No soc estúpid!

Sou en un d’aquells moments en què se us entravessen totes les lectures i els llibres a mig llegir s’acumulen damunt la taula? Us agradaria ensopegar amb una novel·la fàcil de llegir, no gaire extensa, que us ajudés a reprendre el fil, però que no tingui res a veure amb les anomenades «lectures d’estiu»? Us agrada la bona literatura? Si aneu fent que sí amb el cap, llavors preneu nota d’aquest títol: Un fill del nostre temps, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll, juny de 2020; traducció d’Anna Soler Horta). Aquesta novel·la de poc més de cent vint pàgines, que llegireu en un tres i no res, còmodament ajaguts a la gandula mentre piqueu uns talls de meló amb menta, no només us omplirà l’esperit, sinó que us retornarà al camí de la bona literatura.

Els qui abans ja hàgiu llegit Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, desembre de 2017), la novel·la que Horváth havia publicat abans de la que ara ens ocupa, ja sabeu una mica per on van els trets des del punt de vista estilístic i també us podeu imaginar quins temes trobareu a Un fill del nostre temps. Però, compte, que no us passi pel cap pensar que potser no val la pena llegir-la, perquè aquesta és tan o més bona que la primera, i totes dues juntes formen un díptic excepcional que esdevé un document de lectura imprescindible en els temps que ens ha tocat viure.

Poso l’accent en la qüestió de l’estil perquè el lector que per primera vegada encari la lectura d’una novel·la de Horváth se sorprendrà davant l’aspecte que l’autor imprimeix al text, sovint constituït per tirades de paràgrafs d’una sola frase breu o molt breu, com si es tractés de versos, de manera que en algunes pàgines ens sembla tenir al davant un poema. Aquest procediment, relacionat amb l’economia de paraules i de recursos que Horváth practica amb mestria, afavoreix que la lectura sigui molt àgil, molt fluida —aquí una part del mèrit se l’endú la traductora per l’excel·lent feina que ha dut a terme—, i que el discurs sembli aparentment senzill, atès que les frases llargues o complexes són raríssimes. Horváth no les necessita per expressar tot el que vol dir.

Aquesta és una de les característiques principals de la seva narrativa: l’economia elevada a la màxima potència. En parlar de Joventut sense Déu ja vam remarcar fins a quin punt Horváth va sempre al gra, deixa de banda tot allò que es podria considerar superflu; de palla no n’hi ha gens ni mica i, per tant, cada paraula, com en un bon poema, sembla necessària. Els silencis i les el·lipsis fan la seva feina i, juntament amb l’ús del monòleg interior, ens confirmen que ens trobem davant d’un autor amb un estil únic i personal, que a l’època havia de ser considerat molt innovador. Encara avui. I, malgrat tot, el text que llegim no se’ns mostra mai àrid o excessivament depurat; a més, està amarat d’un cert lirisme —contingut, això sí—, que juga un paper clau a l’hora de fer-nos empassar sense gaires ganyotes la cullerada d’oli de ricí que s’amaga entre les el·lipsis.

L’altra gran caraterística de la narrativa de Horváth és l’objectivitat que desprèn el text —en un epíleg interessant, Jordi Jané-Lligé esmenta el moviment artisticoliterari de la Nova Objectivitat, amb el qual es relacionava Horváth. Que la metàfora sigui volgudament defugida, que les coses es diguin pel seu nom, dona com a resultat un relat carregat de força i credibilitat, que expressa sense embuts el pensament de l’autor. Així, les idees arriben al lector sense cap filtre, clares i nítides, embolcallades a tot estirar amb les dosis oportunes d’ironia, d’humor i de mala bava, que a més de ser signes d’identitat de Horváth fan que l’obra prengui més volada i, de retruc, envelleixi esplèndidament. I això només està a l’abast dels grans escriptors.

Si a Joventut sense Deú assistíem a les tribulacions d’un mestre davant dels seus joves alumnes abduïts pel règim nazi, a Un fill del nostre temps podem imaginar-nos que qui ens parla és un d’aquests joves un cop superada l’edat escolar. Sense feina, sense futur, se li acut que l’única sortida que té és allistar-se a l’exèrcit:

Soc soldat.
I m’agrada ser-ho.
Al matí, quan el gebre cobreix els camps, o al vespre, quan la boira surt dels boscos, quan el blat es gronxa i la dalla espurneja, tant si plou com si neva o el sol riu, nit i dia…, sempre estic content d’haver-me allistat a l’exèrcit.
La meva vida torna a tenir sentit! Estava desesperat, tan jove i sense saber cap on tirar. El món no oferia cap sortida i el futur estava mort. Jo ja l’havia enterrat.
Però ara torna a ser a les meves mans i no el penso deixar anar, ressuscitat d’entre els morts!

