A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Contra la poesia

El març d’aquest any ens va deixar Adam Zagajewski (Lviv, 1945 – Cracòvia, 2021), un dels poetes polonesos més importants dels nostres temps i un assagista també molt destacat. A L’Acció Paral·lela no volíem acabar l’any sense dedicar un apunt a aquest escriptor tan sovint admirat com a voltes bescantat al seu propi país, d’on va haver d’exiliar-se el 1982, perseguit pel règim comunista. Després de passar per París i pels Estats Units, el 2002 va poder tornar a Polònia. Però les crítiques que va rebre no provenien tant del règim —els règims no critiquen, persegueixen—, sinó de tots aquells que veien en ell un intel·lectual excessivament elitista, primmirat a l’hora de parlar de poesia, de literatura, de tot el que té a veure amb la cultura i l’humanisme.

Efectivament, Zagajewski era un intel·lectual exigent, minuciós. I s’hi mostra encara més quan parla de la poesia, gènere que ell despulla i deixa al descobert en els seus assajos. Un d’aquests és «Contra la poesía», inclòs en el llibre En defensa del fervor (Acantilado, 2006, traducció al castellà d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski), un text on recull el guant llançat per Gombrowizc amb el seu famós assaig «Contra els poetes». Zagajewski hi deixar clar d’entrada que Gombrowicz no ataca tota la poesia en general, sinó una determinada manera d’entendre-la, de fer versos; potser, al capdavall, una certa actitud que alguns poetes adopten davant de la creació i tot allò que el fet d’escriure comporta. De fet, Zagajewski es mostra aquí prou crític, especialment quan descriu la mena de versos que segons ell es limiten a fer els poetes de finals del segle XX i d’aquest nostre segle XXI. Al començament es pregunta sobre els arguments que hi ha contra la poesia. Parla dels poetes amateurs, de la inspiració, de la ingenuïtat…, de la poesia dedicada a cantar els sentiments, i rebat sense gaires problemes els arguments dels qui menystenen la poesia al llarg d’un discurs que avança a còpia de preguntes retòriques que ell mateix respon. Però el seu objectiu es concreta de seguida: la poesia que es fa avui. Vegem-ho:

Hoy en día, tal vez el material más utilizado en la poesía sea una especie de ironía disecada por la tristeza. No es fácil, pues, hacer de los poetas mensajeros de la euforia. (…) Tanto en los poemas románticos como en los contemporáneos no faltan ni la melancolía ni la ironía. Las encontramos ya en la poesía antigua; en el exilio, Ovidio no escribió versos alegres. Los románticos lloraron mucho. Los contemporáneos ya no lloran, sino que más bien permanecen en un estado de desesperación fría y elegante, interrumpido de vez en cuando por una carcajada lúgubre. (Pàg. 149)

Segons Zagajewski, el que molesta als enemics de la poesia és que aquesta es limiti a descriure estats d’ànim o a reflexionar sobre ella mateixa i no s’esforci a indagar gens en la condició humana, a jugar un paper més destacat en el món de les idees. Tornen, doncs, les preguntes: «¿Por qué tanta gente inteligente, ilustrada y culta vuelve hoy la espalda a la poesía? (…) Los pensantes, los que buscan respuestas a las preguntas de peso, tienen que dar la espalda a una poesía así: seca, narcisista y hermética.» 

No és així bona part de la poesia que es publica avui dia? Som prou exigents i autocrítics? Diria que Zagajewski l’encerta de ple, i ho fa dient el que pensa sense embuts:

He aquí una propensión a mostrarse indulgente no sólo para con los poetas, sino también para con los novelistas, a tratarlos como se trata a los niños. ¡Has dicho una bobada, pero eres tan mono (qué carita tan linda)! Pero si tratamos la literatura en serio, a veces hay que rechazar alguna creación por muy «ingeniosa» que sea —por exemplo, debemos rebatir la mayor parte de la obra de Mayakovski, a pesar de que difícilmente se le puede negar una gran talento. (Pàg. 152)

Pensem-hi. A casa nostra ha acabat essent pràcticament impossible que aparegui una crítica negativa d’un llibre de poemes, un gest mal vist i condemnat sense pal·liatius. Qui s’hi atreveix sol ser vist com un envejós, un mediocre, un intrús o un llec. Aquesta inviolabilitat no tant de la poesia, sinó dels poetes, haurà de canviar tard o d’hora.

