El nou paradigma

Fa setmanes que sobre el quarter general de L’Acció Paral·lela plana un dubte sorgit arran de la lectura del Bootes de Miquel de Palol. És un dubte molt concret que es resoldrà tot sol al llarg dels propers mesos: quantes dones llegiran aquesta novel·la, quantes en parlaran o en faran una ressenya?

No volem fer trampes: una novel·la extensa com aquesta demana temps; temps per llegir-la, fins i tot per trobar el moment de posar-s’hi; temps per pair-la i dir-ne coses. Les xarxes no ho mostren tot, tan sols el que volen, però no deixa de ser revelador el fet que fins ara pràcticament cap lectora no hagi publicat cap piulada per dir que l’està llegint. A tot estirar, alguna col·laboradora d’algun mitjà va cobrir l’acte de presentació de la novel·la, però no hem vist que cap dona n’hagi dit res més. Tampoc gaires homes, per descomptat. Tot arribarà: ja hem dit que és una obra llarga que no es llegeix d’un dia per l’altre.

El cert és que no creiem que siguin gaires les dones que se sentin atretes per un llibre com aquest. Aquesta afirmació pot semblar frívola, poc fonamentada… Ja ho veurem. El cas és que en ple 2023 ens sembla innegable que ja s’ha produït un canvi de paradigma en l’àmbit de la lectura —i la cultura en general—, un canvi que afecta tant la producció de les obres com els gustos dels qui s’acosten a aquestes obres. Fa molts anys que les dones llegeixen i escriuen més que els homes; entren més a les llibreries; són majoria a les biblioteques i als clubs de lectura; dominen les platees dels teatres, dels auditoris i de les sales on tenen lloc recitals, conferències, debats, i van prenent posicions en les diferents palestres des de les quals s’informa i es fan ressenyes sobre llibres i actes culturals. Això darrer no els ha estat fàcil: accedir a aquestes palestres —escasses— només és possible si els homes que les ocupen comencen a deixar pas, i com que això passa poc, o massa lentament, moltes dones han optat per obrir-se camí d’una altra manera, per exemple, per mitjà d’un canal a Youtube per parlar de llibres o del que vulguin.

De fet, sorprèn que avui la major part dels pocs espais de crítica literària que existeixen en mitjans més o menys ben establerts encara els ocupin homes. Fins i tot és encara poc habitual trobar dones que facin crítica literària per mitjà de blogs. Segurament la preponderància de les dones en tots els àmbits relacionats amb la literatura ha coincidit amb el descens progressiu de la popularitat dels blogs, malgrat que aquests es resisteixin a desaparèixer i aguantin més del que es podia preveure. El resultat, sigui com sigui, és que la proporció major de dones —en comparació amb els homes— que llegeixen, escriuen i participen de l’activitat literària en totes les seves formes no es veu corresposta en la mateixa mesura en el camp de la crítica. I si les dones no fan prou crítica, llavors com poden prescriure? Bé, ho fan per mitjà de les xarxes. La literatura que es difon gràcies als innombrables tuits que parlen de versos, de novel·les, d’obres de tota mena, està escrita majoritàriament per dones. Només cal veure les piulades de gent que llegeix el que escriu o que treballa en editorials, llibreries, biblioteques… És normal que sigui així. Això, progressivament, conduirà a la configuració d’un nou cànon —més o menys explícit. Hi haurà obres fins ara considerades clàssiques que quedaran arraconades; d’altres ocuparan el seu lloc gràcies a l’impuls que rebran d’una infinitat de lectores.

Fins ara s’ha insistit molt que no hi ha literatura escrita per homes i literatura escrita per dones, que només hi ha literatura bona o dolenta, independentment de qui l’escrigui. Aquesta afirmació és ben certa, però també és parcial, perquè amaga una part de la realitat. La realitat és que homes i dones, amb totes les excepcions que calgui adduir, no necessàriament escriuen de la mateixa manera ni se senten interessats pels mateixos temes, o en tot cas no s’hi encaren igual. Hi ha els grans temes universals, per descomptat; però, al costat d’aquests, homes i dones han tingut preocupacions diferents al llarg de la història. I ara les dones, que ja són majoria a l’hora de llegir i escriure, no en fan prou defensant que escriuen tan bé com ho poden fer els homes; ara es llancen a parlar del que volen i de la manera com volen fer-ho, i és així que sorgeix una poesia diferent —perquè són diferents les inquietuds que les duen a escriure—, una forma de narrar pròpia, que no segueix els patrons de la narrativa que han conreat els homes durant segles. Una narrativa que elles coneixen i llegeixen. Tanmateix, no dubten a rescatar i treure a la llum del dia les obres escrites per dones d’altres èpoques que havien quedat en un segon terme, si no menystingudes, amagades per un cànon bàsicament masculí.

