Qui té por de Lucien Rebatet?

Afirmaria sense cap reticència que el paper dels escriptors avui dia és irrellevant. Si no ho faig és perquè a l’Estat espanyol —i en altres estats políticament insalubres com aquest— dir segons què et pot causar problemes. Un perill que no afecta tan sols els escriptors, sinó qualsevol mena d’artista i, de fet, qualsevol persona que no s’autocensuri i que faci públiques certes opinions. Ja hem vist què ha passat aquests darrers temps. Des de la «llei mordassa» fins als darrers judicis polítics, els poders fàctics han situat tan avall el llistó de la llibertat d’expressió que avui no la reconeix ningú. Tampoc no la reconeixeria algú com Pepe Rubianes, que no viuria aquests dies amb gaire alegria. D’aquí ve tanta autocensura en la forma que vulgueu, i d’aquí ve, doncs, la irrellevància dels escriptors, agreujada per altres motius, començant per la irrellevància que té la literatura i la cultura en general en el nostre món. Ara, m’agradaria imaginar que qui no s’autocensuri encara pot jugar un cert paper.

En altres èpoques bé l’han jugat, aquest paper, els escriptors; ha estat així sobretot quan les societats han travessat moments de crisis profundes. Que és el que estem vivint ara: un període greu, crític, que no sabem encara cap on ens durà, uns temps foscos que van començar molt abans que arribés la pandèmia del Covid-19. Com he dit abans, fa anys que es retallen les llibertats, que s’escurça el dogal que ens té lligats a la menjadora i a la pantalleta.

Però d’escriptors no n’hi ha només que callen o s’autocensuren; n’hi ha també que atorguen explícitament, que justifiquen el règim i el defensen. Sempre ha sigut així. Ho va ser a Catalunya durant la Guerra Civil. Ho va ser a França durant la Segona Guerra Mundial. Allà, després de l’ocupació nazi i amb la formació del govern de Vichy, els intel·lectuals van prendre posicions —tots, fins i tot els qui avui anomenaríem equidistants, perquè no prendre’n cap ja és prendre’n una—, posicions que en molts casos ja venien d’abans, del període d’entreguerres, quan cadascú s’alineava amb un o altre bàndol. Arran de la capitulació de 1940, a França els intel·lectuals es van dividir en col·laboracionistes, attentistes i resistents. Els primers solien ser feixistes declarats, antisemites, i veien en la victòria alemanya la possibilitat de reformar Europa alliberant-la de la presència jueva i del comunisme. Els segons…, els segons esperaven callats a veure com es desenvolupaven els esdeveniments, cap on s’inclinava la balança a mesura que se succeïen els mesos i la guerra anava evolucionant. Els últims, si tenien sort, podien optar entre la clandestinitat o l’exili; si no en tenien, entre la presó o la deportació.

Rebatet 1
Lucien Rebatet signant exemplars de “Les décombres”

La llista dels col·laboracionistes incloïa escriptors de la talla de Céline, Henry de Motherlant o Drieu la Rochelle. Un dels membres més destacats d’aquest grup va ser un autor que ja hem esmentat més d’una vegada a L’Acció Paral·lela: Lucien Rebatet, potser un dels més bel·ligerants en la defensa de Hitler i la seva política antisemita. Rebatet declarava obertament el seu odi envers els jueus i també envers la religió, i adreçava els seus atacs especialment cap a l’Església Catòlica, les democràcies occidentals i Anglaterra en particular.

Llegir l’obra d’un autor així demana un esforç molt concret per vèncer tot un seguit de reticències que entren de seguida en joc. Cal tenir la certesa que en els seus llibres hi trobarem alguna cosa que compensarà aquest esforç. En el cas de Rebatet, aquesta certesa queda confirmada amb escreix quan es llegeix la seva gran novel·la, Les deux étendards, segurament una de les novel·les més notables del segle XX.

