De diaris i biografies (a propòsit de Walter Benjamin)

Per què llegim diaris d’escriptors? Què ens atreu d’aquestes pàgines de caràcter més íntim, on se solen mesclar sense gaires excipients pensaments, idees, fets, vicissituds personals? No sol ser la tafaneria, sinó una mena de curiositat menys banal sorgida de les ganes de comprendre millor l’obra de l’autor, les raons que van dur-lo a escriure certs llibres, a perseguir certes idees. Hi poden haver altres motivacions que ens acostin als diaris —cada lector té les seves—, però és probable que uns i altres ens enganyem.

El mateix passa amb les biografies. Un no sap fins a quin punt és imprescindible saber totes les passes que va fer un escriptor al llarg de la seva vida per entendre millor certs aspectes de la seva obra. El sentit comú ens diu que no cal saber-ho tot. Alguns defensen a ultrança la independència de les obres i rebutgen llegir cap biografia dels seus autors preferits, i de la mateixa manera solen evitar llegir-ne els diaris o la correspondència íntima quan aquests surten a la llum.

Walter Benjamin es va oposar sempre a recórrer a la vida dels autors per explicar detalls de la seva obra. Per ell, l’obra és independent, s’explica per ella mateixa, i tota anàlisi crítica s’hi ha de circumscriure sense buscar en la biografia les claus per interpretar l’obra. Amb aquest punt de partida, un es pregunta qui podia ser tan agosarat per intentar escriure la biografia de Walter Benjamin. Tenim la resposta: Bruno Tackels (Walter Benjamin. Una vida en los textos, traducció al castellà de Josep Aguado Codes i Inmaculada Miñana Arnao, Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Aquest belga, assagista i crític de teatre, es va plantejar el repte sabent perfectament a què s’enfrontava. El resultat és una biografia que és tot un model a seguir, per l’ambició, pel rigor, però sobretot per l’enfocament, perquè Tackels va ser molt curós a l’hora de definir-lo, tal com ell mateix comenta a la introducció. Conscient que Benjamin va defensar sempre la independència de qualsevol obra respecte de la biografia de l’autor, Tackels es va proposar no trair la concepció del seu biografiat. Per això diu:

«Así pues, partimos de una inversión estricta del dispositivo convencional: no nos centramos en la vida para explicar la obra, sino los textos de una obra que no deja de transcribir, de transfigurar la vida de este hombre que la dedicó completamente al acto de escribir. Hacemos la constatación, al fin y al cabo bastante lógica, pero que se opone a cualquier tipo de “biografismo”: todo lo que Walter Benjamin escribió, lo escribió a partir de su propia vida. Así pues, sus textos intentan la escritura de una vida, y nos invitan de este modo, al leerlos, a comprender mejor su enigmática fuerza.» (Pàg. 19)

Tackels acaba trobant la solució:

«Escribir la biografía de Benjamin supone pasar por sus diversas obras: presentar los textos de Benjamin, permite anticipar la historia de su vida.» (Pàg. 20)

I és així com assistim a l’aventura de llegir una biografia que parteix dels textos, de les obres de l’autor, per anar aclarint aspectes de la seva vida. Com més penetrem en les obres, com més ens hi familiaritzem, més present se’ns fa la persona que les va concebre, millor el coneixem, més clares se’ns fan les claus que ens permeten establir la indissoluble relació entre la vida i l’obra del filòsof alemany. Si Benjamin creia que «la vida no aporta res a l’explicació de l’obra», Tackels demostra que l’obra diu molt de qui l’escriu. I per fer-ho se serveix de tota manera de documentació: de les obres de Benjamin, de la seva correspondència, però també dels diaris i les memòries d’aquells qui el van conèixer i hi van establir relació.

El resultat és un assaig biogràfic molt complet que sovint obre noves vies interpretatives d’algunes obres i que relliga aspectes del món benjaminià per mitjà d’un discurs clar, profund i a voltes trasbalsador. Perquè el retrat de Benjamin no pot deixar de ser dolorós si el biògraf no ens estalvia les vicissituds que van conduir el filòsof a la solitud, a la precarietat vital i, finalment, a la mort, una trajectòria que ja s’intueix en un text imprescindible del mateix Benjamin: Diari de Moscou (Edicions 62, 1987, traducció de Ricard Wilshusen). Es tracta del diari en què Benjamin registra les impressions sobre el viatge que va fer a Moscou entre el 9 de desembre de 1926 i l’1 de febrer de 1927, un viatge motivat segurament per la voluntat de conèixer de primera mà l’ambient que es vivia a la Rússia postrevolucionària, en un moment en què ell mateix dubtava de si entrar o no en el Partit Comunista alemany, tot i que les raons més fondes caldria buscar-les en la necessitat de consolidar la seva situació professional —va finançar en part l’estada gràcies a diferents compromisos literaris, com ara redactar un article sobre Moscou per a una revista i una entrada sobre Goethe per a l’Enciclopèdia Soviètica)— i, sobretot, les ganes de retrobar-se amb Asja Lacis, la «revolucionària russa» que havia conegut a Capri el 1924 i amb qui va mantenir una complicada relació al llarg de cinc anys.

Benjamin va aterrar a Moscou carregat d’esperances pel que fa a la seva situació afectiva i professional i en va marxar decebut, cansat, exhaust. El deixen exhaust les desavinences amb Asja, les dificultats per moure’s i fer-se entendre, les passejades sota el fred, les traves burocràtiques… Tot sembla que fa costa amunt. I, amb tot i això, les pàgines d’aquest diari estan plenes d’apunts magnífics sobre la vida quotidiana del Moscou dels anys vint. Hi trobem les cròniques que fa de les visites a nombroses museus i teatres o de les trobades a què assisteix amb altres intel·lectuals. El veiem exercint de flâneur, badant davant dels aparadors de les botigues, sucumbint a l’esperit de col·leccionista irracional que no pot evitar comprar nines, capses, objectes diversos que li criden l’atenció.

Patim amb Benjamin, al seu costat descobrim una època transcendental, assistim als seus intents d’aconseguir una certa estabilitat emocional i econòmica, el veiem fracassar en la major part d’aquests intents, i tanmateix no deixem mai d’admirar la seva voluntat irrenunciable de sacrificar-ho tot per continuar escrivint, per bastir l’edifici sòlid i singular de la seva obra.

Sempre he pensat que el millor text per entrar en l’obra de Benjamin era el Diari de Moscou, aquesta presentació d’ell mateix i d’alguns personatges que van ser importants en la seva vida, de les dèries que el van acompanyar sempre, dels temes que li van interessar i als quals va dedicar tants esforços. No són els diaris de tota una vida: són set setmanes que resumeixen molt bé l’existència d’un dels autors cabdals del segle XX, unes pàgines que no fan sinó redoblar les ànsies de continuar aprofundint en l’autor per mitjà dels seus textos. Vida i obra, obra i vida, malgrat tot.

Anuncis