Amb pluma o sense

Un dels gèneres més llaminers que existeixen per a certs lectors és el de l’assaig literari, sobretot quan l’assaig ocupa tot un volum dedicat a il·luminar unes obres i uns autors determinats. És, no cal dir, un gènere que permet moltes variants: des de l’assaig més acadèmic, que se centra a estudiar les obres de què parla, fins a l’assaig més personal, en què l’autor o estudiós barreja l’anàlisi de les obres amb la seva pròpia experiència com a lector o amb altres elements de la seva biografia. En qualsevol cas, en el prestatge que acull aquesta mena de llibres hi podem trobar obres tan diferents —i indispensables, segons els gustos i els interessos de cadascú— com La imagen del mundo, de C. S. Lewis, La orgía perpetua, de Mario Vargas Llosa, La poesia del pensament, de George Steiner, o L’auditori de Görlitz, de Xavier Ferré —aquesta darrera, una perla que mereixeria més atenció i, sobretot, una edició més acurada que la que es pot trobar actualment.

L’assaig, quan és bo, produeix en el lector un efecte immediat: ràpidament se sent impel·lit a llegir o rellegir les obres que s’hi comenten. Tots aquests títols que he esmentat comparteixen aquesta propietat. Doncs bé, des d’aquest mateix any hi podem afegir un nou títol: Un diàleg imaginari, de Lluís Maria Todó (Club Editor, 2021). Aquest és un assaig que pren més aviat la forma i el to d’una narració. Todó ens hi explica com va entrar en contacte amb algunes de les figures més notables de la literatura francesa del segle XIX i principis del XX —Balzac, Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Valéry o Proust, entre altres— i allò que les grans obres d’aquests autors van suposar per a ell. El comentari més extens i aprofundit el dedica a Stendhal, Flaubert i Proust, els tres autors que apareixen a la coberta i que dialoguen seguint el fil del relat que Todó planteja des d’un bon començament. Aquest relat s’enriqueix amb la inclusió de textos diversos que l’autor ha anat acumulant al llarg de dècades de lectura i de docència, és a dir, anotacions i impressions pròpies d’un lector i papers generats com a professor d’estudis literaris a la universitat o fins i tot com a traductor.

En aquest sentit, si una cosa té de bo Un diàleg imaginari és que desprèn una honestedat i una humilitat inusuals, que no sempre trobem en llibres semblants. Todó no pretén en cap moment fer-se passar per un gran intel·lectual ni mostrar-se com algú que té l’última paraula sobre els escriptors que analitza o comenta, sinó que es presenta com a lector, un lector que ha acabat esdevenint professor, traductor i finalment escriptor, i que parla dels autors que més l’han influït, que més li han agradat i sobre els quals té unes quantes coses a dir que, pensa, potser poden interessar a altres lectors. Això és el que aconsegueix: que altres lectors ens interessem pels autors i les obres que comenta i que vulguem llegir o rellegir aquestes obres. I això és ja tot un èxit.

També és honest quan parla de la universitat, de la qual en fa un retrat que sembla sorgit de les pàgines inicials d’Els angles morts, l’esplèndida novel·la de Borja Bagunyà. O quan explicita les seves limitacions com a professor —capaç de descriure una obra amb un adjectiu que no té clar què vol dir— o com a escriptor, àmbits, l’un i l’altre, en què reconeix haver tingut un ressò més aviat discret.

Per construir el seu relat, Todó recorre a l’experiència més personal i utilitza —com hem dit i com ell mateix afirma— papers «vells» i nous que queden perfectament inserits en la narració. El resultat és un volum molt amè, agradable de llegir, farcit d’aportacions valuoses sobre els autors i les obres que s’hi comenten, un text que no només entretindrà el lector, sinó que segurament —hi insistim— li farà sentir la necessitat de llegir aquestes obres. L’assaig va fins i tot més enllà del mer comentari literari. Diu Todó: «Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn d’uns quants temes: la condició d’escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l’acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l’art com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això» (pàg. 12). Un plantejament ambiciós i que és alhora tota una invitació a llegir Un diàleg imaginari.