Però, qui és Lucien Rebatet? Aquest prou desconegut escriptor va néixer el 1903 en un poblet situat al sud de Lió. A principis dels anys vint va marxar cap a París i va estudiar a la Sorbona. Ben aviat va entrar en contacte amb els intel·lectuals d’ideologia més dretana que s’agrupaven al voltant d’Action Française, fins que amb uns quants dels elements més radicals va fundar el diari d’extrema dreta Je suis partout. Comença així la seva carrera com a escriptor, periodista i, sobretot, crític musical i de cinema. En els anys previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial va mostrar la seva adhesió al nacionalsocialisme i la seva admiració per la figura de Hitler. Un cop França va haver estat ocupada, Rebatet va treballar activament des del bàndol dels col·laboracionistes, denunciant sempre la tebior amb què alguns treballaven per estrènyer els llaços amb l’Alemanya nazi. Va plasmar totes les seves idees en un llibre aparegut el 1942, que es va convertir en el best-seller d’aquell any: Les décombres.

En les més de sis-centes pàgines d’aquest volum, Rebatet traça el fil dels esdeveniments que van de la Gran Guerra a la desfeta francesa del 1940, un relat marcat, no cal dir,  pel seu pensament; així mateix, assenyala el camí que segons ell hauria de seguir França per poder tirar endavant, un camí que passava per refermar els lligams amb Alemanya, abolir la religió i la democràcia, derrotar completament Anglaterra i anorrear els jueus. Les referències que hi inclou a molts escriptors i intel·lectuals que no eren partidaris del col·laboracionisme, així com a persones que tenien un origen jueu, van donar com a resultat empresonaments i deportacions, ja que els nazis van fer servir el llibre com a font d’informació.

L’any 1944, però, els alemanys comencen a replegar-se i finalment han d’abandonar França sota la pressió de l’ofensiva aliada. Rebatet opta per fugir, però és arrestat el 1945 i acusat de greus càrrecs. Després de dos anys de judici, al costat d’alguns dels seus companys de Je suis partout, el 1947 és condemnat a mort. Curiosament, molts dels qui havien estat objecte de la ira de Rebatet i n’havien patit les conseqüències van intercedir a favor seu. Al final la pena li fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat. El 1952 va quedar en llibertat sota arrest domiciliari. Encara era a la presó quan el mateix 1952 va aparèixer publicada a Gallimard la novel·la Les deus étendards, obra en la qual havia estat treballant de forma interrompuda des del 1942, un cop enllestida la redacció de Les décombres. Hi va continuar treballant cap al final de la guerra, al llarg de la seva fugida, mentre va durar el judici i, finalment, a la presó, on la va acabar.

Tot el que he dit fins ara tan sols farà nosa a qui tenia una mínima intenció d’acostar-se a aquesta obra colossal, que George Steiner va qualificar com una de les obres mestres secretes de la literatura moderna. Li caldrà, doncs, vèncer unes quantes reticències. I farà ben fet.

Que aquesta sigui una obra amagada, maleïda, i per tant poc llegida, s’entén perfectament. Rebatet estava tan convençut del seu talent, que confiava que l’obra tindria molt d’èxit i el seu prestigi com a escriptor passaria al davant de tot. Quan va aparèixer publicada, però, va passar molt desapercebuda. La indiferència de la crítica i dels lectors era un càstig pel paper que havia jugat Rebatet durant una guerra que encara era massa recent. Amb tot i això, hi va haver qui va llegir la novel·la i no es va estar de lloar-la, com Albert Camus. A poc a poc el llibre es va anar obrint pas, si no entre el gran públic, almenys entre els amants de la bona literatura. Rebatet, que va morir amargat pel fracàs el 1972, no va ser a temps de recollir gaires lloances, ja que la majoria van arribar més tard. Tot un president de la Républica com François Mitterrand dividia el món entre els qui havien llegit Les deux étendards i els qui no l’havien llegit.

