No tan estranys

A la vida, si parlem de literatura, un pot triar entre dos camins: el camí dels clàssics i el camí dels coetanis. El primer ja sabem on ens porta, quina mena de lectures ens oferirà; però és l’únic que sabem, perquè cada lectura serà una experiència única, sigui com sigui la relació que hàgim establert amb l’obra que tenim a les mans. El segon és una aventura perillosa que massa sovint acaba en decepció. Com que tots dos camins són paral·lels i estan connectats per petits passatges situats al final de cada lectura conclosa, tot i haver fet la tria prèvia és fàcil fer breus incursions cap a l’altre costat per veure què s’hi pot trobar.

Com dèiem, el camí dels coetanis és ple de perills. Per començar cal assegurar-se que un s’ha desintuitxicat i és immune a les recomanacions exagerades, a les mostres fervoroses d’estima cap a una obra o un autor determinats. Cal esquivar tota mena d’entrebancs en forma de ressenyes favorables i premis atorgats, i deixar-se dur per una intuïció ben afinada o pel consell tranquil i segur d’una opinió coneguda i fonamentada.

És justament en una d’aquestes incursions al sender dels coetanis que hem topat amb Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017). Aquesta és una novel·la que fa el que ha de fer: explicar una història, i explicar-la mostrant un bon domini de la llengua. Fa més coses: intenta —i se’n surt força— exposar la complexitat de l’univers carlí i amanir la narració amb unes dosis d’humor. L’obra pretén també fugir d’un cert convencionalisme centrant l’atenció no tant en l’acció, en els fets, com en les situacions en què es mouen els personatges i tot allò que pensen, diuen o s’expliquen. I aquí no se’n surt tant.

No se’n surt perquè Garrigasait no aconsegueix portar la narració cap a un terreny concret, relligar fets, idees i personatges amb un fil consistent que doni cohesió al relat i, per tant, sentit a tot el que s’hi explica. El resultat és un relat anodí, farcit de diàlegs, reflexions i històries secundàries que podrien ser aquests o podrien ser uns altres, que sovint no aporten res més que unes quantes ratlles més d’extensió, i que per aquest motiu arriben a semblar sobrers.

De vegades és un poema el que ha quedat inserit al relat amb calçador (p. 64), una escena qualsevol (com la relliscada del protagonista -p. 144) o una disquisició com la següent (p.150-151):

D’aquell home que l’observava, a l’època de Wielemann en devien dir idiota, imbècil o fatu; nosaltres, d’aquesta mena de persones, després de dir-ne subnormal durant uns quants anys, avui potser en diem discapacitat psíquic, i en direm així fins que aquesta expressió no ens delati massa i n’haguem de buscar una altra. 

Un altre problema és la manca de força dels personatges en general i la caiguda de la versemblança en alguns diàlegs; és cert que l’autor sovint la força volgudament, la versemblança, buscant un propòsit que sovint assoleix, però hi ha moments en què potser va un pèl massa enllà, com en aquest fragment:

—…era la seva manera d’irrompre en la Història.

—Bé… La frase queraria bé en un llibre, però és falsa. La Història (ho has pronunciat amb majúscula, ¿no?) és cosa de governants i d’intel·lectuals.

Quan llegim aclariments com el d’aquest parèntesi, acabem tenint la sensació que tot justeja una mica, que res no grinyola però que el grinyol es pot produir en qualsevol moment, que potser s’infantilitza innecessàriament el lector. Tampoc no ajuden gaire a fer de la novel·la una obra ben travada els capítols més curts, situats en el present, i que són mers esquetxos sense cap transcendència.

Arribats aquí, sembla fàcil concloure que una obra com Els estranys demostra per si sola fins a quin punt sobren premis literaris al nostre país. La novel·la de Garrigasait té en tot cas la virtut de no ser un text viquipèdic com Germà de gel o Joyce i les gallines —i això avui dia hem de concedir que ja és un mèrit. Té alguns encerts, té alguns aspectes que mereixen una discussió. Cadascú decidirà si l’obra li aporta res que no hagi trobat en una lectura anterior o si és un llibre prescindible, com gairebé tot a la vida —com gairebé tot el que no es troba avançant pel camí dels clàssics.

