Sobre les passes de SdB

La literatura del jo avui dia ho infesta jo. Sense el jo no hi hauria literatura. Dues frases, dues veritats. Dues obvietats, més aviat. Tot el que vulguem dir sobre el jo i la literatura ja ha estat dit abans. Com sempre, el que és important és veure què som capaços de fer amb aquest jo i de quina manera el presentem. No, no estem parlant de cap pandèmia del segle XXI: el segle XX és l’era daurada del gènere memorialístic, i alguns dels volums publicats són considerades obres mestres i la producció més destacada dels seus autors. És el cas d’Elias Canetti, per exemple, o de Narcís Oller, nom oblidat de les nostres lletres, autor d’unes memòries esplèndides i del tot recomanables.

Simone de Beauvoir és un d’aquests escriptors: les seves memòries són tan voluminoses com interessants. Atreuen per l’època i el món que hi apareixen reflectits i per la vida mateixa de l’autora, plena de llums i també d’unes quantes ombres. És indubtable que ella va saber aprofitar tot el que va viure per convertir-ho en matèria literària, seguint la seva vocació precoç d’esdevenir escriptora. Bona part d’aquesta matèria la va fer servir per produir obres de ficció, novel·les tan excel·lents com Les mandarins. La seva experiència vital també va ser la font d’una obra assagística cabdal com El segon sexe. Però, no prou satisfeta amb la manera com el seu jo s’explicava en totes aquestes obres, farcides de passatges autobiogràfics, de situacions i fets i personatges extrets directament de la realitat viscuda, De Beauvoir va emprendre amb cinquanta anys la redacció de les seves memòries, que va recollir en quatre volums: Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des choses i Tout compte fait, als quals cal afegir encara algun altre volum, com Une mort très douce, on parla de la mort de la seva mare.

L’autora avisa en els pròlegs d’aquests llibres que a les memòries no hi diu cap mentida, però alhora admet que tampoc no ho diu tot. Segons ella, en general se li reconeix que una de les seves qualitats és una sinceritat tan allunyada de la fanfarronada com del masoquisme. El cas és que després de llegir Les mandarins un no sap fins a quin punt De Beauvoir podia anar més enllà en unes memòries a l’hora de reconstruir una part de la seva vida i de la dels qui eren al seu costat. No en va, la publicació de la novel·la va fer enfadar Camus, en el qual està inspirat un dels protagonistes, ja que aquest entenia que l’escriptora havia revelat massa intimitats que tenien a veure amb ell.

Ara, però, mesclarem memòries d’altri amb records propis, pel plaer del joc. A Mémoires d’une jeune fille rangée, De Beauvoir parla dels seus primers anys de vida, del precoç descobriment de la literatura, de la situació de la seva família, vinguda a menys per culpa d’un daltabaix econòmic, i de les ànsies dels seu pare de tenir un fill en comptes d’una filla, fets que inevitablement la van marcar per sempre. En aquest volum també parla dels estius que va passar a la Corresa, al parc de Mairinhac que va crear el seu avi el 1880. Es tracta d’un indret situat a prop d’Usèrcha, un bonic poble del nord d’aquest departament on, ves per on, va néixer L’Acció Paral·lela.

Doncs bé, a Usèrcha mateix hi ha una breu ruta a peu senyalitzada que ressegueix la riba de la Vézère. Duu per nom Sur les pas de Simone de Beauvoir, i transcorre per espais verds i ombrívols, sota frondosos arbres de ribera, al llarg de cinc quilòmetres. Fent aquesta passejada, imaginant-nos que seguim les passes de l’escriptora, podem fer-nos el càrrec de fins a quin punt De Beauvoir devia aprofitar aquells estius per evadir-se de la complicada vida familiar, per agafar forces abans de decidir-se a prendre el seu propi camí. Va ser prop d’aquí que va coincidir en una ocasió amb Sartre. Es veié més d’un cop amb ell d’amagat, i el 1929, amb vint-i-un anys, va seguir-lo cap a París, decidida a començar la seva trajectòria literària i a jugar un paper en la vida intel·lectual de la capital.

El que va fer ho podem llegir a les seves novel·les i també a les memòries. No diu mentides, afirma. Tampoc no ho diu tot. Qui és que ho faria, oi?

