Un cim de la narrativa catalana

Cada literatura té els seus oblidats. La nostra no és diferent. Els anys dedicats a commemorar l’obra i la figura de certs escriptors amb prou feines aconsegueixen de vegades desempolsegar els títols d’algun d’aquests autors empassats pel temps i les circumstàncies. D’altres no tenen ni tan sols aquesta oportunitat.

Un d’aquests oblidats és Cèsar A. Jordana, escriptor, traductor i periodista que va fer molta feina durant la República i que, òbviament, va haver d’exiliar-se el 1939. República, exili… En fi.

Doncs bé, enguany s’escau el 125è aniversari del seu naixement, i la data mereix com a mínim que els lectors parem atenció en alguna de les seves obres que avui podem llegir gràcies a la bona feina d’Edicions de 1984. Si més no, homenatgem Jordana llegint-lo perquè, sense cap mena de dubte, ell és l’autor d’un dels cims de la narrativa catalana de tots els temps.

Qui no estigui per orgues i vulgui anar al gra farà bé d’anar a parar directament a El món de Joan Ferrer, la seva gran obra: una novel·la que va enllestir just abans de morir l’any 1958 i que no va poder veure publicada perquè no va trobar editor fins al 1971. Per sort, Edicions de 1984 va rescatar el 2009 aquesta meravella i avui la podem llegir en una edició acurada, encapçalada per un bon pròleg de Maria Campillo. Si hi ha una obra joyceana en la nostra literatura és aquesta. Però El món de Joan Ferrer no admet adjectius fàcils ni adhesions simplistes. És un llibre complex, format per capes de lectura molt ben travades, i alhora fluid i amè, farcit d’humor, de neguit vital, d’exili, de Literatura en majúscula.

Ara bé, qui vulgui fer un tast previ de l’obra de Jordana pot aprofitar la recent aparició d’una nouvelle que va publicar el 1950 i que ja anticipa algunes de les gràcies que, multiplicades, ens oferirà El món de Joan Ferrer. Parlo d’El Rusio i el Pelao, un relat finíssim que demostra la mestria de Jordana a l’hora de narrar, la seva precisió en l’ús de la llengua i una modernor a prova de bombes, com la que van exhibir la majoria de grans escriptors que van viure l’exili.

Que Jordana és un oblit imperdonable no ho descobrim ara. Júlia Costa ja ho denunciava el 2013 al seu blog; també en parla Xavier Dilla en aquesta altra entrada, on hi ha un enllaç a un article que Benet i Jornet va dedicar a El món de Joan Ferrer l’any 1974 i que va ser recuperat per la revista El Procés.

Els autors morts també existeixen, i a voltes són imprescindibles, com C. A. Jordana. Commemoreu-ne el 125è aniversari, llegiu-lo, doneu-li una oportunitat. És un dels grans.

Anuncis

Les 10 millors novel·les del 2017

A L’Acció Paral·lela odiem les llistes. Aquí podríem acabar l’entrada. Però la gent vol llistes. Doncs bé, aquí en teniu una: la llista de les 10 millors novel·les del 2017. És a dir, la llista de les 10 novel·les que, si les llegiu, considerareu que són del millor que heu llegit en molt de temps. No són obres acabades de sortir (cal?), algunes tampoc deuen ser fàcils de trobar (això ja caldria més), però totes valen l’esforç de buscar-les i de llegir-les. I totes tenen un punt en comú: són massa poc llegides, massa poc conegudes, massa poc editades.

L’ordre és el que hem estimat adient nosaltres:

  1. El món de Joan Ferrer, de C. A. Jordana
  2. Les dues funcions del circ, d’Avel·lí Artís-Gener
  3. K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella
  4. El purgatori, de J. F. Mira
  5. Summa kaòtica / Resta kaòtica, de Ventura Ametller
  6. La veu melodiosa, de Montserrat Roig
  7. Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera
  8. Ronda naval sota la boira, de Pere Calders
  9.  Paraules d’Opòton el vell, d’Avel·lí Artís-Gener
  10. L’Hotel París, de Vicent Andrés Estellés

Algú, ja ens ho temem, al·legarà que l’última no és una novel·la, sinó un llibre de poemes. Doncs resulta que és totes dues coses, així ho veiem nosaltres. Tampoc és cap error que Tísner hi tingui dues obres (també les hi té Ventura Ametller), i continuaria sense ser un error que n’hi tingués tres.

Vistes les coses, vist com va el món, serà complicat que el 2017 surti cap novel·la que pugui competir amb aquestes. Cadascú pot perdre el temps com vulgui. Ara, penseu que els Reis s’acosten: encara sou a temps de firar-vos.