 

Decàleg del poeta quan recita

Abans que recitals, presentacions i lectures en veu alta comencin a anar de baixa, que tot arribarà perquè malauradament les dones d’edat avançada que hi assisteixen no són immortals, tothom qui en un moment o altre topa amb l’ocasió d’haver de recitar els seus versos, si vol, només si vol, podria tenir present aquest decàleg:

  1. Arregla’t una mica abans de sortir a escena.
  2. No et facis pesat amb introduccions i agraïments i explicacions diverses: ves al gra.
  3. No et passis ni un segon del temps previst pels organitzadors (o per tu mateix, segons el cas); més aviat, queda’t una mica curt.
  4. Assegura’t que la teva veu arriba a tothom, que et sentiran bé.
  5. Tot el que vulguis llegir, porta-ho ben preparat, ben assajat, ben pensat. Si ets conscient que no recites gaire bé, prepara-t’ho encara més bé; si penses que ho fas més o menys bé, no et refiïs mai ni et posis davant del públic amb les mans al cap.
  6. Tingues els papers endreçats: els folis, els llibres, els punts en cada llibre, l’ordre dels poemes; que no hagis de perdre temps buscant i no trobant el que vols llegir.
  7. Selecciona bé els poemes: defuig els que siguin massa llargs o enrevessats. Recorda que cada poema només té una oportunitat per ser entès o apreciat pel públic, per arribar a algú, per transmetre alguna cosa que no sigui mera verbositat, xerrameca, garola.
  8. Fes una selecció coherent; que no sembli una barrija-barreja de temes i estils mal lligats o sense cap fil o progressió de cap mena. Sovint recitaràs al costat d’altres poetes, i l’acumulació de veus, d’estils i de temes diversos pot acabar sent difícil de pair.
  9. Sàpigues dir que no quan no veus clara una proposta de recital.
  10. No pensis a cobrar.

Aquest decàleg serveix també per als autoanomenats rapsodes, amb les variacions pertinents. En aquest cas, per exemple, el punt 5 quedaria substituït pel següent:

«5. No pensis que perquè algú algun dia, quan eres jovenet, et va dir que recitaves molt bé això sigui absolutament cert. Si et vols dedicar a recitar textos d’altri, posa’t davant de gent crítica i amb criteri que hi puguin dir la seva amb confiança.»

Un altre dia, si molt convé, donarem a conèixer el decàleg per als organitzadors de recitals.

 

La poesia és

Llegir i parlar del que llegim té tot el sentit del món. No en té tant parlar del que escrivim, de per què escrivim, o intentar definir el que fem. Dic «parlar», parlar-ne en públic: això no té gaire sentit. Sí que en té reflexionar en silenci sobre el fet d’escriure, sense esbombar els pensaments que ens venen al cap. Perquè si els esbombem diem coses així:

  • «La poesia és sexe verbal.»
  • «La poesia és el llenguatge del futur.»
  • «La poesia és omnívora.»
  • «La poesia és un bé absolut.»
  • «No vivim per escriure poesia, escrivim poesia per viure.»

Aquestes són unes quantes frases recollides a l’atzar; n’hi podríem haver afegit tres-centes. Són idees que giren entorn del fet d’escriure, dels gèneres, de les necessitats vitals que duen algú a embrutar paper en blanc; o són directament definicions de la poesia.

Fora de context —perquè sovint són dites justament com a sentències que hom pot treure de context—, algunes d’aquestes proclames acaben semblant ridícules, impostades, pretencioses, o tòpiques, buides, vanes. No totes, esclar; n’hi ha que fins i tot ens poden agradar, «il·luminar»…, però jo no hi perdria el temps.

Parlem massa del que escrivim, de per què ho escrivim. Definim massa la poesia —sobretot la poesia. Si volem escriure, fem-ho. Si tenim res que algú ho consideri publicable, un cop tinguem el llibre a les mans, un cop hagi sortit al carrer, relaxem-nos. No passarà res, la vida continuarà. Tot pot ser més senzill del que sembla. No correm a justificar-nos, no busquem tampoc gaire notorietat.

Si volem ser llegits, si volem que algú tingui curiositat pels nostres versos, intentem no foragitar aquest algú amb les nostres ocurrències. Els nostres silencis no ens faran mai nosa.

 

La ranera

Aquells a qui no ens agrada la nova campanya per fomentar la lectura que ha llençat (amb e, amb e, sí) la Generalitat tenim el magre consol d’aquest convenciment: és ben problable que sigui l’última.