Qui té por de Lucien Rebatet?

Afirmaria sense cap reticència que el paper dels escriptors avui dia és irrellevant. Si no ho faig és perquè a l’Estat espanyol —i en altres estats políticament insalubres com aquest— dir segons què et pot causar problemes. Un perill que no afecta tan sols els escriptors, sinó qualsevol mena d’artista i, de fet, qualsevol persona que no s’autocensuri i que faci públiques certes opinions. Ja hem vist què ha passat aquests darrers temps. Des de la «llei mordassa» fins als darrers judicis polítics, els poders fàctics han situat tan avall el llistó de la llibertat d’expressió que avui no la reconeix ningú. Tampoc no la reconeixeria algú com Pepe Rubianes, que no viuria aquests dies amb gaire alegria. D’aquí ve tanta autocensura en la forma que vulgueu, i d’aquí ve, doncs, la irrellevància dels escriptors, agreujada per altres motius, començant per la irrellevància que té la literatura i la cultura en general en el nostre món. Ara, m’agradaria imaginar que qui no s’autocensuri encara pot jugar un cert paper.

En altres èpoques bé l’han jugat, aquest paper, els escriptors; ha estat així sobretot quan les societats han travessat moments de crisis profundes. Que és el que estem vivint ara: un període greu, crític, que no sabem encara cap on ens durà, uns temps foscos que van començar molt abans que arribés la pandèmia del Covid-19. Com he dit abans, fa anys que es retallen les llibertats, que s’escurça el dogal que ens té lligats a la menjadora i a la pantalleta.

Però d’escriptors no n’hi ha només que callen o s’autocensuren; n’hi ha també que atorguen explícitament, que justifiquen el règim i el defensen. Sempre ha sigut així. Ho va ser a Catalunya durant la Guerra Civil. Ho va ser a França durant la Segona Guerra Mundial. Allà, després de l’ocupació nazi i amb la formació del govern de Vichy, els intel·lectuals van prendre posicions —tots, fins i tot els qui avui anomenaríem equidistants, perquè no prendre’n cap ja és prendre’n una—, posicions que en molts casos ja venien d’abans, del període d’entreguerres, quan cadascú s’alineava amb un o altre bàndol. Arran de la capitulació de 1940, a França els intel·lectuals es van dividir en col·laboracionistes, attentistes i resistents. Els primers solien ser feixistes declarats, antisemites, i veien en la victòria alemanya la possibilitat de reformar Europa alliberant-la de la presència jueva i del comunisme. Els segons…, els segons esperaven callats a veure com es desenvolupaven els esdeveniments, cap on s’inclinava la balança a mesura que se succeïen els mesos i la guerra anava evolucionant. Els últims, si tenien sort, podien optar entre la clandestinitat o l’exili; si no en tenien, entre la presó o la deportació.

Lucien Rebatet signant exemplars de “Les décombres”

La llista dels col·laboracionistes incloïa escriptors de la talla de Céline, Henry de Motherlant o Drieu la Rochelle. Un dels membres més destacats d’aquest grup va ser un autor que ja hem esmentat més d’una vegada a L’Acció Paral·lela: Lucien Rebatet, potser un dels més bel·ligerants en la defensa de Hitler i la seva política antisemita. Rebatet declarava obertament el seu odi envers els jueus i també envers la religió, i adreçava els seus atacs especialment cap a l’Església Catòlica, les democràcies occidentals i Anglaterra en particular.

Llegir l’obra d’un autor així demana un esforç molt concret per vèncer tot un seguit de reticències que entren de seguida en joc. Cal tenir la certesa que en els seus llibres hi trobarem alguna cosa que compensarà aquest esforç. En el cas de Rebatet, aquesta certesa queda confirmada amb escreix quan es llegeix la seva gran novel·la, Les deux étendards, segurament una de les novel·les més notables del segle XX.