Però encara hi trobarem més coses. Todó se les empesca per relligar la seva atracció per alguns dels autors i de les obres de què parla —i aquí ens referim sobretot a Proust i a la Recherche— amb el descobriment de la seva homosexualitat, un tema que també travessa tot el volum de dalt a baix. Todó en vol parlar i, doncs, ho fa, independentment que alguns dels passatges que tracten d’aquesta qüestió puguin interessar més o menys certs lectors de l’assaig. El que no deixa de ser curiós és que Todó en més d’una ocasió, en referir-se a algun alumne que va assistir a les seves classes i amb el qual va establir alguna o altra mena de col·laboració, remarqui com n’era de guapo, una afirmació que cap professor faria si parlés d’una alumna, ja que el comentari seria considerat sexista, improcedent i, esclar, absolutament prescindible. Ens movem en altres terrenys.

Al llarg del volum Todó deixa clara una altra cosa: l’animadversió que sent pel moviment independentista i per tot allò que suposi una voluntat de desmarcar-se de l’statu quo sociopolític que té com a marc l’Estat espanyol. L’adjectiu «local» apareix en les diverses frases que dedica a ridiculitzar i criticar qualsevol fet que no es mantingui dins de la bombolla del cosmopolitisme enyorat d’una altra època. La crítica, per descomptat, no només es possible i desitjable, sinó imprescindible en qualsevol àmbit per poder avançar i millorar. El problema és que la crítica miri sempre cap a la mateixa banda i s’oblidi de posar el focus en altres llocs. Aquí cadascú té el seu biaix, evidentment, i el de Todó el duu a valorar d’una determinada manera la darrera època des del punt de vista sociopolític i a posar en el mateix sac problemàtic la creació d’un partit com Ciutadans —vingut al món entre el 2005 i el 2006 a crear problemes on no n’hi havia, sobretot respecte de la llengua catalana amb la intenció ben clara d’arraconar-la encara més— i l’independentisme, impulsat posteriorment de forma majoritària, a partir del 2010, com una resposta als atacs que des de dins i des de fora rebia la llengua, l’economia, en definitiva, el país.

En un dels seus estirabots, Todó cita una frase que Stendhal va deixar escrita en una de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard: «Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa», i a continuació Todó deixa anar això: «Quan m’atabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle.» El problema sempre el tenen els mateixos… I això que, al capdavall, malgrat el que pogués haver deixat escrit Stendhal amb determinades intencions gamberres, ningú no ha discutit ni discutirà mai que sigui un dels grans noms de la literatura francesa. En canvi, les grans revistes literàries franceses quan parlaven de Jaume Cabré en el moment en què Confiteor era una de les obres més venudes a França ho feien presentant-lo com un escriptor espanyol, sense ni arribar a esmentar enlloc que Cabré escriu en català. Però el problema és dels localistes nacionalistes.

Sigui com sigui, Todó no ignora que entre els independentistes també hi ha lectors no essencialistes ni excloents, amb «pluma» o sense, capaços de llegir Stendhal, Flaubert i Proust amb criteri, de fer servir paraules com caldo o, si cal, bolso, i de gaudir amb aquest «diàleg imaginari» carregat de molta literatura comparada, de bones observacions, de crítica afinada i, per què no, de molta diversió. Una lectura magnífica per a qualsevol moment de l’any.

Els llegats

Després d’haver llegit Els llegats de Lluís Calvo (Arcàdia, 2021) és forta la temptació de transcriure una enfilall de citacions extretes del llibre i deixar que l’obra ens parli amb les seves pròpies paraules. De fragments seleccionats no en falten: aquest assaig ens proporciona a balquena frases lluminoses que voldrem subratllar i difondre perquè molta altra gent les coneguin. Però procedint així no faríem sinó fragmentar un discurs ben travat que denuncia justament, entre moltes altres característiques dels nostres temps, la fragmentació en què han caigut el coneixement, la cultura, el saber.

Com a assaig que pretengui sacsejar el lector i fer-lo pensar sobre el paper de la tradició i l’estat actual no ja de la cultura, sinó de tot un conjunt d’elements que configuren la nostra civilització, només té un problema: hi estàs d’acord amb tot. Esclar que això no és culpa de Calvo, i que vulgui sacsejar el lector ho diem nosaltres; és més probable que la reflexió que duu a terme la faci en primer lloc per a si mateix, per bé que la decisió de donar-li forma de llibre i, finalment, fer-la arribar a l’editor ens permet compartir-la com a lectors, per la qual cosa li estem immensament agraïts. En qualsevol cas, Calvo trena un discurs que, tot i ser clarament benjaminià en el fons, avança ondoyant, que diria Montaigne, deixant anar fils que reprèn repetidament, idees sobre les quals torna, en un vaivé que ens ajuda a anar interioritzant el pensament que travessa l’obra.