La novel·la és una enorme dissertació sobre tres grans temes: l’art, l’amor i la religió. Són justament els temes que monopolitzen les converses dels tres protagonistes: Michel Croz, Régis Lanthelme i Anne-Marie Villars. Michel —personatge en qui es projecta la figura del mateix Rebatet— i Régis havien estat companys d’escola a Lió. Michel acaba els estudis lluny de Lió i encabat es trasllada a París, on vol fer carrera com a escriptor i malviu impartint classes. Anys més tard, quan els dos amics es retroben, Régis li explica que viu una relació d’amor secreta amb una noia i que tots dos han decidit convertir-la en una relació d’amor místic, preservada en el pla espiritual, fins al punt que Régis vol dedicar-se a la vida religiosa i entrar a l’orde dels jesuïtes; per la seva banda, un cop acabi els estudis, Anne-Marie també entrarà en un convent. Ara bé, a fi que aquests projectes tirin endavant encara han de passar un parell d’anys, i Régis demana a Michel que els ajudi a dur-ho tot a terme. Quan Michel coneix Anne-Marie, però, se n’enamora perdudament. No pot fer res més que amagar els seus sentiments, perquè si els confessa sap que la perdrà per sempre. Un bon dia, Régis decideix complir els seus propòsits, posar-se hàbit i deixar de veure Anne-Marie, i demana novament a Michel que vetlli perquè ella sigui fidel a la seva promesa de seguir la vida religiosa un cop acabi els estudis. Michel i Anne-Marie tenen per endavant molts mesos de passejades i converses.

Al llarg de les més de 1.300 pàgines de la novel·la assistirem a la descripció de l’ambient cultural i social de la França dels anys vint —entre 1923 i 1927—, a cavall de París i Lió. L’obra és alhora un retrat molt punyent de la burgesia més xaruga del Lió d’aquella època, que Rebatet coneixia bé. I, per sobre de tot, és un estira-i-arronsa entre dues concepcions del món: la que té Michel com a representant —la visió més terrenal, sensual— i la que defensa Régis, basada en la dedicació a la vida mística i religiosa. I d’aquest estira-i-arronsa en surten inacabables reflexions entorn de la religiositat i l’amor, entorn de l’art i la creació artística. El bagatge més positiu de Rebatet aflora —i floreix— en forma de mil i un comentaris sobre literatura, pintura, música, que surten de la boca dels protagonistes, cadascun dels quals lluita per convertir l’altre a la seva causa, al seu estament, podríem dir. No en va, és fàcil que llegint Les deux étendards ens vingui al cap una obra com El roig i el negre, de Stendhal.

La novel·la, tanmateix, no es limita a aquests grans temes, per descomptat. Tampoc no és una obra perfecta —cap gran obra no ho és—; la desmesura va lligada inevitablement a la grandiositat de la novel·la. Rebatet s’estén en les meditacions que teixeixen els protagonistes, en les argumentacions i contraargumentacions, que van i tornen en un moviment continu cap endavant i cap endarrere. Les diverses relacions que s’estableixen entre uns i altres evolucionen lentament; res no passa de seguida, aquí. Però el talent de Rebatet és prou sòlid per bastir una obra que, si a voltes impacienta el lector, mai no l’avorreix.

Si hi ha un tema que queda fora del llibre, aquest és la política. Rebatet ja li havia dedicat prou temps, prou pàgines al llarg de la seva vida. Tant mieux, tenint en compte que mai no va renegar de les seves conviccions, del seu antisemitisme, de la seva admiració per dictadors com Hitler, Franco o Salazar.

Les coses són com són. En qualsevol cas, ens va deixar aquesta obra lluminosa i crepuscular alhora, excessiva i inesgotable, que presenta dues maneres d’entendre la vida, l’art i l’amor. En escriure-la, Rebatet s’erigeix ell mateix com a representant de dos mons molt diferents: el de l’intel·lectual compromès amb una causa —abjecta, en aquest cas—, que sap que té un pes i l’utilitza, i el de l’artista que busca la bellesa i la troba i ens l’ofereix perquè la resta de mortals en puguem fer un tast.

Sí, ell va viure en una època en què la paraula dels escriptors era una arma poderosa. El seu fanatisme malaltís va fer que la seva obra periodística i assagística sigui difícilment digerible, tot i el talent amb què està escrita. També va provocar que la seva obra literària i crítica no hagi rebut l’atenció que mereix. No sé quanta gent està avui disposada a donar-li una oportunitat. Com tot, entre els qui pensen lliurement i fan les seves tries, depèn de cadascú. Hi ha, però, un escull insuperable: qui traduirà Rabatet?

