Veus al ras

En uns temps com els que vivim, en què els premis literaris són motiu de tota mena de polèmiques i sospites i la mateixa crítica literària està en discussió, reconforta comprovar que encara hi ha abrics on aixoplugar-se, agafadors sòlids a què aferrar-se. Un pensa això després de llegir Veus al ras (Club Editor, 2016), de Sebastià Perelló, obra que ha rebut el darrer Premi de la Crítica.

Aquest és un d’aquells llibres inclassificables que de tant en tant, molt de tant en tant, apareixen en el panorama literari per ampliar-lo, per engrandir-lo, no pas a cops de colze, sinó a còpia d’ambició i de resolució literàries. Podríem convenir a titllar Veus al ras de novel·la, per entendre’ns, si voleu, però el monòleg que travessa el llibre de punta a punta no admet gaires cotilles.

És el que passa amb els llibres que s’endinsen per terrenys poc fressats, que fugen dels patrons, dels models ensenyables que es poden aprendre en cursos i tallers d’escriptura i repetir fins a l’infinit. Veus al ras és una d’aquestes obres que penetren àrees poc explorades de la narrativa, una temeritat perpetrada per un autor no només decidit, valent, sinó també capaç, com demostra ser Sebastià Perelló en el seu intent de dir el que encara no ha estat dit, i el que de fet no es pot acabar de dir perquè és el silenci mateix.

Més enllà dels fets, de l’acció, també passen coses; allà on no passa res hi passa de tot: dins d’una gola que no parla, d’una boca que fa ganyotes i d’on no surt cap so, d’una ment que mastega constantment frases i idees que no seran dites. En aquests llocs hi ha un silenci eixordador que espera les paraules que l’expressin, i Perelló juga a fer-les escriure a una dona que no pot aturar el seu monòleg, el seu i el de l’home que seu cada dia davant de casa seva.

A Veus al ras hi ha aquest propòsit d’expressar el silenci, i també hi ha l’intent d’expressar l’alienació, la incapacitat de trobar un lloc en aquest món estrident, la follia que assetja l’home d’avui dia i que sovint el conquereix irremissiblement.

No tot s’acaba aquí, esclar. El lector que decideixi seguir el camí poc fressat per on el durà aquesta lectura tindrà l’ocasió de descobrir què més amaga, sabent que aquest no és un d’aquells llibres que s’assemblen a la literatura; això és literatura autèntica.

Anuncis

Noves tendències en poesia


Tenim el goig de presentar-vos les noves tendències en poesia per a la temporada 2017-2018. Si us interessa saber què trobareu a les llibreries, què es recitarà als festivals, en què s’inspiraran els poetes veterans i les noves fornades d’autors, a continuació us oferim un tast dels temes i els estils que estaran més de moda.

Tal com ja s’ha pogut veure en les presentacions de llibres i els recitals de poesia d’aquesta passada temporada, que tot just ha entrat en el període de rebaixes estivals, així com en la major part de ressenyes, veredictes de premis importants i articles publicats, es manté entre els poetes consagrats el predomini del vers llarg i elegant, exempt de rima —reservada per a les grans ocasions—, i amb tirada a la divagació dialèctica. Sembla que la propera rentrée confirmarà aquesta línia i que no serà fins a l’hivern que es combinarà amb una amplifiació de la presència dels grans temes universals, especialment de la mort i el pas del temps, per bé que aquests vindran més carregats que mai de matisos procedents del ressentiment, l’agror o el fastig.

Entre els poetes novells o més joves, en canvi, s’accentuarà la perseverança en el vers irregular, o bé molt llarg o bé molt curt, sense rima ni ritme ni arrítmia, dedicat sobretot a dissertar sobre el sexe, la feminitat, la masculinitat i l’avorriment, o a descriure la vida desvagada de les nits urbanes.

