Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.

Anuncis

Neu, óssos i una bona novel·la

portada-llibre-2En aquest blog ja hem parlat de neu, de freds i dels primers homes que van trepitjar el pol Sud a propòsit d’un llibre aparegut a principis d’aquest 2016, Germà de gel, d’Alicia Kopf. Ara parlem d’un llibre aparegut uns quants mesos abans, a finals del 2015: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet. És curiosa aquesta coincidència en el temps de dos llibres que parlen de paisatges gèlids, d’Amundsen i de Scott; però, compte, les coincidències s’acaben aquí. Perquè ara, a més, parlem d’una bona novel·la.

Amb una prosa prou sòbria i, sobretot, sòlida, Mònica Batet construeix un relat molt ben cisellat que guanya en interès i en intensitat a mesura que avança. Aquí no hi ha lloc per a focs d’artifici ni experiments amb la Viquipèdia. Batet té molt clar què vol explicar i com ho vol explicar, i amb un estil polit aconsegueix arrodonir una novel·la ben travada, lliure de tot element accessori, on no hi sobra res, on totes les peces encaixen perfectament i on l’aparició dels dos exploradors de l’Antàrtida està plenament justificada per la idea que recorre el llibre, per la matèria amb què està teixit el relat.

No sé per què, però mentre llegia aquesta obra em venien al cap llibres com Los detectives salvajes de Roberto Bolaño o La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera. Per motius molt diversos, segurament, No, no dic que la novel·la de Batet tingui res a veure amb aquestes altres dues obres —o potser sí, ves. El cas és que, com una impressió que em recorregués l’espinada, mentre la llegia m’ha fet pensar en títols com aquests. Esclar que hi té molt a veure el fet que a Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres es parli d’un grup d’escriptors proscrits, de literatura, d’una recerca personal i dels temps viscuts sota una dictatura en un país de l’Europa de l’Est.

Però també hi té a veure que aquesta sigui una bona novel·la, ben pensada, ben escrita. Feia temps que no llegia una cosa semblant sorgida d’un autor d’ara. Sense una publicitat vistosa, amagat al fons de les llibreries, aquest llibre lluu per si sol damunt de tanta mediocritat premiada.

La literatura fresca

9788494508516Darrerament no tenim sort: la meitat de membres del consell de redacció de L’Acció Paral·lela s’ha llegit Soumission, de Michel Houellebecq, una novel·leta que no els ha agradat gens, mentre que l’altra meitat s’ha llegit Germà de gel, d’Alicia Kopf, amb resultats semblants. Per començar per alguna banda, el primer grup entrevista el segon arran d’aquesta lectura. Aquí teniu la transcripció de l’entrevista:

—Molt bé, comencem, doncs. En primer lloc ens agradaria saber com és que vau decidir llegir Germà de gel.

—A veure, de fet és culpa nostra; ningú no ens ho demanava. El cert és que, després que per motius diversos hàgim estat una temporada desconnectats de l’actualitat literària catalana, teníem ganes de llegir alguna obra acabada de publicar, que fos una bona representant de la mena de llibres que avui dia reben bones crítiques, guanyen premis i es venen bé, i que a més són escrits per gent més o menys jove. El propòsit no ens semblava escabellat. Però, esclar, per fer la tria vam haver de passar per alt com o per què s’atorguen els premis —no parlem, evidentment, dels remunerats, on la cosa s’agreuja—, quina mena de crítiques es publiquen —totes positives i elogioses—, com funciona, en definitiva, el sistema de recomanacions literàries. També vam passar per alt que a nosaltres no ens agrada la major part de literatura que es publica i es ven bé als nostres dies. És a dir, que vam passar per alt massa coses quan vam decidir llegir Germà de gel. La culpa, doncs, és nostra.

Amb aquesta prèvia ja podeu intuir que el llibre no ens ha fet el pes. Es tracta d’un mal llibre? Déumosenguard de dir una cosa així. De fet, més aviat pensem que Alicia Kopf, quan s’ho proposa de debò, no escriu malament i que en un futur pot arribar a escriure obres més ambicioses. Però Germà de gel és sens dubte un bon exemple d’una determinada manera d’entendre la narrativa que avui està molt en voga i que potser té els seu orígens en Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès, per bé que les dues obres que esmentem siguin molt diferents.

Per exemple, podem debatre tanta estona com vulgueu sobre les metàfores que apareixen en el llibre entorn del gel, però aquest debat no farà sinó amagar la realitat: que Germà de gel és un pastitx format per textos diversos lligats sota una aparença d’estructura —perquè d’estructura veritable no n’hi ha—, farcits d’idees que a vegades són òbvies, a vegades estan faltades de profunditat i només a vegades tenen força i originalitat. Es tracta d’aquesta mena de literatura que s’imposa, teixida a base de paràgrafs generalment breus que descriuen petites escenes, als quals s’afegeixen definicions de mots a manera de diccionari personal, citacions d’altres llibres, ocurrències, fragments de dietaris, tot plegat relligat en fals gràcies a certes recurrències que travessen tot el llibre, com si es tractés de donar aparença de complexitat a un relat que de fet és prou simple.

El cert és que unes dosis de Viquipèdia i de whatsapps sumades a unes quantes pàgines ben narrades no són suficients per fer un bon llibre, una obra seriosa, compacta. I és una llàstima, perquè quan, en comptes de copiar extractes de la bibliografia, Alicia Kopf es dedica a narrar, ho fa bé. Però això a Germà de gel no passa sovint, i quan passa el mal ja està fet perquè som ja en un moment molt avançat de l’obra, un cop superat el refregit de textos inicial.

En un moment donat, la narradora confessa que potser no és escriptora, “només una exploradora de les meves possibilitats textuals, que són limitades”. Ja es veu, doncs, quin és el problema: que aquestes exploracions, aquestes provatures, no les desa en un calaix, no les utilitza com a material per anar-hi treballant, sinó que les publica. Més endavant, l’autora parla del seu primer llibre en aquests termes: “Un projecte que va agradar per la manera fresca de traçar el tema de la precarietat juvenil en temps de crisi. Prou ‘fresc’ perquè fos per a tots els públics, almenys en la seva vessant gràfica, tot i que el vaig fer en un estat de desesperació.” Esclar: literatura fresca, fàcil, digerible, venal… Banal, diríem nosaltres.

I, ho repetim, és una llàstima, perquè quan Alicia Kopf es posa a escriure seriosament ho fa bé, i dius coses com aquesta: “És en les relacions, i no en els llocs, on descansem.” Nosaltres hi afegiríem: en les relacions i en els bons llibres, que tantes vegades desencadenen les grans converses.

En fi, un dia haurem d’encetar el debat que esmentàvem al començament: què agrada avui, on se situa el llistó del que és bona literatura i el que és una altra cosa, què es valora més o menys, què provoca adhesions i què no, i per què en literatura passa el que no passaria mai en altres camps, com ara la gastronomia: us imagineu que a ningú entès en la matèria se li acudís concedir tres estrelles Michelin a la rostisseria del vostre poble?

Quina és la següent pregunta?… Ah, ja estem?