Na Dorila Calau strikes again

El lloc de cadascú

Havia plogut durant tres dies. Una pluja fina i obstinada. Aprofità la treva per sortir al pati i, malgrat el confinament, respirar l’aire fresc que hi passava. S’assegué, com de costum, als graons de dessota el finestral del menjador. Ja era fosc, una nit més, quieta i silenciosa. Lluïen les lloses ben regades i regalimava l’aigua a les teules del porxo que tenia al davant. Enfilà la mirada. De sobte, la va veure. Una rata grossa, encorbada i vil com un vell avar, que es desplaçava d’un extrem a l’altre del porxo, ben enganxada a la paret que feia límit amb el cobert del veí. 

Una esgarrifança de pànic i repulsió la va recòrrer de les cames fins a l’espinada. Entrà a dins, amb l’ànim desordenat. No podria explicar-ho a ningú. Tancà el llum de fora. La porta. I es quedà quieta, garratibada, enmig del menjador. Recordà que no era la primera vegada que en veia una, allà mateix, tot i que llavors es forçà a pensar que era un ocell nocturn, un caminaire endarrerit.

Pujà a l’habitació i s’enterrà dins el llit, ben capficada. Finalment s’adormí. Quan es llevà, revisà des de l’habitació la panoràmica del pati, escrutant amb condícia la teulada del porxo. El primer que faria quan pogués sortir seria comprar unes bones mates de menta. Havia llegit, no sabia ben bé a on, que l’olor de la planta foragitava les rates instintivament. Allò va tranquil·litzar-la. Es passà la jornada netejant les cambres, repassant calaixos i racons a la cuina i als lavabos, i al vespre s’adormí cansada i satisfeta, amb la sensació d’haver acomplert amb escreix la tasca del dia.

El mes avançava i els dies s’allargaven. Havien tornat el sol i els càntics alegres dels ocells. Havent sopat, amb mitja copeta del vi que havia destapat per acrèixer l’ànim, sortí al pati. S’assegué als graons. Observava, amb recel, la teulada del porxo. I un altre cop va veure l’animal. Aquesta vegada n’eren dues; una adossada a la paret del veí i l’altra que temeràriament s’abocava a l’extrem més baix de la teulada, com si valorés saltar al terra del pati. Abans d’aixecar-se d’una revolada i amb els pèls del coll eriçats com un raspall, va distingir clarament uns ullets de botó que la miraven fixament.

No va dormir en tota la nit. L’endemà, amb totes les precaucions que calia, demanaria als veïns si també ells havien vist rates als seus patis i de pas els demanaria que prenguessin mesures. Ningú no n’havia vist. El veí de l’esquerra, fins i tot, aprofità per fer-ne broma.

Repetí, amb escrupolós ritual, les tasques de neteja i desinfecció de la casa. Retirà del celobert el petit cistellet on hi guardava les cebes i patates, no fos cas que cap bestiola n’ensumés l’olor.

Tot d’una, el confinament se li va fer més dur i solitari encara, amb prou feines s’atrevia a sortir al pati, màxim una estona quan hi picava el sol. La resta de les hores se les passava escodrinyant l’exterior, parapetada a la finestra del menjador. Abandonà la lectura, l’elaboració de receptes de cuina i descuidà la higiene en general. Només es distreia mirant la pantalleta del mòbil o l’ordinador. La paraula rata coronava totes les recerques que feia per internet.

Un matí resolgué que no n’hi havia per tant. Tornà al pati, a prendre l’aire, i descobrí uns cagallonets petits i negres sobre els graons. Els recollí amb esglai i ja morta d’angúnia es fixà en unes petites marques, com d’esgarrapades, al llistó de fusta de la porta. Abaixà la persiana del tot. Ja no va fer més vida al pis de baix. Hi feia petites incursions, just per arribar fins a la cuina, i s’instal·là al pis de dalt. No gosava trucar a ningú, no aconseguiria expressar amb paraules el que li estava passant. L’haurien pres per boja. Apagà el mòbil i el desà en un calaix. 