Com a novetat, i sobretot a partir de la primavera del 2018, es preveu un repunt del vers de tall més clàssic, de mètrica sòlida i rima carneriana, una opció que no anirà adreçada al gran públic, però que atraurà poetes solitaris, no adscrits a grups ni capelletes. Per ara, desconeixem els temes que recorreran aquests versos de bella factura i regust arcaïtzant, tot i que en aquest apartat no s’esperen grans sorpreses.

En definitiva, tot i que la propera temporada estarà marcada per un cert continuisme, no es poden descartar petites novetats. Això sí, no es preveu en cap cas que els tres grans grups descrits estableixin gaires contactes ni comparteixin gustos i maneres, encara que es puguin produir algunes coincidències dalt dels escenaris.

Des d’aquestes línies reconeixem que el panorama podria ser més complet. Però perquè fos així ens caldria l’opinió dels editors, que fins ara no han exposat les seves preferències per a la propera temporada, cosa que sí que han fet pel que fa a la narrativa de ficció. Per a més informació podeu consultar el meravellós article “Què busquem els editors de narrativa?“.

Per cert, si us interessen les noves tendències en ficció no us perdeu una altra aportació gloriosa: “Com serà la ficció en el futur?

I tu, amb quin vers vestiràs els teus temes?

 

La crítica i l’elogi

Comencem amb una obvietat: un llibre pot rebre comentaris elogiosos i crítiques negatives. Si ens centrem en aquestes darreres, hem d’afirmar que no hi ha crítiques justes i crítiques injustes. Hi ha crítiques fetes de bona fe i crítiques fetes de mala fe. Una crítica feta de mala fe no hauria de ser presa mai en compte. El problema és que les crítiques de bona fe, honestes, de vegades poden ser dures, punyents, i algú les pot confondre amb crítiques malicioses.

En aquests casos un escriptor ho té molt difícil per saber què té al davant, quina mena de crítica ha rebut una obra seva, i l’únic refugi que tindrà serà la tranquil·litat d’esperit, una consciència neta; és a dir: estar segur que l’obra que ha publicat és bona i que la voldrà i podrà defensar fins al final. Aquest és un pensament que tot escriptor ha de tenir present mentre escriu —mentre escriu i reescriu i revisa i corregeix i torna a reescriure. Només quan estigui convençut que es veurà amb cor de defensar sense cap mania el que ha escrit hauria de donar per acabada l’obra i enviar-la a un editor.

Naturalment, no és tasca de l’escriptor defensar-se de les crítiques, per bé que hi hagi que ho fa. Aquí totes les postures són lícites. En tot cas, ell ha d’estar preparat, carregat de raons i d’arguments. Alhora, serà bo que sigui capaç d’entomar la crítica quan l’encerti en alguna de les apreciacions que faci, capaç d’acceptar allò d’oportú i indiscutible que aporti el comentari o la diatriba. Perquè, per molt convençut que estigui del que ha fet, és probable que l’obra no estigui exempta de defectes i aspectes millorables, qüestions que podrà tenir en compte en el moment de tornar a posar-se a escriure.

Però, com dèiem, l’escriptor pot perfectament guardar silenci davant d’una crítica, postura lògica i habitual. En canvi, els lectors que han lloat l’obra, que n’han escrit elogis, que l’han defensat i aconsellat fervorosament, aquests farien santament si rebatessin les crítiques, perquè sovint aquests lectors i admiradors es limiten a rebutjar-les, a dir que no hi estan d’acord, sense aportar cap argument, cap prova que desmunti la diatriba. Si eren aptes per lloar l’obra, també haurien de ser-ho per defensar-la, ja que estan en joc el seu criteri i el seu gust com a lectors.

Tot plegat ens condueix a una idea final: si l’autor sap que pot ser criticat, treballarà més i millor per escriure una bona obra. Els elogis inflen els ànims i sempre es paeixen bé, però mai no t’aporten res que et permetin ser un més bon escriptor.