Calvo comença preguntant-se què n’hem fet del passat: què en recordem, què ens n’arriba, què n’hem oblidat. És la pregunta que desencadena tota la reflexió i, alhora, l’encamina per la sendera que va desbrossar Walter Benjamin, especialment amb les seves tesis sobre la història (que ara tenim a l’abast gràcies a l’esplèndida edició de Flâneur). Després d’insistir en la necessitat de rescatar de l’oblit els vençuts i els silenciats, i de recordar qui escriu la història, qui defineix els cànons i qui estableix què passa a formar part de la tradició, Calvo s’encara —i ens encara com a lectors— amb una dicotomia que cal vèncer: ni la tradició pot ser un bagatge elitista, incontestable i modificable, a l’abast de ben pocs, ni la nostra civilització pot viure completament d’esquena a tot el que implica aquesta tradició, ignorant-la o menystenint-la, si no volem que el món que coneixem no vagi definitivament pel pedregar.

La tradició no pot basar-se en un sistema jeràrquic i vertical, en què es veneren persones i obres com si fossin incontestables, però tampoc no pot esvair-se en el present més immediat. La tradició tampoc no és un sistema fet a mida, en què un mateix, o bé una comunitat determinada, pot anticipar el discurs públic que ha de restar després de la mort. La tradició és plural. La tradició implica un conjunt de bagatges, de sapiències, d’elements susceptibles de ser transmesos. I per aconseguir aquest substrat és requereix una continuïtat en el temps, una successió d’instants que conformin diferents camins i un conjunt plural de trajectòries. L’important, en aquest cas, és afrontar les clivelles i cauteritzar-les. Reparar els talls. Uni, recosir i recompondre els fragments sense caure en cap pretensió despòtica de totalitat, sinó actuant a través d’il·lusions, de punts d’acoblament, de nexes, de semblances i de parentius. (Pàg. 226)

A partir d’aquí, Calvo dissecciona des del punt de vista cultural i social l’època que vivim. Molts dels problemes que patim arrenquen de les dues grans guerres que van sotraguejar la primera meitat del segle XX, malgrat que alguns autors com Balzac o Oscar Wilde ja havien intuït quin mal patia l’home sorgit de la Revolució Francesa. Per una banda, a causa dels grans desastres del segle passat, s’estén la desconfiança envers les institucions que fins a un cert moment havien mantingut l’autoritat i el prestigi als ulls dels ciutadans; el passat, a més, es converteix en un temps que cal deixar enrere, que convé oblidar. Tot plegat, amb l’ajut inestimable de les noves formes de vida i d’un capitalisme que accentua el caràcter individualista de l’home contemporani, instal·lat en un presentisme que el duu a rebutjar tot allò que impliqui perdre el temps, és a dir, accions com ara mirar enrere o pensar gaire en el futur. Tot el que s’ha esdevingut les darreres dècades ha alimentat el narcisisme, que s’ha estès com una pandèmia aprofitant les noves corretges de transmissió de fets, sabers o vel·leïtats del nostre temps: Internet i les xarxes socials, que compten, no cal dir, amb la força de l’arma definitiva, el telèfon mòbil.

Recolzant-se en els diversos autors que cita, Calvo descriu molt bé el moment actual, analitza els perills a què ens enfrontem i no escatima la crítica cap als posicionaments elitistes i academicistes que, lluny de servir per trobar solucions, no fan res més que tancar possibles vies de sortida. L’auge del totalitarisme s’explica en bona part pel presentisme, l’individualisme i el narcisisme imperants, actituds que difícilment poden dur la nostra societat a res de bo. La fragmentarietat dels coneixements actuals, l’excés abassegador d’informació, la universalització dels canals de difusió de les opinions de cadascú, tot això també passa pel microscopi de Calvo. I de retruc, esclar, la crítica, sempre necessària, però avui exercida de qualsevol manera, amb o sense criteri, convertida en mera opinió no sostinguda en cap coneixement aprofundit.

Els llegats ens parla de tot això i de molt més. I ens fa rumiar encara que, com dèiem més amunt,  estiguem massa d’acord amb el que s’hi diu. Fins i tot ens fa plantejar el paper que ha de tenir —si és que n’ha de tenir cap— un blog com L’Acció Paral·lela. L’exhibicionisme, l’afany de protagonisme, l’exabrupte o l’opinió immediata formen part d’un món en què no podem evitar viure. Són també ingredients de la «sorollada» que tant irrita el narrador d’Els angles morts, novel·la amb què Borja Bagunyà retrata també una bona colla dels mals de la nostra època i que es complementa magníficament bé amb l’assaig de Calvo.