Així, per moltes raons, avui ningú no gosarà afirmar que les dones no escriuen com els homes —frase que molts trobarien ofensiva. Però, i si la girem, la frase?: podem dir que els homes no escriuen com les dones? Potser aquesta sentència no toparà amb tantes reticències, potser hi haurà qui arribi a admetre aquesta afirmació, a admetre que els homes no escriuen com Eva Baltasar o que les dones no escriuen com Miquel de Palol, per bé que hi hagi un munt d’obres que, llegides a cegues, ens posarien en dificultats a l’hora d’esbrinar qui les ha escrites.

Tot es mou a gran velocitat, les transformacions de tota mena són enormes. I, ben mirat, aquesta dicotomia que dibuixem d’escriptor-escriptora és ja obsoleta. El futur de la literatura s’està escrivint en aquests precisos instants, i serà el que hagi de ser. Però no costa gaire afirmar que hi ha llibres escrits per dones que mai no hauria pogut escriure un home. I que una novel·la com Bootes, en canvi, només la pot haver escrit un home. En parlaran, les dones, d’aquest llibre? Ja ho veurem.

Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari —que ningú no està obligat a llegir.

Ulisses reloaded

Tots tenim els nostres llibres preferits, aquells que per una o altra raó més ens han agradat, més ens han impressionat, més ens demanen que els rellegim (acabem fent-ho o no). Tots tenim el nostre propi cànon. I després hi ha el cànon compartit, les obres tradicionalment més valorades pels lectors, els crítics i el món acadèmic. Aquest cànon pren la forma de llistes que per força han de situar al capdamunt un títol determinat; però les llistes són injustes per naturalesa. Quan parlem de les grans obres literàries de la nostra civilització, com és possible encimbellar-ne una per sobre de les altres? Totes les grans obres mereixen ser a dalt de tot per alguna de les seves característiques, perquè cadascuna aporta a la humanitat alguna cosa que no aporta cap altra; però també totes són superades per altres obres en certs aspectes. Per això són injustes, les llistes.

L’Ulisses de James Joyce, no cal dir, forma part d’aquest cànon (que cadascú la situï en el lloc que vulgui), i ara en parlem a propòsit de la recent aparició d’una nova traducció al català a càrrec de Carles Llorach-Freixes (Editorial Funambulista, 2018). Sembla que la publicació d’aquest volum ha estat una notable sorpresa per als lectors i per al món de l’edició en català. Diria que ningú l’esperava i, en canvi, força gent s’ha preguntat si calia, aquesta nova versió, tenint com tenim la sempre molt ben considerada traducció de Joaquim Mallafrè, apareguda el 1981 i revisada el 1996.

És cert que els qui llegim en català no estem acostumats a disposar de dobles versions de les grans obres universals, tal com passaria si es dugués a la pràctica aquella idea segons la qual cada generació ha de poder gaudir d’una nova traducció posada al dia dels grans llibres; si més no, n’hi hauria d’haver una de nova cada quaranta anys. Per a nosaltres, que encara llegim els russos traduïts per Andreu Nin, aquesta idea és una mena d’utopia, contradita per poques excepcions —em ve al cap el Pickwick de Miquel Casacuberta aparegut el 2012 a A Contravent—, i per la coincidència avui dia de la doble traducció de la Recherche proustiana.

El cas és que la traducció de Llorach fa unes quantes setmanes que és a les llibreries i vull aprofitar l’entrada número 100 d’aquest blog per parlar-ne. Per començar, una obvietat: cadascú ha de llegir els llibres com vulgui, sense haver de seguir receptes ni consells. Això també serveix per a Ulisses, l’obra que deu disposar de més guies de lectura, volums d’anotacions, ajudes i crosses de tots els que s’han escrit fins als nostres dies. Ara bé, hi ha una cosa certa: qui llegeix Ulisses per primera vegada, més que llegir-lo el pateix; però si aconsegueix arribar fins a l’última pàgina, fins al «sí» que tanca la novel·la, és molt probable que aquest mateix «sí» li inoculi ben endins el verí que el condemnarà a rellegir-la. No en va molta de la gent que conec que ha llegit Ulisses hi ha tornat més endavant.