Així comença la novel·la. A partir d’aquí seguirem el jove soldat al llarg d’un breu recorregut vital marcat per uns pocs esdeveniments: una escaramussa bèl·lica, la visita a una fira d’atraccions —que proporciona unes vistes i algunes reflexions molt benjaminianes— i algunes trobades amb certes persones faran que el jove vagi canviant el seu punt de vista davant el món que l’envolta. Si a l’inici del relat li llegim aquesta mena de pensaments:

Sense la mentida no es pot viure. (Pàg. 18)

No pensis! Pensant només es tenen idees malsanes. (Pàg. 24)

Un dia, quan el temps que vivim hagi passat, el món sabrà apreciar con n’hem sigut, de pacífics.
Ens piquem l’ullet.
Perquè estimem, la pau, de la mateixa manera que estimem la pàtria, per damunt de tot. I ja no fem la guerra, sinó que netegem. (Pàg. 33)

Més endavant li sentirem afirmar:

L’únic que sé és que no es cull res de bo quan es va de bona fe. (Pàg. 71)

Fins que al final exclama:

No m’agrada girar com una baldufa, no soc estúpid! (Pàg. 93)

Com podia ser estúpid un fill del seu temps? Què li podia fer témer una cosa així? Amb tot l’humor i tota la ironia de què era capaç, Horváth retrata el seu, de temps, de forma despietada. No en va, els nazis van intentar esborrar del mapa les seves obres. Un fill del nostre temps va aparèixer l’any 1938, just després de la mort accidental de l’autor quan era a París. Avui podem llegir la novel·la gràcies a l’Editorial Fonoll i a Anna Soler Horta. De debò: llegiu-la.

Un clàssic del segle XXI

Quants anys han de transcórrer des de l’aparició d’una obra fins que aquesta pugui ser considerada un clàssic? Trenta? Cinquanta? Un parell de segles? Una obra no sol guanyar-se el dret a rebre l’epítet de clàssic fins que no ha passat un cert temps: prou temps perquè la crítica, els lectors i l’acadèmia arribin de forma majoritària a treure aquesta conclusió, a diferència del que passa amb les obres mestres, almenys avui dia, que apareixen com bolets i reben aquesta consideració des del primer moment.

Doncs bé, puc afirmar que acabo de llegir un clàssic: Austerlitz (Editorial Flâneur, 2018), la novel·la que W. G. Sebald va publicar el 2001, el mateix any de la seva mort. Aquest és, doncs, en la meva modesta opinió, un clàssic del segle XXI, un dels pocs, esclar, al costat per exemple del 2666 de Roberto Bolaño.

I la primera raó per la qual afirmo que Austerlitz és un clàssic té una base del tot subjectiva, com no podia ser d’una altra manera: mentre un llegeix aquesta novel·la no té mai la sensació d’estar llegint un llibre publicat al segle XXI, sinó una d’aquelles grans obres escrites en el període d’entreguerres o just després de la Segona Guerra Mundial —aquest immens tall mental forjat en el nostre imaginari cultural. És a dir, en una època daurada per a les lletres, poblada per grans autors i grans obres.

I dient això no vull dir, per descomptat, que sigui una obra anacrònica o que hagi envellit als ulls del lector del 2018; vull dir justament que la qualitat que desprèn, que el to que s’hi respira, que el talent de què vessen les pàgines amb què Sebald trena el relat la converteixen en una obra atemporal, decididament moderna i vigent, que defuig qualsevol cotilla i que no té res a envejar a les grans obres de l’edat d’or de les lletres europees del segle XX.

Però, de què ens parla Austerlitz? En general, com ha quedat demostrat en altres entrades del blog, m’agrada poc parlar de l’argument dels llibres. Qui vulgui saber de què va ho trobarà a la Viquipèdia, en altres ressenyes o en solapes d’edicions poc curoses (no patiu, no és el cas d’aquesta). Però saber de què va un llibre no sempre és una bona idea, com no ho és conèixer-ho tot d’un racó de món que voleu visitar gràcies a Google i a l’Streetview.

Qui o què és Austerlitz? Per mi és un to: el to amb què està concebut el relat, o més aviat el to amb què està concebut el passeig, un passeig per la història, per espais interiors i recòndits de l’ésser humà, per espais oberts i perfectament recognoscibles de la geografia europea, pels diferents paisatges —ah, els paisatges de Sebald!— que passen per davant de la nostra mirada. Una mirada que ara s’atura en un objecte insignificant, que fàcilment passaria desapercebut, ara en una construcció colossal, ara en un gest. Sebald ens arrossega cap a aquest passeig assossegat i intranquil·litzador alhora, ens introdueix enmig d’una llarga conversa i ens mostra un món que tan aviat s’allunya de nosaltres com a voltes se’ns apropa fins al punt que la visió arriba a incomodar-nos.