La pregunta que obria la reflexió —«què n’hem fet del passat?»—, i que prenia la forma d’un lament, reapareix al final de tot i es desdobla en una formulació nova: «Què podem fer-ne?», pregunta que bandeja el lament i deixa intuir noves possibilitats, noves opcions, tota la feina que tenim per endavant. Calvo, per tant, defuig el plany i aposta per trobar una sortida a l’atzucac en què sembla que ens hàgim instal·lat.

Davant del postulat que enarbora una tradició única i coherent caldria contraatacar des de la proliferació de veus, tot remembrant els ecos de la dissidència, les ombres soterrades i la llavor dels vençuts. Contra els bustos. Contra les galeries d’estàtues i els museus de cera. Així s’hauria de trenar el lligam amb el passat i refer els nusos, la ballestrinca dels llegats amb què el recercador tempsut atrapa el temps d’antany. Sense representació, i sense unitat, els llegats han de sadollar la nostra fam, la recerca de respostes i la formulació, enterca, de traces i d’interrogants. ¿Què n’hem fet del passat? ¿Què podem fer-ne? La resposta es troba en aquest mateix instant. (Pàg. 238-239)

Un llibre important, aquest. No en tingueu cap dubte.

L’epopeia de l’home postmodern

Vivim en una època en què la deformitat ha anat esdevenint la norma en la major part d’aspectes de la nostra vida: els usos i costums, les maneres de viure i de relacionar-nos els uns amb els altres, la manera de treballar, les expectatives vitals i laborals, el paper de l’Administració, el paisatge urbà —especialment l’urbà—, la societat, la política, la forma de ser pares i tenir fills a càrrec, la concepció de l’esport i del fet de mantenir-se en forma, etc. Tot s’ha modificat i deformat, com si aquests àmbits de la nostra existència s’haguessin vist abocats a emmirallar-se en un d’aquests miralls de fira que et retornen una imatge grotesca, uns miralls que són capaços de reflectir també el so ambiental de l’època i de retornar-nos-el en forma d’estridència constant, de xerrameca infinita i abstrusa: de sorollada.

Aquesta imatge monstruosa és la que descriu Borja Bagunyà a Els angles morts (Persicopi, 2021), una novel·la que és un cop de puny sobre la taula d’un escriptor que es revela enorme i, alhora, una escopinada als peus del respectable, carregada de totes les substàncies indesitjables que poden secretar el cos i la ment de l’home postmodern. Perquè en aquesta novel·la és justament l’home postmodern qui veiem deambular per la ciutat, per la quotidianitat, enfrontant-se als perills de cada dia: el tracte amb els col·legues i els alumnes a la feina, l’angoixa per una circumstància professional i satisfactòria, el cafè dolent que li serveixen en un bar, la preocupació per una salut dental deficitària, el soroll que envaeix els carrers, tots els racons, el món en general —un soroll instal·lat en tots els àmbits i que pren totes les formes: acústica, visual, olfactiva, verbal…

Però en aquesta ocasió —som al segle XXI— l’home postmodern és una figura complexa que es desdobla en un home i una dona: en Morella i la Sesé, un professor universitari i una ginecòloga. Tenen més de cinquanta anys, camí de la seixantena, i en fa prop de trenta que estan casats. La novel·la també és, doncs, el retrat d’una relació de parella prou llarga, d’un matrimoni sense fills que viu un moment complicat però no pas per cap dels motius que una obra convencional del nostre temps portaria a col·lació: aquí no hi ha infidelitats amb terceres persones que malmetin la relació. No en va, un dels encerts de Bagunyà és que rarament cau en el tòpic i que sap fressar camins propis, basant-se en la seva capacitat d’observació i en una destresa descomunal a l’hora de descriure i cisellar amb una precisió i una exactitud inaudits fets, gestos, relacions, actituds.