Com deia abans, que cadascú llegeixi com vulgui, però la meva experiència em diu que la primera lectura d’Ulisses va bé que sigui a pèl, sense ajudes, sense crosses —i em sembla que això mateix pensa Mallafrè, motiu pel qual no ha volgut mai carregar la seva traducció amb notes i aclariments. Cal començar aquesta novel·la amb valentia, amb agosarament, sense deixar-se desanimar per les dificultats que anirem trobant. Si arribem al final, és probable que un dia decidim tornar-hi, i podem estar segurs que llavors haurà arribat l’hora de gaudir-ne plenament. Serà el moment perfecte per fornir-nos de context, per llegir-ne alguna introducció, per aproximar-nos al text per mitjà d’una edició ben proveïda de resums, notes i aclariments.

Fins ara en català no disposàvem d’una edició amb aquest aparat crític i complementari i havíem de recórrer a traduccions d’altres llengües. El volum d’Editorial Funambulista omple, doncs, un buit. Aquest fet justifica la decisió d’encarregar una nova traducció, la feinada de fer-la?

Llorach ha reconegut que la seva intenció era proporcionar als lectors una versió del text joyceà que, gràcies a l’aparat que l’acompanya, facilités una primera aproximació a l’obra abans de rellegir-la en la versió de Mallafrè. La declaració és tota una mostra d’honestedat i situa el volum de l’Editorial Funambulista en el lloc precís: a l’avantsala del gaudi que podem obtenir amb el text mallafrenià, un dels cims de la traducció d’obres estrangeres al català. L’únic problema que hi veig és que això obliga a fer el camí invers que abans proposava: primer llegir el text a pèl i després recórrer a la versió anotada. O, si més no, obliga a una tercera lectura: Mallafrè-Llorach-Mallafrè… D’acord, no hi insistiré.

En qualsevol cas, qui vulgui encarar la lectura d’Ulisses amb ajudes està de sort. Llorach proporciona una bona introducció, uns esplèndids resums al principi de cada capítol, útils i encertats —ajuden a seguir el fil de la novel·la i a veure’n els paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer—, i un gran nombre de notes i aclariments, a voltes més útils, a voltes més prescindibles, però que delectaran els fanàtics de l’obra del dublinès. Si la informació de les notes no és sempre transcendental, almenys permet fer-se una idea de la manera com Joyce treballava, de la seva precisió i el seu domini global sobre l’obra.

Però la versió de Llorach no aporta únicament la novetat de l’aparat crític, esclar; també ofereix un text nou de cap a peus, en el qual les bones troballes —imprescindibles per traduir els sovintejats jocs lingüístics i de tota mena presents a l’obra—, els encerts, la bona feina a l’hora de construir un text modern i posat al dia, conviuen amb solucions discutibles, alguns passatges no tan encertats i un grapat generós de qüestions de llengua i puntuació que caldria haver polit amb una bona correcció del text.

No diré que es tracti d’una edició descurada, però sí millorable. Curiosament, tinc la impressió que la traducció va de menys a més. No es pot jutjar la tasca ingent de traduir un llibre com Ulisses a partir d’uns quants exemples esparsos, però és cert que en els primers capítols és fàcil detectar més «defectes» que en els capítols centrals o finals. Tot just en el primer paràgraf de l’obra, quan se’ns presenta el personatge de Buck Mulligan, trobem ja una solució estranya. Diu Joyce:

«A yellow dressing-gown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air.»

Mallafrè proposa una frase carregada de finor i elegància:

«Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada.»

La solució de Llorah fa:

«L’airet suau del matí li aixecava la bata groga lleugera per darrere, que duia descordada.»

Potser és aquest «lleugera» que fa que hàgim de llegir dues vegades la frase, no ho sé. Uns paràgrafs més endavant Buck Mulligan es pregunta amb referència a Stephen Dedalus:

«Will he come? The jejune jesuit.»