No tan estranys

A la vida, si parlem de literatura, un pot triar entre dos camins: el camí dels clàssics i el camí dels coetanis. El primer ja sabem on ens porta, quina mena de lectures ens oferirà; però és l’únic que sabem, perquè cada lectura serà una experiència única, sigui com sigui la relació que hàgim establert amb l’obra que tenim a les mans. El segon és una aventura perillosa que massa sovint acaba en decepció. Com que tots dos camins són paral·lels i estan connectats per petits passatges situats al final de cada lectura conclosa, tot i haver fet la tria prèvia és fàcil fer breus incursions cap a l’altre costat per veure què s’hi pot trobar.

Com dèiem, el camí dels coetanis és ple de perills. Per començar cal assegurar-se que un s’ha desintuitxicat i és immune a les recomanacions exagerades, a les mostres fervoroses d’estima cap a una obra o un autor determinats. Cal esquivar tota mena d’entrebancs en forma de ressenyes favorables i premis atorgats, i deixar-se dur per una intuïció ben afinada o pel consell tranquil i segur d’una opinió coneguda i fonamentada.

És justament en una d’aquestes incursions al sender dels coetanis que hem topat amb Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017). Aquesta és una novel·la que fa el que ha de fer: explicar una història, i explicar-la mostrant un bon domini de la llengua. Fa més coses: intenta —i se’n surt força— exposar la complexitat de l’univers carlí i amanir la narració amb unes dosis d’humor. L’obra pretén també fugir d’un cert convencionalisme centrant l’atenció no tant en l’acció, en els fets, com en les situacions en què es mouen els personatges i tot allò que pensen, diuen o s’expliquen. I aquí no se’n surt tant.

No se’n surt perquè Garrigasait no aconsegueix portar la narració cap a un terreny concret, relligar fets, idees i personatges amb un fil consistent que doni cohesió al relat i, per tant, sentit a tot el que s’hi explica. El resultat és un relat anodí, farcit de diàlegs, reflexions i històries secundàries que podrien ser aquests o podrien ser uns altres, que sovint no aporten res més que unes quantes ratlles més d’extensió, i que per aquest motiu arriben a semblar sobrers.

De vegades és un poema el que ha quedat inserit al relat amb calçador (p. 64), una escena qualsevol (com la relliscada del protagonista -p. 144) o una disquisició com la següent (p.150-151):

D’aquell home que l’observava, a l’època de Wielemann en devien dir idiota, imbècil o fatu; nosaltres, d’aquesta mena de persones, després de dir-ne subnormal durant uns quants anys, avui potser en diem discapacitat psíquic, i en direm així fins que aquesta expressió no ens delati massa i n’haguem de buscar una altra. 

Un altre problema és la manca de força dels personatges en general i la caiguda de la versemblança en alguns diàlegs; és cert que l’autor sovint la força volgudament, la versemblança, buscant un propòsit que sovint assoleix, però hi ha moments en què potser va un pèl massa enllà, com en aquest fragment:

—…era la seva manera d’irrompre en la Història.

—Bé… La frase queraria bé en un llibre, però és falsa. La Història (ho has pronunciat amb majúscula, ¿no?) és cosa de governants i d’intel·lectuals.

Quan llegim aclariments com el d’aquest parèntesi, acabem tenint la sensació que tot justeja una mica, que res no grinyola però que el grinyol es pot produir en qualsevol moment, que potser s’infantilitza innecessàriament el lector. Tampoc no ajuden gaire a fer de la novel·la una obra ben travada els capítols més curts, situats en el present, i que són mers esquetxos sense cap transcendència.

Arribats aquí, sembla fàcil concloure que una obra com Els estranys demostra per si sola fins a quin punt sobren premis literaris al nostre país. La novel·la de Garrigasait té en tot cas la virtut de no ser un text viquipèdic com Germà de gel o Joyce i les gallines —i això avui dia hem de concedir que ja és un mèrit. Té alguns encerts, té alguns aspectes que mereixen una discussió. Cadascú decidirà si l’obra li aporta res que no hagi trobat en una lectura anterior o si és un llibre prescindible, com gairebé tot a la vida —com gairebé tot el que no es troba avançant pel camí dels clàssics.

