Qui té por de Miquel de Palol?

Si hi ha un autor dels nostres temps que destaca per la vastitud de la seva obra aquest és indiscutiblement Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Novel·lista, poeta, assagista, conreador en definitiva de la literatura des de la major part de gèneres i formes, Palol ha construït un corpus literari enorme que ha rebut tota mena de reconeixements. I malgrat això un té la sensació que no ha estat mai gaire llegit ni gaire comentat. És estrany.

De fet, tot el que envolta Palol respira aquesta estranyesa, com ara la constatació que, havent començat la seva trajectòria literària amb la publicació de diversos poemaris, fa la seva primera incursió en la narrativa amb una novel·la tan complexa i ambiciosa com El jardí dels set crepuscles. Aquest llibre colossal emmarca la producció novel·lística d’aquesta primera etapa: els temes i les situacions que s’hi plantegen aniran reapareixent en obres posteriors. Aquí podrem admirar també les principals virtuts de la prosa paloliana, al costat d’algun dels seus defectes.

Com a narrador, Palol és una màquina molt ben greixada: fluid, voraç, domina el ritme, controla l’acció, perfila bé els personatges, escampa fils argumentals fins a l’infinit però sense oblidar-se mai de reprendre’ls i dur-los fins al final. Teixeix amb vehemència i no deixa escapar cap punt: la seva fiabilitat és màxima. Ara, la seguretat amb què escriu probablement el duu a cometre, a parer meu, alguns pecats, com ara la desmesura i la reiteració excessiva —una desmesura i una reiteració que trobem a l’interior d’algunes de les seves novel·les i també al llarg de tota la seva producció narrativa en conjunt.

No tothom, esclar, deu considerar aquestes dues característiques com a pecats. Certament, hi una altra manera de veure-ho: l’obra de Palol és d’una coherència exemplar; els temes que li interessen apareixen en els seus llibres constantment, repetidament, a bastament. És normal, i més si tenim en compte que Palol sotmet la seva pròpia obra a una reflexió i a un replantejament constants. Pocs autors tenen un pla traçat de bell antuvi sobre el que escriuran, quins títols i quin format tindran les seves obres futures, sota quina perspectiva seran concebudes i escrites. És el que trobem, per exemple, amb les obres del repertori «Exercicis sobre el punt de vista», cicle que s’obre amb la novel·la Les concessions, que significa un gir estilístic transcendental respecte dels llibres anteriors.

Perquè a Les concessions Palol abandona la frase llarga i complexa que dominava la prosa dels seus llibres més ambiciosos, decebut potser per la recepció que havien tingut grans novel·les com l’esmentada El jardí dels set crespuscles, Ígur Neblí o la monumental El Troiacord. Palol sembla adonar-se que els lectors ja no volen heure-se-les amb frases extenses i complexes, amb oracions subordinades, hipotàctiques, sinó que es refugien en lectures més assequibles, obres on predominen les frases simples, curtes, paratàctiques. I és a partir d’aquesta reflexió que ell decideix fer tot un seguit de concessions i adaptar el seu estil als nous lectors i als nous temps.

El resultat d’aquesta aposta? Palol no enganya a ningú. A partir de Les concessions publica algunes novel·les de prosa àgil, amb molts diàlegs i frases breus. L’exercici, conscient, volgut, és interessant; les raons que el provoquen, tan certes com descoratjadores. Ara, els entusiastes de les seves primeres novel·les és probable que trobin a faltar l’audàcia i l’atreviment de la prosa amb què van ser escrits aquells monuments literaris, més o menys reexits, més o menys rodons, però marcats per una ambició descomunal.

A mig camí entre les dues obres més extenses de Palol, per mi Ígur Neblí és una bona mostra d’aquell moment i, alhora, l’obra més rodona de l’autor. A l’altra banda, en canvi, una novel·la com El testament d’Alcestis em provoca una sensació de déjà-vu, de prescindibilitat. Aquest és un dels riscos de ser un autor tan prolífic, però admeto que aquesta és una opinió molt discutible.