Jejune és un adjectiu que admet diverses traduccions segons el matís que se li vulgui donar. Algunes versions en castellà parlen del «jesuita seco» i «jesuita enjuto». Mallafrè ho resolt reproduint l’al·literació de l’original sense desviar-se gaire del sentit: «El jesuïta dejú.» Llorach, en canvi, fa una tria prou desconcertant, ja que, a més de forçar el sentit, recorre innecessàriament a un barbarisme: «El jesuïta que no pita.»

Un darrer exemple servirà per veure la distància que hi ha entre algú que té interioritzat el geni de la llengua i que la domina en tots els sentits i un simplement bon traductor que coneix el seu ofici. Encara en el primer capítol, tot esmorzant, Buch Mulligan remuga aquests versos:

—For old Mary Ann
She doesn’t care a damn,
But, hising up her petticoats…

Mallafrè ens els ofereix així:

—La vella Mary Ann
se’n fot del que diran.
S’aixeca les faldilles…

Finalment, Llorach:

—Perquè a la vella Mary Ann
tant se li’n fot tot plegat.
S’arromanga els enagos…

Les comparacions poden ser odioses, però aquí n’hem fet algunes perquè venen perfectament a tomb. No obstant això, Llorach fa una bona feina i en molts moments se’n surt de forma destacada. Al llarg del capítol XIV, per exemple, resol de manera brillant els canvis d’estils de l’original. Joyce converteix aquest capítol en una mena de resum de la història de la llengua anglesa, des del grec i el llatí fins als dialectes i l’argot del segle XX, amb una trentena de canvis d’estil que Llorach indica a peu de pàgina i tradueix de forma brillant fent un repàs paral·lel de l’evolució de la llengua catalana.

És una llàstima que algunes errades de puntuació (sobretot en l’ús de les comes) i, sobretot, algunes errades de picatge i de llengua en general emmascarin el resultat final. Parlo d’aspectes molt diversos: «olor a ranci» o «olor a encens», algun «perquè» junt que hauria d’anar separat, alguns «que» que haurien de dur accent, badades com «la dóna d’en Bloom», etc. O les mal resoltes combinacions col·loquials de verb i pronom feble, que al llarg de tot el llibre produeixen formes com:

desempalleguem’se’n
converti’lse
fes’els
mata’use
fote’li
mor’et

L’Optimot ens dona la clau per resoldre correctament aquestes combinacions. És una llàstima que no s’hagin revisat aquests i altres aspectes, perquè la feinada de Llorach mereixia una mica més de cura per part de l’editorial a fi que en sortís una edició més rodona.

Tot plegat pot fer pensar que una reedició de la traducció de Mallafrè completada amb els resums i les notes d’aquesta nova versió haurien resultat un volum excel·lent, amb el millor de cada casa. Però afirmar això seria novament injust, perquè la traducció de Llorach és meritòria, presenta notables encerts i ofereix alguns passatges brillants. La conclusió és clara: la versió de Llorach no substitueix la de Mallafrè; la complementa. I omple un buit.

Ara ja és cosa de cadascú.

Genji i el cànon occidental

Cada cop que surt un nou llibre sobre el cànon literari, una nova llista de les millors obres de la literatura universal, un nou assaig sobre els autors més importants de tots els temps, reapareix la polèmica sobre l’escassa o nul·la presència de dones en aquests inventaris de títols i autors denominats clàssics.

Uns —més aviat solen ser “unes”— ho troben injust, escandalós; d’altres ho veuen normal tal com han anat les coses al llarg de la història. Els primers ho atribueixen al patriarcat que ha dominat la civilització occidental des de fa mil·lennis i al fet que aquests inventaris continuen cuinant-los i difonent-los els homes, que solen “oblidar” les grans escriptores que hi ha hagut al llarg de la història. Els segons reconeixen que l’existència d’aquest patriarcat ha limitat el paper de les dones en el món de la cultura i la literatura, però no creuen que s’oblidi a ningú, sinó que estan convençuts que les millors obres són les que són, i que fins a finals del segle XIX aquestes les van escriure majoritàriament homes.