De nit, amb el nou silenci que s’havia imposat arreu, ella continuava sentint remors, corredisses, rosecs.

No sabria dir quants dies havien passat. A la cuina les provisions s’havien amagrit considerablement. Fent el cor fort, decidí dutxar-se, restablir-se mínimament i sortir de casa per anar a comprar. L’aigua tebiona i l’olor del sabó la van fer sentir persona, poderosa un altre cop. S’estava aixugant els cabells quan, tot d’un plegat, sentí uns copets a la finestra del bany. No s’ho podia creure. No podia ser veritat. Fins a l’ampit de la finestra, que donava a una petita galeria del celobert, havien pujat. Les rates. Del manyoc bellugadís de bigotis, cues i pèls repugnants en sobresortia la que hi havia amorrada al vidre, empenyent. Li estava ensenyant les dents.

Sentia que es desplomava, que les cames ja no eren seves, i que la vida se li havia fet molt prima. Res ja no li pertanyia, la llibertat era allà fora, àvida i vigorosa. S’havia convertit en la darrera i patètica guardiana de la seva pròpia gàbia. Què fora el més senzill? Què era la normalitat? 

Ho havia perdut tot: el company, la feina, l’enteniment. Ara només li calia perdre la por. I obrí la finestra.

Dorila Calau

 

Versió en alemany a càrrec de Matthias Friedrich

Pornografia

Witold Gombrowicz va publicar Pornografia el 1960, quan encara residia a l’Argentina, país on va viatjar convidat el 1939 —a mig trajecte Alemanya va envair Polònia i Gombrowicz es va trobar sense possibilitat de retorn. Aquesta és, per tant, la tercera de les seves quatre grans novel·les, i segurament l’obra ideal per a aquell qui un bon dia decideixi entrar en l’univers particular de l’autor polonès més simpàtic que ha trepitjat la Terra.

És també un llibre ideal per a qui vulgui tastar una cosa diferent. La literatura té molts vessants, moltes bifurcacions que ens duen per tota mena de senders, els uns més fressats, d’altres menys transitats i que ens permeten enfilar-nos per rutes no tan conegudes. Sí, sona molt tòpic, però si el tòpic té validesa és perquè hi ha un mínim de fonament que el sosté. El lector cansat de certs mecanismes narratius, àvid de paisatges literaris nous, trobarà a Pornografia una immillorable porta d’entrada a tot un món nou.

La història és senzilla: dos homes, Witold —l’autor s’identifica de ple amb aquest personatge, que a més és el narrador— i Fryderyk van a visitar el terratinent Hipolit a casa seva, al camp. Corre l’any 1943 i Polònia es troba sota l’ocupació nazi, en plena Segona Guerra Mundial. A la casa coincideixen, entre d’altres, amb Henia, la filla adolescent d’Hipolit, i Karol, el fill de l’administrador. Henia i Karol són amics i companys de jocs des que eren infants, per bé que ella està promesa amb un jove advocat fill d’una propietat propera. Fryderyk i Witold intueixen des del moment de la seva arribada que la relació que hi ha entre el noi i la noia adolescents va més enllà del que seria una amistat d’infantesa i es proposen fer-ho evident.

Segurament hauria pogut trobar una manera pitjor d’explicar de què va el llibre, però hauria hagut d’esforçar-m’hi molt. Admeto que, expressada així la trama, és difícil que gaires lectors se sentin empesos a llegir aquesta novel·la. I tanmateix aquesta és —degudament complementada— la història que se’ns explica. Com sempre, el que ens interessa aquí és la manera com són narrats els fets pel mateix Witold en la triple condició d’autor, narrador i personatge; el que ens interessa és tot el seguit de reflexions que travessen el relat de punta a punta, i, per descomptat, les intencions que s’amaguen en la narració —que en el cas de Gombrowicz no són mai «bones»…

