Temps d’epidèmies

L’estupidesa insisteix sempre. (Pàg. 34)

Cadascú tria l’època que li sembla millor per llegir certs llibres. També pot passar que alguns títols truquin a la porta quan menys t’ho esperes. És el cas de La pesta, d’Albert Camus, novel·la que durant més de quinze anys ha esperat pacientment el seu moment a la lleixa on l’acompanyaven altres obres d’un dels grans escriptors del segle XX (l’altra accionista paral·lela l’havia llegit fa deu anys). De sobte, he sentit l’impuls de llegir-la, segurament perquè hem entrat de ple en una època marcada per les pandèmies, la pitjor de les quals no és cap que tingui diagnòstic ni tractament mèdics, i tenia la necessitat de llegir una crònica sobre un grup de persones que lluiten contra una epidèmia de pesta.

La pesta és la segona novel·la de Camus. La va publicar el 1947, cinc anys més tard de l’aparició de L’estrany i dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Joan Fuster la va traduir al català el 1962, una versió que aguanta molt bé el pas del temps. La sinopsi és ben simple: un dia de primavera apareix una rata morta als carrers de la ciutat algeriana d’Orà. És el primer indici de l’arribada de la pesta, que aviat s’estendrà per tots els barris i farà que les autoritats hagin de prendre mesures i incomunicar la ciutat per combatre l’epidèmia. Un grup d’homes, amb el metge Rieux al capdavant, es disposen a fer-hi front.

L’interès de la novel·la rau justament en les reaccions i l’actitud que mostraran aquests homes davant de la pesta i de les diferents circumstàncies que els tocarà viure: la separació, l’exili, el cansament, la por, els dubtes, la responsabilitat…, que és de fet del que Camus ens vol parlar. Davant del perill de contagi i la possibilitat de deixar-hi la vida, sorgeixen els temors, les ganes de fugir, la desesperació, però també la capacitat de cadascú de dur a terme la seva tasca i la capacitat d’un grup de persones d’organitzar-se i treballar pel bé comú, ja sigui per solidaritat, per responsabilitat, per mer esperit de supervivència, o perquè la vida —mentre no es perd— continua.

Quan s’adquireixen hàbits els dies passen sense complicacions. (Pàg. 9)

Camus descriu les formes més modestes i quotidianes que pot prendre un heroisme sense escarafalls; l’heroisme de les persones que fan el que han de fer sense encomanar-se a Déu buscant una recompensa en un altre lloc o en una altra vida, sinó perquè creuen que el seu deure és acomplir la tasca que tenen assignada, mirant de treure les forces que els calen de la seva mateixa condició humana, sense esperar res més. Per poder dur a terme aquesta tasca i mantenir-la en el temps, els és imprescindible una cosa: no perdre l’esperança. I el gran mantenidor de l’esperança és el metge Rieux, personatge lluminós dins de la seva mesura completament humana.

Com tota obra important, La pesta permet segons i terceres lectures, altres interpretacions dels fets que ens són relatats. La proximitat de la Segona Guerra Mundial ens forneix una primera capa interpretativa, ja que moltes de les situacions que viuen els ciutadans d’Orà troben el seu paral·lel en escenes de la guerra: l’organització dels qui resisteixen als embats de la pesta, les mesures autoritàries que prenen els governants, la reclusió dels ciutadans i la retallada de les llibertats o la incineració dels cadàvers semblen descripcions directes de molts episodis que es van viure durant la guerra.

Però la pesta serveix de metàfora per referir-se a d’altres epidèmies que han soscavat —i soscaven— la nostra civilització. És per aquest motiu que la novel·la manté tota la seva vigència avui dia, perquè és una obra capaç d’interpel·lar els lectors del segle XXI, que assistim atònits a la descripció d’uns símptomes, d’unes malalties i d’unes conseqüències que ens és molt fàcil relacionar amb el moment actual. És aquí que La pesta es mostra com una gran obra plena de passatges que han passat a la posteritat, amb frases que, lluny de ser eslògans, mantenen tota la força amb què van ser escrites. Vegem-ne alguns exemples:

Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és el de viure amb una memòria que no serveix per a res. (Pàg. 62)

El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenem virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot i que en conseqüència es creu autoritzada a matar. (Pàg. 109)

Jo estic tip de la gent que mor per una idea. No crec en l’heroisme, sé que és fàcil i he comprovat que és criminal. El que m’interessa és que es visqui o es mori per allò que s’estima. (Pàg. 135)

La inevitable conclusió final és que, malgrat que «en els homes hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu» —com diu un dels protagonistes, com segurament creia el mateix Camus—, convivim amb la pesta, que pren la forma de la ignorància, l’autoritarisme, el mal…, i aquestes són epidèmies que no aconseguirem erradicar mai. No per això hem de deixar de combatre-les, com fa Rieux. Així, un cop la ciutat ha estat alliberada de la pesta i mentre tothom ho celebra, el narrador llança l’advertiment que tanca la novel·la:

Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.