Però, qui és Lucien Rebatet? Aquest prou desconegut escriptor va néixer el 1903 en un poblet situat al sud de Lió. A principis dels anys vint va marxar cap a París i va estudiar a la Sorbona. Ben aviat va entrar en contacte amb els intel·lectuals d’ideologia més dretana que s’agrupaven al voltant d’Action Française, fins que amb uns quants dels elements més radicals va fundar el diari d’extrema dreta Je suis partout. Comença així la seva carrera com a escriptor, periodista i, sobretot, crític musical i de cinema. En els anys previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial va mostrar la seva adhesió al nacionalsocialisme i la seva admiració per la figura de Hitler. Un cop França va haver estat ocupada, Rebatet va treballar activament des del bàndol dels col·laboracionistes, denunciant sempre la tebior amb què alguns treballaven per estrènyer els llaços amb l’Alemanya nazi. Va plasmar totes les seves idees en un llibre aparegut el 1942, que es va convertir en el best-seller d’aquell any: Les décombres.

En les més de sis-centes pàgines d’aquest volum, Rebatet traça el fil dels esdeveniments que van de la Gran Guerra a la desfeta francesa del 1940, un relat marcat, no cal dir,  pel seu pensament; així mateix, assenyala el camí que segons ell hauria de seguir França per poder tirar endavant, un camí que passava per refermar els lligams amb Alemanya, abolir la religió i la democràcia, derrotar completament Anglaterra i anorrear els jueus. Les referències que hi inclou a molts escriptors i intel·lectuals que no eren partidaris del col·laboracionisme, així com a persones que tenien un origen jueu, van donar com a resultat empresonaments i deportacions, ja que els nazis van fer servir el llibre com a font d’informació.

L’any 1944, però, els alemanys comencen a replegar-se i finalment han d’abandonar França sota la pressió de l’ofensiva aliada. Rebatet opta per fugir, però és arrestat el 1945 i acusat de greus càrrecs. Després de dos anys de judici, al costat d’alguns dels seus companys de Je suis partout, el 1947 és condemnat a mort. Curiosament, molts dels qui havien estat objecte de la ira de Rebatet i n’havien patit les conseqüències van intercedir a favor seu. Al final la pena li fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat. El 1952 va quedar en llibertat sota arrest domiciliari. Encara era a la presó quan el mateix 1952 va aparèixer publicada a Gallimard la novel·la Les deus étendards, obra en la qual havia estat treballant de forma interrompuda des del 1942, un cop enllestida la redacció de Les décombres. Hi va continuar treballant cap al final de la guerra, al llarg de la seva fugida, mentre va durar el judici i, finalment, a la presó, on la va acabar.

Tot el que he dit fins ara tan sols farà nosa a qui tenia una mínima intenció d’acostar-se a aquesta obra colossal, que George Steiner va qualificar com una de les obres mestres secretes de la literatura moderna. Li caldrà, doncs, vèncer unes quantes reticències. I farà ben fet.

Que aquesta sigui una obra amagada, maleïda, i per tant poc llegida, s’entén perfectament. Rebatet estava tan convençut del seu talent, que confiava que l’obra tindria molt d’èxit i el seu prestigi com a escriptor passaria al davant de tot. Quan va aparèixer publicada, però, va passar molt desapercebuda. La indiferència de la crítica i dels lectors era un càstig pel paper que havia jugat Rebatet durant una guerra que encara era massa recent. Amb tot i això, hi va haver qui va llegir la novel·la i no es va estar de lloar-la, com Albert Camus. A poc a poc el llibre es va anar obrint pas, si no entre el gran públic, almenys entre els amants de la bona literatura. Rebatet, que va morir amargat pel fracàs el 1972, no va ser a temps de recollir gaires lloances, ja que la majoria van arribar més tard. Tot un president de la Républica com François Mitterrand dividia el món entre els qui havien llegit Les deux étendards i els qui no l’havien llegit.

La novel·la és una enorme dissertació sobre tres grans temes: l’art, l’amor i la religió. Són justament els temes que monopolitzen les converses dels tres protagonistes: Michel Croz, Régis Lanthelme i Anne-Marie Villars. Michel —personatge en qui es projecta la figura del mateix Rebatet— i Régis havien estat companys d’escola a Lió. Michel acaba els estudis lluny de Lió i encabat es trasllada a París, on vol fer carrera com a escriptor i malviu impartint classes. Anys més tard, quan els dos amics es retroben, Régis li explica que viu una relació d’amor secreta amb una noia i que tots dos han decidit convertir-la en una relació d’amor místic, preservada en el pla espiritual, fins al punt que Régis vol dedicar-se a la vida religiosa i entrar a l’orde dels jesuïtes; per la seva banda, un cop acabi els estudis, Anne-Marie també entrarà en un convent. Ara bé, a fi que aquests projectes tirin endavant encara han de passar un parell d’anys, i Régis demana a Michel que els ajudi a dur-ho tot a terme. Quan Michel coneix Anne-Marie, però, se n’enamora perdudament. No pot fer res més que amagar els seus sentiments, perquè si els confessa sap que la perdrà per sempre. Un bon dia, Régis decideix complir els seus propòsits, posar-se hàbit i deixar de veure Anne-Marie, i demana novament a Michel que vetlli perquè ella sigui fidel a la seva promesa de seguir la vida religiosa un cop acabi els estudis. Michel i Anne-Marie tenen per endavant molts mesos de passejades i converses.