Sembla que hi ha una realitat incontestable: fins a temps molt recents, no només la literatura era conreada bàsicament pels homes, que a penes deixaven una escletxa per on les dones poguessin fer acte de presència, sinó que passava el mateix amb la política, amb la ciència i amb tots els àmbits de decisió de la cosa pública, de tot allò que escapava del clos íntim i domèstic de la llar.

Tot i els temps durs marcats per un masclisme fastigosament persistent que ens toca viure encara avui, fa dècades que el panorama és tot un altre. I els efectes es noten. Si féssim una llista de les millors obres publicades del 1950 al 2000, la presència d’escriptores en aquest cànon augmentaria de forma espectacular. Encara més, el dia que es faci la llista de les grans obres publicades entre el 2000 i el 2050 es comprovarà que la presència de dones és molt superior a la d’homes.

Tot això, ja ho sé, és molt obvi: avui el nombre de dones que llegeixen, que escriuen, que visiten museus i auditoris, que es formen, que s’interessen per les humanitats i que es mouen pels ambients culturals per on circulen les idees és molt superior al nombre d’homes que fan això mateix, i aquesta desproporció no para de créixer. Són faves comptades, doncs. Perquè la qüestió no va de capacitats, que les tenen uns i altres, sinó de la possibilitat d’accedir a la cultura en igualtat de condicions i de l’interès que hi posi cadascú.

L’any 1014 l’escriptora japonesa Murasaki Shikibu va enllestir la redacció d’El relat de Genji, una obra monumental considerada la primera novel·la de la literatura; de fet, la primera novel·la psicològica, fins al punt que alguns l’han comparada amb A la recerca del temps perdut. Més enllà d’aquesta mena de comparacions, sempre desenfocades, i d’altres consideracions que es puguin fer, el cert és que El relat de Genji és una obra grandíssima que ha de constar en qualsevol cànon literari que no es limiti a Occident (o al món anglosaxó, hispà, francòfon, etc., producte d’un altre tipus de punt de partida esbiaixat que hi sol haver). I és també la constatació que quan les dones tenien accés a la cultura podien excel·lir i crear obres meravelloses, com s’ha demostrat sempre que n’han tingut l’ocasió.

En segles posteriors, el país del Sol Naixent va viure l’apogeu dels samurais i d’una civilització cada cop més guerrera: uns temps foscos que van transformar radicalment aquella societat i que van fer desaparèixer les dones del món de la cultura i les lletres.

Tries aleatòries

Després de llegir Aquesta és la meva carta al món, és a dir, l’antologia de poemes d’Emily Dickinson que va publicar Proa el novembre del 2017, m’han quedat clares unes parell de coses.

En primer lloc, m’ha quedat clar que una selecció de poemes de qualsevol autor no pot ser mai aleatòria, tal com Marcel Riera, el traductor que signa aquestes versions, afirma que ha estat la tria que ha fet per a aquesta antologia. Si Dickinson va escriure prop de 1.800 poemes, és fàcil pensar que no tots deuen ser igual de bons. Els genis, per molt genis que siguin, sempre tenen un moment de flaquesa (ara em ve al cap una frase de l’Ulisses de Joyce que no li va acabar de quedar rodona). Per això, en aquest cas era molt aconsellable fer una tria rigorosa, que oferís una visió àmplia de la poesia de Dickinson, sí, però que ens estalviés als lectors un bon grapat de poemes poc rellevants, per posar-hi algun adjectiu.

I, en segon lloc, m’ha quedat clar que això de traduir poesia no és bufar i fer ampolles, i que no tothom se’n surt de la millor manera. Vaig intuir que alguna cosa passava quan al cap d’una cinquantena de poemes encara no havia aconseguit entrar en el món dickinsonià. Llegia les versions en català i després, sabent de què anava cada poema, passava a les versions en anglès. Poques composicions aconseguien dir-me alguna cosa. Part de la culpa, no cal dir, era exclusivament meva: la poesia que tendeix a ser críptica no és justament la que més aprecio; sempre dubto si aquells versos ofereixen tant com pretenen, si són així de tan meditats o perquè han estat fruit d’una escriptura automàtica, si venen carregats de sentits o si són una boutade. El cas és que a partir d’un cert moment vaig procedir a la inversa: primer llegia els poemes en anglès i després en llegia la traducció de Riera. Quin canvi! De cop i volta vaig començar a penetrar en un món nou; fins i tot si em perdia alguna cosa, els versos de Dickinson em transmetien idees, sensacions, sentits que fins llavors no havia sospitat.

