L’aliteratura

Una bona representació del nouveau roman

I si la millor literatura fos l’aliteratura? Esclar: però què és l’aliteratura? L’escriptor i crític francès Claude Mauriac s’empesca aquest terme l’any 1956 i el fa aparèixer en un article publicat a Le Figaro on defineix l’aliteratura com «la literatura alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». Mauriac considera que l’aliteratura és «un centre mai no assolit, però cap al qual s’adrecen, des que hi ha homes i des que aquests escriuen, els autors honestos». El 1958 desenvolupa llargament les seves idees en l’assaig L’Alittérature contemporaine, on continua parlant d’aquesta classe de literatura «purificada de tot allò que és simulació, mentida, pretensions, inflació verbal».

A què fa referència Mauriac? El crític francès pensa en la mena de narrativa que en aquella segona meitat dels anys cinquanta conreen els escriptors pertanyents al moviment del noveau roman: Robbe-Grillet, Sarraute, Butor i companyia, autors que tenen com a referents figures com Huysmans, Joyce, Proust o Kafka. Mauriac, a la literatura llastada pels defectes esmentats hi contraposa una manera d’escriure que partint de la veritat busqui l’autenticitat i la precisió verbal, si pot ser recorrent a l’economia de recursos. No es tracta d’imitar els grans referents, sinó d’endinsar-se en els camins poc fressats que aquests havien obert en el camp de la narrativa, tal com havia intentat abans Samuel Beckett. També Valéry és un antecedent a tenir en compte per a ells gràcies a l’exercici que es proposa amb el seu Monsieur Teste.

És innegable que en l’òrbita del nouveau roman van aparèixer un bon grapat d’obres destacades, com La modification (Butor) o La jalousie (Robbe-Grillet), que posen en joc alguns dels principis del moviment. És curiós que a les seves memòries Simone de Beauvoir, sempre atenta a tot allò nou que es produeix, no en parli pràcticament gens, d’aquestes obres. A penes fa un comentari d’esquitllentes al terme alittérature, sense mostrar-hi gaire interès. Però, ben mirat, no és curiós, és lògic: la seva narrativa, de concepció gens experimental, s’allunya del que feien Sarraute, Butor, etc. Tant Beauvoir com Sartre es movien literàriament per terrenys molt diferents dels que trepitjaven els nouveauromanistes, i en la França convulsa de finals dels cinquanta, sacsejada per la guerra d’Algèria i conflictes de tota mena, esvalotada per l’extrema dreta i gairebé abocada a una guerra civil, amb l’ombra de De Gaulle inflant-se amb cada disturbi, els intel·lectuals, cadascun des de la seva trinxera, dosificaven tant com sabien els elogis als adversaris. I gairebé tothom era un adversari.

Llegit avui, el terme aliteratura continua essent suggeridor. És forta la temptació de robar-li el mot a Mauriac per referir-nos a certs autors que van escriure en dècades posteriors com Thomas Bernhard, W. G. Sebald o Ilse Aichinger, noms que ens remeten a una narrativa molt particular i distintiva, que defuig tot encasellament i, sobretot, els camins fressats. Però en els nostres temps, tant o més convulsos socialment i políticament que els de la França de finals dels cinquanta però, per descomptat, molt més aterridors des del punt de vista cultural o intel·lectual, hi ha encara una altra temptació: la d’entendre aquesta absència de «facilitats» de què parlava Mauriac com una mera absència de qualitat literària. La de considerar, doncs, que l’aliteratura abasta tot aquell conjunt d’obres que no només no estan alliberades d’aquelles facilitats, sinó que justament s’hi recolzen i n’abusen fins a aconseguir enfarfegar el lector mínimament exigent. ¿Què són, si no, aquelles novel·les que ho donen tot mastegat al lector, que el condueixen per un camí absolutament ben marcat, farcit de roderes, ratlles, avisos i recordatoris perquè no es perdi mentre llegeix, a fi que no se li escapi cap punt primordial de la trama i senti la necessitat de passar de capítol, de continuar avançant fins al final?

Sí, la temptació és forta. Per evitar aquesta confusió potser hauríem d’atrevir-nos a crear un altre mot i a parlar de eliteratura… D’acord, no cal; encara ens hi faríem mal. El que cal ja ho sap cadascú. No s’hi valen receptes ni consells. Tan sols recordar que, com ja estat dit tantes vegades, quan al davant se’ns presenten dos camins seguir el menys fressat sol fer la diferència. I aquesta és una tria que hem de fer sovint quan ens plantem davant d’una taula plena de volums en una llibreria. De concessions, ben poques.

Del plaer de llegir certs llibres sense saber-ne pràcticament res

Som en l’època en què, abans de qualsevol excursió, sortida o viatge, googlegem fins a l’extenuació per saber fil per randa on anem, què hi trobarem, quines sorpreses ja no podran agafar-nos per sorpresa. És lògic, doncs, que abans d’encarar la lectura d’un llibre vulguem saber també tot allò que ens espera: de què va, com està escrit, quantes pàgines té, quines crítiques ha rebut, quina mena de persona s’amaga rere el nom de l’autor o autora que l’ha escrit…

No és pas una mala praxi si es tracta d’assegurar el tret tant com es pugui i evitar possibles decepcions. Ja se sap: avui no és fàcil moure’s pels aiguamolls sense límit de les recomanacions a què estem exposats cada dia sense empantanegar-nos en lectures que ens hauria agradat saber esquivar. La llàstima és que, volent assegurar tant el tret, de vegades eliminem de soca-rel el factor sorpresa, la possibilitat de fer un descobriment que ens deixi admirats, estupefactes: d’ensopegar un gran llibre del qual no sabíem gairebé res.

A L’Acció Paral·lela, atès que solem parlar de literatura, entonem el mea culpa per la part que ens toca, si bé és cert que normalment intentem donar poques pistes sobre l’argument dels llibres que comentem. I mirem de fer-ho així expressament, perquè els qui decideixin llegir una obra determinada tinguin camp per córrer, espai per a la descoberta.

Tot això ve a tomb arran de l’última novel·la que he llegit: La jalousie, d’Alain Robbe-Grillet (1922-2008), un relat exquisit que va aparèixer el 1957 i que estava inscrit plenament en el moviment del Nouveau Roman, del qual Robbe-Grillet és considerat un dels autors capdavanters. Aquesta, de fet, és tota la informació que tenia sobre l’obra quan vaig decidir llegir-la, i sense caure en la temptació de googlejar ni buscar enlloc més vaig iniciar una lectura que he trobat fascinant i sorprenent.

Com sorprenent és, si no incomprensible, que La jalousie no hagi estat traduïda fins ara al català; almenys jo no he estat capaç de trobar cap referència d’una possible versió en la nostra llengua. I aquest fet és realment desconcertant, tractant-se d’una obra breu, de lectura àgil, i que representa el bo i millor de la collita del Nouveau Roman francès que va fer eclosió a mitjan segle XX. Un buit, per tant, que un bon grapat d’editorials independents deuen estar ja disposades a cobrir.

En tot cas, aquest és un d’aquells exemples en què llegir un llibre sense saber-ne pràcticament res pot esdevenir una font de plaer insospitada. És per això que no n’hem dit gaire ben re. Ja ho sabeu: no googlegeu fins que l’hagin traduït.