Al llarg de les més de 1.300 pàgines de la novel·la assistirem a la descripció de l’ambient cultural i social de la França dels anys vint —entre 1923 i 1927—, a cavall de París i Lió. L’obra és alhora un retrat molt punyent de la burgesia més xaruga del Lió d’aquella època, que Rebatet coneixia bé. I, per sobre de tot, és un estira-i-arronsa entre dues concepcions del món: la que té Michel com a representant —la visió més terrenal, sensual— i la que defensa Régis, basada en la dedicació a la vida mística i religiosa. I d’aquest estira-i-arronsa en surten inacabables reflexions entorn de la religiositat i l’amor, entorn de l’art i la creació artística. El bagatge més positiu de Rebatet aflora —i floreix— en forma de mil i un comentaris sobre literatura, pintura, música, que surten de la boca dels protagonistes, cadascun dels quals lluita per convertir l’altre a la seva causa, al seu estament, podríem dir. No en va, és fàcil que llegint Les deux étendards ens vingui al cap una obra com El roig i el negre, de Stendhal.

La novel·la, tanmateix, no es limita a aquests grans temes, per descomptat. Tampoc no és una obra perfecta —cap gran obra no ho és—; la desmesura va lligada inevitablement a la grandiositat de la novel·la. Rebatet s’estén en les meditacions que teixeixen els protagonistes, en les argumentacions i contraargumentacions, que van i tornen en un moviment continu cap endavant i cap endarrere. Les diverses relacions que s’estableixen entre uns i altres evolucionen lentament; res no passa de seguida, aquí. Però el talent de Rebatet és prou sòlid per bastir una obra que, si a voltes impacienta el lector, mai no l’avorreix.

Si hi ha un tema que queda fora del llibre, aquest és la política. Rebatet ja li havia dedicat prou temps, prou pàgines al llarg de la seva vida. Tant mieux, tenint en compte que mai no va renegar de les seves conviccions, del seu antisemitisme, de la seva admiració per dictadors com Hitler, Franco o Salazar.

Les coses són com són. En qualsevol cas, ens va deixar aquesta obra lluminosa i crepuscular alhora, excessiva i inesgotable, que presenta dues maneres d’entendre la vida, l’art i l’amor. En escriure-la, Rebatet s’erigeix ell mateix com a representant de dos mons molt diferents: el de l’intel·lectual compromès amb una causa —abjecta, en aquest cas—, que sap que té un pes i l’utilitza, i el de l’artista que busca la bellesa i la troba i ens l’ofereix perquè la resta de mortals en puguem fer un tast.

Sí, ell va viure en una època en què la paraula dels escriptors era una arma poderosa. El seu fanatisme malaltís va fer que la seva obra periodística i assagística sigui difícilment digerible, tot i el talent amb què està escrita. També va provocar que la seva obra literària i crítica no hagi rebut l’atenció que mereix. No sé quanta gent està avui disposada a donar-li una oportunitat. Com tot, entre els qui pensen lliurement i fan les seves tries, depèn de cadascú. Hi ha, però, un escull insuperable: qui traduirà Rabatet?

Temps d’epidèmies

L’estupidesa insisteix sempre. (Pàg. 34)

Cadascú tria l’època que li sembla millor per llegir certs llibres. També pot passar que alguns títols truquin a la porta quan menys t’ho esperes. És el cas de La pesta, d’Albert Camus, novel·la que durant més de quinze anys ha esperat pacientment el seu moment a la lleixa on l’acompanyaven altres obres d’un dels grans escriptors del segle XX (l’altra accionista paral·lela l’havia llegit fa deu anys). De sobte, he sentit l’impuls de llegir-la, segurament perquè hem entrat de ple en una època marcada per les pandèmies, la pitjor de les quals no és cap que tingui diagnòstic ni tractament mèdics, i tenia la necessitat de llegir una crònica sobre un grup de persones que lluiten contra una epidèmia de pesta.