No he parlat aquí de la poesia de Palol, que alguns consideren genial, d’altres matussera, i que a mi em sembla totes dues coses alhora. Serà matèria d’un altre apunt al blog. El que no entenc, en tot cas, és que no se’n parli més, de Palol, que no sigui més llegit. Que agradi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Anuncis

Maternitat amb penis

L’any 1984, més conegut com l’any que els Accept van publicar Balls to the wall, en plena adolescència, vaig entregar uns poemes a la Pepa, la meva professora de literatura espanyola a l’institut, perquè em digués què li semblaven. Uns dies més tard me’ls va tornar amb un comentari tan breu com clar: «Aquests poemes són molt dolents. Tens setze anys; no pots començar un poema dient: “He patit, i he patit molt”. Això no és literatura.»

Amb les seves paraules la Pepa va enderrocar el meu amor propi d’adolescent lletraferit, però també em va fer aprendre la lliçó sense necessitat de repetir curs. Avui penso que, sense parlar-me de T. S. Eliot ni del concepte de correlat objectiu, la Pepa em va avançar lectures que faria molt més tard i, sobretot, em va indicar el camí a seguir; em va donar una pista clara de la direcció que havien de prendre els meus intents futurs.

Ella no va ser només la primera persona que em va parlar de la literatura de debò —a ella li dec la primera llista seriosa d’obres del segle XX que havia de llegir si mai em volia dedicar a escriure—, sinó que també va ser algú que em va deixar clara per sempre la diferència entre sentimentalisme i sensibilitat.

Aquells versos de quan tenia setze anys eren l’expressió directa, equívoca tanmateix, prescindible, tòpica i gens creativa del meu estat d’ànim. «He patit, i he patit molt»… Ni era cert, ni expressar-ho així tenia cap mena d’interès, ni mostrava cap mena d’elaboració. Era com si digués: «Estimo tant / la vida que / la faig meva / moltes vegades», uns versos que mai no he sabut apreciar, probablement per les mateixes raons per les quals la Pepa va trobar infames els meus, de versos.

Tot això era sentimentalisme, mera transposició d’un sentiment en paraules sense emprar cap filtre, cap elaboració; sense trobar una veu pròpia que pogués servir de corretja de transmissió del que s’amaga a l’interior de cadascú. Que diferent que és descobrir la sensibilitat entre les ratlles d’un text, la capacitat de dir el que se sent amb un to i uns mots que ningú més no hauria pogut fer servir.

On vull anar a parar —soc conscient que per ara no ha quedat gaire clar— és a uns versos que per a mi són un model de text carregat de sensibilitat, buidat de tot sentimentalisme, on l’autor expressa el que sent d’una manera que a hores d’ara ja és universal. Estic segur que a la Pepa aquest poema li hauria semblat magnífic. Parlo de «Maternitat amb penis», una composició inclosa a Brida, el darrer llibre publicat per Jordi Mas (Godall Edicions, 2019). Aquí el teniu:

 

 

Fugint de la zona de confort

A cadascú li agraden els llibres que li agraden. El temps i una canya —i una certa voluntat de no llegir sempre la mateixa mena de llibres— ens ajuden a trencar determinades barreres, sovint autoimposades, que limiten el que creiem que ens pot agradar o, encara més, el que ens sembla que som capaços de llegir.

Sigui com sigui, arriba un moment que un aprèn, si més no, a saber determinar prou bé què és el que ja no té ganes de continuar llegint, en quina mena de llibres ja no pensa esmerçar més temps. A mi, traspassada la cinquantena, em passa el següent: ja no m’interessen els llibres que es limiten a explicar una bona història personal, la circumstància íntima —fets, reflexions i cabòries— d’uns personatges, encara que aquesta història estigui allò que en diuen ben escrita. No en faig prou que sigui una narració ben travada, que tingui una llengua poètica, etc., si no és que puc trobar-hi alguna cosa més que aquella circumstància personal —dels personatges o, com passa tant avui dia, del mateix autor.