Hi ha algunes excepcions, algunes versions ben trobades, però en general m’ha semblat que els textos de Riera se centraven massa a intentar transmetre la literalitat del text, sense aconseguir-ho sempre, i que en canvi estaven mancats d’autèntica poesia. Efectivament, els he rellegit i els trobo fats, a voltes prosaics, a voltes engavanyats per una rima irritant, poques vegades capaços de fer justícia a l’original. En alguna ocasió no hi ha res a fer, perquè el poema original no és cap meravella. Però tinc tota la sensació que aquest és un intent fallit. I és una llàstima. Potser també ha estat un problema de tries.

La conseqüència, però, és positiva: aquest volum m’ha fet venir ganes de conèixer en profunditat l’obra de Dickinson, de tornar als textos originals i buscar bones traduccions que m’ajudin a gaudir-ne encara més. Veig la gran poeta que és —i no pas perquè ho digui Harold Bloom, que al capdavall no fa sinó escombrar cap a casa amb el seu famós i discutible cànon occidental—, i sé que hi tornaré ben aviat.

La fórmula per guanyar pes

De fet, la gran veritat és que no cal, la crítica literària. A qui llegeix qualsevol cosa no li és necessària. A qui vol guanyar pes com a lector no li serveix.

Els crítics “oficials”, que tenen un espai en mitjans amb una certa bona difusió, voluntàriament o no —perquè hi ha de tot— estan constrets per una sèrie de condicionants. Sovint ells mateixos es queixen que no poden triar lliurement els llibres de què parlaran, o que han de parlar forçosament de certes obres; també es queixen de la manca d’espai per fer veritables crítiques literàries. Altres constrenyiments són compartits amb la resta de persones que parlen de llibres des de qualsevol canal. La teranyina de relacions que s’estableixen entre qui fa de crític i l’autor (poden ser amics, veïns, companys de catàleg editorial, membres d’una mateixa generació, etc.) és un dels més importants, com s’ha esmentat tantes vegades, però també hi ha el gust personal, per exemple, que sempre juga un paper destacat en aquests afers, o el fet que un llibre hagi rebut algun premi.

Robert Musil

Sabent això, qui vol guanyar pes com a lector a voltes acaba refugiant-se en blogs, revistes minoritàries, espais on les crítiques literàries campen amb més llibertat. Aquí no hi sol haver lectures imposades ni problemes d’espai; els crítics trien els llibres de què volen parlar i l’extensió del text que volen publicar. Però és cert que alguns dels altres condicionants poden mantenir-se intactes: el gust, la relació amb l’autor o amb l’obra…

Tot això preocuparà molt aquell qui vol guanyar pes com a lector i se sent insegur davant de les novetats que surten publicades cada any: què és bo?, què no és bo?, què val la pena llegir?, quines obres no seran sinó una pèrdua de temps? Sí, és l’eterna qüestió: es publiquen tantes obres que és molt difícil saber destriar el gra de la palla, sabent com se sap que és impossible que tot el que es publica sigui bo.

I és ara que arribem a l’altra gran veritat: és impossible guanyar pes com a lector a base de novetats; és impossible construir-se una sòlida base lectora a còpia d’obres coetànies. Cal llegir-ne, evidentment: per estar al dia, per saber què es cou, per evitar que els editors se suïcidin, que les llibreries tanquin. Però la millor defensa davant dels llibres dolents, davant les crítiques fraudulentes o interessades, davant les recomanacions pèssimes que inunden tuits i blogs i diaris i converses, davant les confusions, davant les opinions contundents de gent mal llegida —l’única defensa potser—, és tenir un pla i seguir-lo fins al final.

I aquest pla només pot ser proposar-se llegir les grans obres de la literatura universal, unes obres que ajudaran qui vol guanyar pes com a lector a tenir un criteri i a millorar-lo, a saber triar, a saber gaudir, a saber fer les seves pròpies crítiques. Hi ha moltes llistes, cap d’igual —tot i les coincidències inevitables—, que poden servir de punt de partida. No és una feina que s’hagi de fer en un any ni en deu; és un projecte per a tot la vida, lliure de constrenyiments de qualsevol mena.