Per a Zagajewski una poesia que no encari els debats intel·lectuals de la seva època i que no busqui la veritat sobre l’home està destinada a quedar arraconada, a tenir una presència insignificant en el seu temps. No cal dir que l’assaig, magnífic, val la pena llegir-lo sencer. Tant aquest com els altres que estan inclosos a En defensa del fervor. L’autor polonès hi desplega les seves idees entorn de la literatura i l’art partint del comentari que fa d’altres autors i artistes polonesos, entre els quals hi ha el seu admirat Czeslaw Milosz, Simone Weil o Josef Czapski. Les seves reflexions són sempre acerades, concises, però apareixen endolcides pel to tranquil que desprèn la prosa de Zagajewski, fluida i capaç d’arrossegar el lector per tot un entrellat de connexions, a l’estil del millors llibres de Magris.

La poesia de Zagajewski també comparteix aquesta dualitat: és serena i contundent alhora, calmada i incisiva. Vegem-ne un exemple:

Tarde avanzada 

El sol quedó atascado entre ramas de árboles,
el tiempo se detuvo en la vitrina del relojero.
Largas sombras de casas y chimenas
yacían cansadas en la acera.

Enormes cuerpos de iglesias barrocas
casi gemelos de galeones españoles
se detuvieron por un momento en la bahía
aunque no echaron el ancla.

Las golondrinas quedaron inmóviles en los cielos,
los paseantes quedaron atascados, algo inseguros,
como pasajeros de un tren en medio del campo.
Los que se sentaban en butacas de mimbre

sorbían, más lentos que de costumbre, líquidos
violetas; los camareros, tiesos en la carrera,
como una inmóvil película muda. Un gato
rojizo se entumece, alguien lo lleva de la correa.

Y en un delirium tremens de éxtasis
todos miramos sólo hacia una parte:
allí donde crecía lenta la montaña de la noche,
allí donde lento crecía nuestro exterminio.

(Dins d'Antenas, traducció de Xavier Farré)

Zagajewski és un poeta que reflexiona sobre la poesia, un intel·lectual que es pregunta sobre el sentit i la funció de la seva tasca, sobre el paper de les lletres, l’art i la cultura en el món en què li ha tocat viure. Viatja, llegeix, observa, treu les seves pròpies conclusions, i tot plegat acaba apareixent sota la forma dels versos o narrat als assajos, a punt perquè el lector curiós gaudeixi d’una obra molt personal, que planteja moltes preguntes, assaja unes quantes respostes i ve carregada de ressonàncies: hi trobem il·luminacions benjaminianes, elucubracions que podrien pertànyer a un personatge de Musil…, i tot queda perfectament integrat en el discurs.

La cultura de masas actual, a veces divertida y no siempre nociva, se caracteriza por no tener ni la menor idea de qué diablos es la vida espiritual. No sólo es incapaz de crearla, sino que la mina, destruye y corroe. (Pàg. 156-157)

Un bon any per descobrir Zagajewski.

Mentida i vulgaritat

La setmana passada, és a dir, en ple novembre de 2021, vaig tenir l’ocasió de llegir uns quants textos redactats per estudiants de 18 a 20 anys que van a la universitat. Bé, no sé si «redactats» és un mot que escaigui als textos que vaig veure. En tot cas, els van produir nois i noies que estudien i que, a més, participen en iniciatives diverses i que tenen determinades inquietuds. Aquests textos es caracteritzaven per compartir un mateix tret: a penes eren intel·ligibles. Estaven tan mal escrits que era complicat entendre què volien dir. Per descomptat, estaven farcits d’errades d’ortografia: b/v, o/u, absència de guionets, accents mal posats —si és que n’hi havia cap—, però també hi havia confusions lèxiques i errors més greus de gramàtica. Els pronoms febles i els relatius apareixien sense cap criteri, les frases estaven mal lligades… En fi, un despropòsit.

Estudiants. Universitaris. Ho sé: no cal generalitzar, potser he tingut mala sort, hi ha gent bona pel món… I tant. Però també és cert que els nois que van escriure aquells textos no saben expressar el que volen dir, no saben fer-se entendre. Ha arribat un moment en què la llengua, la literatura i les humanitats en general han perdut tant de prestigi, han estat tan maltractades a l’ensenyament —i fora d’aquest àmbit—, han estat tan arraconades per l’imperi de la imatge, la rapidesa, la veritat i la comoditat del mínim esforç, que una gran majoria dels joves s’han convençut que no les necessiten per a res. I així hem arribat a aquests nivells tan atordidors de manca de domini de l’escriptura. Continuant per aquest camí toparem de cop amb un analfabetisme generalitzat.