 

Decàleg del poeta quan recita

Abans que recitals, presentacions i lectures en veu alta comencin a anar de baixa, que tot arribarà perquè malauradament les dones d’edat avançada que hi assisteixen no són immortals, tothom qui en un moment o altre topa amb l’ocasió d’haver de recitar els seus versos, si vol, només si vol, podria tenir present aquest decàleg:

  1. Arregla’t una mica abans de sortir a escena.
  2. No et facis pesat amb introduccions i agraïments i explicacions diverses: ves al gra.
  3. No et passis ni un segon del temps previst pels organitzadors (o per tu mateix, segons el cas); més aviat, queda’t una mica curt.
  4. Assegura’t que la teva veu arriba a tothom, que et sentiran bé.
  5. Tot el que vulguis llegir, porta-ho ben preparat, ben assajat, ben pensat. Si ets conscient que no recites gaire bé, prepara-t’ho encara més bé; si penses que ho fas més o menys bé, no et refiïs mai ni et posis davant del públic amb les mans al cap.
  6. Tingues els papers endreçats: els folis, els llibres, els punts en cada llibre, l’ordre dels poemes; que no hagis de perdre temps buscant i no trobant el que vols llegir.
  7. Selecciona bé els poemes: defuig els que siguin massa llargs o enrevessats. Recorda que cada poema només té una oportunitat per ser entès o apreciat pel públic, per arribar a algú, per transmetre alguna cosa que no sigui mera verbositat, xerrameca, garola.
  8. Fes una selecció coherent; que no sembli una barrija-barreja de temes i estils mal lligats o sense cap fil o progressió de cap mena. Sovint recitaràs al costat d’altres poetes, i l’acumulació de veus, d’estils i de temes diversos pot acabar sent difícil de pair.
  9. Sàpigues dir que no quan no veus clara una proposta de recital.
  10. No pensis a cobrar.

Aquest decàleg serveix també per als autoanomenats rapsodes, amb les variacions pertinents. En aquest cas, per exemple, el punt 5 quedaria substituït pel següent:

«5. No pensis que perquè algú algun dia, quan eres jovenet, et va dir que recitaves molt bé això sigui absolutament cert. Si et vols dedicar a recitar textos d’altri, posa’t davant de gent crítica i amb criteri que hi puguin dir la seva amb confiança.»

Un altre dia, si molt convé, donarem a conèixer el decàleg per als organitzadors de recitals.

 

La poesia és

Llegir i parlar del que llegim té tot el sentit del món. No en té tant parlar del que escrivim, de per què escrivim, o intentar definir el que fem. Dic «parlar», parlar-ne en públic: això no té gaire sentit. Sí que en té reflexionar en silenci sobre el fet d’escriure, sense esbombar els pensaments que ens venen al cap. Perquè si els esbombem diem coses així:

  • «La poesia és sexe verbal.»
  • «La poesia és el llenguatge del futur.»
  • «La poesia és omnívora.»
  • «La poesia és un bé absolut.»
  • «No vivim per escriure poesia, escrivim poesia per viure.»

Aquestes són unes quantes frases recollides a l’atzar; n’hi podríem haver afegit tres-centes. Són idees que giren entorn del fet d’escriure, dels gèneres, de les necessitats vitals que duen algú a embrutar paper en blanc; o són directament definicions de la poesia.

Fora de context —perquè sovint són dites justament com a sentències que hom pot treure de context—, algunes d’aquestes proclames acaben semblant ridícules, impostades, pretencioses, o tòpiques, buides, vanes. No totes, esclar; n’hi ha que fins i tot ens poden agradar, «il·luminar»…, però jo no hi perdria el temps.