I, malgrat tot, sí que hi ha un tercer personatge que entra en acció: l’Olof, nebot d’en Morella, que aterra a Barcelona procedent dels Estats Units, on viu el germà del protagonista. Els èxits laborals i econòmics d’aquest germà fan de contrapunt a la mediocritat i insipidesa d’en Morella, convertit en un veritable antiheroi del nostre temps. Tot just en començar el relat, assistim a la decepció del professor, que veu com una plaça de catedràtic a què aspirava va a parar a les mans d’un altre col·lega, una mena d’arribista que encaixa millor en els nous temps que es respiren a la universitat. Aquest fet permet a Bagunyà fer un retrat despietat de la institució universitària i de l’evolució que ha patit en les darreres dècades tot el sistema educatiu i el món de la investigació. En el segon capítol veurem en acció la Sesé, que assistirà a un part que la marcarà profundament. Són 175 pàgines inicials enlluernadores, en què Bagunyà posa en joc tots els recursos que té a disposició —que són molts, i que encapçala una altíssima intel·ligència narrativa— per presentar-nos els personatges i la seva circumstància —el perfil psicològic dels personatges principals és impecable—, i per parlar-nos de tot el que ens vol parlar.

A partir d’aquí, la intensitat de la narració —alguns diran «l’interès», «el ritme»— experimenta un lleu descens, diria que inevitable, però no pas definitiu. De fet, Bagunyà manté la destresa, la força a l’hora de narrar; i no enganya pas a ningú: qui ha llegit les primeres pàgines sap què pot trobar a continuació: poca acció, molta disquisició, excursos, idees, una massa verbal a voltes espessa, a voltes més fluida —segons el gust del lector—, amb pics de genalitat indiscutible. El que és evident és que l’autor aconsegueix fer un retrat de la nostra època que tothom, d’una manera o altra, es pot fer seu, un retrat marcat per dos elements predominants: la reflexió entorn de la relació entre l’art i la vida i la denúncia de la «sorollada», paraula clau que es repeteix al llarg de l’obra al costat d’una gran multitud de sinònims i expressions semblants («paraulada», «mortadel·la verbal», «xerrameca reverberada», «verborràgia», «sopa acústica», etc.) i que remet a un món en què el silenci —i per tant la calma, la reflexió, el pensament— és combatut per tots els mitjans. 

No cal dir que l’obra mateixa acaba exemplificant la deformitat de què parla i que esmentàvem al començament. Bagunyà n’és conscient. Entre els seus referents literaris hi ha obres monstruoses i deformes com Moby Dick, Els somnàmbuls o Ulisses, esclar. Els angles morts admet la confrontació amb l’obra de Joyce a la recerca de certs paral·lelismes que van més enllà de l’anècdota, tal com ja passava amb una altra gran novel·la, El món de Joan Ferrer, de Cèsar A. Jordana. Així, a Els angles morts també veiem en acció un antiheroi que deambula per la ciutat i que cerca en la figura d’un jove algú que pugui ser, si no el seu fill, almenys el seu deixeble. Ara bé, és cert que en aquest cas en Morella és una síntesi de Bloom i de Stephen alhora, mentre que l’Olof es limita a ser el nebot a qui podria fer de mentor però que exerceix de contrapunt post-postmodern. La Sesé, en canvi, té poc a veure amb la Molly: treballadora fins a l’extenuació, pràcticament asexuada, tan sols comparteix amb l’heroïna joyceana la incapacitat per mantenir l’ordre i la higiene a casa. Si Joyce ens parla de la paràlisi de la metròpoli dublinesa, Bagunyà ens remet a la paràlisi que tenalla Barcelona, una ciutat que no sap ben bé cap on va.

Podríem dur la comparació al terreny formal: Bagunyà també juga amb els estils, també força les convencions del gènere narratiu, violenta la sintaxi, inventa paraules. O a la concepció d’algunes escenes: una de les escenes també passa en un hospital, veiem figures ciclòpies i agegantades, i en Morella assisteix a un enterrament, visita el despatx d’un editor, passeja pel carrer, entaula discussions sobre qüestions artístiques i literàries…, i fins i tot s’angunieja davant la visió de boques obertes plenes de tendrums i restes de menjar, tot i que Bagunyà trasllada aquesta famosa escena joyceana als lavabos de la facultat. Una escena, per cert, exagerada, estrafeta, esguerrada, que contribueix a la deformitat de l’obra.

Però l’excés, com ja ha quedat clar, és a la base d’Els angles morts —qui no suporti els excessos farà bé de triar altres lectures—. L’excés i el talent, esclar, la capacitat, el caràcter d’un narrador nat que ha escrit una obra que, a més de descriure-la, segurament marcarà una època. En llibres així no serveix gaire de res clicar el like o el dislike. Llegint-lo és lícit avorrir-s’hi, és impossible no treure’s el barret.