La novel·la tranquil·la

Un temps per a cada cosa; però, sobretot, el temps que calgui per a cada cosa. Aquesta és una de les idees que ens ofereix com un regal Verano tardío (Pre-textos, traducció de Carmen Gauger), la novel·la que Adalbert Stifter (1805-1868) va publicar un llunyà 1857 sota el títol de Der Nachsommer i que a L’Acció Paral·lela hem llegit en castellà perquè, com a bona GOTIP, no n’existeix cap versió en català.

Just passat Sant Jordi —perquè la calma en què s’ha sumit tot allò que fa olor de llibre fa intuir que ja hem deixat enrere el dia 23—, hem reprès i acabat la lectura d’aquesta obra que ens havia recomanat fervorosament un amable lector del blog. No podia ser un moment més oportú: una obra del 1857 llegida en una traducció del 2008 per celebrar un Sant Jordi del 2017. Una novetat de fa 160 anys.

Verano tardío és el relat que el jove Heinrich ens fa dels seus anys de joventut i aprenentatge; parlem, per tant, d’un clàssic Bildungsroman. I aquest és un relat tranquil, extens, meticulós, alentit, construït sobre una base sòlida feta de frases llargues i molt fluides que no estalvien al lector cap detall que el narrador consideri important, fins al punt que mentre llegim la descripció d’uns roserars ens sembla percebre com es baden les roses, com arriben al màxim de l’esclat, com comencen a pansir-se, i que tot passa davant dels nostres ulls, en el moment precís que estem immersos en la lectura.

Des d’aquest punt de vista, aquesta és una lectura gairebé subversiva en ple segle XXI, en aquesta època en què proliferen les obres de frases simples i paràgrafs curts, llibres escrits perquè arribin a un públic majoritari, pensats perquè no cansin el lector mitjà. Per això i perquè al llarg de les prop de 900 pàgines del llibre no hi apareix cap personatge desagradable o envilit, cap escena on treguin el cap la decadència, la perversió, la maldat. No calen girs argumentals. I tanmateix res aquí no és naïf.

Adalbert Stifter no escrivia pensant en el lector mitjà; Adalbert Stifter escrivia potser perquè tenia la necessitat d’ordenar un món que a ell se li desordenava en excés. O ves a saber per què escrivia. Però llegint Verano tardío comprenem que l’únic que ell tenia en compte era la seva voluntat d’expressar unes determinades idees, de fer-ho des de la màxima ambició com a escriptor i fer-ho amb absoluta i completa llibertat, sense estar pendent dels lectors, sinó només de la seva pròpia exigència.

Aquest és un llibre —com tants altres, certament— que caldria llegir sense haver mirat prèviament solapes ni contracobertes, sense googlejar més del compte, sense voler-nos informar massa del que hi trobarem. Per això aquí tampoc no direm res més del que s’hi pot trobar, a banda del que ja hem comentat: els anys de formació d’un jove que ha deixat enrere l’adolescència i que se sent molt atret pel paisatge. Bé, i una altra idea: aquesta obra, tot i ser un Bildungsroman, pot ser llegida també com un elogi de la maduresa. Mireu, si no, quina reflexió fa el jove Heinrich davant el rostre de Mathilde, una dona d’edat avançada:

Se es muy injusto, y soy consciente de que también lo he sido —y sin duda lo son asimismo otras personas jóvenes—, cuando se eliminan enseguida los rostros de mujeres, casadas o solteras, que ya tienen cierta edad, y se los tiene por algo que ya no vale la pena considerar. Ahora empecé a pensar que las cosas eran distintas. La juventud, la belleza extremada, atraen con fuerza nuestra atención y provocan hondo deleite; pero ¿por qué no vamos a contemplar también con los ojos del espíritu un rostro por el que han pasado los años? ¿No hay en éste una historia desconocida llena de dolores o de belleza, que se refleja en los rasgos de tal forma que podemos leerla o vislumbrarla con emoción? La juventud señala hacia el futuro, la senectud narra un pasado. ¿No tiene éste derecho a nuestro interés?

La resta ja l’anirà descobrint el lector sense haver de córrer, amb tota la calma, perquè hi ha un temps per a cada cosa i, sobretot, coses que necessiten el seu temps.

Anuncis