Parlem massa del que escrivim, de per què ho escrivim. Definim massa la poesia —sobretot la poesia. Si volem escriure, fem-ho. Si tenim res que algú ho consideri publicable, un cop tinguem el llibre a les mans, un cop hagi sortit al carrer, relaxem-nos. No passarà res, la vida continuarà. Tot pot ser més senzill del que sembla. No correm a justificar-nos, no busquem tampoc gaire notorietat.

Si volem ser llegits, si volem que algú tingui curiositat pels nostres versos, intentem no foragitar aquest algú amb les nostres ocurrències. Els nostres silencis no ens faran mai nosa.

 

La ranera

Aquells a qui no ens agrada la nova campanya per fomentar la lectura que ha llençat (amb e, amb e, sí) la Generalitat tenim el magre consol d’aquest convenciment: és ben problable que sigui l’última.

En general la política funciona així: quan es fan públiques unes dades dolentes es mira de fer alguna cosa per capgirar-les. Els índexs de lectura són dolents? Doncs farem una campanya. Que ningú no pugui dir que no hi hem esmerçat recursos, que no hem pres alguna decisió per millorar aquests índexs.

El problema és que ja no falta gaire perquè els polítics deixin de preocupar-se perquè els índexs de lectura són baixos. No es llegeix. No es llegeix prou. Els joves no s’interessen per la literatura; els homes tampoc no gaire. En quin moment la situació serà irreversible? En quin moment ja no hi haurà res a fer i, per tant, ja no caldrà dedicar-hi esforços ni recursos perquè serà del tot absurd fer-ho?

Perquè si una problema no es pot resoldre, si una situació anòmala no es pot redreçar, els polítics deixen de preocupar-s’hi i miren de normalitzar l’anomalia. Imperceptiblement o no, l’anomalia passa a ser considerada un fet corrent, acceptat, assumit. S’ha acabat el problema. Els polítics ho tenen clar, i no són els únics.

Els primers anys de la gran escampadissa dels mòbils es feien campanyes perquè se’n fes un ús responsable, perquè no s’utilitzés en segons quins llocs, perquè no se n’abusés. Avui els mòbils són pertot i tothora; per tant, aquí ja no calen campanyes.

Doncs bé, en el cas de la literatura hi ha molts indicis que apunten a una irreversibilitat de la situació actual. A l’ensenyament primer van caure les llengües clàssiques, després li va tocar el rebre a la filosofia; les humanitats en pes han estat discutides, assetjades, ribotejades. La literatura és l’última peça que falta per caure, i ara que la base del mur ja ha estat minada, aprimada, no costarà gaire derrocar-la. La llengua ja cau tota sola des de fa dècades.

Tot hi ajuda, i més en el cas de la literatura catalana. Les universitats no paren de reduir el percentatge de classes en català, fins i tot quan es tracta d’assignatures on aquesta llengua sembla que hauria de tenir-hi una presència lògica. El Departament d’Ensenyament, davant la manca de filòlegs, contracta llicenciats d’altres especialitats perque imparteixin classes de llengua i literatura. Hi ha un cercle viciós que s’alimenta tot solet —amb les ajudes que calguin.

Podem donar moltes dades, aportar molts exemples, adduir un munt de raons que demostren que la situació no és reversible. No es tornarà a llegir més que abans, no es tornarà a ensenyar més literatura que fa uns quants anys, no hi tornarà a haver un bon domini de la llengua, un interès creixent per les humanitats. Fins ara l’Administració ha reaccionat amb campanyes, algunes de tan absurdes com regalar un llibre als infants que fan 6 anys, de tan inútils i mal pensades com la que aquests dies pretén promoure la lectura i acusar.nos de llibrèfils. I totes no fan res més que cobrir les espatlles del conseller de torn, justificar uns pressupostos i fer feliç algun dissenyador.

Quan el conseller de torn comprengui que ja no hi ha res a fer s’acabaran les campanyes. Aquesta última és la ranera de la lectura. Els qui llegim no hi hem de patir més del compte. Continuarem llegint. I, si en som capaços, mirarem de viure bé.