En general la política funciona així: quan es fan públiques unes dades dolentes es mira de fer alguna cosa per capgirar-les. Els índexs de lectura són dolents? Doncs farem una campanya. Que ningú no pugui dir que no hi hem esmerçat recursos, que no hem pres alguna decisió per millorar aquests índexs.

El problema és que ja no falta gaire perquè els polítics deixin de preocupar-se perquè els índexs de lectura són baixos. No es llegeix. No es llegeix prou. Els joves no s’interessen per la literatura; els homes tampoc no gaire. En quin moment la situació serà irreversible? En quin moment ja no hi haurà res a fer i, per tant, ja no caldrà dedicar-hi esforços ni recursos perquè serà del tot absurd fer-ho?

Perquè si una problema no es pot resoldre, si una situació anòmala no es pot redreçar, els polítics deixen de preocupar-s’hi i miren de normalitzar l’anomalia. Imperceptiblement o no, l’anomalia passa a ser considerada un fet corrent, acceptat, assumit. S’ha acabat el problema. Els polítics ho tenen clar, i no són els únics.

Els primers anys de la gran escampadissa dels mòbils es feien campanyes perquè se’n fes un ús responsable, perquè no s’utilitzés en segons quins llocs, perquè no se n’abusés. Avui els mòbils són pertot i tothora; per tant, aquí ja no calen campanyes.

Doncs bé, en el cas de la literatura hi ha molts indicis que apunten a una irreversibilitat de la situació actual. A l’ensenyament primer van caure les llengües clàssiques, després li va tocar el rebre a la filosofia; les humanitats en pes han estat discutides, assetjades, ribotejades. La literatura és l’última peça que falta per caure, i ara que la base del mur ja ha estat minada, aprimada, no costarà gaire derrocar-la. La llengua ja cau tota sola des de fa dècades.

Tot hi ajuda, i més en el cas de la literatura catalana. Les universitats no paren de reduir el percentatge de classes en català, fins i tot quan es tracta d’assignatures on aquesta llengua sembla que hauria de tenir-hi una presència lògica. El Departament d’Ensenyament, davant la manca de filòlegs, contracta llicenciats d’altres especialitats perque imparteixin classes de llengua i literatura. Hi ha un cercle viciós que s’alimenta tot solet —amb les ajudes que calguin.

Podem donar moltes dades, aportar molts exemples, adduir un munt de raons que demostren que la situació no és reversible. No es tornarà a llegir més que abans, no es tornarà a ensenyar més literatura que fa uns quants anys, no hi tornarà a haver un bon domini de la llengua, un interès creixent per les humanitats. Fins ara l’Administració ha reaccionat amb campanyes, algunes de tan absurdes com regalar un llibre als infants que fan 6 anys, de tan inútils i mal pensades com la que aquests dies pretén promoure la lectura i acusar.nos de llibrèfils. I totes no fan res més que cobrir les espatlles del conseller de torn, justificar uns pressupostos i fer feliç algun dissenyador.

Quan el conseller de torn comprengui que ja no hi ha res a fer s’acabaran les campanyes. Aquesta última és la ranera de la lectura. Els qui llegim no hi hem de patir més del compte. Continuarem llegint. I, si en som capaços, mirarem de viure bé.

El camp literari de Jordi Mas

Jordi Mas, recitant des del Rocar de Santa Coloma de Farners

En un article recent publicat a El País, Jordi Llovet parlava del camp literari de Carles Riba, és a dir, del cúmul de circumstàncies i personatges que a mitjan segle XX van coincidir entorn de Riba i van donar com a fruit un gran nombre d’obres literàries d’una qualitat inqüestionable —tant del mateix Riba com d’altres autors. Llovet, que escriu l’article arran de la publicació del llibre de Carles-Jordi Guardiola Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4, 2017), destaca que aquest conreu extraordinari d’obres literàries es produeix en una època difícil des del punt de vista històric i polític, marcat per la guerra i els exilis, i contraposa aquella situació —aquell moment tan fèrtil literàriament— amb l’actual, sense especificar en què consisteix aquesta contraposició. No cal, esclar. Jordi Llovet, antic crític, traductor, assagista i professor de literatura reconvertit en criticaire de caverneta, fa temps que ha deixat ben clar que gairebé res del que es publica ara no li interessa i que el clima independentista que es viu a Catalunya ho contamina i ho podreix tot, de manera que és difícil que en aquesta època eixorca surti res de bo.

