poques vegades, també, una narració tan fantàstica i fantasiosa ens fa tocar tant de peus a terra. Tothom qui escriu o voldria fer-ho hauria de passar unes hores amb el Mestre i la Margarita, amb el jove poeta o amb en Woland, tot i el perill, ben real, de perdre el cap… o de decidir no tornar a escriure mai més.

—Els seus carnets? —va repetir la senyora.

—No soc cap tresor —va interrompre la senyora.

—Quina llàstima! —va fer en Koróviev, decebut, i va continuar—: D’acord, si no vol ser un tresor, cosa que hauria estat molt bé, no cal que ho sigui. Bé, doncs: per convèncer-nos que Dostoievski és un escriptor, que potser cal demanar-li el carnet? Agafi qualsevol novel·la seva, llegeixi’n cinc pàgines i veurà, sense carnet ni res, que el que té davant és un escriptor. De fet, m’imagino que de carnet, no en tenia cap! Què et sembla? —va dir en Koróviev, adreçant-se a en Behemot.

—Segur que no! M’hi jugo qualsevol cosa —va respondre el gatot, posant el fogonet sobre la taula, al costat del registre, i eixugant-se la suor del front, tacat de sutge.

—Vostè no és Dostoievski —va dir la senyora, desubicada, a en Koróviev.

—Qui sap, qui sap —va respondre aquest.

—Dostoievski és mort —va dir la senyora, però no se la veia gaire segura.

—Protesto! —va exclamar en Behemot amb passió—. Dostoievski és immortal!