La pesta és la segona novel·la de Camus. La va publicar el 1947, cinc anys més tard de l’aparició de L’estrany i dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Joan Fuster la va traduir al català el 1962, una versió que aguanta molt bé el pas del temps. La sinopsi és ben simple: un dia de primavera apareix una rata morta als carrers de la ciutat algeriana d’Orà. És el primer indici de l’arribada de la pesta, que aviat s’estendrà per tots els barris i farà que les autoritats hagin de prendre mesures i incomunicar la ciutat per combatre l’epidèmia. Un grup d’homes, amb el metge Rieux al capdavant, es disposen a fer-hi front.

L’interès de la novel·la rau justament en les reaccions i l’actitud que mostraran aquests homes davant de la pesta i de les diferents circumstàncies que els tocarà viure: la separació, l’exili, el cansament, la por, els dubtes, la responsabilitat…, que és de fet del que Camus ens vol parlar. Davant del perill de contagi i la possibilitat de deixar-hi la vida, sorgeixen els temors, les ganes de fugir, la desesperació, però també la capacitat de cadascú de dur a terme la seva tasca i la capacitat d’un grup de persones d’organitzar-se i treballar pel bé comú, ja sigui per solidaritat, per responsabilitat, per mer esperit de supervivència, o perquè la vida —mentre no es perd— continua.

Quan s’adquireixen hàbits els dies passen sense complicacions. (Pàg. 9)

Camus descriu les formes més modestes i quotidianes que pot prendre un heroisme sense escarafalls; l’heroisme de les persones que fan el que han de fer sense encomanar-se a Déu buscant una recompensa en un altre lloc o en una altra vida, sinó perquè creuen que el seu deure és acomplir la tasca que tenen assignada, mirant de treure les forces que els calen de la seva mateixa condició humana, sense esperar res més. Per poder dur a terme aquesta tasca i mantenir-la en el temps, els és imprescindible una cosa: no perdre l’esperança. I el gran mantenidor de l’esperança és el metge Rieux, personatge lluminós dins de la seva mesura completament humana.

Com tota obra important, La pesta permet segons i terceres lectures, altres interpretacions dels fets que ens són relatats. La proximitat de la Segona Guerra Mundial ens forneix una primera capa interpretativa, ja que moltes de les situacions que viuen els ciutadans d’Orà troben el seu paral·lel en escenes de la guerra: l’organització dels qui resisteixen als embats de la pesta, les mesures autoritàries que prenen els governants, la reclusió dels ciutadans i la retallada de les llibertats o la incineració dels cadàvers semblen descripcions directes de molts episodis que es van viure durant la guerra.

Però la pesta serveix de metàfora per referir-se a d’altres epidèmies que han soscavat —i soscaven— la nostra civilització. És per aquest motiu que la novel·la manté tota la seva vigència avui dia, perquè és una obra capaç d’interpel·lar els lectors del segle XXI, que assistim atònits a la descripció d’uns símptomes, d’unes malalties i d’unes conseqüències que ens és molt fàcil relacionar amb el moment actual. És aquí que La pesta es mostra com una gran obra plena de passatges que han passat a la posteritat, amb frases que, lluny de ser eslògans, mantenen tota la força amb què van ser escrites. Vegem-ne alguns exemples:

Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és el de viure amb una memòria que no serveix per a res. (Pàg. 62)

El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenem virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot i que en conseqüència es creu autoritzada a matar. (Pàg. 109)

Jo estic tip de la gent que mor per una idea. No crec en l’heroisme, sé que és fàcil i he comprovat que és criminal. El que m’interessa és que es visqui o es mori per allò que s’estima. (Pàg. 135)

La inevitable conclusió final és que, malgrat que «en els homes hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu» —com diu un dels protagonistes, com segurament creia el mateix Camus—, convivim amb la pesta, que pren la forma de la ignorància, l’autoritarisme, el mal…, i aquestes són epidèmies que no aconseguirem erradicar mai. No per això hem de deixar de combatre-les, com fa Rieux. Així, un cop la ciutat ha estat alliberada de la pesta i mentre tothom ho celebra, el narrador llança l’advertiment que tanca la novel·la:

Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.