De fet, Llovet ha repetit sovint que la literatura universal no ha donat res de gaire interessant des de la Segona Guerra Mundial. Com a antic deixeble seu, un aprèn a relativitzar aquesta mena d’afirmacions d’una persona que en un moment havia demostrat ser capaç de parlar amb criteri i que a partir d’un altre moment s’ha vist amb cor de dir qualsevol cosa. No ens creiem que Llovet hagi llegit poques obres escrites després de la Segona Guerra Mundial, i en tot cas esperem que hagi fet algunes excepcions; altrament, no hauria tingut l’ocasió de gaudir d’obres com Vida i destí, de Vassili Grossman, Incerta glòria, el 2666 de Bolaño o pràcticament tot Vinyoli, per dir només alguns exemples.

I si parlem d’aquests temps que vivim, dominats per la demoníaca dialèctica independentista que segons Llovet no permet l’aparició d’obres de cap vàlua, ens temem que el vell professor, cegat pels seus prejudicis, no ha pogut degustar encara l’obra poètica d’un altre professor, en aquest cas de llengua i literatura japoneses: Jordi Mas.

Qui és Jordi Mas? Què es perd Jordi Llovet? Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972), a banda de treballar com a professor a la UAB, és traductor del japonès i escriptor. Ha publicat nombroses traduccions i també uns quants volums d’obra pròpia. El seu coneixement profund de la poesia japonesa clàssica li forneix bona part del to que traspua la seva poesia; l’altra part la hi forneixen la pau i la calma que es respira a les raconades més perdudes de la seva Conca de Barberà natal, el paisatge de la qual arriba a descriure amb una precisió i una subtilesa nipones.

És molt probable que Jordi Llovet no conegui Jordi Mas tot i que acaba de rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció —és a dir, el premi de traducció— per la seva versió de Tres veus lligades a Minase, un poema japonès del 1488, i tot i que abans, el 2014, havia guanyat el premi Octubre de poesia pel llibre Febrer (Edicions 3i4, 2015), un recull de poemes que ha passat massa desapercebut per dues raons molt concretes: la primera és que Jordi Mas no forma part de cap grup, cenacle o escamot poètic que pugui fer-li d’altaveu, sinó que va per lliure; la segona, tan dolorosa com incomprensible, és que l’editorial que va publicar Febrer no va fer cap campanya mínimament decent per difondre el llibre, a pesar d’haver rebut el premi Octubre —fet que no constava en cap faixa, enlloc—, i amb prou feines el va arribar a distribuir. Hi ha coses que no s’entenen, com la política erràtica de certes editorials que decideixen publicar llibres per deixar-los morir en un magatzem.

Febrer (Edicions 3i4, 2015)

I és una llàstima, perquè Febrer és un recull d’una poesia finíssima i, alhora, corpulenta. Inclou 42 poemes en prosa al mig dels quals hi ha incrustat un haiku. El llibre descriu un passeig per un lloc i per un temps, la recerca d’una certa consciència i de l’oblit, el trepig per un món físic i per un món pensat. En algunes d’aquestes composicions hi ressona Riba, justament, que com tants altres poetes catalans —però no com un més— va sentir-se atret per les possibilitats que oferien les estrofes clàssiques japoneses. Jordi Mas excel·leix a l’hora d’aprofitar aquestes possibilitats; hi excel·leix perquè és un bon poeta, i també perquè sap extreure el suc al coneixement que té de la poesia japonesa, i ho demostra amb la solidesa amb què aquests haikus queden encastats dins les proses poètiques, a manera de pedra preciosa dins de cada joia.

L’any passat Jordi Mas va publicar un nou volum de poesia: El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016). Aquí l’autor colomí exhibeix una poesia encara més destil·lada, més depurada, sincrètica. Es tracta d’un recull de 63 haikus completat amb tres proses que clouen el llibre. El domini que Jordi Mas té de l’haiku és tan gran que aquí es permet de jugar-hi, de redefinir-ne els límits, i ho fa a voltes distribuint cada paraula i cada vers sobre la pàgina en blanc per reforçar el sentit de cada mot, la impressió que causa cada significat.