 

 

 

Trenta anys sense Simone de Beauvoir

Jean-Paul Sartre and Simone de BeauvoirRecordo, quan era petit, haver sentit a casa el nom de Simone de Beauvoir; no sé si n’havia parlat la mare o l’àvia, potser totes dues. Tampoc no sé si n’havien llegit cap llibre, però sé que l’admiraven perquè havia estat una dona forta, lliure, d’esquerres, que havia aconseguit fer-se un lloc entre els intel·lectuals del seu temps.

A casa admiraven Simone de Beauvoir com admiraven Katherine Hepburn, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Neus Català i tantes altres dones. Però jo era petit, encara. Quan vaig anar a la Universitat no vaig sentir mai gaires noms d’escriptores, a banda de Mercè Rodoreda. L’únic esment interessant de Simone de Beauvoir que em va arribar procedia de “Rattlesnakes”, una cançó mítica de Lloyd Cole and The Commotions que l’Anna Lloveras m’ha fet escoltar almenys un cop per setmana els darrers gairebé trenta anys.

En aquells temps de facultat de filologia i bona vida, si llegia algun comentari referent a Sartre o De Beauvoir era més aviat per fugir-ne ràpidament. Eren gent complicada, intel·lectuals pesats, foscos, ortodoxos, avorrits, xerraires… Cada paraula que sentia amb relació a aquesta parella s’afegia a les següents per teixir una prima –però eficient– capa de prejudicis que me n’allunyava cada cop més. D’aquella colla només se salvava –i se salva encara avui, i se salvarà sempre– Albert Camus, l’intocable. I és cert, Camus és intocable perquè és molt gran. A COU havia llegit L’étranger i aquesta novel·la ja m’havia fascinat. Inevitablement, hi he tornat en més d’una ocasió. Al llarg d’aquell curs també vaig llegir Les mains sales, de Sartre, i també em va agradar, però ja no vaig tornar a Sartre fins molt més endavant; no va ser sinó vencent un bon tou de prejudicis que un dia vaig decidir llegir Els mots en una espantosa edició que em va proporcionar la meitat de les diòptries que tinc avui.

tumblr_lllru7lx1v1qk8tqwo1_1280_1En canvi, fins fa pocs mesos no havia llegit res de Simone de Beauvoir. Feia temps que em ballava pel cap intentar-ho, i vaig aprofitar una certa embranzida a l’hora d’immergir-me en la literatura francesa per encarar la lectura de Les mandarins, un dels llibres importants de l’escriptora. Bé, de l’escriptora i de la literatura francesa de la postguerra. Les mandarins és una obra fonamental per entendre què passava a França després de l’alliberament, en plena Segona Guerra Mundial, què pensaven els intel·lectuals de l’època, quines relacions s’establien entre les diferents faccions i entre els diferents partits polítics, quin paper jugaven els mitjans de comunicació, com s’estimaven i es deixaven d’estimar parelles, amics i coneguts, com es vivia, en definitiva, a la França de mitjan anys quaranta.

Però bàsicament és un llibre important perquè és un llibre molt ben escrit, que ofereix moltes hores de lectura plaent, tantes que em costa d’entendre que no hagi estat mai traduït al català. Suposo que de nou cal pensar en aquelles capes de prejudicis amb què aquí hem cobert sempre la vida i l’obra de Simone de Beauvoir. Aquesta és una d’aquelles llacunes inexplicables que convindria omplir. Però De Beauvoir és una dona, i això no l’ajudarà a ser més present en el nostre univers literari. Quina paradoxa més dura de pair, tractant-se de la persona que va escriure El segon sexe!

L’any 2016, trenta anys després de la seva mort, Simone de Beauvoir continua sent vigent, continua sent necessària, continua massa absent. Les mandarins, Les belles images o les memòries de l’autora són llibres magnífics, que ens parlen d’un moment històric que fa de frontissa entre un món desaparegut per sempre i el món que coneixem. Tenen un indiscutible valor com a obres literàries, però també com a documents que ajuden a entendre moltes coses i, de passada, molts racons poc explorats de l’ànima humana.