Els llibres de totes les èpoques són plens de personatges a qui se’ls ha mort una persona estimada, que pateixen una malaltia, que han estat abandonats per la seva parella, que recorden la infantesa, a qui els agrada fer una vida normal o extravagant…, i molts d’aquests llibres estan ben escrits. Però si la història no transcendeix aquesta anècdota a mi no em crea l’interès suficient per continuar-ne la lectura. I això darrerament em passa sovint. Tinc la sensació que la major part de llibres que s’escriuen avui són d’aquesta mena. Admeto sense reserves que el problema deu ser meu, que no sé adaptar-me als temps que corren, però la vida és curta i meva és l’opció de trobar alternatives per evitar l’avorriment que em provoquen certes lectures.

Perquè hi ha alternatives. A El menyspreu Alberto Moravia ens presenta una parella que, a causa d’un gest a priori insignificant, acaben malament. Però El menyspreu no és una novel·la sobre els problemes de parella; és una obra que aprofundeix en els misteris insondables de la condició humana i ens hi arrossega per terrenys poc explorats. De fet, ens arrossega fora de la zona de confort que els lectors tenim massa tendència a proporcionar-nos.

Una altra cosa que no em convenç de moltes de les novel·les que s’escriuen avui és que la idea que estan més o menys ben escrites recolza sovint en l’existència d’un engranatge ben articulat que sustenta el relat i que els dona aquesta aparença d’obra ben construïda, encara que aquest engranatge quedi excessivament al descobert. No m’agrada veure la bastida que aguanta una història, de la mateixa manera que no m’agrada que es vegin massa les ganes d’agradar, com passa de manera flagrant en un llibre com Sortir a robar cavalls, de Per Petterson.

Per això és inevitable que les tries que faig defugin cada cop més les obres coetànies, que només de tant en tant ens arrosseguen fora de la zona de confort —una excepció evident i excelsa seria La pell de la frontera, de Francesc Serés— o amaguen la bastida que les sosté —com els relats d’Eliza Eliza, d’Ilse Aichinger.

Justament aquests dies he enllestit la lectura d’un llibre que porta totes dues premisses fins a l’extrem: Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot (Editorial Flâneur, 2018, tot i que, de fet, 2019). Publicat per primera vegada el 1941, però reescrit posteriorment i publicat en una nova versió el 1950, aquest és un relat movedís, inestable, ple de miratges i de contradiccions, imatges tramposes que no són el que sembla o no semblen el que són, éssers que moren més d’un cop, silencis eixordadors, absències, nits i deliris, i tot alhora.

El lector no trobarà aquí, per molt que la busqui, una bastida on agafar-se; ha d’avançar a les palpentes, seguint el seu instint, les seves impressions contínuament posades a prova. Sí, a Thomas l’Obscur, com deia, tot és movedís, i, com en altres obres que ja hem esmentat en aquest blog, la mateixa intel·ligibilitat del text està posada en risc, al servei d’una experiència determinada: la de l’heroi protagonista. L’únic que pot fer el lector és bastir la seva, d’experiència, tot seguint les anades i vingudes d’aquest Thomas que trobem al començament banyant-se al mar —acció que alguns interpreten com un baptisme— i que veiem al final sentint la vergonya del qui és expulsat del paradís, en el que és un dels innombrables recorreguts a la inversa que travessen l’obra.

Pel mig, trobem de tot —i de res: passejades nocturnes, una lluita aferrissada entre Thomas i els mots, l’amor i la mort d’Anne, somnis, el jo convertit en ell, desdoblaments, la mort en formes diverses, la consciència en formes encara més diverses, temptacions, revelacions, la calma fins i tot…

Intentar descriure Thomas l’Obscur és una empresa destinada a l’embrollament. Al final, però, al lector li queda clara una impressió: aquesta no és una d’aquelles obres que des de la primera frase intenten captar-ne la benevolència; no. És autònoma, independent del qui la llegirà, lliure. Més aviat sembla que cridi: «Lector, no et tinc en compte per a res.» En tot cas, no comet cap dels pecats que he esmentat més amunt i que, a parer meu, empetiteixen les obres.