La d’aquí sota és una de les propostes possibles per engreixar-se una mica llegint. I que els crítics hi facin el que puguin.

 

 

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.

 

 

Qüestionant Proust

Imaginem un lector que, seguint un pla establert per ell mateix quan era jove, hagi llegit —i fins i tot rellegit— els grans clàssics, des d’Homer i Virgili fins al Dant, Llull, Joanot Martorell o Cervantes, i que hagi gaudit amb les ocurrències de Tristram Shandy o les peripècies del Club Pickwick; un lector que hagi acompanyat Bloom en el seu passeig per Dublín mitja dotzena de vegades, gairebé les mateixes que ha seguit els maldecaps de Josef K. a El Procés.

Imaginem que el seu pla l’hagi dut encara a llegir les grans obres mestres de Tolstoi o Dostoievski, o L’home sense atributs, de Musil, o que hagi fet un parell de cops l’ascensió a La muntanya màgica, de Mann, que hagi patit amb La mort de Virgili, de Broch, i que hagi conegut de prop la família Sutpen tal com la presenta Faulkner a Absalom, Absalom!, o la figura de Juli Soleràs, d’Incerta glòria, o la del Protomorphus-Anamorphus-Metamorphus que Ventura Ametller descriu a Summa kaòtica, entre tantes altres. Un lector així fàcilment admetríem que no deuria ser la manca de capacitat allò que el fes decidir, després d’haver-ne llegit més de 800 pàgines, un terç del total, a no continuar la lectura d’À la recherche du temps perdu.

D’acord, sóc aquest lector: he abandonat Proust. I, com que aquest no és un abandó qualsevol, me l’he volgut explicar a mi mateix, he volgut esbrinar-ne les causes, perquè fins ara mai la dificultat d’un llibre havia estat el motiu que n’aturés la lectura. Si em sentís dir això algun dels amics francesos que he conegut darrerament és probable que em digués: “Tu te la pètes!” Però no és per vanar-me de res que dic tot això, és per saber per què he fracassat.

El fet és que aquests últims anys, per motius que no vénen al cas, m’he immergit intensivament en la literatura francesa, i això m’ha permès cobrir alguns buits que tenia en el meu carnet de lector. Després de descobrir les obres de Julien Gracq, he xalat amb Nathalie Sarraute o Simone de Beauvoir, i he culminat un dels cims de la meva aventura lectora: Les deux étendards, de Lucien Rebatet, novel·la descomunal en tots els sentits, obra mestra poc coneguda, que havia de ser un trampolí immillorable per fer el salt cap a Proust. Doncs bé, a mig salt m’he fet enrere. Potser perquè el que em proposava era massa difícil? No ho crec. Ras i curt: m’he avorrit mortalment.

Pierre Landry, amic i gran llibreter, ja jubilat, de la petita ciutat llemosina de Tulle, em va dir fa poques setmanes que és més fàcil apreciar Proust quan s’és més gran, quan es té una certa edat. Sé que si ho diu un lector tan extraordinari com ell deu haver de tenir una bona part de raó. Amb tot i això, no em puc treure del cap una sospita: que Proust no sigui tan gran.

Parlem-ne. Una sospita així té, d’entrada, un fonament en una constatació d’àmbit més general: les grans cultures tenen un poder immens per situar en el cànon obres i autors que en el seu moment es va dir que eren grans sense que pràcticament mai més ningú s’hagi qüestionat si eren tan grans o si ho continuen essent. Això ja ho denunciava el mateix Gracq a mitjan segle XX amb el punyent assaig La littérature à l’estomac, on venia a dir que els seus contemporanis llegien molt poc o gens les obres dels grans noms de la literatura francesa i es conformaven a afirmar que eren, efectivament, molt grans.

I és que els francesos són uns especialistes a intentar fer resplendir sempre la seva grandeur fins i tot en hores baixes de la seva història, donant per fet que allò que és francès és el bo i millor. Però, de la mateixa manera que entre la quantitat ingent de vi que es produeix a França n’hi ha de molt bo i de molt dolent, la literatura francesa aplega autors esplèndids amb plomes molt mediocres. El problema és que saben fer passar bou per bèstia grossa.