Però Gombrowicz, de fet, no amaga res. En un prefaci ja ens adverteix que, tot i ser filla de Ferdydurke, publicada vint anys abans, a Pornografia l’humor és deixat de banda: l’autor no vol escudar-se rere la distància que aquest proporciona. En aquesta novel·la pretén explorar els vincles entre la joventut i la maduresa, però d’una manera diferent de com ho feia a Ferdydurke. Si allà volia «desemmascarar la Gran Immaduresa de la humanitat», ara pretén revelar els vincles que uneixen la joventut i la maduresa a fi que «es complementin l’una a l’altra». «Sí, Pornografia ha sorgit de Ferdydurke. És un cas particularment grinyolant del món ferdydurkià: el Petit creant el Gran. Quan és el Gran qui forma el Petit, tot va molt bé des del punt de vista social i cultural. Però si el Gran se sotmet al Petit, quines tenebres! Quanta perversitat i vergonya! Quants paranys!» Els paranys, justament, cap on Gombrowicz vol arrossegar el lector amb les seves reflexions.

Ja intuïm, doncs, què trobarem a Pornografia: una mena d’estudi sobre el comportament humà en una situació concreta, quan l’home adult vol influir en el jove però se sent seduït per aquest. Les tensions que sorgeixen, i que Gombrowicz descriu i analitza amb mestria, estan marcades per una sensualitat sempre latent. No en va, en els seus diaris l’autor reconeix que un altre dels seus propòsits en escriure Pornografia era tal vegada renovar l’erotisme polonès.

Aquesta és, formalment, la novel·la més accessible de Gombrowicz. Ho és perquè manté una estructura força tradicional —introducció, nus, desenllaç— i perquè els fets ens són presentats seguint un fil lògic i temporal que facilita la lectura. Però hi trobem els temes clàssics que travessen tota l’obra del polonès i la seva particular manera d’expressar la realitat, de parlar del caos del món de les coses, d’explorar el comportament humà, d’encarar la religió… i de reflexionar sobre la immaduresa de l’adult i, esclar, sobre la joventut.

Vaig observar Karol durant el dinar. Una criatura i un truà. Un assassí simpàtic. Un esclau somrient. Un soldat jove. Una suavitat dura. (…) Per moments la veu se li enfosquia, es tornava mat. Tenia alguna cosa de comú amb el ferro. Amb una corretja i amb un arbre recentment tallat. A primera vista completament normal, tranquil i amistós, obedient i servicial. Dividit entre la criatura i l’home (i allò el feia al mateix temps innocentment ingenu i despiatadament experimentat), no era tanmateix ni l’un ni l’altre sinó un tercer terme; era la joventut, en ell impetuosa i pugnaç, que el lliurava a la crueltat, a la violació i a l’obediència, el condemnava a l’esclavitud i a la humiliació. Inferior per jove. Pitjor per jove. Sensual per jove. Carnal per jove. Destructor per jove. I en aquella joventut —menyspreable.

Llegit avui, Gombrowicz continua interpel·lant-nos amb les seves fixacions, amb les reiteracions, amb l’obstinació amb què intenta explorar i retratar la immaduresa dels adults, potser perquè la infantilització és un tret absolutament predominant en la nostra societat, en tots els estrats, en tots els àmbits, i especialment en la relació entre l’Estat i  l’individu. Que profètiques que ens semblen ara les ridiculitzacions de Gombrowicz. Que oportú que és tornar-lo a llegir.

Sweet – safe – Houses

Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.

Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.

Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.

Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.

Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.

Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.

Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:

Sweet — safe — Houses —

Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —

Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —

No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —

Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —

 

Cases — adorables — segures —

Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —

Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —

Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —

Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir

(Traducció: Roger Vilà Padró)

Pedres d’un marge (II)

Els dies de confinament són també dies de lectura i reflexió. I de retrobament amb certs llibres que havíem llegit en una altra època. Ara fa dos anys i mig vam penjar al blog una llista dels llibres que per a L’Acció Paral·lela són pedres de toc, peces que constitueixen la base sobre la qual se sustenta la nostra visió del món i de la literatura. Passat aquest temps, i aprofitant la calma d’aquests dies, hem revisitat el marge i hem vist que hi havíem d’afegir unes quantes pedres més. L’ordre, ara sí, és més o menys cronològic.