Aquests joves no s’adonen —potser perquè ningú no els ha ajudat a fer-ho, ni a casa ni a l’escola— que sense un mínim domini de la llengua no hi ha capacitat de pensar, de copsar i desenvolupar idees, i que et converteixes en un lleny sense timó enmig del corrent. Falta poc perquè es produeixi el tall definitiu entre la que serà la darrera generació de lectors i la primera que no posarà els peus en cap llibreria ni estirarà cap llibre de la prestatgeria dels pares o de la biblioteca de sota casa.

Mentrestant, pel que fa a l’educació, fa dècades que ens hem entestat a fer les coses malament, a mal entendre la necessitat d’introduir canvis pedagògics en el sistema, a repetir certs mantres absurds fins més enllà de l’absurd, a desprestigiar la memorització i l’adquisició de coneixements i a posar al davant l’adquisició d’unes suposades habilitats que no són sinó fum, un procediment que ha obligat a abaixar cada cop més el llistó a les avaluacions i a valorar com a suficients quatre nocions de ben poca cosa. En el cas de la llengua, la davallada ha estat clara, neta, indiscutible. Res no fa pensar que no hagi passat el mateix amb d’altres assignatures i disciplines.

És curiós que els pares no siguin més exigents —però, esclar, com poden ser-ho si ja han estat víctimes del mateix sistema educatiu, si ja l’han patit i ja han estat privats de la capacitat d’analitzar i jutjar críticament i amb criteri el que passa al món— i que els polítics, sense excepció, continuïn equivocant-se tant quan arriben als llocs des d’on poden prendre decisions.

En totes aquestes qüestions, cadascú té la seva opinió i ningú, nosaltres encara menys, pot pretendre saber què és el que s’ha de fer i quina és la solució més idònia. El que no es pot discutir és la tossuda realitat: que hi ha universitaris que no saben escriure, no saben expressar-se, i que a més no semblen adonar-se’n. Hem de preguntar-nos com és que han arribat a la universitat amb aquestes mancances i com és que aprovaran una carrera —perquè és evident que molts d’aquests estudiants aprovaran la carrera— sense solucionar aquesta incapacitat per escriure de forma intel·ligible, amb un mínim de concisió i de correcció.

Entre les causes de tot plegat hi ha l’aparició i la proliferació del mòbil, que ha passat a ser una extensió més del nostre cos. Aquesta mateixa setmana, la pedagoga Inger Enkvist avisava en una entrevista a La Vanguardia que l’abús del mòbil degrada la nostra capacitat d’aprendre. Enkvist diu que avui dia els països amb millors resultats en educació són els que restringeixen molt l’ús de les pantalles a les aules, cosa que passa a l’Àsia. També insisteix en la importància de tornar a prestigiar l’esforç i nega que l’educació hagi de ser per força divertida. Enkvist parla des de l’experiència i el sentit comú i, esclar, diu coses que no poden agradar a tothom.

Volem joves que pensin? Volem gent que pensi, preparada per barallar-se amb les idees? Llavors, comencem a canviar la manera com planifiquem els estudis. No oblidem que l’evolució d’aquests darrers anys ha dut una altra conseqüència: la disminució exagerada d’estudiants de filologia, una carrera que sembla anar contra els temps, fins al punt que en aquests moments hi ha un gran dèficit de professors de llengua (i també de liter…, deixem-ho córrer) catalana als centres escolars, i fins i tot als centres de formació d’adults. Així, aquesta signatura la imparteixen en molts casos docents que no són especialistes en la matèria, i per tant el bucle es recargola, el forat s’aprofundeix. Moltes d’aquestes apreciacions venen de lluny i ja en coneixem les causes. Però la constatació del drama per mitjà de exemples reals no deixa de fer mal. 

Adam Zagajewski, de qui parlarem ben aviat, diu en un dels seus assajos sobre la situació de la cultura i la literatura a Polònia: «La gran y algo fortuita victoria de la democracia sobre el totalitarismo puede revelarse también como un triunfo de la vulgaridad sobre la mentira; la mentira era la esencia del comunismo, en cambio la democracia no protegerá a nadie de la vulgaridad.» Situats en aquest 2021, ja sabem que la democràcia no ens protegirà de la vulgaritat, però tampoc de la mentida. Permetre que les noves generacions facin un pas enrere i tornin a un estat de semianalfabetisme és la millor manera de garantir que triomfin juntes tant l’una com l’altra. La resta és literatura, que diria la poeta.

(Adam Zagajewski, dins En defensa del fervor, pàg. 214. Acantilado, 2005. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)