El mateix llibreter de Tulle, quan Patrick Modiano va guanyar el Nobel de literatura el 2014, a una pregunta meva sobre si era de debò un bon escriptor, va respondre “Modiano? Un bon garçon.” “Però cal llegir-lo?, és tan bo com això?”, vaig insistir, i ell va repetir, tranquil·lament, descoratjadament: “Un bon garçon.” Ara ja sé, almenys, que Modiano és un bon noi, i també sé que una editorial com Gallimard té prou poder per aconseguir que autors que figuren en el seu catàleg guanyin premis Nobel amb una certa assiduïtat.

En canvi, quan un autor no interessa, és oblidat, expulsat, expel·lit de tota vida pública, tret de circulació. Això és el que va passar amb Céline o amb el mateix Rebatet, antisemites declarats, col·laboracionistes, proscrits. Eren personatges francament desagradables dels quals un no voldria ser amic, però escrivien com els àngels (caiguts).

Abans de tornar a Proust, he de confessar que vaig patir una decepció prèvia: André Gide, la literatura del qual em va semblar d’una carrincloneria inaguantable. Vet aquí un altre nom per a la posteritat que jo faria caure del pedestal.

Proust, ho reconec, m’ha avorrit. I a voltes també m’ha semblat carrincló, cursi. La descripció interminable de les vetllades i sopars i anades i vingudes en els diferents estatges parisencs em sembla pròpia de la literatura més insulsa del segle XIX, i els mecanismes que utilitza Proust per explicar-ho tot amb pèls i senyals —o, dit d’una altra manera, les excuses que es poden adduir: el descabdellament del fil del pensament humà, l’exhumació del record— al meu parer no justifiquen l’acumulació de tirallongues de pàgines dedicades a determinades nimietats ni aporten la dosi de modernitat que es podria esperar d’una obra tan ambiciosa. Veig més modernitat en les catàstrofes provocades per Bouvard i Pécuchet, els immortals personatges Flaubert, o en l’endropiment de l’eternament cansat Oblómov, de Gontxarov.

D’altra banda, si bé es poden desenterrar records —i en aquesta tasca penso que és on més reïx Proust—, veig més difícil intentar reflectir el flux de la ment humana. No crec que Proust se’n sortís. En l’atapeïment amorf que defineix la seva prosa, en aquella acumulació d’idees sobreposades les unes a les altres, hi vegi un intent, no pas un assoliment, potser perquè no és possible tenir èxit en una tasca tan àrdua. Joyce ho va provar d’una altra manera, sense buscar la reproducció completa del pensament, sinó deixant-ne entreveure fragments, pessics, i va excel·lir en la temptativa.

En un altre assaig, Gracq, que es posa al costat dels qui consideren que Proust és molt gran, arriba a esbossar una crítica velada a la Recherche quan admet que la precisió miraculosa del record, que aflueix de pertot per animar els personatges, donar-los l’expressivitat del detall veritable amb el qual cap imaginació no pot rivalitzar, els priva al mateix temps del que ell anomena, potser seguint Breton, tremblement du futur. Efectivament, el que passarà, el que ha de venir al llarg de les pàgines que segueixen, no té cap importància ni cap secret. En Proust el que importa és sempre el com, i, com he dit, aquest “com” no em sembla reeixit. No sé si Gracq pensava el mateix; havia de ser difícil per a ell ser excessivament crític amb Proust, però el cert és que en els seus assajos les lloances a la Recherche van sempre acompanyades de breus judicis que semblen dir entre línies allò que no podia ser dit alegrement per un escriptor.

En el meu cas, si a més de no atraure’m gaire el què, resulta que he perdut l’interès en el com, és comprensible que no hi tingui res a fer i hagi d’abandonar el llibre. Generacions de crítics i lectors (potser no tantes com sembla) han reverenciat Proust. Jo no sóc ningú per qüestionar-lo, tan sols un lector amb el seu criteri, amb un criteri. Només puc preguntar-me per què no he sabut o no he volgut continuar amb la lectura d’À la recherche du temps perdu. És ben possible que Pierre Landry en tingui la resposta: d’aquí a uns quants anys potser sabré apreciar millor Proust, encara que lectors més joves que jo ho hagin sabut fer abans.

No sóc ningú per qüestionar Proust. Només em puc qüestionar a mi mateix com a lector. Mentrestant, però, continuaré amb la recerca dels meus límits.