 

 

 

Trenta anys sense Simone de Beauvoir

Recordo, quan era petit, haver sentit a casa el nom de Simone de Beauvoir; no sé si n’havia parlat la mare o l’àvia, potser totes dues. Tampoc no sé si n’havien llegit cap llibre, però sé que l’admiraven perquè havia estat una dona forta, lliure, d’esquerres, que havia aconseguit fer-se un lloc entre els intel·lectuals del seu temps.

A casa admiraven Simone de Beauvoir com admiraven Katherine Hepburn, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Neus Català i tantes altres dones. Però jo era petit, encara. Quan vaig anar a la Universitat no vaig sentir mai gaires noms d’escriptores, a banda de Mercè Rodoreda. L’únic esment interessant de Simone de Beauvoir que em va arribar procedia de “Rattlesnakes”, una cançó mítica de Lloyd Cole and The Commotions que l’Anna Lloveras m’ha fet escoltar almenys un cop per setmana els darrers gairebé trenta anys.

En aquells temps de facultat de filologia i bona vida, si llegia algun comentari referent a Sartre o De Beauvoir era més aviat per fugir-ne ràpidament. Eren gent complicada, intel·lectuals pesats, foscos, ortodoxos, avorrits, xerraires… Cada paraula que sentia amb relació a aquesta parella s’afegia a les següents per teixir una prima –però eficient– capa de prejudicis que me n’allunyava cada cop més. D’aquella colla només se salvava –i se salva encara avui, i se salvarà sempre– Albert Camus, l’intocable. I és cert, Camus és intocable perquè és molt gran. A COU havia llegit L’étranger i aquesta novel·la ja m’havia fascinat. Inevitablement, hi he tornat en més d’una ocasió. Al llarg d’aquell curs també vaig llegir Les mains sales, de Sartre, i també em va agradar, però ja no vaig tornar a Sartre fins molt més endavant; no va ser sinó vencent un bon tou de prejudicis que un dia vaig decidir llegir Els mots en una espantosa edició que em va proporcionar la meitat de les diòptries que tinc avui.

En canvi, fins fa pocs mesos no havia llegit res de Simone de Beauvoir. Feia temps que em ballava pel cap intentar-ho, i vaig aprofitar una certa embranzida a l’hora d’immergir-me en la literatura francesa per encarar la lectura de Les mandarins, un dels llibres importants de l’escriptora. Bé, de l’escriptora i de la literatura francesa de la postguerra. Les mandarins és una obra fonamental per entendre què passava a França després de l’alliberament, en plena Segona Guerra Mundial, què pensaven els intel·lectuals de l’època, quines relacions s’establien entre les diferents faccions i entre els diferents partits polítics, quin paper jugaven els mitjans de comunicació, com s’estimaven i es deixaven d’estimar parelles, amics i coneguts, com es vivia, en definitiva, a la França de mitjan anys quaranta.

Però bàsicament és un llibre important perquè és un llibre molt ben escrit, que ofereix moltes hores de lectura plaent, tantes que em costa d’entendre que no hagi estat mai traduït al català. Suposo que de nou cal pensar en aquelles capes de prejudicis amb què aquí hem cobert sempre la vida i l’obra de Simone de Beauvoir. Aquesta és una d’aquelles llacunes inexplicables que convindria omplir. Però De Beauvoir és una dona, i això no l’ajudarà a ser més present en el nostre univers literari. Quina paradoxa més dura de pair, tractant-se de la persona que va escriure El segon sexe!

L’any 2016, trenta anys després de la seva mort, Simone de Beauvoir continua sent vigent, continua sent necessària, continua massa absent. Les mandarins, Les belles images o les memòries de l’autora són llibres magnífics, que ens parlen d’un moment històric que fa de frontissa entre un món desaparegut per sempre i el món que coneixem. Tenen un indiscutible valor com a obres literàries, però també com a documents que ajuden a entendre moltes coses i, de passada, molts racons poc explorats de l’ànima humana.