El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016)

Llovet parlava del camp literari de Riba. Jo m’atreviria a dir, per raons diferents, que existeix un camp literari de Jordi Mas. Perquè la seva poesia té tanta entitat que ens permet parlar d’un camp literari propi: pels temes que apareixen en els seus poemes, pel to que presideix cada vers, per la manera com sonen les paraules i, fins i tot, per la manera com aquestes es distribueixen i es combinen per donar sentit i forma a cada composició, per suggerir-ne lectures i interpretacions. També podem parlar de camp literari en un sentit més literal: aquests versos parlen del camp, del paisatge; l’escriuen, en són una mena de topografia lírica. Camp literari, doncs, com a sinònim de paisatge escrit.

Hi ha tot un corrent en la poesia actual —i en la poesia de sempre, esclar— que té predilecció pels versos sensuals, per l’erotisme; poetes que consideren que «la poesia és sexe oral» i que trien per als seus llibres títols com Voldria que el meu cos es fongués amb el teu.

Jordi Mas conrea una altra poesia. Un simple passeig, la descripció d’un paisatge, la contemplació del que ens envolta, ens poden proporcionar unes dosis de bellesa molt fina i, de retruc, un tast de saviesa. De vegades no cal més.

(Article publicat a Núvol el 31 de maig de 2017.)

La teva manera de recomanar un llibre

En una escena de Harper, el sofert investigador privat amb cara de Paul Newman condueix a gran velocitat un descapotable atrotinat per una carretera de muntanya. L’acompanya una jove tan incapaç de ser seductora com de mostrar-se menys estirada i excessivament segura de si mateixa, fins al punt que les primeres vegades que ella s’adreça a Harper per fer-li una pregunta rep la mateix resposta: «La teva manera de començar una conversa talla la conversa.»

Fa anys que vaig veure aquesta pel·lícula per primer cop, però aquesta frase em va quedar gravada a la memòria no sé per què. O potser sí que ho sé: per la facilitat amb què podem adaptar-la a tantes situacions de la nostra vida. Aquests dies, per exemple, me n’ha vingut al cap aquesta versió: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.» És un pensament que he tingut sovint; sovint no: cada dia, segurament perquè vivim a l’època de les recomanacions literàries exprés, precipitades, poc mesurades. Però fa pocs dies, després de tornar a veure Harper, el pensament va prendre la forma definitiva: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Vaig estrenar el pensament cristal·litzat així després de llegir un tuit que presentava el nou llibre de relats de Jaume Cabré com «la nova obra mestra de Jaume Cabré». Sí, ja ho sabem: si hi ha un autor que corre el perill de ser acusat reiteradament d’escriure obres mestres, aquest és Jaume Cabré. I ell, esclar, no hi té cap culpa, i farem bé tots plegats de no ser injustos amb ell. Però els recomanadors haurien de tenir present que la capacitat dels humans de llegir obres mestres és limitada, i per tant cal espaiar la lectura de llibres així, cosa que ens duu a ajornar-los per a més endavant.

Cabré, com deia, és l’exemple per antonomàsia d’aquest fet. Ara, és indiscutible que Twitter pateix una gran inflació de recomanacions d’obres mestres coetànies. N’hi trobareu cada dia, i és cada dia que se’m fa present la mateixa frase adreçada a un tuitaire o altre: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

I em pregunto si ja no és possible parlar amb passió d’una obra sense caure en l’exageració i la manca de sentit crític, lloant el que ens sembla que està bé, assenyalant els aspectes que potser no són tan reeixits, com han fet els bons crítics i els bons lectors de tots els temps. Els elogis desmesurats sempre denoten una mancança o altra en qui els fa i espanten els lectors que miren de triar amb un cert rigor i un mínim de garanties el proper llibre que llegiran. O si no els espanten poden fer una cosa pitjor: decebre’ls o, molt pitjor encara, confondre’ls.

Però vivim en aquests temps d’excessos, de foguerades, i això no ho canviarem pas. Ni ho pretenem. Aquestes ratlles són només un plany i un comentari a peu de tuit, a peu de ressenya, d’entrada de blog: escriu, recomana un llibre, parla’n tan bé com vulguis, però recorda que, de vegades, «la teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Una afirmació que no és menys certa que aquesta altra, tan inqüestionable com dolorosa: «Per les seves recomanacions els coneixereu.»