El llibre ha aparegut en una edició bilingüe ben pensada: primer hi ha la traducció al català a càrrec d’Arnau Pons, que ha dut a terme una bona feina, i a continuació hi ha el text original en francès (cadascuna de les versions té un centenar de pàgines aproximadament). Em sembla molt millor aquesta solució que no pas haver posat les versions l’una al costat de l’altra. L’única objecció són les diferents errades de picatge que esquitxen el text francès. Una llàstima. Esperem que l’edició sigui un èxit i que els editors hagin de treure’n al carrer una segona fornada oportunament revisada. En els temps que corren, els hem d’agrair la valentia de publicar una obra com aquesta, que ens permet, si així ho volem, deixar de banda el confort que no ens duu enlloc.

L’infern (III)

A l’infern s’hi entra
pel paisatge.

L’accés el trobareu
en una balma poc fonda
perduda entre bancals.

Del coll del Grau
en surt un drecera,
vial que zigzagueja
cap al fons del barranc.

A l’infern s’hi entra
pel Montsant.

Els tàvecs i les mosques
distreuen el passeig
entre la pedra seca.
Punxes i ferides,
menta i romaní.

A l’abric del Filador,
fareu la descoberta.
Qui s’ompli de silenci,
un cop dins la caverna,
bé trobarà el camí.
I no patiu:

de l’infern se’n surt
per la Taverna.

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Contra la bombolla versaire

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya anunciarà aquesta setmana la seva mesura estrella per a l’actual legislatura, una mesura encaminada a potenciar la qualitat de la creació poètica en llengua catalana i, alhora, desinflar la bombolla versaire dels darrers anys.

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull han treballat conjuntament durant molts mesos per elaborar una proposta que ja té el vistiplau de la conselleria. L’objectiu que es persegueix és que la poesia catalana guanyi prestigi tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Per assolir aquesta fita, els representants d’aquests tres organismes aposten per esprémer la creativitat, la capacitat de treball i el talent dels autors, i de retruc reduir l’excedent poètic i fer esclatar la bombolla versaire en què ha desembocat el sistema editorial actual. «Menys… serà més», ha afirmat un dels autors de l’estudi a partir del qual s’ha redactat la proposta, que s’aplicarà en el període 2019-2024 i que constarà bàsicament de tres punts:

  1. Suspendre durant cinc anys la convocatòria de tots els premis literaris relacionats amb el gènere poètic.
  2. Reestructurar el sistema de subvencions per a la publicació de poemaris.
  3. Limitar per decret l’edició de llibres de poesia a un per editorial i any.

La intenció del Departament és que els poetes puguin dedicar aquest proper lustre a crear les seves obres sense la pressió de saber que seran publicades encara que tinguin una qualitat pèssima. Amb un quinquenni per endavant, podran polir les composicions, arrodonir els versos, fer i desfer un i altre cop… Fins i tot —atès que no es tracta d’un problema pressupostari—, s’ha previst una dotació econòmica per repartir entre els autors diferents volums de poesia de qualitat contrastada de diversos estils, èpoques i literatures, a fi que llegeixin, formin el seu gust i alimentin l’esperit.

Les subvencions a les editorials desapareixen tal com estan concebudes avui dia; en canvi, s’atorgarà un ajut generós per editar l’únic llibre que podran publicar al llarg de cada exercici, sempre que aquest passi el filtre del Consell Nacional de la Crítica Literària (CoNCLit), òrgan de nova creació que serà presentat en breu.

La conselleria ha decidit prendre aquestes mesures després que s’hagi constatat repetidament que es publiquen més llibres de poesia dels que pot arribar a assumir el país, que molts volums resten emmagatzemats a casa dels editors, que hi ha més autors que lectors i que la major part de poemaris no resisteixen no ja una segona lectura, sinó una primera aproximació per part de lectors mínimament exigents. En definitiva, es pretén que el sistema poètic català sigui sostenible i de qualitat.

Queda per veure quina serà la reacció de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del Gremi d’Editors de Catalunya. Des del Departament, però, estan convençuts que ambdues entitats mostraran bona disposició a col·laborar per tirar endavant aquestes iniciatives. «Tot és ara i res», ha afirmat la consellera en un contacte amb periodistes previ a l’anunci que tindrà lloc aquesta setmana. Ella mateixa ha desmentit els rumors que apunten a mesures semblants en l’àmbit de la narrativa. «Això són figues d’un altre paner», ha reconegut.

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari que ningú no està obligat a llegir.