  • La Ilíada, Homer
  • L’Odissea, Homer
  • L’Eneida, Virgili
  • La Divina Comèdia, Dante
  • Guerra i pau, Lev Tolstoi
  • Els dimonis, Fiódor Dostoievski
  • Solitud, Víctor Català
  • De profundis, Oscar Wilde
  • Obra poètica, Georg Trakl
  • À la recherche du temps perdu, Marcel Proust
  • Ulisses, James Joyce
  • Tot Kafka
  • Diari de Moscou, Walter Benjamin
  • L’home sense qualitats, Robert Musil
  • El llibre del desassossec, Fernando Pessoa
  • Poemes d’Alberto Caeiro, Pessoa
  • Sol, i de dol, J. V. Foix
  • L’étranger, Albert Camus
  • La lluna i les fogueres, Cesare Pavese
  • Les deux étendards, Lucien Rebatet
  • Les mandarins, Simone de Beauvoir
  • Vida i destí, Vassili Grossman
  • Un balcon en fôret, Julien Gracq
  • Tiempo de silencio, Luis Martín-Santos
  • Pornografia, Witold Gombrowicz
  • Ada o l’Ardor, Vladímir Nabókov
  • Incerta glòria, Joan Sales,
  • El món de Joan Ferrer, Cèsar A. Jordana
  • Camí de sirga, Jesús Moncada
  • Els testaments traïts, Milan Kundera
  • Ígur Neblí, Miquel de Palol
  • Austerlitz, W. G. Sebald
  • De fems i de marbres, Francesc Serés
  • Éloge dels voyages insensés, Vassili Golovànov
  • 2666, Roberto Bolaño
  • Obra completa, Joan Vinyoli
  • Kruso, Lutz Seiler

Veredicte del I Premi de Dietari de Confinament L’Acció Paral·lela

Doncs ja tenim aquí el guanyador del I Premi de Dietari de Confinament. El consell de redacció de L’Acció Paral·lela ens hem assegurat que tant l’autora del text com l’obra mateixa complien tots els requisits de les bases del premi. Efectivament, el text presentat no és ben bé un fragment de dietari, però a nosaltres tant se’ns en fot. De fet, els soferts membres del jurat, persones reputades del món de la cultura, n’havien triat un altre, però això dels premis literaris ja sabeu com va: mana qui mana. En fi, aquí teniu l’obra guanyadora:

 

Aplaudiments a les vuit

Finalment, vam sacrificar el gos, un bonic exemplar de Teckel que feia les delícies de grans i petits. Tampoc teníem els recursos suficients per alimentar-lo com calia. El vam repelar a consciència i el rostírem a poc a poc. No fou una peça gaire generosa per a tots, però en vam fer un parell d’àpats ben profitosos. Ningú no va fer-ne escarafalls, ni els més petits, que conservaven l’energia intacta i la gana pròpia de la seva edat. Començàrem, llavors, a estudiar l’avi de cua d’ull. Anàvem curts de provisions i, golafre com era, representava un jerolífic de càlculs díficils de resoldre. Ho vam fer ràpid, a consciència un cop més, i tot d’una va alleugerir-nos una cadira menys a taula, un plat menys per omplir. Amb un parell de sortides nocturnes, ben equipats, vam solucionar la qüestió. Ens sentíem forts, hàbils en discernir què calia i què havíem de suprimir. Si el confinament s’allargava més, estàvem atents i érem curosos amb totes les directrius que ens indicava el govern, sabríem entomar noves i dràstiques decisions.

Ningú no ho havia verbalitzat, però sabíem que la més petita seria el pròxim escull a esquivar. La situació era cruel, obstinada, i el curs dels esdeveniments, inescrutable. El que ens donava conhort en aquells moments, i tota la força per continuar, era la certesa que després de tot allò ja no seríem com abans. En sortiríem més forts, més dignes, més aptes per a suportar-ho tot.