Si extreure frases aïllades d’un llibre és gairebé sempre un exercici absurd que descontextualitza passatges memorables i sovint els fa semblar ridículs injustament, en el cas d’Austerlitz l’intent està directament condemnat al fracàs. La prosa de Sebald, sòlida i consistent —i bella, un cop la jutgem a la llum de la traducció que ens ha proporcionat Anna Soler Horta—, no permet gaires frivolitats d’aquesta mena. Les frases, llargues i complexes quan cal, s’insereixen les unes dins les altres com les peces del mecanisme d’un rellotge, amb la mateixa precisió.

Comenceu-lo, si us ve de gust, llegiu-lo a poc a poc, i no n’extirpeu cap paraula. La recompensa us arribarà també completa.

La mare de tots els pecats

Això que diré no passarà, però caldria que passés: tothom —i tothom vol dir, com a mínim, tots els ciutadans d’aquesta Europa dels nostres dies— hauria de deixar de fer el que està fent, aturar-se unes hores, seure en algun lloc i llegir d’una tirada Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, 2017), la novel·la que Ödön von Horváth va publicar el 1938, el mateix any que, exiliat a París, una branca d’un dels plàtans dels Camps Elisis li va caure al damunt i el va matar.

I doncs? És que Joventut sense Déu és una obra mestra?, us deveu preguntar. No, no és una obra mestra; és, i no és pas dir poc, una bona novel·la, ben escrita, molt llegidora, que demana i mereix una sola tarda llarga de lectura (dues de breus si ho preferiu), i que no és més extensa senzillament perquè no conté un sol gram de palla. Tot el que hi és hi ha de ser. Al llarg d’una vida un ensopega amb poques obres tan depurades, tan reduïdes a l’essencial, i, malgrat tot, tan fàcils de llegir i tan absorbents.

Però qui és l’autor d’aquesta petita joia? Ödön von Horváth és un representant gairebé perfecte de la Mitteleuropa: fill d’un diplomàtic hongarès, va néixer amb el segle en una ciutat de la costa croata, i la seva vida va transcórrer en ciutats com Belgrad, Budapest, Munic, Berlín, Praga o París. Ciutadà de l’Imperi austrohongarès, va viure, veure i patir l’ascens al poder del règim nazi. Com a dramaturg i novel·lista, va escriure obres que descriuen la vida a l’Alemanya de finals dels anys trenta, fet que l’emparenta amb un autor com Hans Fallada. Tots dos han romàs desconeguts per a nosaltres fins fa ben pocs anys. Però si Fallada es caracteritza per unes novel·les extensíssimes, que recorren a una descripció minuciosa de l’època, de la societat, dels fets que succeïen, Horváth opta per la via contrària: la seva màxima bé podria ser less is more.

A Joventut sense Déu ens presenta un mestre que se les heu amb uns joves alumnes completament abduïts pel règim. Hi ha una història, un fil, una trama que li serveix a Horváth per fer el seu retrat del moment —i de la joventut del moment. El llibre és, per tant, dolorós. Però no és dolorós, de fet. Vull dir amb això que la trama és molt distreta i la lectura avança amb alegria, a bon ritme, gràcies a una manera de narrar directa, clara, i a una disposició de les frases força curiosa: sovint cada oració, per breu que sigui, és un paràgraf, cosa que agilita encara més la lectura. I tot i que el que s’explica és cru, la manca d’un excés de dramatisme, de fet, l’absència d’excessos, fa que el lector s’empassi amb facilitat idees i escenes que bé podríem trobar en un film com La cinta blanca de Haneke.

Llavors, per què és dolorosa la lectura? Doncs perquè massa pàgines del llibre, massa reflexions semblen escrites avui mateix a propòsit del que passa a Europa en aquests temps que corren i, sobretot, a propòsit del que passa a l’Estat espanyol. L’estat malalt que descriu en primera persona aquest mestre té massa punts de contacte amb l’Estat on encara vivim, i el principal d’aquests punts de contacte és alhora el gran tema que recorre el llibre: la gran abominació que representa la mentida; la mentida convertida en raó d’estat, en manera d’existir d’aquest Estat, en condicionant de totes les vides, en origen de tot el que ha de venir.

     Quan s’abomina el caràcter i l’únic que es tolera és l’obediència, la veritat se’n va i ve la mentida.
La mentida, la mare de tots els pecats.

(Joventut sense Déu, pag. 128)

El nazisme va aprofitar la mentida per bastir la maquinària de l’Estat, per acumular tot el poder, per sotmetre els qui no volien formar-ne part —o els qui n’eren rebutjats. L’Estat espanyol utilitza la mentida amb els mateixos fins i amb resultats semblants: l’autocensura dels ciutadans, el sotmetiment, la pèrdua de llibertats, l’adhesió a les idees dominants.

Joventut sense Déu, que ens arriba en una versió gairebé immaculada d’Anna Soler Horta, és una lectura dolorosa però imprescindible.