Dorila Calau

Versió en alemany a càrrec de Matthias Friedrich

Les cortines a la casa del metafísic

Diu Sam Abrams en el pròleg que encapçala Estructures en la boira, l’antologia de poemes de Wallace Stevens que Josep M. Capilla va seleccionar i traduir i que Godall Edicions va publicar el 2018:

Tot i l’abundància de l’atenció extraordinària que la crítica acadèmica ha dispensat a Stevens, durant molts anys han persistit una sèrie de malentesos sobre la poesia de l’autor que han acabat danyant greument la seva correcta recepció, malentesos que sortosament la tendència actual de la crítica ha començat a esmenar de manera definitiva.

El primer malentès gira a l’entorn de la figura de Stevens, que se l’ha vist com un poeta fred i distant, però la pura veritat és que estem davant d’un vitalista apassionat, això sí, que no es va enganyar gens sobre la realitat del món que l’envoltava. El segon malentès és que Stevens era un poeta ultramundà i molt poc compromès, però en realitat va seguir atentament els esdeveniments històrics de la seva època, que es poden rastrejar perfectament en els seus poemes. El tercer malentès és que el nostre poeta era hermètic, abstracte i obscur, però en realitat no  ho era més que els seus contemporanis Eliot, Pound o Joyce. El quart malentès, fruit del tercer, és que no cal entendre del tot la poesia perquè no es pot entendre del tot, però no hi ha cap poema del cànon stevensià que no es pugui entendre o que no calgui que s’estengui.

L’obra poètica de Wallace Stevens és una de les obres més originals, més belles, més emocionants, més sensibles, més potents i més intel·ligents de la lírica moderna i contemporània.

Déu-n’hi-do. És a dir, som davant d’un dels més grans poetes del segle XX, afirmació compartida per Abrams, Harold Bloom i un bon grapat dels millors acadèmics i crítics literaris, però les dificultats que imposa la lectura de la seva obra demana advertir el lector perquè sàpiga amb qui se les heu. Certament, llegir Wallace Stevens no és fàcil. En molts poemes la intel·ligibilitat dels versos cau fins a fondàries d’on només la pot rescatar una lectura molt atenta i perseverant, obstinada, que maldi un i altre cop per trobar sentit a la concatenació d’imatges, sovint deslligades, que es van succeint. Paga la pena l’esforç? No hi ha manera que ningú trobi la resposta en un altre. Cadascú l’ha de buscar per un mateix, per a un mateix. Qui la cerqui ha de llegir Wallace, i decidir.

D’ell s’ha dit que és el poeta de la ment, i, efectivament, la seva és una poesia que està al servei de la reflexió: Wallace utilitza els versos per explorar el món i obtenir coneixement, per explorar la relació entre imaginació i realitat, i per examinar el mateix llenguatge, la matèria de què estan fets els poemes. Que el lector hi entengui res o no en aquesta reflexió és cosa seva; que arribi a gaudir de l’intent, també. Però tot aquell qui en llegir busqui alguna cosa més que el gaudi immediat trobarà en l’obra de Stevens camp per córrer, camps desconeguts, de fet, que li permetran forçar fins al límit la capacitat de trobar sentit en allò que llegeix, d’establir connexions, de treure les seves pròpies conclusions. Això no treu que del pròleg d’Abrams potser hauríem esperat algunes pistes més, alguna clau interpretativa més enllà de l’afirmació ambigua que no hi ha cap poema «que no es pugui entendre o que no cal que s’entengui».

George Steiner també tenia Stevens en molt alta consideració. Segons el crític, era un poeta metafísic. Probablement Stevens també s’hi considerava, com fa pensar uns dels poemes més breus i accessibles, i bells, de l’antologia de Josep M. Capilla:

«Les cortines a la casa del metafísic»

El fet és que obrir les cortines comporta
llargs moviments: com les feixugues
desinflors de la distància; o com els núvols
inseparables de les seves tardes;
o els canvis de la llum, la caiguda
del silenci, l’ample son i la solitud
de la nit, quan tot moviment
se’ns escapa, com el firmament,
que ara s’alça, ara davalla, despulla
la darrera grandària, audaç en la mirada.